Els 12 diaris i la nostra dignitat

No són ni una dotzena d'ous, ni els dotze apostols, ni els mesos de l'anys, ni els signes del zodíac, no, són 12 diaris de Catalunya que han fet pública una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”, encara no l’havia llegit quan vaig escoltar com des de la caverna mediàtica espanyola i d’altres mitjans es deien coses molt fortes, no només sobre l’editorial en qüestió sinó sobre els catalans en general, que, la veritat, ja no em sorprenen perquè ja fa molt temps que en aquests àmbits es diuen moltes bestieses que demostren o que els que les diuen no tenen ni idea de com som i pensem els catalans o, si la tenen, el que hi ha és autèntica mala intenció.
No analitzaré aquí ni l’editorial ni els debats que ha generat, ja se’n parla prou en tots els àmbits, però volia destacar unes frases del text editat:

“ Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tota Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral);...”

(el País Basc i Navarra han mantingut sempre els privilegis forals que als països catalans foren abolits però ningú en parla).

...contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.”

Crec que el que realment fa por als qui no paren de criticar-nos no és el que diuen els polítics, és que la societat civil prengui la iniciativa, espontàniament. El poder polític pot canviar de color i és molt fàcil de criticar però, què es pot dir contra el que pensa la gent? què es pot argumentar contra els seus sentiments? a Catalunya hem demostrat moltes vegades al llarg de la història que quan els dirigents no saben, no poden o no hi son, comencem una vegada i una altra des de baix fins que tornem a revifar, no seria molt més fàcil que ens acceptessin com som en lloc d’intentar que pensem com ells, estic segur que així, donat el nostre tarannà pactista més que provat, les coses ja faria molts anys que anirien millor per a tothom. Per alguna cosa serà que varem tenir el primer parlament d’Europa.

La conseqüència d’aquestes actituds és que la societat catalana, cada vegada més, parli amb una sola veu i que fins hi tot els partits polítics parlin de fer un front comú, la nostra història és la que és, no la que alguns voldrien que fos i, això és igual a tot arreu, com més es critica a algú injustament, més tossudament es fa fort en les seves conviccions.