dilluns, 28 de novembre del 2011

Aigua

Us heu parat mai a pensar com s’ho feien quan no hi havia aigua corrent a les cases? Avui dia és tant senzill que amb un simple gest, obres una aixeta i raja aigua, però no fa tants anys l’aigua s’havia d’anar a buscar al riu, es clar que les necessitats eren unes altres i no hi havia ni rentadores, ni rentaplats ni dutxes, ni res de tot això que avui és tant habitual.
Sí que era però, una feina quotidiana, habitual i diària, que normalment feien les dones amb els càntirs al cap, damunt la capçada i els pitxells a les mans. També s’hi anava amb  animals, aquests carregaven més quantitat i les gerres es posaven en uns estris anomenats argadells.
Es de suposar, per tant, que l’aigua s’anava a buscar de bon matí i els carrers s’omplien del tràfec de les dones amunt i avall de casa al riu i del riu a casa. 
La capçada o capçana que es posava al cap per a assentar-hi els càntirs també s’usava per als coves i cistells quan es venia de l’hort amb la collita del dia. A mi sempre m’ha deixat perplex el veure les dones caminar tan tranquiles amb aquelles coses al cap, en un precari però segur equilibri, les fotos, de 1930,  són impressionants, jo encara les he vist venint dels horts pel camí dels Xofars, cap a casa, en caure les tardes d’estiu.





divendres, 25 de novembre del 2011

Enhorabona al Grup de Natura Freixe!

El Grup de Natura Freixe rep un premi per l’adaptació de les infraestructures de la Reserva Natural de Sebes a discapacitats visuals

L’Associació Discapacitat Visual de Catalunya ha atorgat al Grup de Natura Freixe el Premi “Joan Martí” per apropar la natura a les persones amb discapacitat visual. L’entrega del reconeixement es farà en el marc de l’entrega dels Premis de la Visió, que organitza anualment l’Associació i que reconeix en diferents categories a entitats, persones o institucions que amb la seva tasca proporcionen eines i activitats per millorar la qualitat de vida als discapacitats visuals.
El Grup de Natura Freixe, fundat l’any 1989, gestiona des de fa 12 anys la Reserva Natural de Sebes, on ha promogut diferents projectes d’adaptació d’itineraris; edició de material divulgatiu i educatiu; gestió i conservació d’hàbitats i espècies; acords de custòdia del territori; i projectes educatius com l’entorn d’aprenentatge.
Els darrers anys, un dels àmbits que més s’ha treballat ha estat el dirigit a persones amb discapacitats o dificultats d’accés al medi natural. Les passeres i observatoris s’han dissenyat i adaptat per accedir-hi amb cadira de rodes, s’han instal·lat plafons en Braille, s’empren materials i figures d’animals per identificar-los amb el tacte i amb les textures, i també es disposa d’audioguies. Bona part d’aquests projectes han rebut finançament de l’obra social de CatalunyaCaixa, a través de les convocatòries del programa “Tu Ajudes” dels darrers anys.
Entre els projectes innovadors, enguany s’ha dut a terme un adreçat a la gent gran dels centres residencials d’Ascó, Móra d’Ebre i Flix, que ha permès que els residents visitessin la reserva natural de Sebes. Aquestes visites es complementaven amb tallers d’estimulació sensorial fets als centres residencials. Entre els col·lectius a qui també s’han adreçat activitats específiques hi ha l’Associació Parkinson de les comarques de Tarragona.

divendres, 18 de novembre del 2011

dijous, 17 de novembre del 2011

dilluns, 14 de novembre del 2011

Associació Lo Riu, visita guiada a la línia fortificada de la Fatarella.

Dimecres vinent és l'aniversari del final de la Batalla de l'Ebre. L'associació Lo Riu ha fet aquest matí una visita guiada a la línia fortificada de La Fatarella, un element vital per a la retirada dels darrers soldats pel pont de ferro de Flix.
Una visita molt interessant a la que he pogut assistir i de la que us deixo unes quantes fotos. Hem pogut veure l'exposició, les restes de les fortificacions, les trinxeres i el centre de comandament del XVè cos d'exèrcit, hem fet també una ofrena floral al darrer a un dels darrers combatents de la Batalla de l'Ebre:

"Es visitaran les fortificacions on, l’estiu del 1938, l’exèrcit republicà va construir un sistema de fortificacions de ciment, amb nius de metralladora, trinxeres i un gran nombre de refugis subterranis, en una petita àrea summament estratègica per aconseguir el control dels passos del riu per Riba-Roja, Flix i Ascó.

Aquest sistema de fortificacions era condició necessària però no suficient, calia comptar però amb el factor humà, que en aquest cas vol dir el sacrifici de quasi un miler de soldats republicans, les restes dels quals encara desprès de 72 anys, estan enterrades al camp de batalla.

Durant la visita es dipositarà un ram de flors, a la trinxera, on el passat mes de setembre, durant les excavacions arqueològiques dutes a terme per el CSIC, la Universitat de Barcelona i l’Associació Lo Riu es van localitzar i exhumar les restes d’un soldat republicà, que disposat a tot va presentar la darrera resistència a les tropes franquistes a la Batalla de l’Ebre, el seu sacrifici com el de tants altres soldats fidels a la república, va permetre que el gruix de l’exèrcit de l’Ebre pogués passar el riu de manera ordenada salvant la vida de molts soldats. 

Desprès de la visita guiada, a la sala d’exposicions de La Fundació el Solà de La Fatarella, es podrà visitar l’exposició “1938. La darrera resistència republicana a l’Ebre”. L’exposició consta de panells explicatius i fotografies de tot el procés de localització i identificació de les restes de la línea fortificada de La Fatarella i de tot el procés de recuperació d’aquest espai històric del final de la batalla de l’Ebre, que està realitzant la nostra entitat. També es mostren les fotografies fetes per soldats italians, on podem veure l’estat en que va quedar el camp de batalla desprès de 48 llargues hores de resistència republicana."
















divendres, 11 de novembre del 2011

LES RAONS ECONÒMIQUES DE LA INDEPENDÈNCIA

DIVENDRES 11 A LES 19,30 H

A CA DON VENTURA 


Amb:

Pere Muñoz

Xavier Vega

Francesc Barbero

i

ADAM TOMÀS


Reprodueixo aquí un article de Francesc Barbero i Escrivà oublicat al bloc Plaça Major perquè penso que diu les coses molt clares.

"El passat dissabte 29 d’octubre el company David Larrossa, de Solidaritat per la Independència, va convidar a Flix gent de la Plataforma Catalunya Estat. Va ser una xerrada força interessant on es va fer una presentació sobre els motius i els efectes que té el dèficit fiscal sobre Catalunya i els seus ciutadans.

Per més conegudes que siguin les dades, per més que tingui claríssim que suposa que l’estat espanyol ens tracti com una colònia, cada cop que assisteixo a un acte d’aquest tall no puc evitar indignar-me.

Les dades varien segons les fonts i els mètodes emprats per al càlcul però hi ha una forquilla (entre el 8-10% del PIB català) que inclou tots els càlculs realitzats, ja siguin independents, de la Generalitat o fins i tot els del Ministerio de Hacienda. Sense anar més lluny, els que va presentar Mas-Colell, el conseller d’Economia, fa un parell de setmanes i que xifren la diferència entre el que l’estat recapta aquí i el que després hi inverteix en un 8.9% del PIB català.

Donat que el PIB anual català és d’uns 210.000 milions d’euros, la xifra del dèficit fiscal oscil·la entre els 17.000 i els 21.000 milions d’euros. Que suposa aquesta xifra?
Per exemple, el pressupost de la Generalitat són 32.000 M€, la partida més gran dels quals es destina a Salut: 9.100 M€. Les famoses retallades en sanitat són de l’ordre de 600 milions (l’any passat el pressupost de Salut era de 9.700 M€).

És inevitable fer-se algunes preguntes. Hem de semblar un país en vies de desenvolupament quan les retallades en sanitat equivalen al que Espanya ens pren en impostos en 12 dies (a raó de 50 milions al dia)? Perquè coi hem d’aguantar uns serveis públics deficitaris -ja ho eren en època del tripartit, les retallades de CiU l’únic que han fet és agreujar-ho- que ens posen a la cua d’Europa en despesa sanitària?

Perquè algú pot pensar que més de 9.000 milions (10.100, si comptem la despesa de l’ICS, CatSalut, fundacions i altres organismes sanitaris autònoms) en salut són molts diners. Ho són? Això quan és respecte el PIB català? Doncs no arriba al 5.8%. Comparem-ho amb el que s’hi gasten a Europa. D’entrada la despesa mitjana en salut a la Unió Europea (la dels 27, no només la zona euro) és del 7.4%. Però és que a Bèlgica (8%), França (8.3%) o el Regne Unit (8,5%) la despesa és encara força més alta. Es clar, però aquests són països rics! diran alguns. Bé, d’acord. Són països rics. Comparem-los amb Catalunya. França té una renda per càpita equivalent a un 111% de la mitja europea, el Regne Unit del 116 i Bèlgica del 118. Catalunya la té també precisament del 118. L’estat espanyol està en el 105, però és que la despesa en sanitat a l’estat espanyol és del 6.7%!

Si ho voleu en dades per càpita, a Espanya s’inverteixen en sanitat 1.500 € per persona i any, la mitja europea són 1.900 i a Catalunya tenim la magnífica xifra de 1.200 euros per persona i any.

Haver de patir aquesta situació quan som un país tant ric com França o Bèlgica és inacceptable. Perquè sí, efectivament, Catalunya és un país ric, que no pot aprofitar l’esforç dels seus ciutadans i empreses a causa del monumental espoli a que ens sotmet l’estat espanyol. Ho reflecteix Kenneth Rogoff (execonomista en cap de l’FMI), en una entrevista a la revista Capital (núm. d’abril de 2011): “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. I ho deia per il·lustrar que aquesta és una de les fortaleses que té l’estat espanyol, en comparació a Grècia o Portugal. El poso com a exemple perquè no crec que ni la madrilenya revista “Capital”, ni el senyor Rogoff siguin gaire sospitosos de passar per agents de l’independentisme català.

M’he centrat a fer comparatives en Salut per l’actualitat de les retallades i perquè segurament la sanitat gratuïta i universal és la part de l’estat del benestar que més valora tothom. Però la comparativa és pot fer amb tots els aspectes de la vida pública: com serien les nostres carreteres, trens i aeroports amb 18.000 milions més per any? I l’escoles? I els serveis socials? I els nostres ajuntaments i els serveis que en depenen? I l’esport? I l’economia productiva? I...?

Qui en vulgui saber més, ho té ben fàcil:

Ara estem en campanya i ens prometen pactes fiscals que Espanya no ens donarà mai de la vida. Bàsicament perquè no se’l pot permetre sense canviar el seu model econòmic obsolet i clientelista. Si es vol continuar desenvolupant forçadament Madrid –que ja ha engolint tota l’activitat de les Castelles, i comença a fer-ho amb l’Aragó i la cornisa cantàbrica- i alhora continuar abocant milions d’euros que només aprofiten constructores i els amics del poder a les autonomies del sud, cal que algú pagui la festa. I aquest algú som, bàsicament, catalans i valencians. No hi ha més.

L’únic pacte fiscal a què podem aspirar és a tenir un ministeri d’Hisenda català. Les raons econòmiques de la independència són clares i evidents. Ja tindrem temps de parlar de les raons culturals, socials, de dignitat o de qualitat democràtica que també ens assenyalen el mateix camí, però en l’actual crisi aconseguir fer-nos amos dels nostres diners ha deixat de ser una qüestió de prosperitat per passar a ser una qüestió de supervivència.

Francesc Barbero i Escrivà

Fonts de les dades: Eurostat, Idescat, Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat), Centre d’Ànalisi i Programes Sanitaris (www.caps.cat)"

Au doncs! a què esperem!

divendres, 4 de novembre del 2011

Tardor, finalment!

Plou! ja era hora! a la terra li feia molta falta, ara sí que sembla tardor de veritat!
Però tampoc és cap exageració d'aigua com en altres indrets, aquí, el pluviòmetre de mun pare, entre ahir i avui, no arriba al 20 l/m2, ni a un pam de saó!
Us deixo unes fotos que vaig fer el dia de Tots Sants.










dimarts, 1 de novembre del 2011

Les bromes de Don Gregorio són poca broma.

Jaume Oliveras i Costa a El Punt Avui del dia 30-10-11 diu, entre altres coses:

"Les bromes referents a Portugal i Catalunya poden ser de mal gust, fins hi tot la sortida futbolística, però en tot el discurs hi ha un missatge que és l’autèntic pinyol del desencontre. Peces-Barba parla del dret a triar entre uns i els altres (si nos hubieramos quedado...) de manera que el centre decideix i la perifèria és terra de conquesta.
El nacionalisme espanyol, imposa la raó, des de la llengua més esmolada a la força dels canons. No és gens estrany que fins hi tot s’invoquin les paraules de Espartero, el Duque de la Victoria, quan  va dir que al menys cada cinquanta anys cal bombardejar Barcelona per a mantindre a ratlla als catalans.
De retruc Don Gregorio alimenta l’independentisme, que ja està bé, els seus no diuen res perquè no voldrien, per res, canviar la mamella catalana per la portuguesa".
Vicent Sanchis el mateix dia al mateix diari:
"Gregorio Peces Barba ha dit, amb presumpta ironia, el que pensen molts espanyols sense broma. Tan se val que es creguin demòcrates, com l’expresident del congrés o que s’autoproclamin d’esquerres, com sempre ha fet ell. Que els portuguesos són més mala gent que els catalans o que Catalunya s’ha salvat bombardejant de tant en tant Barcelona són dues certeses que comparteixen molt espanyols. Tot això no és d’estranyar ni tampoc ha de saber greu. Són com són i la culpa és dels catalans per aguantar-los quan ja no els poden bombardejar.
Per contra, sí que ha de saber greu que el primer secretari del partit català que encara té vint-i-cinc diputats al congrés espanyol li retragui el tema a Don Gregorio perquè dóna arguments als independentistes.
Els independentistes, Sr. Montilla, no necessiten més arguments".
A mi no em sorprenen aquestes paraules, he sentit moltes vegades coses semblants i pitjors, el que em remou és que a tot l’estat espanyol s’aixequin gairebé en armes quan des d’aquí es diuen coses fora de lloc i que en canvi ningú digui res quan un nacionaliste espanyol fa bromes sobre el bombardejos de Barcelona o els drets de conquesta.
Tot això m’ha fet recordar un interessant article de JosepM. Raduà al seu bloc on hi havia un mapa que defineix, avui encara, el que pensen de nosaltres des de les espanyes.

"Aquest mapa, de 1854, es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid i diferencia entre l'Espanya de matriu espanyola ("puramente constitucional"), l'antiga corona catalana ("España incorporada o asimilada"), els territoris forals a més de l'Espanya colonial -territoris que l'Estat acabaria perdent a finals del segle XIX-.
Al final encara tindran raó i potser sí que 17 autonomies són massa. No deu ser que se’ls va escapar de les mans tanta autonomia inventada? Llàstima que com sempre, al moment de passar la factura, de nou l’acabarà pagant Catalunya.
Si marxem, ja només en seran 16. Un maldecap menys per ells... i per nosaltres".
No ens queda altra cosa que o provincialització o autodeterminació. L’administració de la tensió amb Espanya  serà molt difícil, i això obligarà a posar damunt la taula allò que han volgut evitar tant CiU com el PSC: la necessitat d’un camí democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, per tal d’esdevenir un estat independent en el marc de la Unió Europea. Un camí que no és fàcil, i que requerirà de consensos amplis i voluntats decidides, però que obstinadament se’ns apareix com la ruta possible i necessària.