“El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament pel nostre daltabaix i les seves seqüeles.”
Josep Palau i Fabre
“Aquest llibre, de Patricia Gabancho, ens narra episodis de la història de Catalunya des d’una perspectiva insòlita. A través d’alguns personatges prou coneguts i d’altres que no ho són tant, fa la crònica de la rebel·lia catalana, d’aquells que no van acceptar els límits del pensament oficial i que, en transgredir-los, van obrir camins.
El fil secret de la història és una apassionant visió de Catalunya a través dels esoterismes medievals, dels alquimistes i els bandolers; de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis i els precursors del segle XIX, que van ser l’autentica Renaixença: i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX. I també de com aquell fil tènue de la inquietud heterodoxa continua present en la convulsa societat del 1900.
És ben bé la història que no ens han explicat prou, perquè la història oficial volia i vol un país endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen.”
A les pàgines inicials, en el context aproximat de l’any 1000 diu:
“Un país petit i perifèric: el mapa ens dóna un tros de geografia que toca a mar, que té l’espinada pirinenca com a temptació divisòria, i dos veïns amb molta terra per córrer: les futures Espanya i França. Terra, en aquells temps, era poder: aliment i personal per a les guerres, o sigui riquesa. Estem acostumats a veure la Catalunya antiga (potser només veiem la medieval) com un país atractiu que ens va deixar uns textos literaris d’una rara perfecció, que vivia un model cívic pioner que podem lluir a tot arreu i un capítol de la història que no reca de qualificar de reeixit. Tot això és cert. Però la veritable gràcia que té aquest país és que la seva plenitud es produeix en un moment de llibertat absoluta: no hi havia motlles, ni camins fressats ni pautes. Tot estava per obrir, per encetar. I una cosa més: igual que en els moments històrics brillants que havia de viure més tard, el país es va organitzar a partir de la cultura. Sembla ben bé que aquesta és la única saba, o potser caldria dir la única força vertebradora, que duu Catalunya a la plenitud” ...
...“Catalunya no és un país de conquesta. És cert que tenim la èpica dels almogàvers – bestiotes llançades a la batalla com una càrrega de rinoceronts – i la guerra interminable contra el moro; però això, en la construcció primerenca del país, no hi és; això apareix quan el país s’arrenglera. Catalunya neix marginal, tranquil·la i tolerant. És un país alhora pirinenc i mediterrani, i potser d’aquí, i d’aquesta tolerància sempiterna que és prendre’s les coses amb distància i ironia, brolla la cultura. Al capdavall, la cultura és sempre una interpretació de l’entorn, dels fenòmens que envolten un poble i, no ho oblidem, de la relació amb els “altres”, els de fora.”
A partir de les assemblees de Pau i Treva de l’any 1018, els Usatges, que són pioners a Europa, etc. comença el relat de la història de Catalunya.
“Catalunya s’adorm profundament, com el óssos a l’hivern, durant 20 o 30 anys però no pas més: una generació acusa el cop que depara la història i la següent es refà. I el desvetllar de Catalunya es fa posant-se al dia, perquè porta la modernitat en els gens, i així és com es retroba a ella mateixa: Llavors s’adona que Espanya és una altra cosa, i a partir d’aquí la disputa pel poder ve en cascada: la història és això. Mirem sinó la cronologia: el 1760 es prohibeix l’ensenyament en llengua catalana, dos anys abans neix la Junta de Comerç que amés de dedicar-se a comprar i vendre promou l’ensenyament, perquè crea escoles tècniques; la innovació, perquè paga patents industrials; i la cultura perquè finança l’obra monumental d’Antoni de Capmany.
És doncs la societat civil la que, girant-se d’esquena al poder borbònic, funda les acadèmies de ciències i lletres que van començar a teixir un altre cop l’entramat del país. Això sí que aguanta una cultura. Pensem que a la voreta d’aquesta societat, la inquisició espanyola munta, a Barcelona un acte de fe el 1792, i no va ser l’últim. És una societat que neix i que vol créixer, i una altra que n’és el llast, però que conserva el poder”.
Aquest és un llibre molt interessant (gràcies Francesc) per a llegir poc a poc, per a tornar enrere si cal, per a reflexionar sobre què i qui som i d’on venim els catalans i sobre tot, la pregunta fonamental, perquè!.
Josep Palau i Fabre
“Aquest llibre, de Patricia Gabancho, ens narra episodis de la història de Catalunya des d’una perspectiva insòlita. A través d’alguns personatges prou coneguts i d’altres que no ho són tant, fa la crònica de la rebel·lia catalana, d’aquells que no van acceptar els límits del pensament oficial i que, en transgredir-los, van obrir camins.
El fil secret de la història és una apassionant visió de Catalunya a través dels esoterismes medievals, dels alquimistes i els bandolers; de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis i els precursors del segle XIX, que van ser l’autentica Renaixença: i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX. I també de com aquell fil tènue de la inquietud heterodoxa continua present en la convulsa societat del 1900.
És ben bé la història que no ens han explicat prou, perquè la història oficial volia i vol un país endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen.”
A les pàgines inicials, en el context aproximat de l’any 1000 diu:
“Un país petit i perifèric: el mapa ens dóna un tros de geografia que toca a mar, que té l’espinada pirinenca com a temptació divisòria, i dos veïns amb molta terra per córrer: les futures Espanya i França. Terra, en aquells temps, era poder: aliment i personal per a les guerres, o sigui riquesa. Estem acostumats a veure la Catalunya antiga (potser només veiem la medieval) com un país atractiu que ens va deixar uns textos literaris d’una rara perfecció, que vivia un model cívic pioner que podem lluir a tot arreu i un capítol de la història que no reca de qualificar de reeixit. Tot això és cert. Però la veritable gràcia que té aquest país és que la seva plenitud es produeix en un moment de llibertat absoluta: no hi havia motlles, ni camins fressats ni pautes. Tot estava per obrir, per encetar. I una cosa més: igual que en els moments històrics brillants que havia de viure més tard, el país es va organitzar a partir de la cultura. Sembla ben bé que aquesta és la única saba, o potser caldria dir la única força vertebradora, que duu Catalunya a la plenitud” ...
...“Catalunya no és un país de conquesta. És cert que tenim la èpica dels almogàvers – bestiotes llançades a la batalla com una càrrega de rinoceronts – i la guerra interminable contra el moro; però això, en la construcció primerenca del país, no hi és; això apareix quan el país s’arrenglera. Catalunya neix marginal, tranquil·la i tolerant. És un país alhora pirinenc i mediterrani, i potser d’aquí, i d’aquesta tolerància sempiterna que és prendre’s les coses amb distància i ironia, brolla la cultura. Al capdavall, la cultura és sempre una interpretació de l’entorn, dels fenòmens que envolten un poble i, no ho oblidem, de la relació amb els “altres”, els de fora.”
A partir de les assemblees de Pau i Treva de l’any 1018, els Usatges, que són pioners a Europa, etc. comença el relat de la història de Catalunya.
“Catalunya s’adorm profundament, com el óssos a l’hivern, durant 20 o 30 anys però no pas més: una generació acusa el cop que depara la història i la següent es refà. I el desvetllar de Catalunya es fa posant-se al dia, perquè porta la modernitat en els gens, i així és com es retroba a ella mateixa: Llavors s’adona que Espanya és una altra cosa, i a partir d’aquí la disputa pel poder ve en cascada: la història és això. Mirem sinó la cronologia: el 1760 es prohibeix l’ensenyament en llengua catalana, dos anys abans neix la Junta de Comerç que amés de dedicar-se a comprar i vendre promou l’ensenyament, perquè crea escoles tècniques; la innovació, perquè paga patents industrials; i la cultura perquè finança l’obra monumental d’Antoni de Capmany.
És doncs la societat civil la que, girant-se d’esquena al poder borbònic, funda les acadèmies de ciències i lletres que van començar a teixir un altre cop l’entramat del país. Això sí que aguanta una cultura. Pensem que a la voreta d’aquesta societat, la inquisició espanyola munta, a Barcelona un acte de fe el 1792, i no va ser l’últim. És una societat que neix i que vol créixer, i una altra que n’és el llast, però que conserva el poder”.
Aquest és un llibre molt interessant (gràcies Francesc) per a llegir poc a poc, per a tornar enrere si cal, per a reflexionar sobre què i qui som i d’on venim els catalans i sobre tot, la pregunta fonamental, perquè!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada