Álbumes web de Picasa - jmasips - Tardor al meandre

Álbumes web de Picasa - jmasips - Tardor al meandre

Patrimoni històric de Flix, més tram de muralla.

Finalment, tal com esperavem, s'ha posat al descobert una part més de la muralla del segle XVII, a la zona del club nàutic, al riu de baix, confirmant una vegada més el que va dibuixar Beaulieu. Sembla que té integrades les restes de dos torres de defensa més antigues, les investigacions arqueològiques potser ens ho podran confirmar.

Flix, patrimoni històric desaparegut

Sense paraules!

Alfolí de la sal.

La sal és un compost mineral i químic, clorur sòdic. No té calories ni proteïnes ni hidrats de carboni, la sal no refinada conté restes d’altres minerals. S’utilitza a la cuina com a conservant i per a millorar el sabor dels aliments. Antigament tenia molt valor, sovint com a signe de prestigi social o vàlua econòmica. Amés s’ha emprat per a netejar, tintar i blanquejar teixits i en la preparació de cuir i pells. És essencial a la nostra dieta en petites quantitats, es necessari aconseguir al cos un equilibri entre el sodi i el potassi.

La sal es pot extraure de la terra o obtindre-la del mar per evaporació (sal Marina) i hi ha moltes reserves naturals al món.Una salina és un lloc on es deixa evaporar aigua salada per a deixar només la sal, assecar-la i recollir-la per a comercialitzar-la. Hi ha dos tipus de salines, les de la costa que utilitzen aigua de mar i les d’interior que utilitzen aigües de fonts salades degut a que l’aigua travessa dipòsits de sal subterranis. Les salines ja s’explotaven en temps dels romans, tenien grans factories de salaons i en necessitaven molta. Aquest ús va donar una gran valor estratègic a la sal, com a mostra de la seva importància històrica el terme salari prové de sal, ja que s’utilitzava com a mitjà de pagament. Al segle XX, amb l’aparició de altres mètodes de conservació, inclosa la refrigeració artificial, l’ús de la sal es redueix dràsticament i les explotacions salineres ho fan proporcionalment. Es tanquen sobre tot les salines d’interior que de vegades només s’exploten amb mitjans artesanals per a la ramaderia, el pernil o per a desfer el gel de les carreteres a l’hivern, algunes s’estan reconstruint pel seu valor etnogràfic i històric.

No es estrany doncs que es volgués controlar la seva venda i distribució per la seva importància econòmica, va ser patrimoni reial des del s. XVI, constituïa uns dels productes “estancats” (1) fonamentals, per això tot el procés de fabricació i comercialització estava sotmès a un rigorós control. Cada salina tenia un territori clarament delimitat, on existien Alfolís (2) (magatzems majoristes) i Toldos (botigues de minoristes), que s’abastien d’aquells. Alfolistes i toldistes estaven obligats a portar llibres de registre on havien d’anotar totes les entrades i sortides, assenyalant la data, comprador i quantitat subministrada.

L’any de 1869, el govern lliberal va abolir l’estanc de la sal i es van posar a la venda la majoria de les salines de l’estat.

Flix era un dels llocs on estava situat un dels reials alfolís de la sal, des d’on es distribuïa a una bona colla de pobles:

“GRANADELLA, POBLA Y BOVERA, V. S. de España , provincia de Cataluña, corregimiento y obispado de Lérida ....y la villa de Flix está á la otra parte , pero tocando al Ebro, y también es del mismo obispado: en ella está la administración y Real alfolí de la sal , que surte todo este terreno”

Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Sebastian de Miñano y Bedoya,1826.

La sal era un producte molt preuat, fins hi tot en temps de guerres, com les carlistes, era objecte de robatoris:

“Es por desgracia un hecho público, y bien doloroso, el acrecentamiento que tuvo la facción en el principado de Cataluña en el año de 1835 , y por tan funesto motivo la empresa sufrió extraordinarios quebrantos por los robos de sales hechos en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña; y siendo condición terminante de la escritura de arrendamiento “que se habían de abonar los perjuicios en el caso que de las sales existentes en las fábricas ó alfolíes se apoderase fuerza armada enemiga, ó las consumiese ó expendiese”, la empresa reclamó la indemnización del importe de estos perjuicios, dirigiéndose á la junta superior creada en Barcelona...

…mas no debe perderse de vista que en la misma estaba comprendido el importe de los robos ejecutados en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña …

...y por último diferencia de los precios en que los jefes de columna de las tropas leales Don Antonio Azpiroz y Don José Maria Iriarte habian vendido las partidas de sal que extrajeron de las salinas de Gerri y del alfolí de Flix, de que ya se habian aprovechado en otras ocasiones los facciosos; á cuyas partidas hubo despues que unir el importe de los robos que el cabecilla Tristany hizo del mineral de Cardona en los meses de noviembre y diciembre del mismo año de 1836...

Memoria expositiva, acompañada de los principales documentos, de lo ocurrido a la Empresa de salinas que fue del Principado de Cataluña

Pedro Gil.  Imp. del Colegio de Sordo-Mudos, 1838

Original a la Biblioteca de Catalunya

No sabem on estava situat aquest alfolí, però podem suposar que no hauria d’estar situat gaire lluny del port de Flix, on la descarregarien del llaüts que la pujaven de les salines del delta.

De la sal, clorur sòdic,més aigua, mitjançant un procés que s’anomena electròlisi, s’extrau clor , hidrogen i sosa càustica que són i han estat els productes principals de la fàbrica des de l’any 1897, arriben per tren moltes tones diàries, de sal industrial, procedents de les mines del de Cardona.

La sal ha estat molt important per Flix al llarg dels segles.

 

(1) El terme “estanc”, que avui dia associem a les botigues on es ven tabac, originalment afectava a d’altres productes:

ESTANCO: Corresponde este término al contrato o asiento por el que alguien concede a otro, o el rey a sí mismo, el monopolio de venta o fabricación de un determinado producto, que desde este momento queda estancado, llamándose "estanquero" al que queda autorizado a la venta al por menor. En la época del Catastro eran varios los productos estancados, siendo los principales el tabaco, la sal, los naipes y la nieve. En Córdoba aparece también el "estanco de lutos" y otro más novedoso, el del "turrón", así como el de "fuegos de artificio".

(2) Alfolí: antigament alhorí, de l’àrab hispànic alhurí i aquest de l’àrab clàssic hury: magatzem de sal.

Ús habitual del català.

Avui ha passat per Flix el Correllengua. Ja fa dies que vaig llegir un article sobre l’ús habitual del català a Catalunya, vaig pensar que si s’ha de fer una enquesta sobre això vol dir que la situació no és normal, si ens plantegem quin és l’ús habitual del català és que alguna cosa no va bé.
Efectivament, ús del català:
.- Alt Pirineu i l’Aran 60.1 %
.- Comarques centrals 56.7 %
.- Comarques gironines 50.9 %
.- Àmbit metropolità 27.8 %
.- Camp de Tarragona 33.1 %
.- Àmbit de ponent 64.4 %
.- Terres de l’Ebre 72.8 %
Vist això, com pot tenir trons algú de dir que el castellà està discriminat o amenaçat a Catalunya.
L’enquesta hauria hagut de preguntar també quants dels que usen habitualment el català, també parlen castellà i quants dels que ho fan en castellà parlen català.
A l’estat espanyol hi ha diverses llengües cooficials, quin percentatge de la gent de tot l’estat les coneix? cal recordar que ni al parlament ni al senat, on en teoria hi ha la representació de tots els membres de l’estat espanyol no es poden parlar?.
Ningú de fora de Catalunya defensarà la nostra llengua, això és un deure i un dret nostre. Expressar-nos en la nostra llengua no és un caprici, la meva mare em cantava les cançons de bressol en català, els noms de les muntanyes, els rius i les valls són en català, jo somio en català, renego en català, estimo en català...

Mireu els dos extrems de l’estudi sobre l’ús del català:
.- Àmbit metropolità 27.8 %
.- Terres de l’Ebre 72.8 %
Som la reserva de Catalunya? ho som igual que les reserves índies als Estats Units? som un exemple a seguir? parlem la nostra llengua, és amb la que ens hem fet grans, la cortesia de parlar en castellà a qualsevol nouvingut té un límit, l’esforç que fa aquest per entendre'l i, encara més, si un anglès no entén ni el castellà i el català, perquè li parlem en castellà?.

Hi ha un motiu molt important, crec jo, entre d’altres, per a que siguem la reserva, ha estat el nostre aïllament de fa molts anys, però això no treu que la realitat sigui que aquí es parla més el català que a la resta de Catalunya, no defallim, parlem en català i fem-ho amb el d'aquí, fem-ho dient bajoca i aubergi, perquè amés això també vol dir que encara conservem una important riquesa de paraules que ja fa molt temps, segons com alguns segles, que no s’utilitzen en cap més lloc, això és un patrimoni molt important que s’ha de conservar.
Jo, i segurament molts com jo, seria menys independentista si la situació de la llengua fos normal.
Ep! he dit menys no gens!

La pedrera de la Boca-Bovera

Una de les coses interessants que ens trobarem a l'itinerari exterior del meandre, quan estigui acabat i senyalitzat, és una antiga pedrera.

Text de la fitxa arqueològica:

La pedrera de Boca Bovera avui abandonada, presenta en un llarg tram, d'uns 150 m, a banda i banda del riu de la Cana, traces i mostres d'aquesta explotació. Les parets de la pedrera mostren signes del procés d'extracció, com testimonis de l'execució de cunyes i perforacions. Els grans talls de pedra eren extrets progressivament dels diferents estrats horitzontals en els que es presenta el subsòl. L'extracció de pedres desbastades es localitzen al llarg de la riba, algunes en un estat avançat de preparació. L'explotació devia ocupar una superfície més important; avui l'àrea conservada és l'únic testimoni d'aquesta activitat constructiva.
Tot i que l'explotació d'aquesta pedra té uns orígens coneguts documentalment des d'època baix medieval, les seves qualitats i característiques fan probable que és trobés en producció en època clàssica.
Els documents històrics fan menció especialment a l'extracció d'aquesta pedra per a la construcció de la seu catedralícia de Tortosa; concretament de l'inici de les obres de l'edifici gòtic. L'any 1376-77 es paga només a tres piquers que treballen a Flix tallant pedres 15 dies, en total més de 300 pedres i quatre dotzenes de peces grans. Aquests materials van ser utilitzats en la construcció de les capelles de les darreries del segle XIV. L'any 1584 de les pedreres de Flix van sortir les pedres principals per realitzar la portalada de l'església de Sant Domènech de Tortosa, segons es desprèn dels pagaments a Joan d'Arbeca, picapedrer de Flix.

Bibliografia:

ALMUNIA BALADA, V., L'obra de la Seu de Tortosa: 1345-1441. Tortosa: Publicacions de l'Institut d'Estudis Dertonenses,3, 1991.
Fitxes de l'Inventari Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat de Catalunya, Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003.

GARCÍA HINAREJOS, D., Martin García de Mendoza y la arquitectura del renacimiento en la diócesis de Tortosa (1581-1615), Tortosa: Arxiu Històric de les Terres de l'Ebre, 2000.

Itineraris del meandre

Ja s’ha iniciat les obres dels itineraris del meandre, és una actuació completentària a les obres que s’estan fent a les façanes fluvials, el que discorre pel marge esquerre, que anomenem exterior està mol avançat, l’altre de moment no hem aconseguit enllaçar-lo.
Cal recordar que serà només per a ús de vianants i ciclistes i que el paisatge per on passa, sobre tot l’exterior, és espectacular. S’hi instal·laran dos panells informatius als extrems, un a l’antiga pedrera del marge esquerre del riu de la Cana i un altre a l’antic pas de barca del riu de dalt.

1.- Inici del itinerari exterior, zona enjardinada de la Devesa, aquest hauria de ser l’entroncament amb el camí de Sebes, quan es faci el pas subterrani, també GR-99, que passa pel poble i la barca, direcció al camí de Vinebre. També és previst que el pont tingui una pas per a vianants encara que no se sap quan es farà.
2.- Fins aquest punt el condicionament del camí és molt senzill, no s’ha de fer de nou, només cal endreçar-lo des de la zona enjardinada fins la depuradora.
3.- Aquest seria el itinerari “natural”, però hi ha la parcel·la on s’ha de construir la bassa de “llacunatge” de la depuradora i a les parcel·les de la teuleria fins el riu de la cana no s’ha pogut arribar a cap acord amb els propietaris, per tant des de la depuradora s’haurà d’anar per la carretera fins al riu de la Cana.
4.- Riu de la Cana, aquí hi va una passera de fusta.
5.- Es tracta d’eixamplar el sender del riu de la Cana fins passada la bomba del mas de Soc, és relativament senzill, només s’haurà de condicionar adequadament el pas per algunes barrancades.
6.- Des de la bomba del mas de Soc fins la bomba dels Castellons és un tram nou i a continuació hi ha el camí existent fins la barca.
7.- Pas de barca i entroncament amb el GR-99 (que va pel mig del poble) i camí de Vinebre.
8.- Passeig fluvial des de la barca fins la roca del Tormo, des d’aquí es podria escollir entre tornar al pont, per la circumval·lació i / o fer el itinerari interior en un sentit o altre (camí dels Xofars o de les Illes si finalment es pot fer).
9.- Camí dels Xofars, asfaltat.
10.- Itinerari per connectar el camí de les Illes amb el del Xofars, no s’ha pogut localitzar a dos propietaris.
11.- Camí de les Illes.
12.- Resclosa, inici del itinerari interior.
13.- Camí de l’antiga barca del riu de dalt.
14.- No tenim el permís del propietari, de tota manera igualment des de la resclosa fins el seu límit, és una zona molt interessant.

Col·laboració ciutadana.

Es demana la col·laboració ciutadana per a intentar salvar aquestes moreres del Passeig de l'Ebre, hi ha algú que està intentant matar-les i sembla que amb una ja ho ha aconseguit, les altres que vàrem plantar la primavera passada estan en perfecte estat.

Si algú sap qui és, si us plau, dieu-li que els arbres són éssers vius i que estem donant un mal exemple de civisme a les noves generacions que ho veuen.

Dieu-li també que les voreres són un espai públic i que els diners que va costar arrencar les mèlies (corrien el risc de caure, de fet una ho va fer) i plantar dos arbres més adients els hem pagat entre tots.

El fil secret de la història. Patrícia Gabancho.

“El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament pel nostre daltabaix i les seves seqüeles.”
Josep Palau i Fabre

“Aquest llibre, de Patricia Gabancho, ens narra episodis de la història de Catalunya des d’una perspectiva insòlita. A través d’alguns personatges prou coneguts i d’altres que no ho són tant, fa la crònica de la rebel·lia catalana, d’aquells que no van acceptar els límits del pensament oficial i que, en transgredir-los, van obrir camins.
El fil secret de la història és una apassionant visió de Catalunya a través dels esoterismes medievals, dels alquimistes i els bandolers; de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis i els precursors del segle XIX, que van ser l’autentica Renaixença: i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX. I també de com aquell fil tènue de la inquietud heterodoxa continua present en la convulsa societat del 1900.
És ben bé la història que no ens han explicat prou, perquè la història oficial volia i vol un país endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen.”
A les pàgines inicials, en el context aproximat de l’any 1000 diu:
“Un país petit i perifèric: el mapa ens dóna un tros de geografia que toca a mar, que té l’espinada pirinenca com a temptació divisòria, i dos veïns amb molta terra per córrer: les futures Espanya i França. Terra, en aquells temps, era poder: aliment i personal per a les guerres, o sigui riquesa. Estem acostumats a veure la Catalunya antiga (potser només veiem la medieval) com un país atractiu que ens va deixar uns textos literaris d’una rara perfecció, que vivia un model cívic pioner que podem lluir a tot arreu i un capítol de la història que no reca de qualificar de reeixit. Tot això és cert. Però la veritable gràcia que té aquest país és que la seva plenitud es produeix en un moment de llibertat absoluta: no hi havia motlles, ni camins fressats ni pautes. Tot estava per obrir, per encetar. I una cosa més: igual que en els moments històrics brillants que havia de viure més tard, el país es va organitzar a partir de la cultura. Sembla ben bé que aquesta és la única saba, o potser caldria dir la única força vertebradora, que duu Catalunya a la plenitud” ...
...“Catalunya no és un país de conquesta. És cert que tenim la èpica dels almogàvers – bestiotes llançades a la batalla com una càrrega de rinoceronts – i la guerra interminable contra el moro; però això, en la construcció primerenca del país, no hi és; això apareix quan el país s’arrenglera. Catalunya neix marginal, tranquil·la i tolerant. És un país alhora pirinenc i mediterrani, i potser d’aquí, i d’aquesta tolerància sempiterna que és prendre’s les coses amb distància i ironia, brolla la cultura. Al capdavall, la cultura és sempre una interpretació de l’entorn, dels fenòmens que envolten un poble i, no ho oblidem, de la relació amb els “altres”, els de fora.”
A partir de les assemblees de Pau i Treva de l’any 1018, els Usatges, que són pioners a Europa, etc. comença el relat de la història de Catalunya.
“Catalunya s’adorm profundament, com el óssos a l’hivern, durant 20 o 30 anys però no pas més: una generació acusa el cop que depara la història i la següent es refà. I el desvetllar de Catalunya es fa posant-se al dia, perquè porta la modernitat en els gens, i així és com es retroba a ella mateixa: Llavors s’adona que Espanya és una altra cosa, i a partir d’aquí la disputa pel poder ve en cascada: la història és això. Mirem sinó la cronologia: el 1760 es prohibeix l’ensenyament en llengua catalana, dos anys abans neix la Junta de Comerç que amés de dedicar-se a comprar i vendre promou l’ensenyament, perquè crea escoles tècniques; la innovació, perquè paga patents industrials; i la cultura perquè finança l’obra monumental d’Antoni de Capmany.
És doncs la societat civil la que, girant-se d’esquena al poder borbònic, funda les acadèmies de ciències i lletres que van començar a teixir un altre cop l’entramat del país. Això sí que aguanta una cultura. Pensem que a la voreta d’aquesta societat, la inquisició espanyola munta, a Barcelona un acte de fe el 1792, i no va ser l’últim. És una societat que neix i que vol créixer, i una altra que n’és el llast, però que conserva el poder”.

Aquest és un llibre molt interessant (gràcies Francesc) per a llegir poc a poc, per a tornar enrere si cal, per a reflexionar sobre què i qui som i d’on venim els catalans i sobre tot, la pregunta fonamental, perquè!.

La cisterna del Castell nou

Les obres del castell van a bon ritme, ja es pot veure la cisterna buida de runa, amb el seu "sobreixidor" i també tal com es van refent algunes parets, suposo que ara quedarà desmentida del tot la creença en l'existència d'un túnel fins el riu.

Acte final jornades

Amb la realització de les jornades sobre el bosc de ribera a Sebes, on malauradament no he pogut assistir, i la projecció de l'audiovisual de Francesc R. Visa a la biblioteca, coincidint amb la inauguració de l'esposició Maus, hem posat punt i final a les jornades de patrimoni històric i natural que s'han desenvolupat durant tot el mes de setembre.

Itineraris del meandre

Una altra actuació que ha començat, es tracta dels itineraris del meandre, el que va per l'exterior (marge esquerre del riu), està força avançat i serà espectacular, el de l'interior encara no està clar si s'aconsseguirà connectar els tres camins existents (Xofars, Illes i davall del castell), així com l'exterior transcorre gairebé tot per parcel·les municipals, el de l'interior ho fa per unes quantes parcel·les particulars, amb els propietaris de les quals encara s'està parlant.

Cal recordar que serà un camí, de dos metres d'amplada, exclusivament per fer a peu o amb BTT.

El castell nou.

Ja han començat les obres del castell i ja es comença a veure molt diferent, molta gent va poder veure a l'exposició en què consisteixen les obres, crec que per a molts flixancos, això és una il·lusió que s'està fent realitat.

Temps de pluja

Qualsevol dia al capvespre

darrera de la finestra

sents el seu alè de tardor,

trist i dolç és com un plor

que el vent ens acosta

i que truca a la porta.

Ell seu a taula,

el sents allí,

no li cal dir una paraula,

per saber que ha arribat al fi.

El temps de pluja,

temps d'estimar-se a mitja veu,

de collir el que van llençar a tot arreu,

és el temps de pluja.

Cal tornar a buidar l'armari

mentre els fulls del calendari

van caient sense fer soroll,

d'oblidar la barca al moll,

quan mai no s'acaba

l'amor ni l'estimada.

Ell seu a taula,

el sents allí, no li cal dir una paraula,

per saber que ha arribat al fi.

El temps de pluja,

temps d'estimar-se a mitja veu,

de collir el que van llençar a tot arreu,

és el temps de pluja.

A prop del foc,

per a tots dos hi ha lloc.

Joan M. Serrat

10.000

Gràcies a tots, la veritat és que si un fa aquestes coses, com publicar articles, comentaris, fotos, etc. és per a compartir-ho.

La propera visita al bloc serà el visitant 10.000, no hi ha cap premi, però fa gràcia, com diem a Flix.

Jornades de patrimoni, recta final

Amb un cap setmana molt intens, divendres la conferència sobre la necròpolis de Sebes, dissabte la del Molí d'Oriol, i les visites guiades de ahir i avui, encarem la recta final de les jornades de patrimoni d'aquest mes de setembre i primers d'octubre. Avui s'han tancat les exposicions, dimarts queda la darrera conferència del II curs coneguem la Ribera d'Ebre (CERE) i el cap de setmana que ve "Vinyetes de la història, històries dels tebeos" de Francesc R. Visa a la biblioteca i per acabar les jornades sobre el bosc de ribera a Sebes.

Ca don Ventura, amb 50 cadires, ha estat gairebé plé a les nou conferències, les exposicions també han tingut una assistència important i a les visites guiades hi han anat prop de 130 persones. Podeu veure també unes fotos molt bones de Jesús Escribano de la visita al molí.

Puc dir, pendent encara dels actes que falten, que estic molt content de com ha anat tot plegat: de l'assistència de públic, dels comentaris i opinions, de les felicitacions rebudes i també de les crítiques constructives que serviran per a millorar les properes jornades, a tots moltes gràcies!

Assumpta Montellà

Totes les conferències que fins avui hem escoltat, dins de les jornades de patrimoni, han estat molt interessants, avui, amés, ha estat molt emotiva. Assumpta Montellà ens ha explicat avui la seva experiència personal sobre la Maternitat d'Elna, ens ha fet entendre l'exili dels milers de persones que, fugint de la guerra i les seves conseqüències, van patir les calamitats dels camps d'Argelés i altres de semblants, ens ha explicat, això ho trobo molt important, històries de gent anònima, la història normalment no parla d'aquesta gent i ha acabat amb un cant d'esperança en el gènere humà, que hi hagi gent com Elisabeth Eidenbenz per desgràcia no és freqüent

Ha agafat el micròfon i ha parlat sense parar una hora i mitja, però ens haguéssim quedat a escoltar-la molt temps més, saber explicar una història està molt bé, si amés t'arriba al cor ja no es pot demanar més. Ens hem passejat amb ella per la història d'un temps, sembla increïble sobre tot perquè és la nostra història, encara desconegut per molta gent.

A l'entrada de ca don Ventura avui en lloc de tríptics hauríem hagut de donar mocadors, ella també ha tingut moments d'emoció continguda, nosaltres, quan ha acabat hem aplaudit i ens hem quedat asseguts, en silenci, fins que ens hem refet, la història és molt potent, Assumpta l'ha explicat i a nosaltres ens ha arribat, molt endins.

Tardor, octubre.

Estem a punt d'entrar al mes de l'any que més m'agrada, gener és dur, juliol és dur i l'abril incert, octubre és amable, passejar pel poble al solet de les seues tardes és una experiència única, la llum, els colors, l'aire tebi i un silenci especial.

La tardor, especialment l'octubre és una època de canvis lents, és el punt oposat a la primavera que també és un trànsit, és la calma en lloc de la tempesta encara que hi hagi tronades, totes les estacions tenen el seu punt, totes tenen alguna cosa que m'agrada, però aquesta en té més.

Es podria comparar també amb les etapes de la vida, la primavera amb la infància i l'adolescència, l'estiu amb la plenitud i la força, la tardor amb la maduresa i l'experiència, l'hivern amb el final d'un cicle i l'esperança, si puguessim triar amb quina ens quedaríem?

Per a mi no és un temps de tristesa, potser sí d'una suau malenconia i amés, sovint hi ha dies de pluja, la pluja m'agrada molt, ah! i el riu de vegades és d'un blau com no he vist en cap altre lloc.

La tardor fa l'olor dels colors de la terra i també fa olor d'amic, Miquel martí Pol ho descriu molt millor: ...i sabia el baf compacte de la terra.

Aiguardents i licors

Ahir vàrem aprendre moltes coses sobre aiguardents i licors, la seva fabricació i elaboració i també sobre la història recent del món del vi.

Jornades de Patrimoni, quarta setmana

Aquesta setmana entrem a la recta final de les jornades, amb quatre conferències i les visites guiades, apart de les que ja estan anunciades al tríptic tindrem també a Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d’Elna, el dijous dia 24, a les 19.30 h. a Ca Don Ventura.
El diumenge, dia 27, és el darrer dia de les exposicions, la de la Maternitat d’Elna, que va venir de la Torre de Fontauvella, se’n anirà cap a Ripollet.

Més Patrimoni

Josep Sánchez Cervelló ens va fer ahir un repàs, no només de l’exili republicà de la darrera guerra civil (1936-1939), sinó que ens va situar també als exilis de la guerra del francès i de les guerres carlistes.
Va ser una conferència molt propera de la vam aprendre moltes coses noves sobre la nostra història i es va plantejar també alguns dubtes sobre si la dona de la foto de Robert Kapa és en realitat la tia Ramona del riu, caldrà continuar investigant.

Patrimoni històric de Flix, les rescloses.

L’any 1852 es va constituir l’empresa “Real Compañia de Canalización del Ebro”, es van construir rescloses, canals, etc. les obres van durar uns quants anys.
Les nombroses rescloses que es van projectar al llarg del riu estaven disposades per a rebre vaixells de vapor de 10 m. d’amplada i 50 de longitud. La distància entre els llindars de les portes és de 63.50 m. l’alçada era d’uns 6 m. i al voltant de 4 el calat d’aigües. Totes es van construir de la mateixa manera i amb les mateixes mides, només variava el salt, o sigui la diferència entre el nivell superior i inferior de les aigües. L’any 1858 es van acabar les obres compreses entre Escatró i el mar i van començar a navegar pel riu Ebre quatre vaixells de vapor (es deien Cinca, Ebro, Zaragoza i Gállego) i a funcionar per al públic totes les rescloses i derivacions construïdes per la companyia.
Les obres no van continuar des de Escatró fins a Saragossa per raons tècniques i la navegació patí una forta davallada a partir de 1867, de tota manera els llaüts continuaren solcant les aigües del riu fins la construcció dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa.
De l’antiga resclosa de Flix encara se’n recorda molta gent, en parlen del seu funcionament i de com s’hi banyaven, per exemple l’any de 1931 encara hi van passar 600 barques i 43 rais.
Quan es va inaugurar el salt de Flix l’any 1947, es va abandonar i les riuades la van deixar en l’anonimat cobrint-la de fang i la vegetació la va deixar ben amagada, ara, amb el teló de fons de les obres del meandre, s’està recuperant una altra part del nostre patrimoni històric, una part espectacular, la resclosa de l’antic canal de navegació de Flix.
Hi ha una altra resclosa a Flix, construïda gairebé cent anys després, quan es va construir la presa actual encara hi havia llaüts navegant pel riu i es va haver de fer un canal de navegació per salvar el desnivell de 12 metres entre l’embasament i el riu de baix, nosaltres no li donem importància, alguns per desconeixement i altres per costum, però alguna vegada l’he ensenyat a gent que ens ha visitat i s’han quedat impressionats d’aquesta obra, ara hi ha una tanca i gairebé no s’aprecia com és, penso que també s’hauria de poder visitar.

Jornades de Patrimoni, tercera setmana.

Aquesta setmana, a Ca Don Ventura, dos conferències dins el II curs coneguem la Ribera d’Ebre, organitzat per Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, i un altra en el marc de l’exposició de la Maternitat d’Elna, l'Exili Republicà, per Josep Sánchez Cervelló.També puc avançar que el proper dia 24 tindrem a Ca don Ventura a l'Assumpta Montellà i que l'acte que havia de fer en Francesc R. Visa finalment es farà a la biblioteca el 2 d'octubre a les 19 h.

11 de setembre i referèndum d’Arenys de munt.

No entraré en valoracions sobre la consulta d’Arenys perquè ja se’n han fet des de tots els àmbits, només el resultat del referèndum, per una altra part previsible i amb un èxit mediàtic total: 2671 vot emesos, 2569 sí, això no s’acaba aquí, avui ja es deia que 60 poblacions estaven estudiant fer el mateix.
Només uns apunts recordatoris del perquè de tot plegat i unes fotos de l’11 de setembre a Flix, 1976 i 2003.

1708. Després de la batalla d’Almansa, els territoris de l’Ebre català, la Castellania d’Amposta, les baronies d’Entença i Flix, amb Tortosa cauen en poder dels exèrcits borbònics.
1714. Flix i la Palma passen a ser possessions reials.

"Los valencianos y aragoneses continuaban en gran número a dejar sus patrias, pasando a Cataluña, porque miraban extinctos, abolidos sus fueros y cargados de insoportables tributos. Los catalanes temían la misma suerte. Esto daba nuevo impulso a idear nuevos y embravecidos métodos de ofenderse, y dio ocasión a los catalanes a hacer los últimos esfuerzos y a sufrir con resignación el peso de las tropas, y por instantes se embravecía más el implacable genio de los naturales de la Corona de Aragón a la dominación de las Castillas."
Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725"; Vol III, pag. 38.

CONSTITUCION ESPAÑOLA, Dispoción Adicional Primera:
"La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales.La actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, en el marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía."
Es refereix als Drets Històrics, vigents i imperants, a Navarra i al País Basc.
I és que la realitat és que els Drets Històrics de Navarra i el País Basc mai varen ser derogats per l’absolutisme borbònic de Felip V. Inclús, mentre Felip V imposà a Catalunya el "Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia" els Drets Històrics de la Vall d’Aran ("Querimònia") varen ser respectats per Felip V. El Regne de Navarra com el País Basc (Señorío de Vizcaya), formaven part de la "Corona de Castilla" i varen ser fidels aliats de Felip V”.

Lluís Salvadó, delegat del Govern a les Terres de l’Ebre:
…la Guerra de Successió no va durar un sol dia, l’onze de setembre de 1714, la llarga guerra es va produir més enllà de les portes de la ciutat de Barcelona. Cal recuperar per a la memòria col·lectiva de la nostra nació que del 25 d’abril del 1707, de la Batalla d’Almansa al sud del País Valencià, al 2 de juliol de 1715, en què se signen les capitulacions de Mallorca, es van derivar vuit llargs anys de guerra oberta entre l’aliança internacional austriacista i les tropes borbòniques hispanofranceses. Vuit anys durant els quals la nostra nació, al bàndol perdedor, com sempre, però al bàndol del pacte i del respecte envers les nostres llibertats nacionals, com sempre, va ser ocupada militarment per l’exèrcit castellà, va patir l’exili de desenes de milers de persones; va sofrir el desterrament i l’empresonament dels nostres millors homes; vam perdre per segles els nostres furs, les nostres lleis, les nostres llibertats nacionals i les nostres institucions d’autogovern (no us sona això? la història es va repetir desprès de la última guerra). Vam deixar de pertànyer a un estat, a una corona basada en el pacte polític i institucional, basada en el respecte mutu, en definitiva, i vam passar a ser una nació sotmesa al dret de conquesta, i sotmesos a les regles, lleis, pactes, ordenances i costums i la llengua dels castellans.

DECRET DE DEROGACIÓ DELS FURS DELS REGNES D'ARAGÓ I DE VALÈNCIA

Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitadores por la rebelión que cometieron faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les hablan concedido así por mi como por los señores reyes mis predecesores, particularizándoles en esto de los demás reinos de Aragón y Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta monarquía se añade ahora la del derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres, podría Yo alterar aun sin los grandes y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y se ha tenido en ella en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada…
Buen Retiro, a 29 de junio de 1.707

Vagi per endavant que crec que a tot arreu hi ha gent de tota manera, aquí també. La primera vegada que vaig sortir de Catalunya va ser al 15 anys, per anar a la universitat laboral de Alcalà de Henares i en aquells anys era molt freqüent allò de “habla en cristiano” i “catalàn fotut tozolón* i al saco” (*cop al clatell tal com es matava als conills), ara això ha canviat una mica però el que més sorprèn encara és que no entenguin que parlem català a casa i al carrer amb naturalitat perquè és la nostra llengua i que els noms de les coses: les herbes, els arbres i les muntanyes; els vents, els rius i els moixons; els somnis, les cançons de bressol i de festa, siguin en català. I com nosaltres parlem amb naturalitat també el castellà s’estranyen que de vegades hi hagi paraules molt difícils de traduir, és fàcil dir “niebla” per boira, però com traduir per exemple clotxa, galatxo o aumaec? i és que les paraules són moltes més coses que simples combinacions de lletres .
Quan algú de fora que pensa així, ens visita i veu que no tenim cua i no ens mengem a ningú i veuen com som de respectuosos i hospitalaris canvia d’opinió, sempre que sigui una persona de pensament obert i, al final, acaben per entendre que parlem en català com una cosa normal, un altre tema és que els intentis explicar que ets sents català i no espanyol, uf! això si que és una batalla perduda! i si intentes explicar que a molts ens agradaria ser independents la conversa pot acabar malament, sobre tot perquè se’ls acaben els arguments i es que si algú vol ser una cosa i si algú se sent com se sent, pacíficament, quin argument es pot utilitzar per dir-li que no pot voler ser el que vulgui ni sentir el que sent? quan surts de Catalunya sorprèn que t’entenguin millor a Europa que a Espanya, te’n adones que el que saben de la teva terra, i no només del idioma, són tòpics, veritats a mitges o directament mentides, és llavors quan veus que allí no els interessa que s’expliqui la veritat sobre moltes coses d’aquí, ja els hi va bé així.
Faig meves les paraules d’Oriol Duran, periodista, que diu:
“No vull ser independentista. En moltes ocasions, a Madrid, he d’explicar perquè sóc independentista, perquè el meu objectiu és que Catalunya sigui un estat que decideixi i que tingui els seus propis ministeris. Perquè no vull ministres catalans a Madrid sinó tenir ministeris catalans. He de reconèixer que en moltes ocasions, després de començar a parlar, acabo deixant-ho córrer. Altres, senzillament, evito l’esforç; podem ser el que vulguem.
A vegades els explico que m’agradaria que els meus impostos tributessin a Catalunya, que no passessin per Madrid, que poguéssim gestionar les nostres infraestructures, la manera d’afrontar els problemes, o no haver d’explicar a ningú per què parlo català.
I no haver-me de justificar mai més.
Per aconseguir-ho voldria que algú hagués premut d’una vegada per totes un botó que permetés la independència de Catalunya, però mentre això no passa, mentre no es crea, jo vull també polítiques socials, que es lluiti per allò que considero just. No es pot centrar tot el debat en la independència, només.
Encara que tampoc vull que s’amagui.
Jo sóc independentista de manera circumstancial, i el que m’agradaria és que a casa meva els líders dediquessin a la independència només el dia de la celebració. He de reconèixer que m’agradaria trobar un botó vermell, prémer-lo i tot solucionat.
Però per desgràcia aquest botó no existeix, tot i que a vegades sembla que n’hi ha molts que saben on es troba. Mentrestant, tinc clar que toca seguir treballant. Seguir buscant la independència però alhora buscant el benestar dels catalans, i crear un escenari on finalment, algun dia, potser, no sigui un botó, però sí una consulta – permesa i sense entrebancs – la què ens deixi ser el què volem ser. Deixar de ser independentistes i ser finalment independents”.

http://www.youtube.com/watch?v=Te4QWD9_kAg

Jornades de patrimoni a Sebes

Aquest matí hem fet la visita prevista, dins les jornades de patrimoni històric i natural, al centre d'interpretació del camí de sirga, que és un luxe d'equipament i a les excavacions de l'assentament ibèric de Sebes. La participació ha estat un èxit, 60 persones!.

Gràcies a Pere J. Jiménez, que ens ha fet de guia al Mas del director i al Mas de Pitoia i a Jaume Noguera, Carme Belarte, Frederic Cervelló i a tot l'equip que està excavant a Sebes per un matí on hem aprés moltes coses.

El nom de Flix

Ja fa bastants anys, quan es va debatre sobre l’origen del nom de Flix, algú va proposar que venia d’una legió romana, FORUM 49 ( F = fòrum i LIX = 49), la veritat és que ho trobo molt rebuscat però no deixa de ser curiós.
Des de ja fa molt temps tothom ha acceptat que, etimològicament, el nom del poble de Flix procedeix del llatí flexus (curvatura, sinuositat que fa el riu), per l'espectacular meandre que l'Ebre fa al voltant de la població (del verb fléctere, doblegar, surten els radicals flect, flex i flej.) però si és així, com s’explica l’origen del nom dels altres Flix?
Els noms de lloc més antics que coneixem d’aquesta zona ens han arribat a través dels romans, són de molt difícil ubicació, només n’hi ha un de segur, nombrat durant els enfrontaments entre Cèsar i Pompeu (any 49 aC), que està situat entre Flix i Mequinensa, es tracta d’Octogesa, de vegades escrit Octobesa, jo crec que és l’assentament de Sebes, situat a un dels camins naturals de l’Ebre cap a Lleida per la vall de Sant Joan, els camins antics no van variar gaire en molts segles.
En temps antics i abans que hi hagués les barques de pas i l’assut, creuar un riu com l’Ebre no era fàcil, per tant un gual havia de ser molt important. L’amic Tantost va apuntar una vegada això i penso que té molta lògica, l’assut es va situar al lloc on els hi va ser més fàcil de construir, la desembocadura de la Vall de Sant Joan és molt possible que ja fos un lloc on poder creuar el riu amb facilitat, pensem que una vegada fet l’assut els sediments van formar el que ara és el bosc de ribera de Sebes i un altre exemple de gual que encara hi és avui, és el que hi ha prop la desembocadura del riu de la Cana.
Un altre lloc habitat durant mil anys va ser el poblat dels Castellons, de moment datat entre els s X a. C. i el s. I. Aquest topònim és present a multitud de pobles i molt sovint són llocs on hi a restes històriques. Etimològicament, segons Coromines, Castelló prové de castellione, derivació de castellum (fortificació menor habitada) en llatí vulgar. L’establiment permanent de persones civils al voltant d’un “castellum” originà el burg. Hi ha molts estudiosos que consideren els topònims relacionats amb “castrum” anteriors al segle V.
Finalment, hi ha un altre lloc on molt probablement hi havia un altre assentament, el castell vell.
Si tenim present que al turó del castell vell, s’hi va trobar una moneda romana, que és el lloc més estratègic, que a la vessant nord es va trobar un tros de ceràmica ibèrica, que del poblat dels Castellons no hi ha línia visual a Sebes si no passa per aquest turó, podríem pensar que hi va haver una ocupació ja des de època ibèrica i romana i que el nom de Flix podria tindre un origen llatí o fins hi tot anterior, però els romans no el nomenen en cap moment.
No sabem res del nom de Flix fins el segles X, XI, XII...
Josep Ballarí i Jovany a Orígenes históricos de Cataluña (1899), pàgina 254, diu que Flix, en un document de 980 surt com a Castello de feles, al 987 com a castrum Felix o de Felix i al 1211 castrum de felis i castrum de fels. Evidentment és un error i està parlant de Castelldefels i no de Flix.
L’any 1000 en plena ocupació musulmana és documentat el nom àrab de iflix referint-se a un husum o fortalesa de frontera i l’any de 1109, als documents apareix el topònim referent a Flix: Uqlay^s, Iflî^s i Uflay^s. “Els riberencs intercanvien senyals amb torxes en un tram de cent milles i fan el mateix des de la fortalesa de Uqlay^s (Flix) fins a la ciutat de Tortosa, que es troba a la seva riba” . BRAMON, D. El mundo en el siglo XII. El tratado de al-Zuhrî. Ed. Ausa. Barcelona 1991, p.145. (Bloc de Pere Muñoz)
Potser els àrabs no van canviar el nom, des del punt de vista toponímic, la forma en què els àrabs o arabigoparlants posaven noms a les coses o utilitzaven els topònims a la Península d'Al‑Andalus permet deduir algunes directrius generals, aplicables a les terres catalanes:
1.- Utilitzaven els topònims pre‑àrabs sense modificar‑los tret de petites adaptacions fonètiques i gràfiques: Larida (escrit així, però pronunciat Lérida), Turtuxa (Transcripció emfàtica de les dentals i xiuxiuant de la sibil·lant, igual que Barxiluna), Iberuch o Ibruh (Ibero o Ebre, segons llur forma de transcripció amb llurs grafismes), etc. Això explica que es conservin gairebé tots els topònims pre‑àrabs de Catalunya, més modificats pels cristians medievals (noms de sants, etc.) que no pas pels musulmans.
2.- Implantació de nous topònims, aquests d’origen àrab, per designar noves realitats pròpies de la societat musulmana, que no es trobaven abans. Això és evident a la Catalunya Vella i pirinenca pels topònims vials i institucions de control político‑militar del nou poder polític (castells, posades, camins, etc).
3.- A les zones de més llarga implantació, es posaran ja noms àrabs a elements del paisatge físic, encara que la presència d’antropònims àrabs a la toponímia és sovint un fet de conquesta, per necessitats cadastrals dels cristians.
4.- S’han de tenir en compte també les modificacions dels topònims àrabs en tornar‑se opac els seu significat connotatiu o descriptiu en les llengües romàniques dels nous ocupants cristians. Molts d’aquests noms es transformen en noms homòfons catalans, amb càrrega semàntica diferent (com per exemple amb els "pelat" i "bleda", catalanització dels homòfons àrabs balat i balata, que significaven “via principal, calçada” i "posada de calçada", respectivament). Això fa que alguns topònims catalans, amb clara etimologia en català, puguin tenir també una altra etimologia àrab, sense cap contradicció, ni incompatibilitat, perquè corresponen a estadis lingüístics diferents. (XVè COLLOQUI DE LA SOCIETAT D'ONOMÀSTICA. Doctor Mikel de Epalza de la Universitat d’Alacant “Toponímia àrab i estructura comarcal)
En documents medievals apareix de vegades com Flixio, Flexio, Flesio, etc. i també com Flix.
El 24 d’agost de l’any 1153, Ramon Berenguer IV, després de conquerir el castell de Miravet el cedí als templers, no solament els hi donà el Castell de Miravet i terme si no a més altres bens situats a Mequinensa, Flix, Ascó, Garcia, Móra i Tivissa: “dono et concedo eis in unoque castello de Miquinensia usque Mirabet nam de melioribus hereditatibus que ibi sunt videliçet in Miquinencia unam bonam hereditatem et in Flexio aliam et in Aschone aliam et in Carçeia aliam et in Mora aliam et in Teviça aliam...”. Colección de Documentos Ineditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Tomo 4, p.208. Barcelona, 1849. L’any de 1449 a Tortosa no era ben vista la construcció de nous ports fluvials. Guillem Ramon de Montcada s’ocupava del “perjuhí que la ciutat de Tortosa fan et han fet Miquinença, a Flix et a molts lochs situats en Ribera d’Ebre”, i reclamava per això als diputats d’Aragó. CARRERAS CANDI, F. La navegació al riu Ebre. p. 147. (Bloc de Pere Muñoz)
Bonifaci della Volta era fill d'Ingo II della Volta i aquest era germà de Guiglielmo Burone; persones molt importants a la República de Gènova del segle XII. A Bonifaci se li va regalar el castell i el territori de Flix l’any 1154; Bonifaci era doncs signore de Flix i amb ell tots els seus descendents van esdevenir senyors de la nostra vila. Molts membres de la família de Bonifaci es van fer dir de/di Flexa o de/di Flessia; encara al nord d'Itàlia i a d’altres llocs d’aquest país, amb menys intensitat numèrica, hi ha un cognom italià, Flesia. (Bloc de Tantost)O sigui que hi ha moltes probabilitats que l’origen sigui del llatí, sense descartar l’àrab, una altre tema és que vingui de Flexus, perquè crec que també podria ser de Fleix que és un nom antic del Freixe que encara s’utilitza a les Illes, això tindria més sentit i explicaria potser els altres Flix, o d’alguns d’ells i, el més important, perquè aquest arbre és a l’escut de la vila? hem de tenir present que els escuts i els blasons neixen a l’edat mitjana però amb un significat que havia de ser entenedor i clar, què s’havia de posar a l’escut si Flix vingués de Flexus? un colze o quelcom semblant? i si fos de Fleix? un Freixe?, de vegades potser les coses són més senzilles del que semblen.

Gossos i gats, gats i gossos, necessitem ajuda!

De petit i jovenet, és a dir, mentres vaig viure a casa de muns pares, hi va haver gossos a casa, els de munt tiet, que era caçador, i els de casa, per dir-ho així. De molt petit recordo que pujava a cavall d’un gos de caça que es deia “ligero”, a la raval teníem una gosseta, Mirca, mun pare li havia ensenyat algunes coses com demanar menjar movent les potes del davant asseguda sobre les de darrere, va viure 17 anys. Després en vam venir d’altres com la Ciana, la Duna, etc. però jo ja no parava gaire a casa, aquests animalets mai varen ser de la meva responsabilitat, per tant només els disfrutava.
Quan ens vàrem casar, fins hi tot abans de tenir endreçada la casa del carrer Major, va aparéixer a la nostra vida una gata molt especial, “Ariadna”, fins hi tot viatjava amb nosaltres amb la vespa, com totes les gates i gats de carrer anava una mica a la seva, però amb ella vàrem aprendre a estimar i, sobre tot, a conéixer els gats. Els gats són uns animals molt especials i no m’entretindré a explicar-ho, per a dir-ho en dos paraules les persones no tenen gats, els gats tenen a les persones, els egipcis, que van ser pioners en moltes coses, els coneixien tant bé que els veneraven com a déus. Quan vàrem anar a viure al barri hi va haver altres gats a la nostra vida, Petri, Bili... però ja teníem fills, Pau havia nascut al poble i Aïda al poc temps de viure al barri, quan van començar a “tenir edat de demanar” vàrem tenir el primer gos, “Hash”, i el gat que teníem se’n va anar.
Tenir un gos, un gat o qualsevol altre animal és una responsabilitat, això ho hauríem d’entendre tots, ells necessiten atenció gairebé com un fill, salvant les degudes distàncies i com els fills et donen disgustos i alegries.
Hash és un cocker, l’únic que va sobreviure dels que va parir la seva mare, molta gent em va dir que era un gos difícil, fins hi tot hi va haver gent que em va dir que havia hagut de sacrificar el seu perquè no el podia controlar, la veritat és que no hi ha gossos dificils, cada raça, cada gos, té unes característiques diferents i si no es coneixen, si tindre un animal és un caprici i no un exercici de responsabilitat, llavors més val no tenir-lo. Ell no és un gos qualsevol, se sent part de la família i ens cuida a tots, ara ha canviat una mica, ja no està sol i s’ha hagut d’adaptar a tenir companyia, quan estem a la taula sembla que no pari de demanar que li donéssim alguna cosa, en realitat no és així, si li possesim una cadira per a ell, seria feliç menjant amb nosaltres, és molt inteligent i pur múscul, no es cansa mai i li agrada molt l’aigua, l’únic problema, que si no s’entén pot ser molt difícil, és que té un caràcter molt fort i de vegades no fa el que tú vols, bé si que ho fa si t’enfades però ho fa remugant, si fa alguna malifeta, ja sap que anirà castigat i se’n hi va tot sol, però remugant i ben enfadat. Quan dic que forma part de la família ho dic de veritat perquè ell se sent així, quan descansa busca el lloc de la casa des d’on pugui tenir-nos controlats a tots, té una tàctica molt especial per a saber si ets dins de l’habitació si la porta està tancada, bufa per davall la porta per a que li retorni la teva olor. El que més sobta quan ho expliques, ja sé que gairebé tots els gossos són capaços de saber quan els has de treure a passejar i associen el fet amb la roba que et poses, amb certs gestos o fins hi tot amb l’hora, però ell no, ell et llegeix el pensament, ho dic seriosament perquè ho he viscut moltes vegades, sense fer el més mínim gest, ni moure un dit, ni mirar-lo, només et cal pensar -vaig a treure els gossos a passejar- per a què es torni boig de content, ho sap!.
I va arribar Leo, va venir amb Aïda quan va tornar a casa després de viure un temps fora, és una labrador, així com Hash et llegeix el pensament, ella entén tot el que li dius i es molt obedient, això no vol dir que no tingui personalitat, que la té, l’hem vist molt poques vegades enfadada, però quan ho està fa molt respecte, són el gosos que fan servir els cecs, només cal dir això per entendre una mica el seu caràcter, quan està contenta i te ganes de jugar és quan te’n adones de la seva força i agilitat, quan està tranquila de vegades per a mirar-te no aixeca ni el cap, només els ulls. També li agrada molt l’aigua i ella i Hash són molt amics, veure’ls jugar i tirar-se a la piscina és tot un espectacle, són com dos xiquets. Són bons guardians, amb un olfacte i una oïda excepcionals i sort que tenim un jardí molt gran, que ens estalvia molta feina, perquè poden córrer al seu aire sense tenir la obligació de treure’ls al carrer dos o tres vegades al dia.
Un dia Hash va aparéixer amb un gat petitet a la boca, era ben viu, ara viuen en perfecta armonia ell, Leo i Mèu, que és com es diu la gata, és una punyetera, molt llesta i penso que la més independent que hi ha de la seva espécie.
Bé, així, sense gairebé adonar-nos’en, convivim amb un gos, una gossa i un gata i tot aniria perfecte si no fos perquè Hash i Leo són tant amics que ja han sigut pares dos vegades, la primera va parir cinc cadells, que per sort vàrem poder col·locar sense problemes, ara, tot i les precaucions que vàrem tenir, n’ha tingut vuit, quatre mascles i quatre femelles, ja n’han adoptat quatre, però necessitem trobar llar per a els quatre que queden.
La primera vegada estàvem una mica espantats, com sortirien els fills d’un cocker i d’una labrador? ara estem més tranquils perquè els primers ja tenen prop d’un any i tots, igual com els d’ara, han sortit igual que Leo.
Per acabar-ho de complicar també va parir la gata, però si era una adolescent!, i tenim dos gatets que són una monada, als que també els hi cal algú que els adopti.
És tot un espectacle veure conviure gats i gosos sense cap problema, en contra de tots els tòpics, però haurem de prendre mesures per a que això no torni a passar. El més important és que ara necessitem tota l’ajuda que ens pugueu donar per a trobar una llar per a ells, quatre fills de Hash i Leo i dos de Méu i pare desconegut, és que les gates...
Penjo algunes fotos, són tant guapos!!!, si en voleu algun, tant gat com gos i no podeu venir a buscar-lo, els portarem on calgui.

A les fotos podeu veure els pares, un dels gemans grans de l'altre part i els cadells.
Per a contactar amb nosaltres: 977412044 o jmasips@terra.es

El conte de la Cana

L'Andreu Carranza, acompanyat per Jordi Gibert, ahir, a la Plaça Major, ens van fer passar una estona molt divertida, crec que això de fer actes com aquest a l'aire lliure i en un entorn com aquest és un encert.

Jornades de Patrimoni, primera setmana.

El passat dimarts dia 1 s'obrien les dos exposicions a Ca Don Ventura "El Castell nou de Flix" i "La Maternitat d'Elna", ahir Pere Muñoz ens va explicar moltes coses sobre els carlins i Josep Agramunt, conegut com "el capellà de Flix", avui Andreu Carranza ens llegirà el conte on entre d'altres coses s'explica perquè la cana està torta, aprofitant aquest esdeveniment hem arranjat una mica el Cantó de la Cana i hi hem posat un cartell.

Altres Flix (2)

He deixat pel final els que em semblen més interessants de tots.

Alp Flix, a Suïssa, és un altiplà a uns 2.000 metres sobre el nivell del mar, a la serralada dels Alps, està situat vora la població de Sur, al districte d'Albula, un districte trilingüe (alemany, italià i romanx) que està format per 23 municipis repartits en 4 cercles comunals i al cantó dels Grisons: (romanx Grischun, alemany Graubünden, italià Grigioni, francès Grisons).
Fa milers d’anys, el territori actual de Alp Flix va ser una zona pantanosa que es va anar omplint amb la sedimentació. Fa uns 600 anys immigrants de parla alemanya hi tenien importants terrenys de pastura de manera que l’any 1500 hi havia uns 200 habitants, però a causa de les adverses condicions climàtiques poca gent s’hi va quedar i ara està totalment assimilat al romanx.
A l’altre costat de la vall, l’any 1908 s’hi va fer un famós hotel, el Pizz Plata, que es va renovar completament fa pocs anys, també als anys 60 es van fer plans per a intentar aprofitar la zona pel turisme amb un pla de 10.000 llits i nombroses vies de ferrocarril, el pla va fracassar per les pressions de la gent que volia preservar la diversitat natural d’aquells paratges.
Avui és un símbol de diversitat biològica amb un important projecte d’investigació promogut per la revista alemanya GEO, alguns museus suissos dedicats a la natura, la empresa Ricola i la Fundació "Alp Flix l’illa del tresor".
En temps de l’imperi romà s’anomenava Canini Campi, però el més curiós de tot és que l’alemany Alp Flix, en llengua romanx és Alp Flex.
Romanx, retoromànic, rètic o grisó són els noms amb què es coneix el conjunt de les varietats retoromàniques que es parlen en algunes aldees del cantó muntanyós de Grisons. El romanx és un dels quatre idiomes oficials de Suïssa, i el parla el 0.5% de la seva població!. Es pensa que va haver-hi un temps en què les llengües retoromàniques es van parlar a una extensa zona del centre d'Europa. Aquestes llengües estan emparentades amb les llengües llatines veïnes que es parlen a Itàlia, Suïssa i França. Els cinc dialectes retoromànics més parlats són el sursilvà, el sutsilvà, el surmirà, el puter i el vallader. Sovint es considera que puter i vallader són una sola llengua: el Ladí. Aquest ladí, per la seva banda, a vegades s’associa amb la llengua de les muntanyes dolomites italianes també coneguda com a Ladí. Existeixen opinions molt diverses sobre el grau de relació que hi ha entre elles, però la teoria més acceptada és que hagin evolucionat de forma independent.
Flex... Flix...També podeu provar a pronunciar Flex amb la “x” com Flix...
I per acabar-ho d’adobar (i de complicar-ho per als que, com jo, ens agrada remenar en aquests temes) nomenaré dos poblacions que, si bé no es diuen Flix, porten un dels noms que té un arbre molt important per a nosaltres, el freixe, a les Illes encara s’anomena així: Fleix.
Doncs de Fleix n’hi ha un a la comarca de la Marina alta, a la Comunitat Valenciana, entre les poblacions de Benimaurrell i Campell, a la capçalera de la Vall de Laguar, és un paratge natural molt interessant i n’hi ha al menys dos a França, Le Fleix, que és una població i comuna francesa d’uns 150 habitants, situada a la regió de Poitou-Charentes i Le Fleix que és el nom d’un poble del sud-oest de França, a la regió d’Aquitània, departament de la Dordogne.