dimecres, 2 de juny del 2010

L’aspirina.

Aquest medicament, tant normal entre nosaltres, te una llarga història.


L’aspirina, nom comú a molts països del àcid acetilsalicílic, ha estat anomenada el fàrmac del segle XX per la seva reconeguda capacitat per a combatre el dolor, la febre i el reuma, des de no fa gaire temps se sap que pot ajudar a prevenir l’infart de miocardi i la embòlia pulmonar, entre d’altres malalties cardiovasculars i darrerament s’estudia si pot prevenir el càncer de còlon.

A la Grècia clàssica, Hipócrates, el fundador de la medicina experimental utilitzava infusions de fulles de pell de salze per a la febre i el dolor dels seus pacients especialment pels dolors del part. Altres metges de l’antiguitat, com el cas de Galé, del segle II de la nostra era, també van recomanar l’ús dels sucs del salze blanc (salix alba) ja que ho considerava menys perjudicial per a l’organisme que d’altres plantes medicinals com la mandràgora, el jusquiam o la rosella usades pels egipcis per a calmar els dolors.

Després de Galé, la pell del salze blanc, va ser escassament aprofitada pels metges europeus, encara que els herboristes i “curanderos” la van conservar com a eficaç droga contra el dolor. A l’edat mitjana les rames d’aquest arbre eren utilitzades a la indústria de la cistelleria, els gremis d’aquest ram van fer prohibir l’ús del salze per a qualsevol altra finalitat.

Cap a l’any 1630 els conqueridors espanyols s’adonaren que la pell d’un arbre que creixia al Perú servia per combatre la febre que patia Anna Osorio, esposa del virrei comte de Xinxon, va néixer així la xinxona, coneguda segles després com a quinina, el seu principi actiu, i utilitzada llargament com analgèsic i antifebrífug, avui gairebé utilitzada només per a la malària. El gust amarg de la xinxona va ser la clau per a que la pell del salze fos redescoberta com a medicament.

Un dia de l’any de 1758, Edward Stone, un pastor protestant aficionat a les ciències naturals, va decidir provar, mai se sabrà perquè, el gust de la pell del salze, el gust amarg li va fer pensar en el gust de la quinina i es va disposar a experimentar els efectes curatius amb diversos pacients, trobant que era summament eficaç contra la febre. La creixent escassetat de la quinina i el seu preu va contribuir a buscar substituts, l’any de 1828, el farmacèutic Johann Bucher va aïllar a Munic el principi actiu del salix alba, al que va anomenar salicina i poc després a la Sorbona el químic italià Rafaele Piria va obtenir d’aquesta substància un àcid, l’àcid salicílic però aquest causava fortes irritacions a la boca, la gola i el sistema digestiu. A l’any 1853 el químic francès Charles Gerhardt va aconseguir una reacció entre clorur d’acetil i salicilat sòdic, era l’àcid acetilsalicílic. L’any de 1859 l’alemany Hermann Kolbe va sintetitzar l’àcid salicílic amb un procediment apte per a la producció industrial, però va cometre l’error d’aconsellar-lo per a substituir el fenol com a bactericida. Durant els quaranta anys següents la troballa va restar oblidada fins que Fèlix Hoffman un jove químic que treballava per a la Bayer, molt preocupat pels dolors artrítics que patia el seu pare, va sintetitzar l’àcid acetilsalicílic amb un mètode per a produir-lo a escala industrial. Hoffman i Dreser van finalitzar els estudis que demostraven la eficàcia de la substància i, el 10 de març de l’any de 1899, la oficina de patents de Berlín acceptava la inscripció de la marca Aspirin, paraula composta per la “a” com a indicador del procés d’acetilació i la síl•laba “spir” en al•lusió al gènere vegetal Spiracea.