Aragonés oriental!

Vosaltres podeu jutjar, fent servir el sentit comú, que és un dels millors sentits que tenim i que no utilitzem gaire sovint, quina llengua és aquesta, també podeu decidir com anomenar-la...no sé, potser castellà extrem oriental?

Les bromes de Don Gregorio són poca broma.

Jaume Oliveras i Costa a El Punt Avui del dia 30-10-11 diu, entre altres coses:

"Les bromes referents a Portugal i Catalunya poden ser de mal gust, fins hi tot la sortida futbolística, però en tot el discurs hi ha un missatge que és l’autèntic pinyol del desencontre. Peces-Barba parla del dret a triar entre uns i els altres (si nos hubieramos quedado...) de manera que el centre decideix i la perifèria és terra de conquesta.

El nacionalisme espanyol, imposa la raó, des de la llengua més esmolada a la força dels canons. No és gens estrany que fins hi tot s’invoquin les paraules de Espartero, el Duque de la Victoria, quan  va dir que al menys cada cinquanta anys cal bombardejar Barcelona per a mantindre a ratlla als catalans.

De retruc Don Gregorio alimenta l’independentisme, que ja està bé, els seus no diuen res perquè no voldrien, per res, canviar la mamella catalana per la portuguesa".

Vicent Sanchis el mateix dia al mateix diari:

"Gregorio Peces Barba ha dit, amb presumpta ironia, el que pensen molts espanyols sense broma. Tan se val que es creguin demòcrates, com l’expresident del congrés o que s’autoproclamin d’esquerres, com sempre ha fet ell. Que els portuguesos són més mala gent que els catalans o que Catalunya s’ha salvat bombardejant de tant en tant Barcelona són dues certeses que comparteixen molt espanyols. Tot això no és d’estranyar ni tampoc ha de saber greu. Són com són i la culpa és dels catalans per aguantar-los quan ja no els poden bombardejar.

Per contra, sí que ha de saber greu que el primer secretari del partit català que encara té vint-i-cinc diputats al congrés espanyol li retragui el tema a Don Gregorio perquè dóna arguments als independentistes.

Els independentistes, Sr. Montilla, no necessiten més arguments".

A mi no em sorprenen aquestes paraules, he sentit moltes vegades coses semblants i pitjors, el que em remou és que a tot l’estat espanyol s’aixequin gairebé en armes quan des d’aquí es diuen coses fora de lloc i que en canvi ningú digui res quan un nacionaliste espanyol fa bromes sobre el bombardejos de Barcelona o els drets de conquesta.

Tot això m’ha fet recordar un interessant article de JosepM. Raduà al seu bloc on hi havia un mapa que defineix, avui encara, el que pensen de nosaltres des de les espanyes.

"Aquest mapa, de 1854, es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid i diferencia entre l'Espanya de matriu espanyola ("puramente constitucional"), l'antiga corona catalana ("España incorporada o asimilada"), els territoris forals a més de l'Espanya colonial -territoris que l'Estat acabaria perdent a finals del segle XIX-.

Al final encara tindran raó i potser sí que 17 autonomies són massa. No deu ser que se’ls va escapar de les mans tanta autonomia inventada? Llàstima que com sempre, al moment de passar la factura, de nou l’acabarà pagant Catalunya.

Si marxem, ja només en seran 16. Un maldecap menys per ells... i per nosaltres".

No ens queda altra cosa que o provincialització o autodeterminació. L’administració de la tensió amb Espanya  serà molt difícil, i això obligarà a posar damunt la taula allò que han volgut evitar tant CiU com el PSC: la necessitat d’un camí democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, per tal d’esdevenir un estat independent en el marc de la Unió Europea. Un camí que no és fàcil, i que requerirà de consensos amplis i voluntats decidides, però que obstinadament se’ns apareix com la ruta possible i necessària.

Isabel-Clara Simó: Un estat propi

Hi ha un romanç castellà, après en la meva remota infància escolar, del qual recordo aquest fragment: “Vinieron los sarracenos / y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”. Obviem ara això de “malos” i “buenos” perquè no fa al cas. Però això d'afirmar que guanya qui té més efectius és certíssim. Ara mateix, el Congrés espanyol ha posat sobre la taula la seva majoria numèrica (hi ha més habitants a Espanya que a Catalunya, per tant, sempre serem minoritaris) i ha decidit que es reforma la Constitució, que es fa sense referèndum, i que a obeir i callar.
Alhora comença a fer efectiva la demolidora rebaixa estatutària de l'agressiu Tribunal Constitucional, malgrat la manifestació d'un milió de persones i les múltiples mostres de disconformitat de la gent (o és que els no castellans no som gent?); aprofita una vintena de pares, de tota la població catalana, per esborrar la immersió lingüística (per què?, hi ha algun sol ciutadà de Catalunya que ignori l'espanyol?) i sobreseuen el cas Gürtel (sin complejos, oiga). Com que han quasi nacionalitzat les caixes, on hi ha l'estalvi català, i com que el corredor Mediterrani passa per Madrid (sic), i a més, en plena crisi, han dibuixat el mapa radial de l'Estat, com que passa tot això, no podem fer altra cosa que treure'n conclusions:
Han esborrat l'invent de “la España de las Autonomías” perquè ja no dóna els resultats esperats i perquè “España una y no cincuenta y una”, que ara són disset però la idea és la mateixa. Han buidat de continguts el Parlament català boicotejant i anul·lant totes les lleis que vagin més enllà d'on posem els fanals del carrer; estan repetint dia sí dia també que per a què policies autonòmiques; a Melilla honoren amb medalles un col·laborador en l'assassinat de Puig Antich i hom prepara un memorial on estiguin representats els qui van morir a la cuneta i els vencedors.
A més: Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya (voleu un indicador més clar que allò de la roja, on salven l'honor amb els jugadors del Barça?).
No és ideologia, sinó supervivència: necessitem un Estat propi. I el necessitem ara.

Carta d'una àvia als indignats de Barcelona

Els indignats de Plaça Catalunya han rebut recentment aquesta carta, que no està signada. L’autora explica ser una “vella cabrejada” i esperona els joves acampats a Plaça Catalunya a “lluitar pel seu futur i el seu demà”, doncs la majoria no té res actualment. El text íntegre de la carta és el següent:

Enhorabuena jóvenes, pues:

Ya era hora que sacáseis vuestros jóvenes culos de las consolas y los videojuegos

Ya era hora que sacaseis vuestros jóvenes culos de delante el ordenador

Ya era hora que dijeseis que existís.

Ya era hora que salieseis a luchar, sudar y exigir vuestro – ya no incierto futuro – sino nulo futuro

Ya era hora que os movilizaseis por vosotros mismos, pues nadie os regalará nada

Ya era hora que demostraseis que estáis vivos

Ya era hora que iniciaseis vuestro sentir como personas

Ya era hora que exijáis lo que tantas veces os han ofrecido con falsas promesas “Trabajo, vivienda, futuro y bienestar social”

Ya era hora que os dieseis cuenta que los políticos os han utilizado para llegar a las poltronas y saquearnos a todos

Ya era hora que os dieseis cuenta que callados nunca conseguiréis nada

Ya era hora que soltaseis las mordazas

Ya era hora que demostraseis que tenéis dignidad

Ya era hora que os dejaseis oír

Ya era hora que os dieseis cuenta que necesitáis más que las migajas que os dan

Ya era hora que despertaseis de ese sueño pasota en el que lleváis demasiado tiempo

Ya era hora que os dieseis cuenta que no tenéis futuro

Ya era hora que entendierais que sin expresaros nadie os hará puñetero caso

Ya era hora que comprendierais que el futuro está en vosotros – la juventud – y vuestra y vuestras exigencias serán las condiciones en que viváis.

Ya era hora que dejéis de vivir de vuestros viejos

Ya era hora que penséis que la vida es más que fiestas, cochazos y diversiones

Ánimo juventud! Que vosotros sois el futuro del mundo.

Arriba juventud! Luchad por vuestro futuro, vuestro mañana, pues hoy la gran mayoría no tenéis nada. Pues nosotros, vuestros mayores tuvimos que luchar mucho para conseguir lo que tenemos, y lo que hemos conseguido con nuestra lucha todo nos lo están jodiendo entre: ladrones, chorizos, saqueadores, delincuentes… y ahora os toca a vosotros la lucha.

Això passa molt poques vegades.

Juan Carlos Moreno Cabrera:

 "Todas las lenguas son iguales"

En castellano! (Raúl Agné, gràcies en nom de tots els Catalans.)

"En castellano!". Aquesta va ser l'expressió que els periodistes espanyols i aragonesos van etzibar a un senyor de Mequinensa que entrena el Girona FC de la segona divisió estatal de futbol, durant una roda de premsa a Osca. Ho van fer perquè havia tingut la gosadia de contestar en català -la seva llengua materna- una pregunta d'un periodista català. Ho van fer malgrat que abans els havia respost en castellà les seves preguntes, i malgrat que ell els va dir que no tenia cap problema a respondre'ls en castellà les mateixes preguntes. "En castellano!" van exigir-li, just abans que decidís abandonar la roda de premsa, indignat. "En castellano!" van imposar-li, encara que l'entrenador del Girona es dirigeix als seus jugadors i als periodistes de forma habitual en diverses llengües, inclosa la seva.

"En castellano!" ha reaccionat la premsa espanyola i aragonesa contra la "mala educació" d'aquest senyor de Mequinensa, que respon en català a un periodista català, malgrat que abans ja els havia respost en castellà i que s'oferia a traduir les respostes posteriors al castellà. "En castellano!" opinen nombrosos comentaris a diversos fòrums i premsa espanyola a Internet ... "en castellano!", cridaven indignats contra la ofensa de sentir una parla diferent. Però no una parla qualsevol, perquè com el propi entrenador va fer notar, si hagués estat un entrenador anglès responent en anglès a un periodista anglès no s'haurien queixat. No li haurien etzibat "en castellano!" i no ho haurien considerat de mala educació.

"En castellano!" vol dir moltes coses, entre d'altres, la fal·làcia d'un Estat espanyol plurinacional i plurilingüe. Ens recorda que Espanya no considera espanyoles les altres llengües oficials del seu territori, no són "prou espanyoles" i ofenen l'oïda dels espanyols (com no ho fan en canvi altres llengües de fora de l'Estat). Ens recorda que molts espanyols consideren de mala educació fins i tot el fet mateix de l'existència del català i de gent que el fa servir.

"En castellano!" li van dedicar els periodistes aragonesos a l'entrenador del Girona, tot i que és nat a Mequinensa, localitat franjolina on l'espanyolisme i l'anticatalanisme assegura que no s'hi parla català sinó "modalitats locals" aragoneses. Ja té tela que fossin precisament periodistes aragonesos els qui li exigissin deixar de banda la seva llengua materna, de Mequinensa, per usar la dels espanyols. I que ara estiguin dient que, a més a més, haver parlat aquesta llengua de Mequinensa és "de mala educació". "En castellano en castellano!" segueixen dient.

Com va dir n'Ovidi Montllor, un senyor d'Alcoi: "hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català, és la mateixa gent a qui molesta que es parle, s'escriga o es pense". "En castellano!" li haurien respost a Espanya.

"Coses de l'idioma" és el títol d’un article a l'AVUI, on es critica la despesa que comporta haver de pagar, al senat, la traducció simultània per als senadors monolingües espanyols que són analfabets en les altres tres llengües de l'estat i que és injust que nosaltres haguem de pagar el manteniment de la seva ignorància. Quan parlen ells, no cal fer despesa perquè nosaltres sabem idiomes.

Article 3.3 de la constitució espanyola: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

El Carxe

Un interessant article al bloc d’Emigdi Subirats i Sebastià que m’ha fet saber de l’existència de la comarca del Carxe, dins de Múrcia però on es parla català (bé, o valencià, perquè a l’article i als comentaris també hi ha aquesta vella polèmica tant senzilla i complicada alhora), llegiu-lo i mireu els vídeos, val la pena.


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186600

LIPDUB - INDEPENDÈNCIA - WORLD RECORD (Official)

Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy.

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

La llengua d'un poble esclau és l'arma poderosa que amenaça constantment el pit de l'opresor.

Lluís Escaler (afusellat pel franquisme)

Una de les vessants més importants de la història és que no es perdi la memòria de les coses.

Siboney, en tu boca la miel puso su dulzor, per Quim Monzó

Article, boníssim de Quim Monzó, publicat a la Vanguardia

El año pasado, la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El Paísque la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.