diumenge, 3 de novembre de 2019

La nit de la carabassa també és una festa catalana





Tots Sants és una festa que es debat entre dues teories: la conservació d’un ritual que és entès com a tradicional català, la Castanyada, i l’assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que, sobretot entre els joves, creix la simpatia per la festa de Halloween, en part gràcies al suport de mitjans de comunicació i el consumisme de la societat.


Però d’on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l’1 i l’11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s’obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre’n la seva benedicció. Va ser l’emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl·lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d’aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s’ha mantingut fins ara.



A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D’aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d’ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o oferts als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L’endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.


Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se’n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s’havia fet a les comarques del Ripollès i d’Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d’una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L’objectiu era provocar la por als més innocents. També s’havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s’hi feia amb l’ajuda d’un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre els més petits i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l’explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.


Pensar que hem importat la moda d’Estats Units és pura ignorància…

El masover de la masia de Can Deu i enginyer tècnic agrícola, David Espejo Fraga, 25, ha muntat, gràcies a Caixa Sabadell, una exposició de 70 carbasses de cinc espècies diferents, la majoria conreuades per ell mateix. Ell mateix explica, en una entrevista, d’on prové la festa d’Halloween:

*Halloween té el mateix orígen que Tots Sants?
-Ja ho diu la paraula. Halloween és All-hallow even, o sia el vespre de tot el sagrat, o sia Tots Sants.
*El vincle carbassa-morts no ve dels americans? 
-De cap manera. Va ser l’emigració irlandesa qui la va portar als Estats Units el segle XIX. 
*Vé doncs d’aquella època?
-Vé de moltíssim abans. Ja en la cultura celta, molt abans del cristianisme, a molts llocs d’Europa es posava una flama dins un nap o una carbassa recordant els esperits dels familiars morts. I no només a Europa, sinó a Àfrica i Àssia, tots els fruits que poden fer de recipient d’una espelma, esdevenen reservoris d’esperits. 
*I aquí?
-A Catalunya sempre s’han foradat carbasses per encabir-hi espelmes en memòria als difunts. 
*La nit de Tots Sants?
-Efectivament. De molt antic, la nit de Tots Sants es posava una flama de foc dins una carbassa, o el recipient més modern, un cantir. 
*O sia que l’atmòsfera de terror de Port Aventura i la iconografia americana de gats negres, bruixes, assassins i caps tallats, té el seu orígen en els esperits dels morts de la família.
-Els fantasmes, és clar. És la nit que poden tornar a casa aquells que van morir. Per això fins i tot s’els oferien aliments que es posaven davant la carbassa amb flama. 
*Se’ls convida a sopar.
-Sí. I si no els donaves menjar l’ànima es podia enfadar i venjar-se de la família. Per cert un dels aliments que se’ls donava era el pa d’ànima, en castellà torta de ánima, que està fet de carbassa! Els forns d’avui en dia encara venen pa d’ànima per Tots Sants. 
*Els nens americans que van de casa en casa demanant caramels estan evocant aquella ofrena alimentícia?
-És clar. Aquells nens van disfressats com si ells fossin les ànimes. I també amenacen en fer trapelleries si no els dones menjar. Igual que les ànimes.


Fonts:

Ramón Redorta.
Article del dissabte 14 de novembre de 2009 publicat a blog http://costumaridemalla.blogspot.com/ amb el títol “Tots Sants”.

Entrevista publicada al Cara a Cara d’En Víctor Colomer http://cac.drac.com/200410/20041030.html amb el títol “Daniel Espejo: carbasses abans de Halloween”. 

diumenge, 13 d’octubre de 2019

Jornades de Patrimoni a Flix 2019 2a setmana.



Recordeu que el dia 20 és la sortida de patrimoni dins les jornades, anem a veure les pintures rupestres de El Cogul i la fortalesa dels Vilars d'Arbeca.

Cal apuntar-se a l'Arxiu Municipal de dilluns a divendres i de 9 a 12, teniu temps fins els dijous dia 17!

Aquesta activitat ha estat ajornada fins nou avís!



diumenge, 15 de setembre de 2019

dimarts, 3 de setembre de 2019

diumenge, 28 de juliol de 2019

Faió juliol 2109, recreació de l'inici de la Batalla de l'Ebre.

Un any més les meves sinceres felicitacions als organitzadors d'aquesta recreació excepcional!
Us esperem a Flix al novembre!

Aquí teniu algunes fotos dels combats de la tarde.





































diumenge, 7 de juliol de 2019

I cada dia, encara l'olor a cremat! rebrotarem!

Fa més d'una setmana i encara no està apagat.
Fa més d'una setmana i encara hi ha llocs on revifen les flames.
Fa més d'una setmana i encara és la conversa principal al carrer i als bars.

Fa més d'una setmana i cada matí quan surto de casa l'aulò de la cendra i la fusta cremada en penetra pel nas i m'arriba al cor i em fa un nus a la gola...un altre.

Fa més d'una setmana i no havia tingut esme de posar-me amb les fotos i fer una entrada al bloc.

No cal recordar aquí totes les converses d'aquests darrers dies, no? a tú t'ha tocat? s'ha salvat el mas? i les gallines? quants aulivés t'ha cremat? i la garriga? aquí la resposta és unànime: tota!

He vist masos amb les flames llepant les parets, he vist animalets rondant despistats cercant menjar, moixons, tórtores, todons, alguna rabosa pujant al racó de la cova, també em vaig trobar una despulla de serp, símbol d’immortalitat,  vaig pensar en la que mun iaio  em va donar fa molts anys i que encara guardo a la tauleta de nit! ti, nen, això sempre et donarà sort! encara la conservo. Però precisament això em va fer pensar en la vida del bosc, de la garriga. 

Quan hi vam anar hi havia algun muixò volant, una rabosa va sortir esperitada coster cremat amunt, però i els cargols, les serps, les perdiganes (les mares i pares mai abandonen les cries), els escarabats, les cigarres, les formigues, els ratolins...no sé...ningú en parla d'això, el bosc és un ecosistema, no només de  bonics arbres i arbusts, també insectes, invertebrats  i un munt de vida.

He vist plorar a gent jove a llàgrima viva, he vist plorar a gent gran empassant-se les llàgrimes mirant el futur, he vist molta gent amb un nus a la gola quedant-se muts!

Dilluns vam anar en mun pare a veure el tros del comellà, la cova li diem nantres, és una vall, al cap del racó amb una cova, o balma com diuen en altres llocs, és un tros d'aulivers antics, ancestrals, vells, alguns molt vells que vam deixar de treballar no fa pas gaire perquè mun pare és gran i ja no donem per a tot. És un tros on es pot visualitzar la genealogia de la família a través dels anys.

Mentre ens apropàvem anàvem fen comentaris del tipus, quin desastre! mare meua, fixat allí! com pot ser? has vist els aulivers com estant cremats per la soca? això no ho havia vist mai, em comentava ell, abans es cremava un racó, un coster....però això?

Tal com arribàvem a la cova vam anar callant i hi vam arribar en silenci, estava tot cremat.

Patia per mun pare, estava angoixat, més que emprenyat, es va afectar molt quan vam veure el rojal, aquell que feia tantes quarteres d'aulives, que tenia més de 500 anys, la soca era un munt se cendra.

També es va afectar molt quan vam arribar al cap del racó i va veure l'aubaga convertida en cendra...mira aquí...mira...

Vam acabar amb les cames ratllades de negre, amb els peus plens de cendra, amb el cor encongit i l'ànima buida.

Però quan baixàvem del racó de l'aubaga, on fins hi tot es feien pegaloses, mun pare es va aturar i va dir: mira, primer, la primavera vinent, brotaran els coscolls i les mates, tenen soca grossa i arrels, desprès ho faran les cogullades, alguns romers i poca cosa més, lo timó i el romer li costarà més i a continuació, el té de roca, l’espernallac, i les herbes, com les herbianes, la de sant Joan i totes les tendres, desprès es va  aturar davant d'un auliver,  aquest només tenia les fulles socarrades per la temperatura, i diu:  mira, l'any vinent aquest brotarà per aquí i per allà, desprès s'han de tallar el cimals i deixar els llucs, bé, tardaran 4 o 5  anys a refer-se..

Desprès em va dir, i no vull cap ajuda, fa tres anys que no treballem este tros, que donon els diners als que realment ho necessiten, no , papa, li vaig dir,  només mirem els aulivers afectats per a fer inventari, val, em contesta,  però si hi ha ajudes que siguin pels que ho necessiten de veritat, clar que si!

Aquell home, que farà 90 anys el proper 31 desembre, es mostrava solidari i ja estava mirant al futur quan algunes soques encara fumejaven.

Prenem exemple, prioritzem.


Rebrotarem!