dijous, 31 de desembre del 2009

El futur de Flix

Som a punt d’entrar en un nou cicle anual, la veritat és que l’any que s’acaba no ha estat bo en molts aspectes pel que fa al poble de Flix, però com sempre, les coses no són només d’un color i també n’hi ha hagut de positives.
Varem entrar a aquest dies de celebracions amb la ja tradicional publicació de la Veu de Flix arribant a les nostres cases, a la portada: “il•lusió i prosperitat per Flix”, és un bon desig!.
Com no podia ser d’una altra forma, hi ha articles que, en diversos sentits, parlen del futur de Flix, uns esperançadors i altres no. Podríem plantejar l’afirmació del títol també en dos sentits, quin creiem que serà el futur de Flix o quin futur volem pel nostre poble. Tant una com l’altra mereixerien una profunda reflexió i una mirada global sense demagògies.
No faré ara aquesta reflexió, temps hi haurà, però sí que voldria fer-hi unes pinzellades perquè si ens basem en el reportatge de TV3 o en l’article de Montse Forcades a la darrera Veu de Flix el futur és molt negre. Del primer ja vaig dir al bloc el que pensava i no cal tornar-hi, sobre el segon, he de dir que m’ha recordat l’estil del primer, sobre tot perquè, tant un com l’altre, estan plens de veritats a mitges i algunes coses que no són veritat, ara bé, el segon té dos objectius clars, el magatzem de residus nuclears (MTC) i fer critica destructiva de l’ajuntament, tampoc no s’entén gaire si parla en nom propi o d’altres (de vegades ho fa en singular i altres en plural).
Pel que fa al MTC penso, com molts d’altres (per exemple el Parlament de Catalunya, el consell comarcal de la Ribera d’Ebre i molts ajuntaments), que aquesta instal•lació no és la solució al nostre futur, més aviat al contrari, en podríem parlar molt i des de diverses perspectives, però només cal fer-se algunes preguntes: quantes empreses s’han instal•lat a la vora de la nuclear en tots aquests anys, tot hi tenir un polígon municipal? el poble d’Ascó ha guanyat o ha perdut habitants des de la instal•lació de les nuclears? si tant interessant és el MTC perquè tenen tants problemes per ubicar-lo? o perquè no el demanen al polígon de Tarragona?.
Seria molt fàcil entrar en una discussió de detall sobre l’article en qüestió, perquè:
No és veritat que l’ajuntament aposti només pel sector agrari i turístic.
No és veritat que el sector agrari sigui només el “sindicat”.
No és veritat que el sector turístic sigui només el complex del meandre.
No és veritat que l’ajuntament no faci res pel sector industrial.
No és veritat que si la gent no sap que és el magatzem de residus nuclears sigui perquè no els informa l’ajuntament, quan el tema és a tots el mitjans de comunicació.
Etc.
Però no ho faré, només voldria afegir a aquest tema que:
Com diu al final de l’article: “la informació objectiva és fonamental” i l’escrit és un exemple de subjectivitat.
Apart del magatzem de residus nuclears, quina proposta de futur fa?
Que vol dir “El poble de Flix, per sort, no es troba en un estat irreversible, però necessita una rehabilitació estructural objectiva a tots els nivells...?” cal llegir aquest apartat sencer, ja em direu si enteneu alguna cosa.
No està bé acusar a l’ajuntament de falta d’ètica, de moral i de responsabilitat sense cap argument de pes.
Dir que l’ajuntament pretén capgirar el present i el futur del poble sense comptar amb el poble és una acusació molt greu que no s’aguanta ni pels pèls.
Dir, i més per algú de Flix, que el projecte del complex turístic del meandre té dubtoses perspectives de futur, quan és una inversió de molts diners, amb uns 15 llocs de treball, fet des d’aquí, per gent de Flix i amés amb el corresponent estudi econòmic, no s’entén.
Etc.
No estem tant bé com voldríem, però tampoc tant malament com diuen alguns, els missatges catastrofistes fan molt mal al poble en general. Reprenen el fil del començament, jo no sé quin serà el futur de Flix, però el que tinc molt clar és que no serà com l’hem conegut fins ara, s’està acabant un cicle i ens toca triar si volem un futur nou o volem tornar enrere, la història serveix per molt més del que ens pensem i en aquest cas, per saber on anem, cal saber d’on venim, així sabrem si volem tornar-hi o continuar endavant.
També tinc una cosa molt clara, el nostre futur dependrà, en gran mesura, de l’esforç de cadascú de nosaltres, a nivell personal i amb la idea de sumar, no ens podem quedar asseguts demanant la lluna, demanem-la mentre caminem, ja ens hem passat massa temps asseguts, ho dic a nivell general, instal•lats en la comoditat pensant que el que teníem seria per sempre, ara ens toca espavilar-nos i això no serà fàcil. L’haver estat, durant molts anys, capdavanters en molts aspectes ens ha fet especialistes en mirar-nos el melic, és molt interessant veure en com se’n surten a d’altres llocs.
L’ajuntament te la obligació de treballar en totes les direccions possibles per un futur sostenible on tothom, repeteixo, tothom, pugui tenir oportunitats de prosperar i també ha de donar suport a la gent, que n’hi ha, que treballa per Flix en positiu, és el que s’està fent. S’han aconseguit coses molt importants pel poble aquests darrers anys, gràcies, entre d’altres, a tenir un govern de consens i estirar tots del mateix carro, per desgràcia moltes quedaran diluïdes a causa de la crisis (no podem oblidar que és global) i d’altres perquè potser no les hem sabut explicar prou bé, però hi ha projectes en marxa i d’altres al calaix i, el més important, hi ha il•lusió pel futur.
Acabem l’any amb dos bones notícies pel proper 2010, la licitació de la gestió de la residència (tindrà al voltant de 60 llocs de treball, l’atur a Flix era, a octubre de 2009 de 191 persones, a octubre de 2008 era de 127, havia augmentat en 64 persones) i, sembla que ara sí, l’inici de les obres d’extracció dels fangs de l’embassament. Esperem que altres temes amb els que s’està treballant es facin també realitat.
Enguany l’any vell és el nou i amb un adéu entrarem al nou que és el deu, m’agradaria expressar des d’aquest bloc els meus desitjos de salut i prosperitat, durant aquest nou cicle anual que comencem, pels “blocaires” en particular i per a tothom en general.

“El món és del que s’adapten a cada situació, dels valents, dels sincers, dels lliures, dels que s’arrisquen, dels que creuen en ells mateixos i no es deixen portar pel corrent. Un corrent que en absorbeix dins una bombolla i que a vegades ens fa creure que no hi ha més realitat que aquella”.

(Montse Castellà)

“Si mires, veus. Si veus, coneixes. Si coneixes, estimes. Si estimes, respectes”.

(Jordi Sabater Pi)

dimarts, 29 de desembre del 2009

Foto històrica

Si no recordo malament: juvenils de J.D. de Flix, aprox. 1970



D’esquerra a dreta, de peu:

Jaume Masip Vidal, Joan Tarragó, Jaume Masip Llop, Antonio Ortiga, Ramon Palliso, Albert Aliaga, Santi Julià, Pepe Clua, Pere Serra.

D’esquerra a dreta acotxats:

Santi Ferrús, Sisco Ferrús, Miguel A. Castellví, Sisco Sabaté, Josep Ribera, Pedro Morales.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Coses del calendari.

Des de sempre els humans hem tingut la necessitat de trobar un sistema per mesurar el temps. Totes les civilitzacions han creat calendaris en funció dels cicles naturals del sol i de la lluna per poder organitzar de forma pràctica el treball, el lleure, les festes i les commemoracions.
La paraula “calendari” prové etimològicament del mot “calendas” que designava el primer dia del mes entre els romans.
Els calendaris anuals més antics, com els babilonis, egipcis o xinesos eren lunars, els actual musulmà i jueu també ho son. El nostre calendari actual és solar i te com a base el calendari romà que amb diverses reformes ha esdevingut el que actualment utilitzem, inicialment el formaven 10 mesos:
Martius, Aprilis, Maius, Junious, Quintilis, Sextilis, September, October, November i December.
Al segle VIII a. c. Numa Pompili va ajustar l’any al cicle solar afegint al final els mesos de Januarius i Februarius. Per recuperar el retard solar, s’afegia un mes de 22 o 23 dies cada dos anys, amb el nom de Mercedarius i s’intercalava entre el 23 i 24 de febrer.
Fins l’any 153 a. c. l’any començava al març, Juli Cèsar l’any 46 a. c. va reformar el calendari, malgrat tot els romans van continuar dividint els mesos en funció de les fases lunars i amb setmanes de set dies o planetes. Per ajustar-ho s’afegia un dia suplementari cada quatre anys el 24 de febrer, van dedicar el setè mes (quintilis) a Juli Cèsar i mes tard el vuitè (sextilis) a Octavi August i considerant que no se li podia dedicar un mes amb menys dies van prendre un altre dia del mes de febrer, per tant juliol i agost tenen 31 dies.
Primitiu: Anys de 340 dies dividits en 10 mesos lunars, 4 mesos de 31 dies i 6 de 30.
Reforma de Numa Pompili: Anys de 355 dies dividits en 12 mesos, 4 de 31 dies, 7 de 29 i 1 de 28.
Reforma de Juli Cèsar: Anys de 365 dies dividits en 12 mesos, alternant de 30 i de 31 dies i el febrer que sempre en tenia 29.
Els noms del mesos:
Gener --- Januarius --- en honor del déu Janus
Febrer --- Februarius --- mes de les purificacions dedicat a les festes februaries
Març --- Martius --- En honor del déu Mart
Abril --- Aprilis --- mes de l’esclat de les flors. El nom prové de “aprire”, obrir-se les flors
Maig --- Maius --- en honor de la deesa Maia, mare de Hermes i de Mercuri
Juny --- Junius --- en honor de la deesa Juno
Juliol – Quintilis o Julius --- cinquè mes abans de la reforma juliana i després dedicat a Juli Cèsar
Agost --- Sextilis o Augustus – sisè mes abans de la reforma juliana i després dedicat a Octavi August
Setembre, octubre, novembre i desembre --- setè, vuitè, novè i desè mes abans de la reforma juliana.
Els noms dels dies de la setmana també provenen dels romans, el diumenge que en català ha perdut la relació amb els sol, en anglès i alemany encara la conserven, Sunday i Sontag.
Dilluns.- dia de la lluna, lunae dies
Dimarts.- dia de Mart, martis dies
Dimecres.- dia de Mercuri, mercurii dies
Dijous.- dia de Júpiter, jovis dies
Divendres.- dia de Venus, veneris dies
Dissabte.- dia de Saturn, saturni dies
Diumenge.- dia del Sol, solis dies
El calendari julià tenia una mitjana lleugerament superior a l’any solar, generant una diferència de 3 dies cada 400 anys. A petició del concili de Trento l’any 1582, el papa Gregori XIII va impulsar la darrera reforma, que va acabar de configurar el calendari actual i la va aplicar des del naixement de crist, quan comença a comptar el nostre temps. Al segle XVI l’avenç sobre el calendari solar era de 10 dies, per tal d’ajustar-lo es van eliminar 10 dies de l’any 1582, així el 5 d’octubre va passar a ser el 15 d’octubre. A més va canviar la llei de l’any de traspàs per acabar d’ajustar-ho i amb el nou càlcul l’error que es produeix és de 1 dia 4 hores i 48 minuts cada 4000 anys.
El calendari litúrgic cristià és molt complex, compren tot l’any i te diversos cicles però només un, el que va de Carnaval a Corpus oscil•la dins del calendari gregorià i és herència jueva. Tot el bloc va en funció de la Pasqua que se celebra sempre el primer diumenge després del 14è dia de la lluna pasqual, si aquest dia és diumenge, s’entendrà el diumenge següent.
Dijous jarder.- setè dijous abans del dijous sant
Diumenge de carnaval.- setè diumenge abans del diumenge de Pasqua
Dimecres de cendra.- setè dimecres abans de Pasqua (comença la quaresma)
Diumenge de Pasqua.- diumenge després de la 3ª lluna plena de l’any
Dijous d’ascensió.- sisè dijous després de pasqua
Dilluns de la segona pasqua.- setè dilluns després de pasqua
Dijous de corpus.- novè dijous després de pasqua
El carnestoltes està fitxat de dijous jarder al dimecres de cendra però si es té en compte els antecedents romans del nostre carnaval el cicle s’encavalla amb el Nadal i fins hi tot l’inclou.
D’aquesta manera es poden vincular un seguit de festes tradicionals catalanes amb les antigues festes romanes, per exemple la dels Sants innocents es pot vincular a les Saturnalies, Sant Antoni a les Lupercàlies i Santa Àgueda a les Matronalies.
Saturnàlies.- Festes dels esclaus i de les classes socials dèbils, inversió de l’orde establert.
Lupercàlies.- Ritual de fecundació i protecció dels ramats en el qual la disfressa tenia un important paper.
Matronàlies.- Festes exclusivament de les dones i commemoració del rapte de les Sabines.
El cicle de Nadal és el més celebrat i més carregat de contingut tradicional, es fa present quan s’instal•len les lluminàries dels carrers però el cicle s’inicia amb Santa Llúcia i s’acaba per la Candelera. Els antecedents cal buscar-los en les Saturnalies, en honor del déu Saturn però sobre tot en els rituals del solstici d’hivern que els cristians van fer coincidir amb el naixement del messies.

dijous, 24 de desembre del 2009

Itineraris i Castell








Passet  a passet, van avançant...

dissabte, 19 de desembre del 2009

Ciclistes







Dins el segon curs coneguem la Ribera d’Ebre organitzat pel CERE, durant les jornades de patrimoni del mes de setembre, va fer una xerrada sobre els jocs tradicionals en Biel Pubill, recordo que durant la projecció de fotos, en mig del silenci respectuós de la gent, de repent vaig exclamar – osti! si és mun tiet!.
Efectivament Josep Llop Rabasó, germà de ma mare, apareixia a una cursa ciclista de l’any 1948, en principi el lloc era Vinebre, molt amablement en Biel em va passar la foto, que no havia vist mai, i una altra també de ciclistes de l’any 1951 feta a la zona del continental.
Entre els ciclistes del camp de futbol mun tiet és el segon per l’esquerra i a la seva dreta hi ha Antonio Segarra, els altres no els conec.
Després de mirar la foto detingudament estic convençut que està feta al camp de futbol de Flix, és més si fos d’alguns anys més tard, aquell home carregat d’esquena i el nen petit que hi ha assegut a una pedra, sota l’oliver, a dalt a la dreta, seriem mun iaio i jo perquè era on ens posàvem sempre que em portava al futbol. A l’altra foto de l’any 1943, publicada a la Veu de Flix, podeu observar el mateix oliver, la mateixa espona i també hi surt mun tiet, “el curro de la Fatarella”, des de molt jovenet li faltava una mà i un ull, a conseqüència d’una bomba, això no li va impedir fer de pagès, caçador, tirador al plat, ciclista, barquer i no sé quantes coses més, ja fa uns quants anys que no és entre nosaltres.

divendres, 18 de desembre del 2009

Grup de Natura Freixe


És temps de felicitacions i n'hi ha una d'important, vull expressar el meu reconeixement (i sana enveja) a un grup de persones especials, en Josep Manel Albiac ho explica molt bé, així que l'únic que faré és afegir-me a les seves paraules, us recomano l'enllaç:

dimecres, 16 de desembre del 2009

Ximberga





DCVB: era una peça pròpia de la classe social benestant, “fer les coses a la ximberga” = “fer les coses de qualsevol manera”.

Segurament haureu escoltat motes vegades aquesta expressió, el seu origen es ben curiós.
Era una casaca ampla que tenia el folre voltant la roba i formant les solapes i les vores de les mànegues, fou una peça de roba la denominació de la qual deriva del nom del militar que la introduí a les nostres terres, es tracta del general Schömberg.

Charles de Schömberg (1601-1656) fou nomenat governador del Llenguadoc l’any de1632, el defensà amb èxit dels atacs de les tropes de Felip IV de Castella, fet que li valgué el grau de mariscal. El 1648 comandà l’exèrcit francès de Catalunya i fou nomenat lloctinent general del Principat (1648-1649), durant el seu mandat obligà als castellans a alçar el setge de Flix i s’apoderà de Tortosa, ciutat que tractà amb molta duresa.
Precisament es tracta d’un personatge que segurament hem vist moltes vegades sense saber-ho, davall d’un enorme retrat seu hi ha una vista de la vila de Flix amb la situació dels exèrcits espanyol i francès, és un dels plànols dibuixats per Beaulieu, durant la guerra dels Segadors.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Patrimoni desaparegut (2)









Tot el patrimoni desaparegut de Flix era important, però la desaparició d’aquest complex de sínies, molí i aqüeducte, potser és el més colpidor i desastrós de tots.

La roda petita movia els engranatges i les moles d’un molí de farina, la roda gran tenia 12 metres de diàmetre i pujava l’aigua fins un aqüeducte, que es pot veure a la part esquerra de la foto i que conduïa l’aigua per a regar tant els horts de la seva vora com, travessant per davall del poble, tots els dels Xofars, al meandre, i també els horts dels Arenys, gairebé igual com en l’actualitat perquè quan es va destruir la sínia va generar una servitud que encara dura.
Al segle XVII fins hi tot aquesta instal•lació va ser fortificada amb una muralla al seu voltant (plànol de Beaulieu) i durant la guerra del francès va quedar inutilitzada durant anys, un fet que fou desastrós per a la vila de Flix. D’aquest sistema de reg hi ha molta documentació als arxius i als llibres d’història. El plànol és del segle XVIII i es troba a l’arxiu de la Corona d’Aragó.
Tot això fou destruït com a conseqüència de la instal•lació de la fàbrica l’any 1897, en el seu lloc es va construir l’anomenada “casa de turbines”, avui també desapareguda, que aprofitant el salt de l’assut, produïa electricitat pel funcionament de la factoria.
N’hi havia algunes més a l’Ebre de similars característiques, el seu origen és incert, alguns diuen que la van construir els àrabs, molt experts en les coses de l’aigua, d’altres que era d’època medieval, sabem segur que per exemple al segle XV ja existia: “Entrant per la dita vall ve a la sínia de sabba mora, que és a la vora del riu de Ebro, davall de la vila de Flix, entorn dos trets de ballesta... E lo dit dia aprés dinar muntaren al molí del dit loch de Fflix per mirar, e veren aquell e la assut del dit molí, lo qual molí en si ha tanta singularitat que aporta honor, magnificència e útil a la dita ciutat...” (l’any de 1460, Francesc Perarnau i Antoni Sala, mercaders de Barcelona, fan un viatge per encàrrec dels consellers barcelonins. Havien de reconèixer el terreny per trobar la millor ruta per transportar el blat de Castella, Aragó i l’Urgell a Barcelona sense passar per Tortosa i evitar així les seves imposicions fiscals).
La foto de la sínia en colors és a Síria, és de principis del segle XIV i em va fer adonar que el sistema era doble, o sigui que a la foto de la nostra hi falta una roda sencera.
Val la pena ampliar la primera foto i veure un munt de detalls, per exemple la gent que està mirant a la càmara.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Flix, en positiu si us plau!.

Jo vaig ser, entre molts altres convilatans, un dels que van ser preentrevistats per les autores del programa d’ahir a TV-3, em van explicar que estaven preparant un reportatge sobre Flix i la relació del poble amb la fàbrica a través de la història i que si estaria disposat a participar-hi, els hi vaig dir que si, que cap problema i em van dir que si de cas ja m’avisarien, suposo que no vaig donar el perfil que buscaven, o sigui que no hi vaig participar. En cap moment em van dir que un dels temes principals seria el dels fangs, no sé si a les altres persones els hi van dir el mateix, el que si sé, es que mun pare estava molt il·lusionat amb el munt d'imatges que havien gravat d'ell i de l'orfeó.


La veritat, m’esperava una altra cosa, crec que tothom esperava una altra cosa i aquestes expectatives les van crear les autores del reportatge, també em pregunto que si el reportatge hagués anat com ens esperàvem, l'haguessim emès per TV3. La imatge que es va donar de Flix, excepte per l’orfeó, del que per cert no van explicar res, la ràdio, algunes imatges dels perxis i l’avinguda de Catalunya i la gent de Flix que va sortir, va ser la d’un poble degradat i en caiguda lliure. És cert que tenim un problema greu amb els fangs, és veritat que la colònia, sobre tot la part baixa, pateix una degradació important, és veritat que estem en crisis, però també es van dir moltes veritats a mitges i algunes que, fora de context, van fer que es donés una imatge de poble enverinat, terminal, en camí de ser mort i enterrat.

Flix és moltes més coses que la imatge que es va donar ahir a TV-3, precisament els darrers dies havíem sortit als diaris diverses vegades, en positiu, fins hi tot a una televisió francesa.

Hi ha hagut notícies, com la del projecte d’un complex hoteler al meandre, la restauració del castell, el nou aguait de Sebes, la exposició de la construcció de la presa, la impaciència per la extracció dels fangs de l’embassament, trobades institucionals amb alts càrrecs, la visita d’un fotògraf per a un reportatge sobre la ribera d’Ebre de la revista Descobrir Catalunya, la inauguració d’una exposició, el proper dia 1 de desembre a Barcelona, sobre les colònies industrials de Catalunya, on per primera vegada surt la de Flix, etc.

D’altres, o al menys algunes d’elles, probablement també seran notícia, com la de la propera instal•lació d’un tanatori i d’una nova entitat bancària, esperem que la propera posta en marxa de la residència, totes les obres que es posaran en marxa en els propers mesos amés de les que hi ha actualment, les paraules de Zabalza d’una tímida recuperació de l’empresa per l’any vinent, una nova empresa de neteja i jardineria creada a Flix per gent de Flix, etc.

Estem fotuts, però no som els únics. És molt important que es parli bé de Flix, no sigui cas que ens passi com aquell de l’acudit que volia vendre la mula (o potser era un ruc?) que havia comprat i va anar a protestar a l’antic propietari perquè l’animal, pobret, estava fet pols, la resposta que va trobar va ser, tu ves parlant malament de la mula, així no la vendràs mai!.

És molt important tenir una visió global de les coses i transmetre una imatge de que som un poble que creiem en el futur, ens podem passar la vida demanant a crits el que creiem que ens pertoca, és totalment legítim, però mentrestant, el treball discret, constant, amb visió global, com el de les formigues, ens pot anar omplint de gra el formiguer, al menys si no aconseguim, o mentre no ho aconseguim, el que demanem a crits, potser podrem anar menjant del fruit del nostre esforç. Qui te més oportunitats, aquell que s’esforça i treballa, o aquell que es passa la vida esperant que l’ajudin?. A qui és més fàcil ajudar? a aquell que vol tirar endavant i demana ajuda per a projectes concrets o a aquell que es passa la vida dient, pobret de mi?.

Som tots al mateix vaixell i tenim una via d’aigua important, alguns proposaran abandonar-lo, altres esperar que vinguin a rescatar-nos, però també n’hi haurà que diran: som-hi! uns a controlar la fuita; altres al timó a conduir-nos fins un port segur; n’hi haurà que s’hauran de continuar ocupant de la intendència i de mantenir els motors en marxa, si s’aturen remarem!; altres a pensar en si val la pena reparar-lo o comprar-ne un de nou..

Les notícies en positiu són oportunitats per a donar a conèixer el nostre poble des de perspectives diferents, donar a conèixer un poble que vol tirar endavant i, amés, son fruit de l’esforç de molta gent que treballa per Flix, des de fa temps, aquestes coses no passen per generació espontània ni surten del no res. A tots ells, que normalment treballen molt, parlen poc i moltes vegades fins hi tot son criticats, els vull agrair que, malgrat tot, creguin en el futur de Flix perquè això ens fa molta falta.

Qui ha de generar bones noticies? doncs tots i si us plau, deixem de dir, pobrets de nantres i si volem protestar, doncs fem-ho, no esperan que ho facin els altres, fem-ho fent coses concretes i a nivell personal, com per exemple, i repectuosament, escribint o trucant al programa 30 minuts deTV3.
He fet una volta pels blocs i encara que jo he dit la meva i hi ha diverses opinions, fins hi tot n'hi ha que donen la culpa a l'ajuntament,  m'agradat molt la del company Enric inclosos els comentaris.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Els 12 diaris i la nostra dignitat

No són ni una dotzena d'ous, ni els dotze apostols, ni els mesos de l'anys, ni els signes del zodíac, no, són 12 diaris de Catalunya que han fet pública una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”, encara no l’havia llegit quan vaig escoltar com des de la caverna mediàtica espanyola i d’altres mitjans es deien coses molt fortes, no només sobre l’editorial en qüestió sinó sobre els catalans en general, que, la veritat, ja no em sorprenen perquè ja fa molt temps que en aquests àmbits es diuen moltes bestieses que demostren o que els que les diuen no tenen ni idea de com som i pensem els catalans o, si la tenen, el que hi ha és autèntica mala intenció.
No analitzaré aquí ni l’editorial ni els debats que ha generat, ja se’n parla prou en tots els àmbits, però volia destacar unes frases del text editat:
“ Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tota Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral);...”
(el País Basc i Navarra han mantingut sempre els privilegis forals que als països catalans foren abolits però ningú en parla).
...contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.”
Crec que el que realment fa por als qui no paren de criticar-nos no és el que diuen els polítics, és que la societat civil prengui la iniciativa, espontàniament. El poder polític pot canviar de color i és molt fàcil de criticar però, què es pot dir contra el que pensa la gent? què es pot argumentar contra els seus sentiments? a Catalunya hem demostrat moltes vegades al llarg de la història que quan els dirigents no saben, no poden o no hi son, comencem una vegada i una altra des de baix fins que tornem a revifar, no seria molt més fàcil que ens acceptessin com som en lloc d’intentar que pensem com ells, estic segur que així, donat el nostre tarannà pactista més que provat, les coses ja faria molts anys que anirien millor per a tothom. Per alguna cosa serà que varem tenir el primer parlament d’Europa.
La conseqüència d’aquestes actituds és que la societat catalana, cada vegada més, parli amb una sola veu i que fins hi tot els partits polítics parlin de fer un front comú, la nostra història és la que és, no la que alguns voldrien que fos i, això és igual a tot arreu, com més es critica a algú injustament, més tossudament es fa fort en les seves conviccions.

dijous, 26 de novembre del 2009

A la plaça major falten perxis.

Si us poseu d'esquena a la cana i mireu els perxis de la plaça, heu de saber que n'hi falta un a la part esquerra i, naturalment, part de la façana i  on és la botiga 3m10, a casa Pio, també hi falta una arcada.
Les runes que es veuen a la foto són consequència d'un de tants bombardejos que va patir el poble durant la guerra civil.

diumenge, 15 de novembre del 2009

71 anys de la Batalla de l'Ebre





Aquesta nit farà 71 anys del final  de la Batalla de l'Ebre i un any de la inauguració del Refugi antiaeri del carrer de Sant Josep i el monument situat a la zona enjardinada del polígon de la Devesa.
"Amb la posta de sol l’11a Brigada i part de la 15a van retirar-se per la passera de Riba-roja. Tagüeña amb l’Estat Major i la resta de la 15a Brigada passaren pel pont de Flix, alguns grups per sobre la presa i els sis últims tancs van fer-ho sobre la comporta pesada. Per la passera de Flix va retirar-se la 31a Brigada i la 33a, per la d’Ascó. A les 11 del matí la 13a brigada va replegar-se a Flix, quan ja tota la resta de forces eren a l’altra banda. A les 4:30 h del 16 de novembre de 1938 va passar l’últim home i un quart d’hora després els sapadors volaren el pont de ferro de Flix. Era el darrer acte de la gran Batalla de l’Ebre, començada 115 dies abans.

J. Ma Solé Sabaté (dir.) “La Guerra Civil a Catalunya” (pàg. 197, vol. 3)"

La crisi no s’ha acabat

El tema del tancament de Recuprod, amb 23 acomiadaments, s’afegeix i se suma als d’Inquide i a l’ERO d’Ercros, si féssim una comparació del percentatge que representa la pèrdua de tots aquests llocs de treball amb el nombre d’habitants, segur que surt més alt que la quantitat de llocs de treball perduts amb la Lear a Roquetes, tot plegat bastant desastrós.
Aquesta crisis no s’ha acabat i tampoc serà la última, a la dels anys 90 Ercros va reduir la plantilla gairebé en 400 treballadors, a Flix vàrem perdre 1000 habitants!. no s'ha acabat, però ho farà, esperem que sigui aviat i que no ens torni a tocar.
Com sempre, en diversos comentaris, blocs i converses de carrer i de cafè, la culpa és de l’ajuntament, si ja se li dona la culpa de tot en els temes quotidians, com no li han de donar quan hi ha un problema important.
La culpa és molt negra i no la vol ningú però crec que tots hi tenim una part de responsabilitat, els bancs, les empreses i les administracions també, no entraré a analitzar-ho perquè és molt complex però, no era habitual en moltes converses, quan es parlava de la bombolla immobiliària dir que allò havia de petar d’alguna manera i en un moment o altre? és que no es veia que, a nivell general, s’estirava més el braç que la màniga? els problemes d’avui crec que són un bon exemple de com les actuacions personals tenen un influència molt gran en els temes globals i també de la importància que te la paraula sostenibilitat.
Vivim on vivim, som els que som i hem estat molt temps aïllats del món i amés instal•lats en la comoditat de viure d’una fàbrica i això no es canvia en quatre dies, això, com totes les coses te el seu costat bo i el seu costat dolent. Una de les parts bones és que conservem un paisatge privilegiat, travessat per un gran riu, això és també un gran actiu econòmic, entre d’altres, i amés potser és l’unic actiu que no es pot deslocalitzar.
Ja fa uns quants anys que hi ha gent que treballa discretament (ha de ser així perquè tothom vol empreses al seu poble) pel futur de Flix, com pot dubtar-ho algú? hem de tornar a explicar que ja temps que hi ha terrenys industrials preparats? però si això no és gens fàcil en temps de bonança econòmica imagineus com és ara!. En aquests anys hi ha hagut èxits i fracassos, empreses a punt d’instal•lar-se, altres que ho han fet, altres que han crescut i altres que han tancat, les administracions poden ajudar, tenen l’obligació de fer-ho, però al final, qui fa poble és la gent del poble i l’ajuntament som tots i el poble som tots, els que hi vivim i hi treballem, els que hi volen viure i treballar i els que hi voldrien viure i treballar i no només de la industria viuen els homes i les dones.
He de dir també que em pensava de veritat que la posta en marxa de la residència i l'extració dels fangs s'hauria fet més aviat i ens ajudaria a que tot plegat no fos tant traumàtic, sembla que el tema de la residència començarà a primers d'any, no crec que hi hagi gaires llocs on es crein uns 60 llocs de treball en plena crisis.
Com he dit més amunt, igual com crec que tots en som responsables, també crec que entre tots en ens podem sortir, estant units i confiant els uns en els altres, fugint de la crítica fàcil i destructiva i d’informacions que en relitat són desinformacions i aportant idees i treball de veritat, ajudant als qui volen tirar endavant i fent entendre als qui critiquen noves iniciatives (és un dels defectes més grans que tenim a Flix el de criticar als emprenedors) que el camí és dur i difícil i només falta que hi hagi gent posant-hi pedres pel mig.
Crec que la pregunta que ens hauríem de fer és: què faig jo per Flix?.
Som molts els que tenim amics, parents i coneguts a l’atur, des d’aquí el meu suport per a ells i naturalment a la gent de Recuprod.

dijous, 5 de novembre del 2009

Patrimoni històric de Flix, més tram de muralla.


Finalment, tal com esperavem, s'ha posat al descobert una part més de la muralla del segle XVII, a la zona del club nàutic, al riu de baix, confirmant una vegada més el que va dibuixar Beaulieu. Sembla que té integrades les restes de dos torres de defensa més antigues, les investigacions arqueològiques potser ens ho podran confirmar.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Alfolí de la sal.

La sal és un compost mineral i químic, clorur sòdic. No té calories ni proteïnes ni hidrats de carboni, la sal no refinada conté restes d’altres minerals. S’utilitza a la cuina com a conservant i per a millorar el sabor dels aliments. Antigament tenia molt valor, sovint com a signe de prestigi social o vàlua econòmica. Amés s’ha emprat per a netejar, tintar i blanquejar teixits i en la preparació de cuir i pells. És essencial a la nostra dieta en petites quantitats, es necessari aconseguir al cos un equilibri entre el sodi i el potassi.
La sal es pot extraure de la terra o obtindre-la del mar per evaporació (sal Marina) i hi ha moltes reserves naturals al món.Una salina és un lloc on es deixa evaporar aigua salada per a deixar només la sal, assecar-la i recollir-la per a comercialitzar-la. Hi ha dos tipus de salines, les de la costa que utilitzen aigua de mar i les d’interior que utilitzen aigües de fonts salades degut a que l’aigua travessa dipòsits de sal subterranis. Les salines ja s’explotaven en temps dels romans, tenien grans factories de salaons i en necessitaven molta. Aquest ús va donar una gran valor estratègic a la sal, com a mostra de la seva importància històrica el terme salari prové de sal, ja que s’utilitzava com a mitjà de pagament. Al segle XX, amb l’aparició de altres mètodes de conservació, inclosa la refrigeració artificial, l’ús de la sal es redueix dràsticament i les explotacions salineres ho fan proporcionalment. Es tanquen sobre tot les salines d’interior que de vegades només s’exploten amb mitjans artesanals per a la ramaderia, el pernil o per a desfer el gel de les carreteres a l’hivern, algunes s’estan reconstruint pel seu valor etnogràfic i històric.
No es estrany doncs que es volgués controlar la seva venda i distribució per la seva importància econòmica, va ser patrimoni reial des del s. XVI, constituïa uns dels productes “estancats” (1) fonamentals, per això tot el procés de fabricació i comercialització estava sotmès a un rigorós control. Cada salina tenia un territori clarament delimitat, on existien Alfolís (2) (magatzems majoristes) i Toldos (botigues de minoristes), que s’abastien d’aquells. Alfolistes i toldistes estaven obligats a portar llibres de registre on havien d’anotar totes les entrades i sortides, assenyalant la data, comprador i quantitat subministrada.
L’any de 1869, el govern lliberal va abolir l’estanc de la sal i es van posar a la venda la majoria de les salines de l’estat.
Flix era un dels llocs on estava situat un dels reials alfolís de la sal, des d’on es distribuïa a una bona colla de pobles:

“GRANADELLA, POBLA Y BOVERA, V. S. de España , provincia de Cataluña, corregimiento y obispado de Lérida ....y la villa de Flix está á la otra parte , pero tocando al Ebro, y también es del mismo obispado: en ella está la administración y Real alfolí de la sal , que surte todo este terreno”
Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Sebastian de Miñano y Bedoya,1826.

La sal era un producte molt preuat, fins hi tot en temps de guerres, com les carlistes, era objecte de robatoris:

“Es por desgracia un hecho público, y bien doloroso, el acrecentamiento que tuvo la facción en el principado de Cataluña en el año de 1835 , y por tan funesto motivo la empresa sufrió extraordinarios quebrantos por los robos de sales hechos en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña; y siendo condición terminante de la escritura de arrendamiento “que se habían de abonar los perjuicios en el caso que de las sales existentes en las fábricas ó alfolíes se apoderase fuerza armada enemiga, ó las consumiese ó expendiese”, la empresa reclamó la indemnización del importe de estos perjuicios, dirigiéndose á la junta superior creada en Barcelona...

…mas no debe perderse de vista que en la misma estaba comprendido el importe de los robos ejecutados en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña …

...y por último diferencia de los precios en que los jefes de columna de las tropas leales Don Antonio Azpiroz y Don José Maria Iriarte habian vendido las partidas de sal que extrajeron de las salinas de Gerri y del alfolí de Flix, de que ya se habian aprovechado en otras ocasiones los facciosos; á cuyas partidas hubo despues que unir el importe de los robos que el cabecilla Tristany hizo del mineral de Cardona en los meses de noviembre y diciembre del mismo año de 1836...

Memoria expositiva, acompañada de los principales documentos, de lo ocurrido a la Empresa de salinas que fue del Principado de Cataluña
Pedro Gil.  Imp. del Colegio de Sordo-Mudos, 1838
Original a la Biblioteca de Catalunya

No sabem on estava situat aquest alfolí, però podem suposar que no hauria d’estar situat gaire lluny del port de Flix, on la descarregarien del llaüts que la pujaven de les salines del delta.
De la sal, clorur sòdic,més aigua, mitjançant un procés que s’anomena electròlisi, s’extrau clor , hidrogen i sosa càustica que són i han estat els productes principals de la fàbrica des de l’any 1897, arriben per tren moltes tones diàries, de sal industrial, procedents de les mines del de Cardona.

La sal ha estat molt important per Flix al llarg dels segles.
 
(1) El terme “estanc”, que avui dia associem a les botigues on es ven tabac, originalment afectava a d’altres productes:
ESTANCO: Corresponde este término al contrato o asiento por el que alguien concede a otro, o el rey a sí mismo, el monopolio de venta o fabricación de un determinado producto, que desde este momento queda estancado, llamándose "estanquero" al que queda autorizado a la venta al por menor. En la época del Catastro eran varios los productos estancados, siendo los principales el tabaco, la sal, los naipes y la nieve. En Córdoba aparece también el "estanco de lutos" y otro más novedoso, el del "turrón", así como el de "fuegos de artificio".
(2) Alfolí: antigament alhorí, de l’àrab hispànic alhurí i aquest de l’àrab clàssic hury: magatzem de sal.



dissabte, 24 d’octubre del 2009

Ús habitual del català.

Avui ha passat per Flix el Correllengua. Ja fa dies que vaig llegir un article sobre l’ús habitual del català a Catalunya, vaig pensar que si s’ha de fer una enquesta sobre això vol dir que la situació no és normal, si ens plantegem quin és l’ús habitual del català és que alguna cosa no va bé.
Efectivament, ús del català:
.- Alt Pirineu i l’Aran 60.1 %
.- Comarques centrals 56.7 %
.- Comarques gironines 50.9 %
.- Àmbit metropolità 27.8 %
.- Camp de Tarragona 33.1 %
.- Àmbit de ponent 64.4 %
.- Terres de l’Ebre 72.8 %
Vist això, com pot tenir trons algú de dir que el castellà està discriminat o amenaçat a Catalunya.
L’enquesta hauria hagut de preguntar també quants dels que usen habitualment el català, també parlen castellà i quants dels que ho fan en castellà parlen català.
A l’estat espanyol hi ha diverses llengües cooficials, quin percentatge de la gent de tot l’estat les coneix? cal recordar que ni al parlament ni al senat, on en teoria hi ha la representació de tots els membres de l’estat espanyol no es poden parlar?.
Ningú de fora de Catalunya defensarà la nostra llengua, això és un deure i un dret nostre. Expressar-nos en la nostra llengua no és un caprici, la meva mare em cantava les cançons de bressol en català, els noms de les muntanyes, els rius i les valls són en català, jo somio en català, renego en català, estimo en català...
Mireu els dos extrems de l’estudi sobre l’ús del català:
.- Àmbit metropolità 27.8 %
.- Terres de l’Ebre 72.8 %
Som la reserva de Catalunya? ho som igual que les reserves índies als Estats Units? som un exemple a seguir? parlem la nostra llengua, és amb la que ens hem fet grans, la cortesia de parlar en castellà a qualsevol nouvingut té un límit, l’esforç que fa aquest per entendre'l i, encara més, si un anglès no entén ni el castellà i el català, perquè li parlem en castellà?.
Hi ha un motiu molt important, crec jo, entre d’altres, per a que siguem la reserva, ha estat el nostre aïllament de fa molts anys, però això no treu que la realitat sigui que aquí es parla més el català que a la resta de Catalunya, no defallim, parlem en català i fem-ho amb el d'aquí, fem-ho dient bajoca i aubergi, perquè amés això també vol dir que encara conservem una important riquesa de paraules que ja fa molt temps, segons com alguns segles, que no s’utilitzen en cap més lloc, això és un patrimoni molt important que s’ha de conservar.
Jo, i segurament molts com jo, seria menys independentista si la situació de la llengua fos normal.
Ep! he dit menys no gens!

divendres, 23 d’octubre del 2009

La pedrera de la Boca-Bovera












Una de les coses interessants que ens trobarem a l'itinerari exterior del meandre, quan estigui acabat i senyalitzat, és una antiga pedrera.
Text de la fitxa arqueològica:
La pedrera de Boca Bovera avui abandonada, presenta en un llarg tram, d'uns 150 m, a banda i banda del riu de la Cana, traces i mostres d'aquesta explotació. Les parets de la pedrera mostren signes del procés d'extracció, com testimonis de l'execució de cunyes i perforacions. Els grans talls de pedra eren extrets progressivament dels diferents estrats horitzontals en els que es presenta el subsòl. L'extracció de pedres desbastades es localitzen al llarg de la riba, algunes en un estat avançat de preparació. L'explotació devia ocupar una superfície més important; avui l'àrea conservada és l'únic testimoni d'aquesta activitat constructiva.
Tot i que l'explotació d'aquesta pedra té uns orígens coneguts documentalment des d'època baix medieval, les seves qualitats i característiques fan probable que és trobés en producció en època clàssica.
Els documents històrics fan menció especialment a l'extracció d'aquesta pedra per a la construcció de la seu catedralícia de Tortosa; concretament de l'inici de les obres de l'edifici gòtic. L'any 1376-77 es paga només a tres piquers que treballen a Flix tallant pedres 15 dies, en total més de 300 pedres i quatre dotzenes de peces grans. Aquests materials van ser utilitzats en la construcció de les capelles de les darreries del segle XIV. L'any 1584 de les pedreres de Flix van sortir les pedres principals per realitzar la portalada de l'església de Sant Domènech de Tortosa, segons es desprèn dels pagaments a Joan d'Arbeca, picapedrer de Flix.

Bibliografia:
ALMUNIA BALADA, V., L'obra de la Seu de Tortosa: 1345-1441. Tortosa: Publicacions de l'Institut d'Estudis Dertonenses,3, 1991.
Fitxes de l'Inventari Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat de Catalunya, Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003.
GARCÍA HINAREJOS, D., Martin García de Mendoza y la arquitectura del renacimiento en la diócesis de Tortosa (1581-1615), Tortosa: Arxiu Històric de les Terres de l'Ebre, 2000.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Itineraris del meandre


Ja s’ha iniciat les obres dels itineraris del meandre, és una actuació completentària a les obres que s’estan fent a les façanes fluvials, el que discorre pel marge esquerre, que anomenem exterior està mol avançat, l’altre de moment no hem aconseguit enllaçar-lo.
Cal recordar que serà només per a ús de vianants i ciclistes i que el paisatge per on passa, sobre tot l’exterior, és espectacular. S’hi instal·laran dos panells informatius als extrems, un a l’antiga pedrera del marge esquerre del riu de la Cana i un altre a l’antic pas de barca del riu de dalt.

1.- Inici del itinerari exterior, zona enjardinada de la Devesa, aquest hauria de ser l’entroncament amb el camí de Sebes, quan es faci el pas subterrani, també GR-99, que passa pel poble i la barca, direcció al camí de Vinebre. També és previst que el pont tingui una pas per a vianants encara que no se sap quan es farà.
2.- Fins aquest punt el condicionament del camí és molt senzill, no s’ha de fer de nou, només cal endreçar-lo des de la zona enjardinada fins la depuradora.
3.- Aquest seria el itinerari “natural”, però hi ha la parcel·la on s’ha de construir la bassa de “llacunatge” de la depuradora i a les parcel·les de la teuleria fins el riu de la cana no s’ha pogut arribar a cap acord amb els propietaris, per tant des de la depuradora s’haurà d’anar per la carretera fins al riu de la Cana.
4.- Riu de la Cana, aquí hi va una passera de fusta.
5.- Es tracta d’eixamplar el sender del riu de la Cana fins passada la bomba del mas de Soc, és relativament senzill, només s’haurà de condicionar adequadament el pas per algunes barrancades.
6.- Des de la bomba del mas de Soc fins la bomba dels Castellons és un tram nou i a continuació hi ha el camí existent fins la barca.
7.- Pas de barca i entroncament amb el GR-99 (que va pel mig del poble) i camí de Vinebre.
8.- Passeig fluvial des de la barca fins la roca del Tormo, des d’aquí es podria escollir entre tornar al pont, per la circumval·lació i / o fer el itinerari interior en un sentit o altre (camí dels Xofars o de les Illes si finalment es pot fer).
9.- Camí dels Xofars, asfaltat.
10.- Itinerari per connectar el camí de les Illes amb el del Xofars, no s’ha pogut localitzar a dos propietaris.
11.- Camí de les Illes.
12.- Resclosa, inici del itinerari interior.
13.- Camí de l’antiga barca del riu de dalt.
14.- No tenim el permís del propietari, de tota manera igualment des de la resclosa fins el seu límit, és una zona molt interessant.

Col·laboració ciutadana.


Es demana la col·laboració ciutadana per a intentar salvar aquestes moreres del Passeig de l'Ebre, hi ha algú que està intentant matar-les i sembla que amb una ja ho ha aconseguit, les altres que vàrem plantar la primavera passada estan en perfecte estat.
Si algú sap qui és, si us plau, dieu-li que els arbres són éssers vius i que estem donant un mal exemple de civisme a les noves generacions que ho veuen.
Dieu-li també que les voreres són un espai públic i que els diners que va costar arrencar les mèlies (corrien el risc de caure, de fet una ho va fer) i plantar dos arbres més adients els hem pagat entre tots.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

El fil secret de la història. Patrícia Gabancho.

“El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament pel nostre daltabaix i les seves seqüeles.”
Josep Palau i Fabre

Aquest llibre, de Patricia Gabancho, ens narra episodis de la història de Catalunya des d’una perspectiva insòlita. A través d’alguns personatges prou coneguts i d’altres que no ho són tant, fa la crònica de la rebel·lia catalana, d’aquells que no van acceptar els límits del pensament oficial i que, en transgredir-los, van obrir camins.
El fil secret de la història és una apassionant visió de Catalunya a través dels esoterismes medievals, dels alquimistes i els bandolers; de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis i els precursors del segle XIX, que van ser l’autentica Renaixença: i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX. I també de com aquell fil tènue de la inquietud heterodoxa continua present en la convulsa societat del 1900.
És ben bé la història que no ens han explicat prou, perquè la història oficial volia i vol un país endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen.”
A les pàgines inicials, en el context aproximat de l’any 1000 diu:
“Un país petit i perifèric: el mapa ens dóna un tros de geografia que toca a mar, que té l’espinada pirinenca com a temptació divisòria, i dos veïns amb molta terra per córrer: les futures Espanya i França. Terra, en aquells temps, era poder: aliment i personal per a les guerres, o sigui riquesa. Estem acostumats a veure la Catalunya antiga (potser només veiem la medieval) com un país atractiu que ens va deixar uns textos literaris d’una rara perfecció, que vivia un model cívic pioner que podem lluir a tot arreu i un capítol de la història que no reca de qualificar de reeixit. Tot això és cert. Però la veritable gràcia que té aquest país és que la seva plenitud es produeix en un moment de llibertat absoluta: no hi havia motlles, ni camins fressats ni pautes. Tot estava per obrir, per encetar. I una cosa més: igual que en els moments històrics brillants que havia de viure més tard, el país es va organitzar a partir de la cultura. Sembla ben bé que aquesta és la única saba, o potser caldria dir la única força vertebradora, que duu Catalunya a la plenitud” ...
...“Catalunya no és un país de conquesta. És cert que tenim la èpica dels almogàvers – bestiotes llançades a la batalla com una càrrega de rinoceronts – i la guerra interminable contra el moro; però això, en la construcció primerenca del país, no hi és; això apareix quan el país s’arrenglera. Catalunya neix marginal, tranquil·la i tolerant. És un país alhora pirinenc i mediterrani, i potser d’aquí, i d’aquesta tolerància sempiterna que és prendre’s les coses amb distància i ironia, brolla la cultura. Al capdavall, la cultura és sempre una interpretació de l’entorn, dels fenòmens que envolten un poble i, no ho oblidem, de la relació amb els “altres”, els de fora.”
A partir de les assemblees de Pau i Treva de l’any 1018, els Usatges, que són pioners a Europa, etc. comença el relat de la història de Catalunya.
“Catalunya s’adorm profundament, com el óssos a l’hivern, durant 20 o 30 anys però no pas més: una generació acusa el cop que depara la història i la següent es refà. I el desvetllar de Catalunya es fa posant-se al dia, perquè porta la modernitat en els gens, i així és com es retroba a ella mateixa: Llavors s’adona que Espanya és una altra cosa, i a partir d’aquí la disputa pel poder ve en cascada: la història és això. Mirem sinó la cronologia: el 1760 es prohibeix l’ensenyament en llengua catalana, dos anys abans neix la Junta de Comerç que amés de dedicar-se a comprar i vendre promou l’ensenyament, perquè crea escoles tècniques; la innovació, perquè paga patents industrials; i la cultura perquè finança l’obra monumental d’Antoni de Capmany.
És doncs la societat civil la que, girant-se d’esquena al poder borbònic, funda les acadèmies de ciències i lletres que van començar a teixir un altre cop l’entramat del país. Això sí que aguanta una cultura. Pensem que a la voreta d’aquesta societat, la inquisició espanyola munta, a Barcelona un acte de fe el 1792, i no va ser l’últim. És una societat que neix i que vol créixer, i una altra que n’és el llast, però que conserva el poder”.

Aquest és un llibre molt interessant (gràcies Francesc) per a llegir poc a poc, per a tornar enrere si cal, per a reflexionar sobre què i qui som i d’on venim els catalans i sobre tot, la pregunta fonamental, perquè!.

divendres, 9 d’octubre del 2009

La cisterna del Castell nou












Les obres del castell van a bon ritme, ja es pot veure la cisterna buida de runa, amb el seu "sobreixidor" i també tal com es van refent algunes parets, suposo que ara quedarà desmentida del tot la creença en l'existència d'un túnel fins el riu.