Alfolí de la sal.

La sal és un compost mineral i químic, clorur sòdic. No té calories ni proteïnes ni hidrats de carboni, la sal no refinada conté restes d’altres minerals. S’utilitza a la cuina com a conservant i per a millorar el sabor dels aliments. Antigament tenia molt valor, sovint com a signe de prestigi social o vàlua econòmica. Amés s’ha emprat per a netejar, tintar i blanquejar teixits i en la preparació de cuir i pells. És essencial a la nostra dieta en petites quantitats, es necessari aconseguir al cos un equilibri entre el sodi i el potassi.

La sal es pot extraure de la terra o obtindre-la del mar per evaporació (sal Marina) i hi ha moltes reserves naturals al món.Una salina és un lloc on es deixa evaporar aigua salada per a deixar només la sal, assecar-la i recollir-la per a comercialitzar-la. Hi ha dos tipus de salines, les de la costa que utilitzen aigua de mar i les d’interior que utilitzen aigües de fonts salades degut a que l’aigua travessa dipòsits de sal subterranis. Les salines ja s’explotaven en temps dels romans, tenien grans factories de salaons i en necessitaven molta. Aquest ús va donar una gran valor estratègic a la sal, com a mostra de la seva importància històrica el terme salari prové de sal, ja que s’utilitzava com a mitjà de pagament. Al segle XX, amb l’aparició de altres mètodes de conservació, inclosa la refrigeració artificial, l’ús de la sal es redueix dràsticament i les explotacions salineres ho fan proporcionalment. Es tanquen sobre tot les salines d’interior que de vegades només s’exploten amb mitjans artesanals per a la ramaderia, el pernil o per a desfer el gel de les carreteres a l’hivern, algunes s’estan reconstruint pel seu valor etnogràfic i històric.

No es estrany doncs que es volgués controlar la seva venda i distribució per la seva importància econòmica, va ser patrimoni reial des del s. XVI, constituïa uns dels productes “estancats” (1) fonamentals, per això tot el procés de fabricació i comercialització estava sotmès a un rigorós control. Cada salina tenia un territori clarament delimitat, on existien Alfolís (2) (magatzems majoristes) i Toldos (botigues de minoristes), que s’abastien d’aquells. Alfolistes i toldistes estaven obligats a portar llibres de registre on havien d’anotar totes les entrades i sortides, assenyalant la data, comprador i quantitat subministrada.

L’any de 1869, el govern lliberal va abolir l’estanc de la sal i es van posar a la venda la majoria de les salines de l’estat.

Flix era un dels llocs on estava situat un dels reials alfolís de la sal, des d’on es distribuïa a una bona colla de pobles:

“GRANADELLA, POBLA Y BOVERA, V. S. de España , provincia de Cataluña, corregimiento y obispado de Lérida ....y la villa de Flix está á la otra parte , pero tocando al Ebro, y también es del mismo obispado: en ella está la administración y Real alfolí de la sal , que surte todo este terreno”

Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Sebastian de Miñano y Bedoya,1826.

La sal era un producte molt preuat, fins hi tot en temps de guerres, com les carlistes, era objecte de robatoris:

“Es por desgracia un hecho público, y bien doloroso, el acrecentamiento que tuvo la facción en el principado de Cataluña en el año de 1835 , y por tan funesto motivo la empresa sufrió extraordinarios quebrantos por los robos de sales hechos en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña; y siendo condición terminante de la escritura de arrendamiento “que se habían de abonar los perjuicios en el caso que de las sales existentes en las fábricas ó alfolíes se apoderase fuerza armada enemiga, ó las consumiese ó expendiese”, la empresa reclamó la indemnización del importe de estos perjuicios, dirigiéndose á la junta superior creada en Barcelona...

…mas no debe perderse de vista que en la misma estaba comprendido el importe de los robos ejecutados en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña …

...y por último diferencia de los precios en que los jefes de columna de las tropas leales Don Antonio Azpiroz y Don José Maria Iriarte habian vendido las partidas de sal que extrajeron de las salinas de Gerri y del alfolí de Flix, de que ya se habian aprovechado en otras ocasiones los facciosos; á cuyas partidas hubo despues que unir el importe de los robos que el cabecilla Tristany hizo del mineral de Cardona en los meses de noviembre y diciembre del mismo año de 1836...

Memoria expositiva, acompañada de los principales documentos, de lo ocurrido a la Empresa de salinas que fue del Principado de Cataluña

Pedro Gil.  Imp. del Colegio de Sordo-Mudos, 1838

Original a la Biblioteca de Catalunya

No sabem on estava situat aquest alfolí, però podem suposar que no hauria d’estar situat gaire lluny del port de Flix, on la descarregarien del llaüts que la pujaven de les salines del delta.

De la sal, clorur sòdic,més aigua, mitjançant un procés que s’anomena electròlisi, s’extrau clor , hidrogen i sosa càustica que són i han estat els productes principals de la fàbrica des de l’any 1897, arriben per tren moltes tones diàries, de sal industrial, procedents de les mines del de Cardona.

La sal ha estat molt important per Flix al llarg dels segles.

 

(1) El terme “estanc”, que avui dia associem a les botigues on es ven tabac, originalment afectava a d’altres productes:

ESTANCO: Corresponde este término al contrato o asiento por el que alguien concede a otro, o el rey a sí mismo, el monopolio de venta o fabricación de un determinado producto, que desde este momento queda estancado, llamándose "estanquero" al que queda autorizado a la venta al por menor. En la época del Catastro eran varios los productos estancados, siendo los principales el tabaco, la sal, los naipes y la nieve. En Córdoba aparece también el "estanco de lutos" y otro más novedoso, el del "turrón", así como el de "fuegos de artificio".

(2) Alfolí: antigament alhorí, de l’àrab hispànic alhurí i aquest de l’àrab clàssic hury: magatzem de sal.