Bloc de Jaume

El llagut dit Cardenal i altres llaguts de l'Ebre.

2012-01-28T21:07:00.001+01:00

L'altre dia, remenant fotos, vaig trobar aquesta d'un llagut dit Cardenal, és a Miravet, recent restaurat, recordava que l'havien traslladat al Monasterio de Rueda i fins hi tot l'havien acabat de "vestir" amb el pal, el velam i els aparells.
El mes d'abril de l'any passat vàrem estar a Rueda, però no hi havia cap llagut, ara sé perquè.

He trobat aquest article:

"El "Cardenal" navegó por el Ebro muchos años, cargado de carbón aguas abajo y de otros productos aguas arriba (ayudado por los sirgadores), hasta que el tráfico fluvial dejó de ser rentable. Quizá también sirvió como barca de paso en Benifallet, hecho pontón junto con otro compañero.

A finales de los 80, el Gobierno de Aragón la compró. La calafatearon en Miravet y en 1992 la trasladaron en un trailer hasta el Monasterio de Rueda, con motivo de una exposición titulada "Navegación y Pesca en el Ebro". En la iglesia de ese monasterio se quedó instalado aquel barco, aquel "Cardenal" que, como escribió Roberto Miranda, "replicaba humilde con sus nervios de madera a las bóvedas de crucería del siglo XIII".

Las palabras que antes he citado de Roberto Miranda corresponden a un excelente artículo que publicó en enero de 2003 con motivo de una ocasión excepcional: se iba a inaugurar la exposición Territorium y sus organizadores habían decidido que el elemento "impactante y espectacular" de la muestra, su "gran protagonista exterior" y el "reclamo en la plaza del Pilar" iba a ser el viejo laúd, "gran metáfora del río Ebro como eje vertebrador". Era, como escribió Ricardo Centellas, "Un barco al pairo del cierzo en la Plaza de las Catedrales".

Para colocarlo allí se organizó una tremenda parafernalia: elevarlo en grúa por encima del monasterio (le rompieron un puntal; eran más de 6 toneladas de peso y más de 18 m de eslora), cargarlo de nuevo en un trailer, trasladarlo a Zaragoza, aparcarlo en Villanueva y, de nuevo con una grúa, depositarlo ante las puertas de la Lonja, sobre un lecho de varias toneladas de arena y cantos rodados traídos del Alto Aragón, junto con un raíl especial que le servía de apoyo seguro.

Allí lo pudimos ver, varado en mitad de la ciudad, tan cerca del Ebro otra vez pero en realidad tan lejos, tan definitivamente lejos del agua. Jugamos con él. Le hicimos fotos. Comentamos lo singular de aquella imagen. Etc.

La exposición concluyó y el laúd volvió de regreso a Rueda. Pero esta vez ya no lo instalaron en aquel lugar de honor que era la nave de la iglesia. Lo dejaron fuera, al raso.

Hoy he leído la siguiente carta al director en el Heraldo de Aragón. No la enlazo porque no se puede. La firma José María Martínez Ruiz, de Zaragoza:

"Hace unos siete años [en realidad, hace casi el doble], la DGA compró en Benifallet un antiguo laúd, bautizado 'El Cardenal'. Fue restaurado en Miravet. Por unos años, quedó instalado en el Monasterio de Rueda, como centro de una curiosa exposición sobre navegación por el Ebro. Un día, por capricho de algún político, fue trasladado con gravísimo riesgo para el barco, para ser expuesto brevemente en Zaragoza. A partir de entonces, ha sido abandonado a la intemperie, cerca del citado monasterio. El pasado otoño presenté nota de queja en Rueda por la falta de protección y grave deterioro de la nave. En diciembre me dirigí por escrito a la Dirección General de Patrimonio alertando de la situación. Hace una semana, volví a visitar Rueda. El laúd, pieza única, es ya un montón de leña. (Volví a presentar queja pero, ¿para qué?). ¿Nadie es responsable?"

Pobre laúd. Fue un juguete caro en manos de los políticos. Sirvió de relumbrón durante un momento, lo consideraron símbolo, gran protagonista, gran metáfora del Ebro. Y luego lo arrumbaron. Un juguete roto. ¿De qué ha sido metáfora, en verdad?"

Sembla ser que articles com aquest van fer efecte, mireu aquests enllaços:

http://nievesibeas.wordpress.com/2007/02/27/el-llaut-el-cardenal-responsabilidad-de-nadie/

http://www.cronicadearagon.es/wordpress/?p=4801

El llaüt 'Cardenal', con más de cien años de historia, vuelve a navegar por las aguas del Matarraña y del Ebro

La DGA, regala un Llaüt Mequinensà als veins de Faió.

El llaüt ‘Cardenal’, fill de l’Oncle Raiet, de Mequinensa

El Gobierno de Aragón restaura un antiguo llaüt localizado hace diecisiete años en Miravet

Un final feliz para el llaüt Cardenal

I ara, després de felicitar als responsables del final feliç d'aquesta història voldria dir que ben a prop nostre la realitat és ben diferent:
És que no tenen prou importància per a Catalunya els últims quatre llaguts que queden a l'Ebre a Flix i Miravet?

Perquè, només són els ajuntaments els que han de fer front a les elevades despeses de manteniments i reparacions d'aquestes embarcacions històriques, sense que a les instàncies superiors (Consell Comarcal, Institut de Desenvolupament de les Terres de l'Ebre, Museu de les Terres de l'Ebre, Diputació, Generalitat, etc...) els importi un rave?

Aquests són els de la barca de Flix, pendents de reparar. Als de Miravet no els hi falta gaire perquè he llegit que s'han poliestat, això va fer que a Flix s'haguessin de canviar totes les fustes, excepte el costellam perquè s'havien podrit.

El millor és que aquesta història, la del llagut Cardenal, té final feliç, la dels llaguts de Flix també espero que acabarà bé (encara que d'una forma un pèl estranya) no ha passat el mateix amb molt llaguts que s'han fet malbé per les vores d'aquest riu nostre, aigües avall d'Ascó està enfonsada la barca d'aquesta població amb els seus dos llaguts i fins hi tot avui, es pot veure imatges com aquesta a Riba-roja, sense que ningú, amb capacitat per fer-ho faci res, potser s'hauria d'anar a altres instàncies de fora?

Si Jesús Moncada aixequés el cap! jo m'he posat molt trist, això és vergonyós!

El Club Nàutic Flix, finalista com a millor Club de Rem de Banc Fix.

2012-01-24T21:20:00.000+01:00

Enhorabona i endavant al Club Nàutic de Flix!

Noticia de la web de l'ajuntament de Flix:

El Club Nàutic Flix ha estat escollit finalista a la categoria de millor Club de la Modalitat de Banc Fix, juntament amb el Vent d'Estrop de Cambrils.

Des de l'any passat se celebra anualment la Festa del Rem. Aquest any tindrà lloc el proper 19 de febrer a Banyoles on es disputaran diverses regates tant de la modalitat de banc fix com de banc mòbil i després hi haurà un dinar de gala on es repartiran premis a diverses categories i s'homenatjaran persones destacades dins del món del rem.

El Club Nàutic Flix haurà d'esperar fins a mitjans de febrer per tal de saber si són els guanyadors. Aquesta nominació és deguda a la gran quantitat de tripulacions flixanques que competeixen a la lliga catalana de llaguts i al campionat de catalunya, un total de 7, així com també a l'excel·lent organització de la regata al riu de baix que va tenir una molt bona acceptació i va rebre felicitacions per part de tots els clubs i de la federació.

Des del club estem molt orgullosos de poder optar a aquest premi i amb molta esperança de poder ser finalment els guanyadors. És molt d'agraïr que, per part de la Federació Catalana de Rem com dels altres clubs catalans, es vegi reconeguda la gran feina feta al llarg dels anys i la gran crescuda de fitxes federatives que s'ha anat observant temporada rere temporada.

Boscos de ribera, Flix a TV3.

2012-01-19T13:42:00.000+01:00

Interessant acte de F. R. Visa.

2012-01-17T21:28:00.000+01:00

Aquest és Fraga.

2012-01-16T19:22:00.000+01:00

És una llàstima tenir que dir segons què d'un home mort, aquesta persona ho explica molt bé, jo diria coses més fortes.

La capsa dels records.

2012-01-11T20:45:00.000+01:00

M’agrada, de tant en tant, remenar les caixes de fotos antigues, de papers engroguits pel pas del temps. Les esgorfes de les cases velles encara conserven un cert encant amb un rerefons de misteri, hi han amagats també als últims racons dels vells baguls, o mundos, com sempre els he sentit anomenar, retalls de la nostra història, testimonis dels nostres avantpassats. S’hi poden trobar des d’aquella puntilla, que havia estat d’un blanc puríssim i que va fer la iaia, fins els capítols matrimonialsdels reiaios, des d’ algun doble per mesurar el gra, fins una barra de Termosan, antic remei pels dolors que encara pot conservar l’olor a futbolista.

Es veritat que aquestes troballes, per a uns petits tresors, per a d’altres no son més que potros, així, cada cop que es fa neteja general o s’ ha de reparar la teulada, s’arramba amb tot el que hi ha i es llença al contenidor, o potser es porta cap al mas, des d’on a la curta o a la llarga ,farà cap al mateix lloc.

Així s’han perdut i es perden coses realment interessants per conèixer millor com vivien els nostres avantpassats, recordo que vaig llegir una vegada a Carmel Biarnés com explicava que a una esgorfa s’havien trobat un antic Alcorà i la carta de població d’Ascó, a Flix us sorprendrieu de debò de les coses que s’ha recuperat dels contenidors. En zones com la que vivim, que sempre han estat, quan no estratègiques, frontereres, es quasi un miracle, que desprès de tanta destrucció provocada per les guerres i de vegades per la poca sensibilitat vers aquests temes, s’hagi conservat alguna cosa.

Però a nivell personal, parlo de sentiments, encara ets pot trobar sorpreses, coses senzilles que t’arriben al cor perquè tenen la capacitat de despertar, com si s’obrís de sobte la porta d’un vell armari, sensacions, records, vivències que estaven latents dins la memòria.

Remenar papers vells em produeix una sensació a mig camí entre la melangia i l’enyorança, entre la curiositat i la xafarderia, entre l’ànsia de saber i el gust per descobrir. Però no ens confonguem, no penso que qualsevol temps passat va ser millor, potser sí que ho pensava en un altre temps, però la vida, inevitablement, et fa més realista i acabes per entendre que aquella imatge idíl·lica que tenies de la vida d’abans, no és , ni de bon tros, com t’imaginaves.

T’adones que sempre hi ha hagut coses bones i dolentes i arribes a la conclusió que tots els temps no han estat ni millors ni pitjors, simplement diferents, si se’m permet l’expressió.

El dia que vaig decidir escriure això em vaig trobar amb una d’aquestes situacions, tafanejant en una caixa de fotos antigues, em va cridar l’atenció una petita postal, em vaig sentir tal com intentava explicar, un estremiment em va recórrer l’espinada mentre dins meu s’obria la capsa dels records.

En mig de totes aquelles imatges va aparèixer un home alt, de cabells blancs, d’ulls blaus, de rostre afable, mans de pagès i l’inevitable boina, era el meu padrí Josep, bé, un dels dos iaos, ja que tots dos es deien igual i als dos els cridava padrí, com era costum.

Era una postal que, amb la meva lletra de quan era petit, deia així:” Le desea muchísimas felicidades en el dia de su santo, le quiere mucho su nieto y le da un tiron de orejas. 19-3-62”, i a l’altra cara, amb un fons de muntanyes arrodonides, es veia un mas molt gran de color blanc amb un carro i un paller, en primer terme hi havia l’era amb les garbes escampades i presidint la imatge un pagès amb boina repenjat a una forca.

L’era! Una vegada anava assegut a la fusta que s’hi posava darrera del diable i estirat per la mula donava voltes i voltes trillant les garbes, osquei mula! Cridava, sentint-me molt important, de sobte l’animal va estirar més del conte i vaig caure rodolant per la palla, quin ensurt! Jo era molt petit hi hagués pogut acabar ben trinxat.

Recordo encara el veure segar amb la dalla, el so de les espigues al caure tallades netament, el ressò metàl·lic de la pedra d’esmolar i també les punxades del rostoll que, de vegades, t’entrava pels forats de les sandàlies. Jo ajudava a lligar les garbes amb un bencill i vaig aprendre a fer el meu primer nus fàcil de desfer.

A l’era s’escoltaven els renecs i els crits dels homes esperonant als animals, els sorolls suaus de les forques i la palla al vent, el murmuri del redable i la granera de ginesta arreplegant el gra i la cantarella de l’aré separant-lo del pallús, aprofitant la garbinada del tardet. Entretant, jo m’entretenia resseguint les fileres negres de les formigues que, anant i venint del cau a l’era i de l’era al cau, carregaven provisions per a l’hivern.

Tinc records borrosos del trillar o del batre perquè ben aviat va aparèixer una enorme màquina plena de corretges i politges que, per una banda, engolia les garbes i, ella sola per una altra, destriava el gra de la palla, fent un soroll infernal i aixecant una gran polseguera de pallús que es posava a la gola i s’apegava a la pell, t’havies de botonar fins el coll i tapar-te la boca amb un mocador d’aquells de quadradets blancs i blau fosc que servia per a multitud d’usos.

El sons que se sentien abans al difora han canviat molt, un dels meus iaios cantava sarsueles mentre collia olives i l’altre era afeccionat a cantar jotes, jotes d’aquí que es cantaven des de temps ancestrals, com ara:

Mira si ai corrido tierras

que he estado en los Freginales

Santa Bàrbara, la Aldea

i els Mas de los Barberanes.

o també aquesta altra:

Ai chica si et vol casar

no et casos a La Ribera

que no menjaràs su bajoques

i flors de carabassera.

Un contrapunt d’aquest sons agradables eren els renills de mules i matxos, rucs i sumeres o els renecs que ressonaven per les valls quan la rella de l’aladre s’enganxava a una pedra o a una arrel o simplement a l’animal li passava pels “dellonsis” no passar entre l’espona i l’auliver. Llavors si realment la bèstia era tossuda, no valien ni renecs ni surriaca, més aviat s’havia de recórrer a l’astúcia i provar-ho de tornada.

A mi m’impressionava molt, la veig com si ara fos, una escena del veremar. Teníem un parell de bancals de vinya a la banda de baix de la costa l’Erola, quan el carro ja era ben ple de raïm , abans de començar a pujar, s’enganxava la sumera, o un altre animal s’hi havia més d’un carro esperant, al davant de la mula per poder enfilar amb èxit aquella forta pendent. Els renecs, els crits que eren ensordidors i els nervis que estaven a flor de pell, es barrejaven amb els esbufecs dels animals i els sorolls de les cobertes metàl·liques de les rodes esclafant les pedres. Si el carro s’aturava a mig camí encara era pitjor, se l’havia de frenar sense pèrdua de temps i falcar les rodes per evitar que tornés cap enrere i provoqués un desastre, jo duia sempre una pedra per utilitzar-la de fre, durant tota la pujada, caminant-hi a la vora a una distancia prudencial. Tornar a reprendre la marxa era molt complicat, al arribar a dalt tothom respirava tranquil i em podia asseure al davant del carro on s’hi estava d’allò més bé, si a la mula no li donava per aixecar la cua i fer-se un enorme pet o coses pitjors.

La casa on jo vaig néixer, per cert, al llit de matrimoni dels meus pares que havia estat dels meus iaios i que desprès va ser el meu, era una típica i petita casa de pagès on cada racó tenia la seva funció. L’entrada, empedrada amb pedres de calà era ocupada pel carro, que s’havia d’acabar d’entrar a mans, la porta de fusta, amb l’inevitable botera pels gats, quedava més fonda que el carrer, quan plovia hi posàvem una fusta i palla per evitar que hi entrés l’aigua, a la banda de dins de la gatera sempre hi era penjada la clau. Al entrar a l’esquerra hi havia, per penjar els collars, els ramals i altres estris, una banya, jo me la mirava amb recel, aquesta banya, des de que m’havien explicat que darrera hi havia el bou, no podia entendre com es podia posar un bou dins la paret per aprofitar la seva banya de penjador—i l’altra banya?¾preguntava jo—santa innocència, aquest bou només en tenia una – em contestaven. Darrera del carro hi havia l’estable amb la mula, la sumera, la menjadora i el forat per baixar-hi la palla, aquesta obertura donava a la pallissa, situada en alt més al fons, al davall de la pallissa el lloc on hi havia hagut una petita premsa d’oli en temps de l’estraperlo, d’altres estris com l’aladre, la màquina d’ensofatar, les aubardes, la sària i a la vora el safareig on de petit, tant que hi cabia a dins, em rentava a l’estiu. Al forat de l’escala hi havia el lloc que habitava el tocino en altres temps. Al primer replà de les escales s’entrava al wàter i a una cambra on hi havia la pastera, gerres d’oli i l’ altre forat de l’escala que era ple d’ordi pels animals, l’esquerra del mateix replà s’entrava a una petita estança, de sostre molt baix, que habitaven el carratell del vinagre, braços de cebes i alls, un sac de sal i un parell de canyissos amb patates, figues i nespres. Al segon replà a ma dreta hi havia dues habitacions i a l’ esquerra l’estança principal amb la taula i les cadires, la cuina econòmica, la llar de foc i una radio preciosa, on escoltava contes com el d’en Patufet o històries de Maginet de la canya.

Al balcó hi posàvem el matalàs, a les caloroses nits d’estiu, per a dormir fresquets, bé, en realitat al balcó només hi podíem treure el cap. En aquell lloc jo hi jugava sovint i pel davall hi passaven els Reis d’Orient a llom de cavalls, les processons i els armats hi feien la torna. I per acabar, a dalt, a l’esgorfa, els conills, les gallines, els coloms, el cossi de fer el sabó, els rivells de zinc per les gotelleres, canyissos, tomates de penjar, una petita cambra amb les panolles de panís que tant m’agradava desgranar i l’altre forat de l’escala que aquesta vegada era ple de blat, en lloc d’ordi. A mi m’agradava aguaitar llargues estones per la tela del galliner, per damunt de les teulades, vigilat per la mirada atenta de les gallines i acompanyat per aquell so profund que feien els coloms, des d’allí s’albiraven els Castellons, m’hi passava llargues estones, sobre tot quan plovia i el mon es paralitzava. També m’ho passava bé quan em deixaven recollir els ous dels ponedors, de vegades encara calents, quan naixien conills o quan hi entrava algun pardal despistat. En canvi no suportava veure espelletar un conill o ofegar un colom, ni els dies de vent quan allà dalt tot eren corrents d’aire i els animals estaven esvalotats.

La casa del altre iaio era molt més gran i la meva relació amb ell, com ho diria? D’una altra mena, era sord i per tant parlava poc, pagès també, el recordo molt quan anàvem a veremar. Al balcó hi havia penjada sempre una branca de pi, que era senyal de que allí s’hi venia vi. El celler era enorme, amb fileres de grans bocois a una banda i altra i amb la premsa del raïm d’on , entre mig de les reixes, s’escolava el most cap al trull ¾ ti noi! ¾ recordo una veu dins la memòria ¾ ves i que’t preparin un bon mostillo amb aquest most acabat de fer - Però sobre tot el veig llegint La Vanguardia i també al Carim, on els diumenges hi anava a buscar la paga, fent la partideta, aquell bar feia una olor tant intensa d’olives farcides i vermut pel matí que t’obria la gana i per la tarda una penetrant aroma de cafè acabat de moldre que et situava a l’espai on eres, on estaves.

De ben petit el iaio em prenia a un hort que portava ben endins dels Xofars, a l’anada jo cavalcava damunt la sumera per aquell camí ombrejat de magraners, lledoners, figueres i algun enorme noguer, mentre ell la portava del ramal. Sempre se m’escapava un somriure quan passàvem per la vora de l’hort de Juanito Pubill, penjat a un ametller hi havia un cartell de fusta i escrit amb lletres blaves s’hi podia llegir: “Por favor, no coger almendras que Juanito no lo quiere”. A la tornada jo feia de contrapès a un costat de la sària mentre a l’altra hi portàvem les auberginyes i els primentons, els enciams i les tomates, els aubergis de tomata i les ciremenyes, la collita del dia ¾ adéu eixerit, si que hi vas bé aquí dins eh? ¾ em deien quan ens creuàvem amb alguna d’ aquelles dones que portaven al cap una mena de torbant anomenat capçana i al damunt, en un precari equilibri , un enorme cove tot carregat de verdures.

En arribar a l’hort tots dos ens descalçàvem, ell es quedava amb aquells calçotets llargs de mil ratlles, es treia la boina i es lligava al cap l’inevitable mocador de quadradets blancs i blau fosc, talment com un morisc. I jo l’ajudava a girar l’aigua o a rascar l’ herba sentint aquella frescor del fang entre els dits dels peus.

Camina per la vorera ,

quasi sense fer soroll,

el ramal a la ma esquerra

la sumera i ell se’n van a l’hort.

Fa poc s’ha fet de dia

i ja està cavant,

els cadells se li mengen les patates

i els cargols els enciams.

També anava amb ell al mas, el recordo fent la migdiada, estirat a una borrassa, amb el cap repenjat a una pedra i a l’ombra d’un cep mentre jo explorava els voltants, perseguia cigarres, em quedava badant assegut damunt una gran taula de pedra que hi havia davall d’aquell enorme pi de Montbrió, o em fregava les taques de reïna de les mans, desprès d’haver fet una mica el mico, amb unes gotes d’oli o terra perquè no em quedessin enganxoses. El veig també assegut, menjant una sardina de casco damunt d’ una torrada i un carroll de raïm i fent, de tant en tant un traguet del porró, deixant caure el rajolí des de damunt del llavi i fent aquells xisclets tant divertits.

Quan va aparèixer a casa aquella maquina d’afaitar Philipshave, jo li afaitava la barba i ell clatell a aquell home que es bevia el vinagre de l’amanida i rosegava la pell de les taronges, que, els diumenges, torrava ordi damunt l’estufa per fer-se una mena de cafè alegrat amb un xorret d’anís, que no es va creure que l’home havia arribat a la lluna aquella matinada en que tota la família davant la tele, escoltàvem emocionats els comentaris, encara més emocionats, dels astronautes i del locutor que ho explicava, allò era un muntatge, que hi havien d’anar a fer allà dalt...

Recordo bé que m’explicava contes molt sovint, sobre tot em ve a la memòria un que en dèiem “el del pou”, li vaig fer repetir no sé quantes vegades i ell me l’explicava amb una paciència de sant, aquell relat que tant m’agradava, vaig descobrir molts anys més tard, que era un episodi de les aventures de Simbad el mariner!.

Aquells hómens, que havien nascut a cavall del segle i que els havien vist de tots els colors, em van deixar massa aviat... Tanco la capsa dels records amb una intensa emoció, les imatges han anat passant per la meva ment amb tanta claredat que gairebé m’han semblat reals, a reveure padrins, us enyoro.

La barca de Flix, de més grosses n'ha passat:

2012-01-02T23:03:00.000+01:00

Riuada de l'Ebre a Flix. 1982 from Jaume Masip on Vimeo.

Feliç 2012?

2011-12-31T17:31:00.003+01:00

Vagin per endavant els meus sincers desitjos de salut, pau i felicitat per a tothom. L’interrogant del títol no vol dir altra cosa que recordar allò de que a la vida no hi ha res que sigui veritat o mentida, és allò “del cristal con que se mira”.

2012 des de quan? Anys de quants dies? Realment no són 2012 anys ni des de fa 2012 anys, sense anar més lluny al segle XVI es van suprimir 15 dies del mes d’octubre... bé no vull parlar de la història del calendari, al final el que importa és que hem convingut que sigui així, la resta és una altra història.

Ho he de reconèixer, m’emociono, faig allò de la llagrimeta, fins i tots sanglotejo, amb coses que per a d’altres són tonteries, sensibleries, coses fàtues i sense importància, ep! Mai ho diré en públic i en tot cas ho faig dissimuladament al cine, davant la tele, per la xarxa o fins hi tot, de vegades, pel carrer.

Sóc estrany? Realment em va arribar a tocar la fibra “Tú a Boston y yo a California”? És que emocionar-te amb “Polseres vermelles” no té gràcia, és que si no ho fas, una de dos o ets mort o ets de fusta. Perquè se’m posa la pell de gallina amb algunes cançons que mai diré quines són? Perquè m’emocionen alguns records?

La gent que en sap d’aquestes coses diu que al teatre, al cinema o a la literatura està tot inventat des dels temps dels grecs, potser és així, però ai amics i amigues! I els matisos? Aquelles notes musicals en el moment oportú, aquelles imatges, vistes o imaginades, quan menys t’ho esperes o quan estàs completament desarmat i les cuirasses i les armilles són a l’armari? aquell somriure, aquella carícia, aquella paraula, aquell gest? ai, ai, aixxx! Què fa que els sentiments surtin i es manifestin? Una guspira? Una reacció química? Què fa que ens tornem tous amb la edat? Que aprenguéssim a perdonar abans de rebre cap ofensa? És la experiència? És la edat? Què fa que encara m’emocioni amb aquella cançó de Serrat o amb el desig dels teus llavis?

Arribats a aquestes dates assenyalades, el món, i dic el món amb totes les lletres, és ple de bons desitjos, de bons propòsits i de gent que diu i repeteix allò de l’esperit de Nadal i els vents nous de l’any nou i que això hauria de ser tot l’any i no només uns dies i bé, ja sabeu de que parlo, jo també hi participo cada any, de vegades amb entusiasme, de vegades amb esperit crític, tal qual com la vida és, tal qual com les persones som: imperfectes, i sobre tot duals, duals en el sentit que som capaços de fer bons propòsits, amb total sinceritat, un dia i a l’altre autoexcusar-nos sense cap problema de consciència, o sí.

Ai, ai, potser és que em faig gran, potser és que també aquest dies tenen alguna cosa de morir i tornar a néixer, com l’any que s’acaba i el que comença, com un canvi de cicle, com la natura, com la vida, que també un dia s’acaba per a tot i tothom.

Què en quedarà de tot això quan no ja no siguem en aquest món? Els grecs, una altra vegada ells! creien que la immortalitat consistia en passar a la història, altres pensen que, com formem part del món, de la matèria, doncs no morim mai, nomes ens transformem, com en totes les coses tots tenen la seua part de raó i tots s’equivoquen, així és la condició humana i aquesta és la gràcia de viure: creure, creure i creure en alguna cosa, en la vida i en l’amor, en la eternitat i en la reencarnació o en l’aigua i les pedres, tant és!... la gent que té un pensament religiós i sincer, té un avantatge molt gran, els descreguts ens aferrem més al present, que és el més important, al cap i la fi no hi ha res més, sense oblidar que el present és el fill del passat i el pare del futur i que tot és tan gran i inexplicable i, tan petit e inescrutable, com l’univers o una munió de cèl·lules juntes que fan que existeixi una cosa que hem acordat que es digui vida.

Qui no vol una vida feliç i intensa, sense problemes ni traumes? Què seria del dia sense la nit? Ja tornem a la dualitat que fa que siguem el què som. Al final crec que quan arribéssim al final, quan estèssim a punt de perdre la consciència per sempre (realment el que val és la vida o la consciència?) que serà el més important? Haver viscut amb el cos a tope o amb la consciència tranqui-la?

Feliç any nou!

El cementeri nuclear no anirà a Ascó.

2011-12-30T20:39:00.000+01:00

Poques vegades s'acaba un any amb una bona notícia per aquesta terra on vivim, ara fa dos anys que es va iniciar un malson que s'ha acabat avui. S'ha de reconéixer que aquesta gent del PP va per feina, en altres aspectes això pot ser un perill, en aquest, la veritat és que no m'esperava que anés tan ràpid.

Treurem el cartell del bloc.

Ara potser podrem parlar d'un problema menys, esperem no haver de sumar-ne gaires més, esperem també que es comenci a parlar d'un altre tipus de futur, quan es passi la eufòria per uns i la decepció per uns altres.

Deixem-ho com un dessig per l'any nou que és a punt de començar.

Avui Serrat fa anys.

2011-12-27T14:59:00.000+01:00

Avui és el seu aniversari! noi...gràcies per tot el que és tant fàcil de sentir i tant dificil d'explicar!

Passejada de tardor

2011-12-23T21:14:00.001+01:00

El Castell Nou de vegades s'enmiralla a l'Ebre.

El riu de la Cana, un luxe de pont.

Una parelleta...d'ànecs.

Un martinet molt presumit.

Ep! mataparents.

Una catifa tardorenca de fulles d'àlber.

Aquests no sé com es diuen.

Pura tardor

Restes d'un antic aqüeducte i el pou a la Vall de Sant Joan

No és al Pirineu, és la Vall de Sant Joan, una terra molt fèrtil i antic camí natural cap a les terres de Lleida, per això es deia així al segle XVI "Vall de Lleida"

La gent que arribava a l'Ebre per la vall es trobava amb el poblat de Sebes, l'heu de imaginar com jo que el veig, ple de cases, a dalt i als vesants.

I....la font de la Plaça dels Peixos amb fulles de til·ler.

Felicitació del Grup de Natura Freixe.

2011-12-20T15:42:00.000+01:00

El Grup de Natura Freixe ens ha fet arribar la seva felicitació de Nadal en format de postal, aquest any la foto és del nostre fill Pau!

Una bona notícia

2011-12-15T23:39:00.000+01:00

La passera de la captació del reg dels Vingalis, gairebé finalment!!!

Cartes des de l'exili.

2011-12-12T22:07:00.000+01:00

Maria va haver d’esperar mes de 50 anys per a tornar al seu poble i, encara que mai va perdre del tot el contacte amb la seva gent, ningú, o potser només algú en les mateixes circumstàncies, es pot arribar a imaginar tot el que va sentir aquell dia. A mesura que el tren anava escurçant la distància i es començaven a veure les tonalitats blavoses de la serra de La Fatarella , tal com el riu li feia arribar els reflexes argentats de l’aigua, així com retornaven els paisatges en altre temps coneguts i la visió de les oliveres i els ametllers l’acostaven a la fi d’un llarg viatge, tornaven al seu pensament records molt amargs barrejats amb sentiments d’enyorança.

Les primeres cases del poble es van fer visibles i aparegué fugaçment la barca de baix, el tren va entrar al túnel i va sortir per la “boca la mina”, a l’estació esperàvem a la “tia de França” que havia hagut de marxar en plena joventut i tornava al seu poble, a la seva gent.

Mai m’havia aturat a pensar quin aspecte tindria així que em vaig sorprendre una mica quan vaig veure venir per l’andana aquella dona alta i esvelta a la que el pes dels anys i les penalitats passades havien deixat petjada a un rostre afable i a l’esquena una mica corbada, també em va sobtar el seu parlar, un català de Flix amb un marcat accent francès, jo recordava només el castellà de les seves cartes, cartes des de l’exili...

San Martín por Salvangac, 9-4-1939.

Estimados padrina, tíos y sobrinos: Hoy he recibido su estimada carta en la que me ha llenado de alegría al ver que todos estáis bien de salud pues yo me encuentro bien hasta la hora presente.

Sobre lo que me dicen de como me encuentro por aquí, pues les diré que bien, lo único que no se nada de mi José, que ya comprenderán las horas que paso, pero llegara el día en que algo sabré ya sea en bueno o en mal... cuando me contestéis poned medios de mandarme una fotografía de todos o al menos de los niños que tengo muchas ganas de verlos y me acuerdo mucho de todos y no os olvido en ningún momento...

Va baixar del tren carregada de menjar, impressionada encara pels records de les privacions passades anys enrere, al “temps de la gana”, fins i tot duia un pollastre al “ast”. A partir d’aquell dia va deixar de ser la “tia de França” i varem començar a anomenar-la tieta, o simplement Maria.

Una vegada, per reis, quan jo era petit, m’havia enviat un osset de pelutx, que va ser la meva joguina preferida durant molt temps, sempre m’adormia amb ell i es va fer malbé de vell i gastat, en aquell temps mai em vaig preguntar que hi feia una tieta a França, de tant en tant arribava alguna carta, sobre tot per Nadal, més tard quan m’hi vaig començar a interessar la resposta sempre era la mateixa ”es que va haver de marxar quan la guerra”. Als últims anys ens enviava caixes de bombons i una vegada un llibre preciós de Toulouse Lautrec, nascut a Albi, la ciutat on vivia.

Va ser una dels milers que van haver de travessar els Pirineus per salvar la vida, d’altres van patir una sort ben diferent...

San Martín por Salvangac 17.5.1939.

...una mala noticia debo darles i es que a nuestro queridísimo José lo mató un obús maldito i todos estamos muy tristes de pensar que ya no lo veremos mas, pobre José tan bueno que era para todos, que mala noticia nos ha traído la guerra, pero hay que tener paciencia pues son muchos los que han caído...

Quan es parla dels exiliats de la guerra gairebé sempre s’esmenten noms celebres com ara Machado o Companys, però els veritables protagonistes van ser els milers i milers d’éssers anònims que sovint han estat oblidats per la història, la desfeta republicana els va agafar en plena joventut, uns van ser a la presó per no tenir forces o mitjans per escapar...

Barcelona 15-10-1939

< Saludo a Franco >

Querida madre y hermanos:

...seguramente habreis recibido la carta que con fecha 8 del corriente os envié del campo de concentracion de Horta...

Estando allí vinieron oficiales de ingenieros a buscar personal especializado como mecánicos o ajustadores, me presenté como tornero, me examinaron y aprobaron llevándome a un campo de trabajo, en donde estoy ahora, se trabajan 9 horas diarias y 3 los domingos por la mañana, dicen que ganamos dos reales diarios...

La majoria es va recloure en vida en l’anonimat sobre tot a les grans ciutats, molts d’altres van optar per fugir a França “carros que van amunt plens i curulls de mobles i matalassos i àdhuc gàbies d’aviram, cada carro és una família que se’n va, cada renglera de carros és una vila que es buida” en els anys següents molts mantenien viva l’esperança de tornar aviat.

Gignac 10.3.1942

Muy distinguido amigo:

Recibí tu apreciada carta en la cual me llenó de alegría al tener noticias vuestras, tanto tiempo sin tener comunicación... por correo te mando una cajita que contiene unos injertos de viña de una clase muy buena, es blanca y la larga es muy buena para tardana y para guardar que en estos momentos se come uva natural como si fuera del tiempo, la de sarmientos cortos es para comer a su tiempo, esta no se guarda, te mando los injertos cortos porque la viña ya estaba podada, son para que los injertes con un nudo..... las conservaras bien para tener simiente para los dos para cuando yo vendré, si van bien las aumentaremos... aunque cuando vendremos tendremos que escoger un oficio porque no tendremos herramientas para trabajar.

Tus hijos ya deben ser muy grandes y tendrás mucha ayuda, los míos también lo son y se llevan muy bien, ellos ya están hechos unos franceses, que con nada se les comprende que son españoles, particularmente en el hablar, hablan muy bien el francés...

Els primers anys al país veí van ser especialment durs, no n’hi havia hagut prou amb una guerra quan en van haver se superar una altra, així que, durant uns quants anys més, les van passar de tots colors, després, amb la fi de “la gran guerra” van es van reforçar les esperances d’un canvi a Espanya i de poder tornar a casa, no va ser així, com és sabut.

En aquells temps de tanta escassetat l’arribada d’un paquet amb coses ben senzilles es convertia en un gran esdeveniment.

Salvangac 9.2.1943.

En la fecha de hoy hemos recibido su paquete, no pueden imaginarse la alegría que nos ha dado, todos los compatriotas me preguntan como ha podido llegar este precioso paquete:

Dos enaguas, una marrón y otra a cuadros, una camiseta de punto, tres culotes (calses), un par de medias, dos servilletas, dos fundas de cabezal, dos camisas de hombre, unos calzoncillos, una camiseta (samarreta), dos pares de calcetines, unas alpargatas y unos zapatos, hilo agujas e hilo brabante.

¿Es esto lo que mandaron? Suponemos que si, ya nos escribirán de haberse perdido algo, mas no lo creemos.

...y les digo a todos que yo también tengo muchas ganas de abrazarles y aquí me miro a todos los niños de las edades de ellos y me coge mucha tristeza al ver que vosotros estáis tan lejos y cuando veo los juguetes siempre me acuerdo de todos...

Bueno queridos, es cuestión de escribir poco para facilitar la labor de la censura de lo contrario bien saben que no nos duelen palabras para con ustedes... pues ya saben que estamos muy agradecidos de ver lo mucho que hacen por nosotros.....

Maria va passar a França la major part de la seva vida, però un és sempre d’on ha crescut, els racons, records, amics de la infància i de la joventut son sovint els més enyorats.

Jo vaig passar, ja fa uns quants anys, unes temporades llargues fora del poble, els sentiments d’enyorança eren difícils de superar de vegades i em feia un fart de parlar de Flix a tothom, quan tornava a casa, a la família, als amics, als racons coneguts, inflava el pit i m’omplia de tot intentant recuperar el temps perdut. Una cosa així, multiplicada per mil, per deu mil, per un milió i salvant totes les distancies possibles, deu ser l’angoixa de ser tant lluny de casa i tornar al cap de tant temps.

Aquests petits extractes de les cartes de Maria i d’altres familiars son un testimoni d’aquells anys d’amargs records que el pas del temps ha anat suavitzant, un exemple dels fils que han mantingut i mantenen els lligams entre la gent del poble i els seus exiliats, un homenatge a aquella gent que, encara que la vida se’ls hi va capgirar, van mantenir viva l’esperança de tornar a la seva gent algun dia .

Salvagnac 26.3.1944

Queridísimos e inolvidables tíos y sobrinos:

No pueden imaginarse la intranquilidad que tenemos de no tener noticias de ustedes, es la tercera carta que escribimos sin tener contestación ¿es que están enfermos? Si les ocurre algo nos lo dirán enseguida, no pueden imaginarse lo que es recibir carta de familiares tan queridos en tierra extranjera, es lo único que te consuela y te da esperanza en tiempos mejores, en tiempos de que llegara un día de podernos abrazar, en fin paciencia y a esperar ese día que tanto tarda en llegar...

De por aquí pocas cosas podemos contarles, ahora empezamos a trabajar los huertos y hacer venir algunos animales, única solución si queremos comer, Salvador continua en el bosque toda la semana y el domingo trabajamos como negros los dos, yo voy a hacer algunas jornadas a coser, pero voy poco ya que mi salud no es mucha, los sufrimientos pasados ya van saliendo y cada día mas...

Va ser com si una vegada satisfet el desig de tornar, durant tants anys anhelat, es deixés anar i aquelles forces que la van ajudar a esperar tant de temps la van abandonar. Maria, desprès d’uns quants viatges mes, ens va deixar un matí d’estiu, ja fa alguns anys, gairebé sense adonar-se’n. Reposa a França, el país que la va acollir i on finalment es va integrar, no vaig parlar mai amb ella de la guerra ni de aquells tristos anys, només parlàvem de les coses d’aquí, del seu poble, en les seves cartes des de l’exili, però, es reflexa amb tota cruesa el que havia passat.

Un altre exiliat d’aquestes terres, l’Artur Bladé, ho resumia amb aquestes paraules:

“Encara que són les circumstàncies les que ho determinen, el català exiliat no perd mai l’esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera és una mutilació, t’han amputat de la terra. M’han obligat a sentir l’enyorament, però no se sap de cap català que s’hagi mort d’enyorança. Jo faig meus aquells versos de Pere Quart: no moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”.

Què se'n ha fet de Fukushima?

2011-12-08T20:28:00.000+01:00

El diari El Punt Avui portava aquesta notícia fa dos dies

"Una altra fuita d'aigua radioactiva alerta fukushima."

i vaig pensar, com és que ja no és parla d’aquest accident tan important? Potser és que sóc jo que no m’hi fixo?

Teclejo al Goggle "Fukushima el punt avui" i la meva sorpresa és encara més majúscula, la primera entrada és la que comentava abans, la segona una del mateix diari del dia 1 de desembre:

TEPCO confirma la fusió nuclear a Fukushima

Un informe afirma que el combustible del reactor 1 es va fondre completament, mentre que les del 2 i 3 ho van fer parcialment

Aquest fet podria haver erosionat la paret del dipòsit de contenció, provocant un possible una fuga.

La Companyia Elèctrica de Tòquio (TEPCO) ha conclòs aquest dijous en un informe que les barres de combustible del reactor 1 de la central nuclear de Fukushima-1 es van fondre completament arran de l'accident del 11 de març, mentre que les del 2 i el 3 ho van fer parcialment.

Segons aquest informe, recollit per la cadena NHK, les barres de combustible del reactor 1 es van fondre completament formant una massa viscosa que hauria caigut a l'aigua acumulada en el fons del dipòsit de contenció, de manera que s'hauria refredat. El combustible, però, podria haver erosionat les zones més primes del dipòsit de contenció, d'uns 37 centímetres de gruix, provocant la ruptura de la paret i per tant un possible una fuga .

En el cas dels reactors dos i tres, l'informe apunta que les barres de combustible es van fondre en un 57 i un 63%, respectivament, de manera que, probablement, aquesta massa viscosa també es va precipitar al fons del dipòsit, encara que sense ocasionar erosió.

L'informe, encarregat per TEPCO a diversos instituts d'investigació i patrocinat pel govern del Japó, es basa en mesuraments de temperatures i quantitats d'aigua acumulades en els atuells de contenció, entre d'altres dades.

El terratrèmol i el tsunami del passat 11 de març van provocar un accident nuclear a la central de Fukushima-1 equiparable al de la central de Txernòbil (Ucraïna) del 26 d'abril de 1986, considerat per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) el pitjor de la història.

Com a conseqüència del col·lapse del sistema de refrigeració dels reactors de Fukushima-1, aquests van emetre a l'atmosfera grans quantitats de partícules radioactives. El govern japonès va establir una àrea d'exclusió en un radi de 30 quilòmetres des de la central que manté fora de casa a unes 80.000 persones.

I les següents entrades ja són, del setembre (una) i per a la resta hem d’anar fins abril o març.

Bé, jo tinc molt clar perquè no es parla d’aquest accident nuclear tan greu, que afectarà a persones de tot el món i que ha desplaçat, de moment a 80.000 persones fora de les seves cases. I vosaltres?

Aigua

2011-11-28T21:35:00.001+01:00

Us heu parat mai a pensar com s’ho feien quan no hi havia aigua corrent a les cases? Avui dia és tant senzill que amb un simple gest, obres una aixeta i raja aigua, però no fa tants anys l’aigua s’havia d’anar a buscar al riu, es clar que les necessitats eren unes altres i no hi havia ni rentadores, ni rentaplats ni dutxes, ni res de tot això que avui és tant habitual.

Sí que era però, una feina quotidiana, habitual i diària, que normalment feien les dones amb els càntirs al cap, damunt la capçada i els pitxells a les mans. També s’hi anava amb animals, aquests carregaven més quantitat i les gerres es posaven en uns estris anomenats argadells.

Es de suposar, per tant, que l’aigua s’anava a buscar de bon matí i els carrers s’omplien del tràfec de les dones amunt i avall de casa al riu i del riu a casa.

La capçada o capçana que es posava al cap per a assentar-hi els càntirs també s’usava per als coves i cistells quan es venia de l’hort amb la collita del dia. A mi sempre m’ha deixat perplex el veure les dones caminar tan tranquiles amb aquelles coses al cap, en un precari però segur equilibri, les fotos, de 1930, són impressionants, jo encara les he vist venint dels horts pel camí dels Xofars, cap a casa, en caure les tardes d’estiu.

Enhorabona al Grup de Natura Freixe!

2011-11-25T17:05:00.000+01:00

El Grup de Natura Freixe rep un premi per l’adaptació de les infraestructures de la Reserva Natural de Sebes a discapacitats visuals

L’Associació Discapacitat Visual de Catalunya ha atorgat al Grup de Natura Freixe el Premi “Joan Martí” per apropar la natura a les persones amb discapacitat visual. L’entrega del reconeixement es farà en el marc de l’entrega dels Premis de la Visió, que organitza anualment l’Associació i que reconeix en diferents categories a entitats, persones o institucions que amb la seva tasca proporcionen eines i activitats per millorar la qualitat de vida als discapacitats visuals.

El Grup de Natura Freixe, fundat l’any 1989, gestiona des de fa 12 anys la Reserva Natural de Sebes, on ha promogut diferents projectes d’adaptació d’itineraris; edició de material divulgatiu i educatiu; gestió i conservació d’hàbitats i espècies; acords de custòdia del territori; i projectes educatius com l’entorn d’aprenentatge.

Els darrers anys, un dels àmbits que més s’ha treballat ha estat el dirigit a persones amb discapacitats o dificultats d’accés al medi natural. Les passeres i observatoris s’han dissenyat i adaptat per accedir-hi amb cadira de rodes, s’han instal·lat plafons en Braille, s’empren materials i figures d’animals per identificar-los amb el tacte i amb les textures, i també es disposa d’audioguies. Bona part d’aquests projectes han rebut finançament de l’obra social de CatalunyaCaixa, a través de les convocatòries del programa “Tu Ajudes” dels darrers anys.

Entre els projectes innovadors, enguany s’ha dut a terme un adreçat a la gent gran dels centres residencials d’Ascó, Móra d’Ebre i Flix, que ha permès que els residents visitessin la reserva natural de Sebes. Aquestes visites es complementaven amb tallers d’estimulació sensorial fets als centres residencials. Entre els col·lectius a qui també s’han adreçat activitats específiques hi ha l’Associació Parkinson de les comarques de Tarragona.

2a festa de l'oli de la Reserva Natural de Sebes

2011-11-24T20:48:00.000+01:00

Els sirgadors de l'Ebre

2011-11-22T21:30:00.001+01:00

Patrimoni Històric i Arqueològic de Flix. Associació Cultural La Cana: Fi de la Batalla de l'Ebre

2011-11-18T14:01:00.000+01:00

Patrimoni Històric i Arqueològic de Flix. Associació Cultural La Cana: Fi de la Batalla de l'Ebre: Matinada del 16 de novembre de 1938. La lluna està en quart minvant i això dona una imatge més tètrica, si s’escau, a l’esdeveniment que est...

Paissatges de l'Ebre a TV3

2011-11-17T06:05:00.000+01:00

Escoltar a Pere Josep Jiménez sempre és un plaer.

Associació Lo Riu, visita guiada a la línia fortificada de la Fatarella.

2011-11-14T01:49:00.000+01:00

Dimecres vinent és l'aniversari del final de la Batalla de l'Ebre. L'associació Lo Riu ha fet aquest matí una visita guiada a la línia fortificada de La Fatarella, un element vital per a la retirada dels darrers soldats pel pont de ferro de Flix.

Una visita molt interessant a la que he pogut assistir i de la que us deixo unes quantes fotos. Hem pogut veure l'exposició, les restes de les fortificacions, les trinxeres i el centre de comandament del XVè cos d'exèrcit, hem fet també una ofrena floral al darrer a un dels darrers combatents de la Batalla de l'Ebre:

"Charlie"

"Es visitaran les fortificacions on, l’estiu del 1938, l’exèrcit republicà va construir un sistema de fortificacions de ciment, amb nius de metralladora, trinxeres i un gran nombre de refugis subterranis, en una petita àrea summament estratègica per aconseguir el control dels passos del riu per Riba-Roja, Flix i Ascó.

Aquest sistema de fortificacions era condició necessària però no suficient, calia comptar però amb el factor humà, que en aquest cas vol dir el sacrifici de quasi un miler de soldats republicans, les restes dels quals encara desprès de 72 anys, estan enterrades al camp de batalla.

Durant la visita es dipositarà un ram de flors, a la trinxera, on el passat mes de setembre, durant les excavacions arqueològiques dutes a terme per el CSIC, la Universitat de Barcelona i l’Associació Lo Riu es van localitzar i exhumar les restes d’un soldat republicà, que disposat a tot va presentar la darrera resistència a les tropes franquistes a la Batalla de l’Ebre, el seu sacrifici com el de tants altres soldats fidels a la república, va permetre que el gruix de l’exèrcit de l’Ebre pogués passar el riu de manera ordenada salvant la vida de molts soldats.

Desprès de la visita guiada, a la sala d’exposicions de La Fundació el Solà de La Fatarella, es podrà visitar l’exposició “1938. La darrera resistència republicana a l’Ebre”. L’exposició consta de panells explicatius i fotografies de tot el procés de localització i identificació de les restes de la línea fortificada de La Fatarella i de tot el procés de recuperació d’aquest espai històric del final de la batalla de l’Ebre, que està realitzant la nostra entitat. També es mostren les fotografies fetes per soldats italians, on podem veure l’estat en que va quedar el camp de batalla desprès de 48 llargues hores de resistència republicana."

LES RAONS ECONÒMIQUES DE LA INDEPENDÈNCIA

2011-11-11T04:06:00.000+01:00

DIVENDRES 11 A LES 19,30 H

A CA DON VENTURA

Acte electoral d'ERC-Rcat-Catalunya Sí

Amb:

Pere Muñoz

Xavier Vega

Francesc Barbero

ADAM TOMÀS

Reprodueixo aquí un article de Francesc Barbero i Escrivà oublicat al bloc Plaça Major perquè penso que diu les coses molt clares.

"El passat dissabte 29 d’octubre el company David Larrossa, de Solidaritat per la Independència, va convidar a Flix gent de la Plataforma Catalunya Estat. Va ser una xerrada força interessant on es va fer una presentació sobre els motius i els efectes que té el dèficit fiscal sobre Catalunya i els seus ciutadans.

Per més conegudes que siguin les dades, per més que tingui claríssim que suposa que l’estat espanyol ens tracti com una colònia, cada cop que assisteixo a un acte d’aquest tall no puc evitar indignar-me.

Les dades varien segons les fonts i els mètodes emprats per al càlcul però hi ha una forquilla (entre el 8-10% del PIB català) que inclou tots els càlculs realitzats, ja siguin independents, de la Generalitat o fins i tot els del Ministerio de Hacienda. Sense anar més lluny, els que va presentar Mas-Colell, el conseller d’Economia, fa un parell de setmanes i que xifren la diferència entre el que l’estat recapta aquí i el que després hi inverteix en un 8.9% del PIB català.

Donat que el PIB anual català és d’uns 210.000 milions d’euros, la xifra del dèficit fiscal oscil·la entre els 17.000 i els 21.000 milions d’euros. Que suposa aquesta xifra?
Per exemple, el pressupost de la Generalitat són 32.000 M€, la partida més gran dels quals es destina a Salut: 9.100 M€. Les famoses retallades en sanitat són de l’ordre de 600 milions (l’any passat el pressupost de Salut era de 9.700 M€).

És inevitable fer-se algunes preguntes. Hem de semblar un país en vies de desenvolupament quan les retallades en sanitat equivalen al que Espanya ens pren en impostos en 12 dies (a raó de 50 milions al dia)? Perquè coi hem d’aguantar uns serveis públics deficitaris -ja ho eren en època del tripartit, les retallades de CiU l’únic que han fet és agreujar-ho- que ens posen a la cua d’Europa en despesa sanitària?

Perquè algú pot pensar que més de 9.000 milions (10.100, si comptem la despesa de l’ICS, CatSalut, fundacions i altres organismes sanitaris autònoms) en salut són molts diners. Ho són? Això quan és respecte el PIB català? Doncs no arriba al 5.8%. Comparem-ho amb el que s’hi gasten a Europa. D’entrada la despesa mitjana en salut a la Unió Europea (la dels 27, no només la zona euro) és del 7.4%. Però és que a Bèlgica (8%), França (8.3%) o el Regne Unit (8,5%) la despesa és encara força més alta. Es clar, però aquests són països rics! diran alguns. Bé, d’acord. Són països rics. Comparem-los amb Catalunya. França té una renda per càpita equivalent a un 111% de la mitja europea, el Regne Unit del 116 i Bèlgica del 118. Catalunya la té també precisament del 118. L’estat espanyol està en el 105, però és que la despesa en sanitat a l’estat espanyol és del 6.7%!

Si ho voleu en dades per càpita, a Espanya s’inverteixen en sanitat 1.500 € per persona i any, la mitja europea són 1.900 i a Catalunya tenim la magnífica xifra de 1.200 euros per persona i any.

Haver de patir aquesta situació quan som un país tant ric com França o Bèlgica és inacceptable. Perquè sí, efectivament, Catalunya és un país ric, que no pot aprofitar l’esforç dels seus ciutadans i empreses a causa del monumental espoli a que ens sotmet l’estat espanyol. Ho reflecteix Kenneth Rogoff (execonomista en cap de l’FMI), en una entrevista a la revista Capital (núm. d’abril de 2011): “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. I ho deia per il·lustrar que aquesta és una de les fortaleses que té l’estat espanyol, en comparació a Grècia o Portugal. El poso com a exemple perquè no crec que ni la madrilenya revista “Capital”, ni el senyor Rogoff siguin gaire sospitosos de passar per agents de l’independentisme català.

M’he centrat a fer comparatives en Salut per l’actualitat de les retallades i perquè segurament la sanitat gratuïta i universal és la part de l’estat del benestar que més valora tothom. Però la comparativa és pot fer amb tots els aspectes de la vida pública: com serien les nostres carreteres, trens i aeroports amb 18.000 milions més per any? I l’escoles? I els serveis socials? I els nostres ajuntaments i els serveis que en depenen? I l’esport? I l’economia productiva? I...?

Qui en vulgui saber més, ho té ben fàcil:
http://www.fundaciocatalunyaestat.cat/
http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres
http://www.ccncat.cat/

Ara estem en campanya i ens prometen pactes fiscals que Espanya no ens donarà mai de la vida. Bàsicament perquè no se’l pot permetre sense canviar el seu model econòmic obsolet i clientelista. Si es vol continuar desenvolupant forçadament Madrid –que ja ha engolint tota l’activitat de les Castelles, i comença a fer-ho amb l’Aragó i la cornisa cantàbrica- i alhora continuar abocant milions d’euros que només aprofiten constructores i els amics del poder a les autonomies del sud, cal que algú pagui la festa. I aquest algú som, bàsicament, catalans i valencians. No hi ha més.

L’únic pacte fiscal a què podem aspirar és a tenir un ministeri d’Hisenda català. Les raons econòmiques de la independència són clares i evidents. Ja tindrem temps de parlar de les raons culturals, socials, de dignitat o de qualitat democràtica que també ens assenyalen el mateix camí, però en l’actual crisi aconseguir fer-nos amos dels nostres diners ha deixat de ser una qüestió de prosperitat per passar a ser una qüestió de supervivència.

Francesc Barbero i Escrivà

Fonts de les dades: Eurostat, Idescat, Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat), Centre d’Ànalisi i Programes Sanitaris (www.caps.cat)"

Au doncs! a què esperem!

Tardor, finalment!

2011-11-04T20:53:00.000+01:00

Plou! ja era hora! a la terra li feia molta falta, ara sí que sembla tardor de veritat!
Però tampoc és cap exageració d'aigua com en altres indrets, aquí, el pluviòmetre de mun pare, entre ahir i avui, no arriba al 20 l/m2, ni a un pam de saó!
Us deixo unes fotos que vaig fer el dia de Tots Sants.

Les bromes de Don Gregorio són poca broma.

2011-11-01T22:51:00.002+01:00

Jaume Oliveras i Costa a El Punt Avui del dia 30-10-11 diu, entre altres coses:

"Les bromes referents a Portugal i Catalunya poden ser de mal gust, fins hi tot la sortida futbolística, però en tot el discurs hi ha un missatge que és l’autèntic pinyol del desencontre. Peces-Barba parla del dret a triar entre uns i els altres (si nos hubieramos quedado...) de manera que el centre decideix i la perifèria és terra de conquesta.

El nacionalisme espanyol, imposa la raó, des de la llengua més esmolada a la força dels canons. No és gens estrany que fins hi tot s’invoquin les paraules de Espartero, el Duque de la Victoria, quan va dir que al menys cada cinquanta anys cal bombardejar Barcelona per a mantindre a ratlla als catalans.

De retruc Don Gregorio alimenta l’independentisme, que ja està bé, els seus no diuen res perquè no voldrien, per res, canviar la mamella catalana per la portuguesa".

Vicent Sanchis el mateix dia al mateix diari:

"Gregorio Peces Barba ha dit, amb presumpta ironia, el que pensen molts espanyols sense broma. Tan se val que es creguin demòcrates, com l’expresident del congrés o que s’autoproclamin d’esquerres, com sempre ha fet ell. Que els portuguesos són més mala gent que els catalans o que Catalunya s’ha salvat bombardejant de tant en tant Barcelona són dues certeses que comparteixen molt espanyols. Tot això no és d’estranyar ni tampoc ha de saber greu. Són com són i la culpa és dels catalans per aguantar-los quan ja no els poden bombardejar.

Per contra, sí que ha de saber greu que el primer secretari del partit català que encara té vint-i-cinc diputats al congrés espanyol li retragui el tema a Don Gregorio perquè dóna arguments als independentistes.

Els independentistes, Sr. Montilla, no necessiten més arguments".

A mi no em sorprenen aquestes paraules, he sentit moltes vegades coses semblants i pitjors, el que em remou és que a tot l’estat espanyol s’aixequin gairebé en armes quan des d’aquí es diuen coses fora de lloc i que en canvi ningú digui res quan un nacionaliste espanyol fa bromes sobre el bombardejos de Barcelona o els drets de conquesta.

Tot això m’ha fet recordar un interessant article de JosepM. Raduà al seu bloc on hi havia un mapa que defineix, avui encara, el que pensen de nosaltres des de les espanyes.

"Aquest mapa, de 1854, es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid i diferencia entre l'Espanya de matriu espanyola ("puramente constitucional"), l'antiga corona catalana ("España incorporada o asimilada"), els territoris forals a més de l'Espanya colonial -territoris que l'Estat acabaria perdent a finals del segle XIX-.

Al final encara tindran raó i potser sí que 17 autonomies són massa. No deu ser que se’ls va escapar de les mans tanta autonomia inventada? Llàstima que com sempre, al moment de passar la factura, de nou l’acabarà pagant Catalunya.

Si marxem, ja només en seran 16. Un maldecap menys per ells... i per nosaltres".

No ens queda altra cosa que o provincialització o autodeterminació. L’administració de la tensió amb Espanya serà molt difícil, i això obligarà a posar damunt la taula allò que han volgut evitar tant CiU com el PSC: la necessitat d’un camí democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, per tal d’esdevenir un estat independent en el marc de la Unió Europea. Un camí que no és fàcil, i que requerirà de consensos amplis i voluntats decidides, però que obstinadament se’ns apareix com la ruta possible i necessària.

Gotes

2011-10-27T00:00:00.000+02:00

Ahir, de bon matí, el jardi, tot el jardí, presentava aquest aspecte, l'aigua és un element excepcional i en ocasions com aquesta encara més.

Flix from its castle, Flix des del castell

2011-10-22T06:14:00.002+02:00

Espectacular video de Marc Puig Pasarrius, fet des d'un aparell anomenat "tricòpter"

Tardes d'octubre. Itinerari exterior del Meandre tornant per la Barca.

2011-10-21T06:34:00.000+02:00

Bé, aquesta és la quarta entrada, i última, de les passejades d'octubre, els dies es fan cada vegada més curts, les nits són cada vegada més fredes, estem ja en plena tardor.

"La tardor començava olorant a mostillo bullint a la cuina, després olorava a terra i al fum dels formiguers cremant lentament als horts.

La tardor olorava al color de la terra.

Hivern....i el silenci té forma de petxina...

Pantalons llargs, olor de fred, de flaire d’escola amb aquella barreja d’olors a llapis i gomes d’esborrar, d’estufa de llenya i d’aire calent i viciat.

Recordo la impressió que produïa la primera glopada d’aire fred ,al matí, en obrir la porta i sentir-lo a les galtes després d’haver-me vestit, ben calentet, a la vora de l’estufa al roig viu, per calentar ben depressa la casa, refredada pel cru hivern. Aquell aire, glaçat i penetrant, amenaçava amb gelar-me també per dins, sort que ma mare tenia un savi remei: un rovell d’ou, sucre i moscatell, tot ben remenat i begut d’un glop, tot just abans de sortir cap a estudi.

L’hivern començava olorant a roba llargament guardada a l’armari, després olorava a boira o a cerç.

L’hivern olorava al color de la llar."

(Fragment de "Olor d'amic")

Tardes d'octubre. Més enllà de Sebes, les Illes.

2011-10-18T21:29:00.000+02:00

En realitat aquesta tarde va ser un matí, el lloc, allí on s'acaba el terme municipal de Flix i comença el de Riba-roja.

El paissatge... espectacular.

A Sebes, al meandre, el contrast entre el secà i el bosc de ribera és un dels atractius, aquí, aquest contrast encara és més acusat.

Tardes d'octubre. Camí de l'antiga barca del riu de dalt, tornant pels Xofars.

2011-10-15T15:24:00.000+02:00

Una altra tarde d'octubre de cami... de passeig. Aquests sí que són els llocs de la meva infantessa, les fruites de les meves tardors, els llocs plens de vida dels horts dels Xofars, la volta de baix del castell on estava la "roqueta", llocs tots ells molt propers, molt familiars, per molts anys que hagin passat.

Tardes d'octubre. Aubal tornant per la Bassa de les Clotxes.

2011-10-14T21:26:00.002+02:00

La gent que em coneix sap que m'agrada la tardor, l'octubre és el meu mes de l'any preferit. He dit moltes vegades que per a mi és un temps amable, ni fred ni calor, una llum càlida i espectacular de vegades, amb aquella sensació de dolça melangia que ho omple tot.

Aquests darrers dies he fet quatre caminades pels voltants de la vila, tenim un entorn privilegiat on, en passejades de una o dos hores, podem copsar les diferents sensacions que pots tenir a les vores del riu, a la sèquia de l'Aubal, als horts dels Xofars, al bosc de ribera, a Sebes... bé, és el nostre poble, en aquests dies ple de les fruites de la meva infantessa.

Us deixo amb quatre passejades per Flix.

Aquí va la primera, alguns sabran molt bé on és això, altres es preguntaran si és aquí, a mi, que m'he criat a la raval, em recorda a la nostra sèquia, la sèquia ancestral que encara avui (modernitzada) rega gairebé tots els horts de la vila. Aquell reg, era el de l'antic assut, el de la sínia de dotze metres de diàmetre i per a nosaltres, un lloc de jocs i d'aventures. Segur que als que es van criar en aquesta sèquia, els portarà els seus records.

Fotos de Pau

2011-10-14T15:16:00.000+02:00

El meu (nostre) fill Pau ha fet unes (les primeres?) fotos de boda, un casament (amés) molt especial. Les fotos? vosaltres mateixos.....cliqueu aquí es-pec-ta-cu-lars!

Plaça Major

2011-10-13T21:03:00.000+02:00

El darrer Ple de l'ajuntament en un escrit meu al nou bloc d'Esquerra
Plaça Major

12 d'octubre.

2011-10-12T13:31:00.000+02:00

Del Bloc "Lo carrer del riu"

La Cana edita un nou bloc

2011-10-10T21:22:00.000+02:00

L'associació La Cana ha iniciat una nova època i una de les novetats és un nou bloc.

Iniciem una nova i il·lusionant etapa a La Cana, aquest bloc és una eina més, imprescindible avui dia, per a fer difusió de la nostra associació i del nostre important patrimoni històric i arqueològic, com dèiem als inicis: un no estima el que no coneix.

El podeu trobar clicant aquí.

Ha nascut un nou bloc.

2011-10-08T21:21:00.000+02:00

Ha nascut un nou bloc, un bloc de Flix, soberanista i d’Esquerra.

Es diu Plaça Major, aquesta plaça és la nostra Àgora, nom amb el que es designava a l’antiga Grècia a la plaça pública, com la nostra Plaça Major, era un espai obert, centre del comerç, de la cultura, la política i la vida social.

Hi sou tots convidats.

Festa de l'Aiguardent a Prat de Comte.

2011-10-07T21:22:00.000+02:00

Hi va haver un temps en que hi havia alambins a moltes cases i es feia aiguardent en molts cellers d'aquestes terres, a casa dels meus iaios se'n feia a finals del segle XVIII

"en lo añ 78 dia set ay fet aigardent dos dies y dos (mist?)"

"dia 9 de octubre de 1779 ay comensat a fe lo aigardent y trenta y nou dies"

(Font: arxiu familiar)

S'ha d'agrair i reconéixer la feina feta per la gent de Prat de Comte en la conservació i posta en valor d'aquesta festa.

Programa d'actes

L'estat socioeconòmic de Flix segons el Butlletí de conjuntura local de les Terres de l'Ebre

2011-10-07T05:14:00.000+02:00

La setmana passada es va presentar al Consell comarcal de la Ribera d'Ebre, el Butlletí de conjuntura local de les Terres de l'Ebre corresponent al segon trimestre del 2011. Ha estat realitzat la Càtedra d'Economia Local i Regional, de la URV, amb seu al campus de les Terres de l'Ebre.

En les dades presentades s'analitza la conjuntura de totes les TE, fent especial seguiment dels 11 municipis de més de 4.000 habitants que hi ha a la vegueria.

En les dades del segon trimestre, d'aquests municipis, només l'Ametlla i Flix apareixen com a generadors d'ocupació neta, amb un creixement del 0.4% el primer i d'un 12.2% per a Flix respecte l'últim any. La resta de municipis tenen un saldo negatiu.

En nombres absoluts Flix té un saldo d'afiliacions a la seguretat social de +80 i l'Ametlla de Mar de +6. La resta de municipis el té negatiu. Els -244 de la Sènia (un -11.3%) i els -206 de Roquetes (un -11.9%) són les dades més preocupants, ja que les pitjors dades absolutes d'Amposta i Tortosa responen al seu major pes demogràfic. Móra d'Ebre ha destruït durant el període 113 llocs de treball (un -5.5%). El saldo global dels 11 municipis és de -1.551 llocs de treball.

De l'anàlisi de les dades se'n desprèn que a Flix s'ha aturat la destrucció de llocs de treball, en part per una menor dependència de la construcció, que continua sent el principal sector destructor de llocs de treball. De tots els sectors estudiats, només la construcció ha destruït llocs de treball a Flix (-12) durant el període, donant tota la resta saldos positius. També cal atribuir les bones dades a la obertura de la Residència de la gent gran, ja que el sector que ha tingut major altes a la SS durant el darrer any ha estat precisament el de serveis socials, seguit del de l'hosteleria.

Davant un panorama regional on encara no s'ha tocat fons en la destrucció d'ocupació i unes perspectives de baix creixement econòmic, cal ser moderadament optimistes sobre la menor afectació que els processos de destrucció d'ocupació tenen sobre el nostre municipi.

A l'enllaç següent es poden consultar tots els informes publicats fins ara: http://www.urv.cat/catedres/economia_local_regional/Transferencia.html

Francesc Barbero Escrivà

Regidor de Promoció Econòmica

Jornades sobre el bosc de ribera

2011-10-05T20:49:00.000+02:00

Sobre el poblat de Sebes

2011-10-02T21:12:00.000+02:00

Una entrevista interessant sobre l'assentament ibèric de Sebes a la pàgina de l'ICAC (Institut Català d'Arqueologia Clàssica)
Cliqueu aquí

Un començament d'octubre molt mogut

2011-09-28T16:29:00.002+02:00

Més informació sobre la concentració motociclista

Bloc de Eva Bloc d'Enric

Més informació sobre le Jornades sobre el Bosc de ribera
bloc de Josep M. albiac

Visita guiada per Flix

2011-09-26T23:35:00.001+02:00

Aquests són els participants en la visita guiada per les façanes fluvials i el nucli antic de Flix del dissabte 24 de setembre.

Una activitat que, amés de formar part de les Jornades de Patrimoni Històric, organitzades per La Cana i el CERE amb el suport de l'ajuntament, que s'estan fent durant tot el més, estan dins de les Jornades Europees del Patrimoni.

Jornades de Patrimoni, setmana final.

2011-09-24T22:12:00.000+02:00

Jornades de Patrimoni, imatges, escultors i Jornades Europees del Patrimoni

2011-09-20T23:25:00.000+02:00

Interessants actes del IV Curs coneguem la Ribera d'Ebre.

Cal recordar dos coses:

.- Una que es necessari apuntar-se trucant a l'ajuntament 977410153 per a la visita guiada.

.- I que s'ha canviat el lloc de sortida, no serà des de la zona de la barca, serà des de la torre que hi ha a la circumval·lació, prop la Roca del Tormo.

Jornades de Patrimoni, primera setmana.

2011-09-19T06:49:00.001+02:00

M. Carme Belarte i Pau Olmos ens van fer cinc cèntims sobre el poblat i la necròpolis de Sebes

Amb tot l'equip d'excavació vàrem visitar el Castell Nou i el Refugi Antiaeri

Jordi Ferrus ens va parlar sobre la societat agraria tradicional, una conferència molt interessant

Inauguració de la exposició de collages de Josep M. Pros, fixeus qui te a la reraguarda, és un muntage on hi ha un munt de calaveres petites, tantes com camps de concentració hi va haver durant el franquisme, segons em va explicar.

I per acabar la primera setmana de les jornades, Pere Rams ens va explicar les darreres descobertes al Moli d'Oriol i el projecte museístic.

Una visita inesperada.

2011-09-16T06:16:00.000+02:00

La papallona rei o papallona tigre (Papilio machaon)

Més Patrimoni, les altres conferències d'aquesta setmana.

2011-09-14T20:33:00.000+02:00

Conferència sobre Sebes, el complement de la visita.

2011-09-12T14:17:00.000+02:00

Visitants a les excavacions de Sebes

2011-09-11T21:31:00.000+02:00

Ahir dissabte, van començar les III Jornades de Patrimoni Històric, aquests són els participants en el primer acte, la visita a les excavacions del poblat iber de Sebes.

Aquest és el turò principal del poblat, amb els arqueòlegs treballant.

L'antiaeri de la Devesa

2011-09-08T14:08:00.000+02:00

Al camí de Sebes, a la dreta, al primer lloc on hi ha un banc de pedra i un parell d'àlbers hi surten unes escales i un sender que condueixen a aquest lloc, està just a la vora d'algunes de les plaques de la central fotovoltaica.

Sembla que és la base d'un canó antiaeri que, juntament amb el situat a la Punta del Canó, intentarien protegir la fàbrica, la població i les infraestructures per a passar el riu (assut, passeres, pont de ferro) dels bombardejos aeris durant la Guerra Civil i la Batalla de l’Ebre.

Un element més del nostre patrimoni a investigar.

Isabel-Clara Simó: Un estat propi

2011-09-07T22:00:00.000+02:00

Hi ha un romanç castellà, après en la meva remota infància escolar, del qual recordo aquest fragment: “Vinieron los sarracenos / y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”. Obviem ara això de “malos” i “buenos” perquè no fa al cas. Però això d'afirmar que guanya qui té més efectius és certíssim. Ara mateix, el Congrés espanyol ha posat sobre la taula la seva majoria numèrica (hi ha més habitants a Espanya que a Catalunya, per tant, sempre serem minoritaris) i ha decidit que es reforma la Constitució, que es fa sense referèndum, i que a obeir i callar.
Alhora comença a fer efectiva la demolidora rebaixa estatutària de l'agressiu Tribunal Constitucional, malgrat la manifestació d'un milió de persones i les múltiples mostres de disconformitat de la gent (o és que els no castellans no som gent?); aprofita una vintena de pares, de tota la població catalana, per esborrar la immersió lingüística (per què?, hi ha algun sol ciutadà de Catalunya que ignori l'espanyol?) i sobreseuen el cas Gürtel (sin complejos, oiga). Com que han quasi nacionalitzat les caixes, on hi ha l'estalvi català, i com que el corredor Mediterrani passa per Madrid (sic), i a més, en plena crisi, han dibuixat el mapa radial de l'Estat, com que passa tot això, no podem fer altra cosa que treure'n conclusions:
Han esborrat l'invent de “la España de las Autonomías” perquè ja no dóna els resultats esperats i perquè “España una y no cincuenta y una”, que ara són disset però la idea és la mateixa. Han buidat de continguts el Parlament català boicotejant i anul·lant totes les lleis que vagin més enllà d'on posem els fanals del carrer; estan repetint dia sí dia també que per a què policies autonòmiques; a Melilla honoren amb medalles un col·laborador en l'assassinat de Puig Antich i hom prepara un memorial on estiguin representats els qui van morir a la cuneta i els vencedors.
A més: Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya (voleu un indicador més clar que allò de la roja, on salven l'honor amb els jugadors del Barça?).
No és ideologia, sinó supervivència: necessitem un Estat propi. I el necessitem ara.

III Jornades de Patrimoni Històric a Flix, tret de sortida.

2011-09-05T13:59:00.002+02:00

Recordeu que per a les visites guiades cal apuntar-se trucant a l'ajuntament.

El peix que es mossega la cua o la caradura d'ENDESA

2011-09-02T19:32:00.000+02:00

El riu Ebre, el nostre gran i estimat riu te molts problemes, el més fotut de tot és que els provoquen altres i els patim nantres. La gent que gestiona el riu, el seu cabal, resulta que te zero sensibilitat vers el territori i la gent que vivim a les vores de l'Ebre, uns intentem fer-ne ús i altres en fan abús. I entre els que en fan abús i amés són tontos, perquè el problema se’l provoquen ells mateixos, està ENDESA.

Aquesta empresa, que gestiona els embassaments i també les centrals hidroelèctriques, està fent, ja fa molts anys, una nefasta gestió del riu. Una gestió que, per exemple afecta a la Reserva Natural de Sebes provocant plagues de mosquits i la mort del bosc de ribera. És veritat que el musclo zebrat ens ha vingut de fora, però el problema de les algues és, per una banda, perquè l’aigua és més transparent, però per l’altra i principal, és per la manca de cabal d’aigua circulant, l’aigua estancada.

Tots heu vist com està el meandre de Flix, sobre tot cada estiu, ple d’algues! Aquest problema te un component afegit, la presa de Flix és la única que pot decidir per on va l’aigua, o va pel meandre o va per la central.

Fins avui, de tant en tant l’empresa es dignava obrir les comportes, com un favor al poble!, per a netejar el meandre d’algues i sobre tot la zona del pas de barca.

Ai mare! Alguna vegada l’excés d’algues acumulat, provocat pel ells mateixos, per la seva gestió del riu, ha arribat a aturar la central nuclear o els ha obligat a reduir la seva potència. És el peix que es mossega la cua!

Fins fa poc el tema anava com us he explicat, però ara, i per decisió unilateral de ENDESA i sense fer cas a ningú, han descobert com evitar problemes a la central nuclear, solten aigua per la central hidroelèctrica de Flix SEMPRE, tant si produeixen electricitat com si no, així s’estalvien arrossegar les algues del meandre riu avall.

Aquesta aigua hauria de circular pel meandre perquè no passa per les turbines!

Però les comportes continuen tancades...

Què pretenen aquesta gent? Eixugar aquest tram de riu? Fer-lo servir de dipòsit d’algues putrefactes i nius de mosquits? Em consta que l’ajuntament hi està treballant, potser els hauríem d’ajudar una mica.

De qui és el riu? Sembla que nomes tingui uns amos i això no pot ser! la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre és, en teoria, la responsable de la gestió.

Crec que el nostre estimat meandre, del que estem tant orgullosos està en perill.

Senyors d'Endesa:

VOLEM UNA GESTIÓ DEL NIVELL DE L'EMBASSAMENT RESPECTUOSA AMB LA RESERVA NATURAL DE SEBES.

VOLEM QUE L'AIGUA QUE NO PASSA PER LES TURBINES DE LA CENTRAL DE FLIX PASSI PEL MEANDRE SEMPRE.

Visites al castell, el refugi i el nucli antic.

2011-08-28T21:18:00.000+02:00

Avui he fet una visita guiada al castell i el refugi per a 19 persones, són les que hem de sumar a les 7 d'aquest matí i a totes aquestes:

.- Visites al Castell, refugi i nucli antic des de gener a juliol d'aquest any, aproximadament un miler de persones! cal tenir present les visites dels alumnes de l'Entorn d'Aprenentatge de Sebes.

.- Durant el mes de juliol i fins festes: 289.

Visites per Festes Majors:

.- La Cana:

Diumenge 14 d'agost, 65 visitants al castell i 48 al refugi.

.- Consorci:

Dissabte 13 d'agost 72 visites guiades (nucli i refugi)

Dilluns 15 d'agost 78 " " " "

Dimarts 16 d'agost 423 visites al castell.

Feu la suma, a mi em sembla que està molt bé!

Ara ens preparem per a les jornades de patrimoni del setembre.

Des de l'Associació La Cana continuem treballant pel patrimoni històric de Flix.

El refugi de Flix al Sàpiens núm. 106 del mes d'agost

2011-08-23T22:18:00.000+02:00

Reflexes al meandre de Flix

2011-08-22T12:23:00.000+02:00

Més fotos clicant aquí

Una barreja una mica especial, els focs i Lou Reed (vicious)

2011-08-19T12:41:00.001+02:00

Festes Majors, els focs.

2011-08-17T13:27:00.001+02:00

Pobret de mi! Pobret de mi......

S'han acabat les Festes

Majors de Flix...

Més Festa Major: Carnaval d'Estiu.

2011-08-16T23:46:00.001+02:00

Més fotos cliqueu aquí

Cursa de Puntones a Flix

2011-08-15T06:14:00.002+02:00

Avui la puntona "Marta" ha guanyat la cursa femenina i també la masculina a la festa del riu de Flix, enhorabona!!!

Més fotos al Flikr clicant aquí...

Festa Major 2011

2011-08-14T06:15:00.001+02:00

III Jornades de Patrimoni Històric a Flix

2011-08-11T15:20:00.000+02:00

Ja tenim al carrer el tríptic de les jornades que farem a Flix el proper setembre, són les terceres que s'organitzen des de l'ajuntament i l'Associació La Cana i inclouen el quart curs "Coneguem la Ribera d'Ebre" que organitza el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre.

Van començar amb les visites guiades pel nucli antic, ja farà set anys, en el marc de les Jornades Europees de Patrimoni, més tard hi vàrem incloure el refugi i fa tres anys vàrem sumar amb el CERE.

Crec que és una oferta molt interessant per a conèixer més Flix i la Ribera, us hi esperem a tots i en parlem amb detall a primers de setembre.

Oferta de visites al patrimoni històric de Flix durant la Festa Major

2011-08-09T15:48:00.000+02:00

Els primers mesos de l'any han estat prop d'un miler de visitants els que hem rebut al poble per a veure, entre d'altres coses, el Castell Nou i el Refugi Antiaeri del Carrer de Sant Josep. Des de que vam començar a cobrar entrada, el dia 3 de Juliol, han estat 252 visites, crec que, tenint present que encara fem publicitat amb la boca petita a causa de que al castell li falta la segona fase, que els itineraris del meandre no estant acabats i que falten algunes coses per acabar de rematar l'oferta, com el molí d'Oriol i els poblats ibers, podem dir que el tema està funcionant molt bé.
Durant els dies de la Festa Major s'han programat diverses activitats per a la visita del patrimoni històric de Flix. Des del Consorci per a l'execució del Pla de dinamització turística de les Terres de l'Ebre (Pladetur) i amb la col·laboració de l'Associació La Cana, s'han organitzat dos visites guiades al nucli històric de la població, que comprèn també el refugi antiaeri del carrer de Sant Josep. Aquestes tindran lloc dissabte, dia 13 i dilluns, dia 15 d'agost, a les 10 del matí, i el punt de trobada serà la Plaça de l'Església. Per dimarts, 16 d'agost hi haurà una visita guiada al Castell Nou, a les 19 h. La persona que conduirà totes aquestes visites del consorci serà la guia local Lourdes Raduà. Per a més informació, el telèfon de contacte és el 977445308 (de dilluns a divendres, de 8 h. a 15 h. i el correu electrònic, visitesguiades@gmail.com .

Per un altre costat, des de l'Associació La Cana, per diumenge 14 d'agost s'ha organitzat una jornada de portes obertes al refugi antiaeri i al Castell Nou, entre les 11 del matí i la 1 del migdia als dos llocs. Per a més informació, cal contactar amb el telèfon de l'Ajuntament de Flix, 977410153, durant els dies feiners, de 9 h. a 14:30 h.
En tots els casos, les visites són gratuïtes. També s'informa que durant els dies de Festa Major no es concertaran visites fora dels horaris indicats.
L'Associació La Cana també vol informar que diumenge 21 d'agost no hi haurà horari de visites ni al refugi antiaeri ni al Castell Nou. El dia 28 d'agost i els dies 4, 11 i 18 de setembre se seguirà amb l'horari que s'ha ofertat durant els mesos d'estiu, de 10 h. a 11:45 h. al refugi i de 12 h. a 14 h. al castell. El dia 25 de setembre, dins el programa d'activitats de les III Jornades de Patrimoni i les Jornades Europees del Patrimoni, de les quals s'informarà properament perquè està a punt de sortir un tríptic informatiu, s'ha organitzat una altra jornada de portes obertes, entre d'altres activitats organitzades pel CERE i La Cana com conferències, visites guiades i una exposició.

Un visitant nocturn al nostre jardí

2011-08-04T14:54:00.001+02:00

L'eriçó comú, eriçó fosc o eriçó europeu (Erinaceus europaeus)

Un visitant nocturn i habitual del nostre jardí (i segurament d'altres jardins de la Colònia Industrial de Flix) i que fa tornar bojos al gossos! Quan s'enrosca, la bola ocupa tot el fons d'una galleda, per a que us féssiu una idea de lo gran que és, i dic lo de la galleda perquè és on el vaig posar per a deixar-lo anar a la "selva" del pati deshabitat veí. Al barri sempre n'hi han hagut, ara en moren molts a la carretera o atrapats a les tanques metàl·liques dels jardins. Surten sempre de nit per això són difícils de veure.

Lliga Catalana de Llagut, 4a Regata a Flix

2011-08-02T02:21:00.000+02:00

La meva més sincera enhorabona a tots els organitzadors, col·laboradors i tothom en general que va fer possible la jornada d'ahir.

Podeu veure aquí unes quantes fotos, la resta a la meva pàgina de Flikr, també al bloc i a la pàgina de Pau i les classificacions a la de l'ajuntament.

La pesseta, un invent català

2011-07-29T01:26:00.004+02:00

Fa temps que segueixo el butlletí de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, hi ha temes molt interessants, com per exemple aquest:

La pesseta, un invent català per modernitzar l’economia espanyola

El 1868, Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda del govern revolucionari que havia enderrocat la monarquia borbònica (i primer director de la Institución Libre de Enseñanza, el gran centre educatiu del liberalisme madrileny) va definir una nova moneda, la única de curs legal a tot els territoris de l’estat espanyol: la pesseta.

Uns territoris que, recordem-ho, eren, mesurant les distàncies en temps, molt grans. A Catalunya, des del segle XV circulaven pessetes, que eren unes monedes de plata, que es denominaven amb el diminutiu de la paraula peça (en castellà: pieza, en francès: pièce). Les pessetes eren, doncs, peces de petites dimensions. La paraula no fou traduïda ni al castellà (com a piezecita) ni a cap altre de les llengües que es parlen a la península ibèrica, sinó que passa directament a incorporar-se a aquestes altres llengües.

Un Diccionario de la llengua castellana de 1737 diu que peseta (amb una sola essa) “es una voz modernamente introducida”. Ara, la primera encunyació moderna de pessetes no es fa fins a 1808. ABarcelona, i quan Catalunya formava part de l’Imperi francès de Napoleó Bonaparte. Per al conjunt de tot l’estat espanyol, l’encunyació de pessetes, o pesetas, va començar el 1869.

La pesseta de Figuerola va continuar funcionant quan, al 1874, es produí la restauració de la monarquia borbònica, quan al 1931 esclatà una gran revolució democràtica (i pacífica), quan al 1939 s’inicià una dictadura militar, i quan al 1977 s’acollí el retorn de la democràcia. L’1 de gener de 2002, però, la pesseta deixà d’existir i fou substituïda per la nova moneda creada per la Unió Europea: l’euro.

Francesc Roca

4a regata de la Lliga Catalana de Llagut

2011-07-27T14:23:00.000+02:00

31 anys...com un sospir!

2011-07-26T14:53:00.000+02:00

Una nova edició de FlixJazz, un nou èxit!

2011-07-24T22:27:00.001+02:00

La meva felicitació a tothom que fa possible un esdeveniment com aquest!

Avui, comença una nova edició de Flix Jazz

2011-07-22T21:52:00.001+02:00

Quin goig de riu!

2011-07-20T15:48:00.000+02:00

En dies de cerç, altrament dit mestral, de vegades al riu hi ha una llum espectacular. Si, amés, hi afegim tots els colors de la gent navegant per les seves aigües, ja no sé quin adjectiu posar-hi.

Quan ens visita gent de fora vila, i els explico el tema dels dos rius, em mirem amb la boca oberta, quan els dic lo del castell nou i el castell vell, la resclosa nova i la resclosa vella, lo del riu de dalt i del riu de baix, assenyalant-ho tot des de la torre del castell nou, ho comencen a entendre i fan: Ahhhh, es clar! i quan els dic que l'Ebre quan passa per Flix, diu; "ostres! quin poble més bonic i interessant! deixa’m tornar-hi a passar, que no l'he vist bé! és quan se'n riuen.

A partir d'aquí els pot explicar el que vulguis del poble, ja les hem caigut simpàtics! ara imagineu-se que venen un dia com el que ahir vaig intentar captar amb la càmera, igual es queden per sempre!!!

Poseu l'audio!

Plaça Major > Plaça de la Llibertat > Plaza d'España > Plaça Major

2011-07-13T21:27:00.001+02:00

Aquest és, segurament, un dels espais més emblemàtics de la nostra vila, és el centre neuràlgic on, es pot dir que "des de sempre", s'hi han produït esdeveniments molt importants de la nostra història.

És el lloc més antic de fer festa, de mítings i reunions, dels principals esdeveniments religiosos, és també un dels principals indrets, on, segons els esdeveniments polítics, es canvia el seu nom, és curiós que el carrer Major mai hagi canviat de nom i en canvi la Plaça Major (nom ja documentat a principis del segle XVII) es va dir Plaça / Plaza de la llibertat a l'etapa republicana i Plaza / Plaça d'España durant tot el franquisme i bona part de l'etapa democràtica. Els darrers anys s'ha recuperat el seu nom primer i més antic i sense connotacions polítiques, la Plaça Major.

És el lloc on des de l'any 1360 i fins la construcció del nou mercat municipal es va celebrar mercat tots els dimarts, encara perdura el rellotge de sol i la mesura patró del Cantó de la Cana i és el lloc on encara es conserva el ball de plaça, una de les celebracions de Festes Majors, amb la festa del riu, més antigues i tradicionals.

És el lloc per on passava l'antic reg de la vila procedent de l’assut i en direcció als Xofars, als horts de Baix de la Vila i als horts dels d'Arenys, és on hi havia una de les entrades a un del refugis antiaeris principals construïts durant la passada Guerra Civil (1936-1939), per aquesta entrada va estar a punt de sobreeixir la riuada de 1937, va faltar dos pams per a que l'Ebre passés pel Carrer Major, ja que l'altra entrada era a la Costa del Graner. És el lloc on hi van a parar més carrers o d'on en surten més, segons com es miri i, finalment te una curiositat per a mi molt important, no hi és l'església!, fixeu-se que a la majoria de pobles l'església és al centre de la població, a Flix és als afores del nucli antic i en lloc inundable! ben bé no sabem perquè però potser tindria a veure que la vila va néixer a redós del castell vell, on ja hi havia una església, segurament dedicada a Sant Martí.

Aquest plànol que veure-ho a continuació és una part d'un de més gran, del segle XVIII, de la Guerra de Successió (1702-1714), és fins ara el plànol urbanístic més antic que tenim, Es pot veure molt bé com s'estructuren els primers carrers, sempre al voltant de la plaça i el carrer Major, en el capbreu de Flix de 1624 es pot ampliar la informació sobre els noms dels primers carrers. Hi ha plànols més antics, com els de Beaulieu de la Guerra dels Segadors (1640-1652), però no hi surt cap carrer. Una plaça que ha patit també alguns canvis.

Aquesta és la Plaça Major en l'actualitat.

Ja fa uns quants anys, no vull comptar quants, el meu amic Sisco em va fer un regal molt bonic, un munt de fotografies de la Plaça Major a lo llarg del temps, a continuació en podeu veure una mostra, un munt d'imatges religioses ja desaparegudes, la samaritana, mítings polítics, la farola amb el rellotge i la font, etc.

Flix Jazz 2011

2011-07-08T15:24:00.000+02:00

Felicitats Pitoia!! al bloc d'Eva

2011-07-06T12:59:00.000+02:00

La "moguda" del facebook d'ahir a la nit explicada per Eva (cliqueu aquí)

Aniversari de la meva companya, Piti.

2011-07-06T00:03:00.000+02:00

Deixa’m que et faci

una sola carícia

una, sola, sense fi

que d’un extrem a l’altre

de tu

s’entretingui en cada racó

del teu cos

en cada mil·límetre

de la teva pell,

suau com el vellut.

Una carícia sense embuts

total, desitjada,

una carícia plena

enriquida pels matisos

del desig,

adornada amb el plaer

de l’amor,

submergida en les onades

del voler

i gronxada pels vents

de l’estimar.

Apropar-nos a la Història

2011-07-05T21:30:00.000+02:00

A la pàgina de l'Ajuntament es pot trobar informació sobre els elements més importants del nostre Patrimoni Històric
Elements més importants visitables de Flix

Visites al bloc durant el mes de juny.

2011-07-01T21:03:00.000+02:00

No ens enganyem, si publiquem és per a que ens llegeixin...

La web ha tenido una media de 122 páginas vistas al dia durante el mes Junio del 2011
Mes: Junio - año: 2011				Páginas vistas		Nuevas visitas

	1	Miércoles		92	2,43 %	21	2,50 %

	2	Jueves		107	2,82 %	24	2,86 %

	3	Viernes		86	2,27 %	23	2,74 %

	4	Sábado		96	2,53 %	24	2,86 %

	5	Domingo		74	1,95 %	10	1,19 %

	6	Lunes		110	2,90 %	28	3,33 %

	7	Martes		143	3,77 %	40	4,76 %

	8	Miércoles		114	3,01 %	30	3,57 %

	9	Jueves		109	2,88 %	20	2,38 %

	10	Viernes		150	3,96 %	32	3,81 %

	11	Sábado		71	1,87 %	14	1,67 %

	12	Domingo		92	2,43 %	12	1,43 %

	13	Lunes		87	2,30 %	16	1,90 %

	14	Martes		285	7,52 %	93	11,07 %

	15	Miércoles		243	6,41 %	80	9,52 %

	16	Jueves		138	3,64 %	33	3,93 %

	17	Viernes		151	3,99 %	29	3,45 %

	18	Sábado		135	3,56 %	21	2,50 %

	19	Domingo		144	3,80 %	18	2,14 %

	20	Lunes		156	4,12 %	37	4,40 %

	21	Martes		149	3,93 %	22	2,62 %

	22	Miércoles		177	4,67 %	28	3,33 %

	23	Jueves		160	4,22 %	27	3,21 %

	24	Viernes		113	2,98 %	22	2,62 %

	25	Sábado		50	1,32 %	10	1,19 %

	26	Domingo		92	2,43 %	17	2,02 %

	27	Lunes		143	3,77 %	22	2,62 %

	28	Martes		107	2,82 %	31	3,69 %

	29	Miércoles		134	3,54 %	28	3,33 %

	30	Jueves		81	2,14 %	28	3,33 %



			Total	3.789		840