dissabte, 31 de desembre del 2016

Doncs un dia més, un mes més i un any més.

Ja fa uns quants anys que, cada dia com avui, em dic, doncs avui dia 31 i demà dia 1, un nou any, val, però també un nou mes, un nou dia....però crec que alguna cosa tinc, o tenim, ben endins que ens diu que en aquestes dates passa alguna cosa més que simplement canviar de dia o de mes.
I una vegada més la història, en aquest cas també la mitologia, ens pot ajudar a veure perquè són dies diferents....
Naturalment cal tenir present el solstici, el dia 21 de desembre va començar l’hivern i paradoxalment va començar a allargar el dia, antigament aquest dia era el dia del sol naixent, o del sol invencible, que com cada any guanyava a la foscor! I feien tota mena de celebracions, moltes acompanyades de foc de les que encara en queden algunes com el tronc de Nadal o les fogueres de Sant Antoni i altres. Per cert, l'home dels nassos també és una tradició ancestral!.
Com a mostra també de la importància que donaven els antics, en aquest cas els romans, a aquest canvi de cicle tenim també el nom del mes de gener. Aquest mes, tot i que l’any nou pels romans començava al mes de març amb la primavera, el van dedicar al deu Janus “bifront”, un deu de dues cares que mira a dos costats, al davant i al darrera, al passat i al futur.
 Ves per on ja tenien el seu què aquestes dates fa la tira d’anys. Si a això hi afegim que nantres som hereus de tot allò i que encara perduren coses dins nostre que només entenem si mirem enrere, potser entendrem millor el futur que, no deixa de ser l’hereu del passat.
Però també voldria dir i fer-hi especial atenció, a una cosa que moltes vegades és malentesa: l’interès pel passat de les persones a les que ens agrada la història no significa que visquem en aquell temps, al contrari, ho fem servir d’experiència pel present, que al final és lo més important.
I així, una vegada justificada la meua consciència per tornar a donar importància al pas d’un any a l’altre, ja tinc el meu permís per a fer una mica de balanç i per a desitjar-vos que els dies que vindran estiguin plens de salut.
Avui dinant, és el 87è aniversari de mun pare, la conclusió ha estat que lo més important és la salut, sense salut lo demés per tot el valor... o l’hauria de perdre!

Així que aquest any em vull permetre una llicència, una cosa que, encara que de vegades faig sense adonar-me’n, no m’agrada fer: donar un consell.
Si teniu la possibilitat d’entrar en algun programa de detecció precoç del càncer, no us ho  penseu dos vegades, jo ho he fet amb el de colon i puc dir que m’ha tocat la loteria grossa i he tingut molta sort.
I ja està, aquest any que ha passat he trobat a faltar a ma mare, tant o més com més passa el temps; se’n ha anat la meua sogra preferida, ella sempre em va dir que era el seu gendre preferit...no en tenia d’altre! 😊 també la trobo molt a faltar!; m’he jubilat! I estic de primera! Fins hi tot torno a tocar la guitarra i me’n he comprat una de nova; Tenim una altra neta, just fa dos mesos, això no es pot explicar en paraules...
de vegades penso, si essent iaio se sent això, sent reiao, com mun pare, ha de ser indescriptible! Estic esvanit de mun fil i de ma filla i de les seues parelles, és un goig! I, naturalment, res d’això hagués estat possible sense la meu estimada Piti!

I ja està, a tothom, família, amics i parents, saludats i companys i a qui se senti al·ludit 😉 us desitjo de tot cor que els dies que vindran amb aquest canvi de cicle vinguin plens de salut i felicitat.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Per Santa Llúcia un pas de puça.....

Avui és Santa Llúcia i aquesta dita és certa, però té uns motius molt especials!

Abans de 1582, per Santa Llúcia el dia ja creixia.

Roger Costa esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça’, i creient que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13”.
Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català recull que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys e el zenit, és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, als ulls populars, a una passa de puça.
L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma sobre el calendari vigent fins aleshores de part del papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys.
La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0.0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte que, com exemple, que “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu.

Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la bula del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en aquest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre: aquell any, doncs, sols tingué 355 dies
.

És així, com recorda Roger Costa, “Santa Llúcia, que sempre havia estat el dia 13, es va començar a celebrar abans del solstici des del qual s’havia anat desplaçant”. I, per aquest motiu ben comprensible, les dones i homes d’abans de 1582, creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de claror i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer a la foscor.




Imatge de Santa Llúcia a l'església de Flix.

dimarts, 1 de novembre del 2016

Halloween i castanyes, carbasses i panellets!



De vegades tindre el costum de crear-te una opinió pròpia sobre les coses et dona sorpreses. Ara, avui, que com cada any, la polèmica de si fer la castanyada o el hallowen està present en converses, articles i sobre tot a les xarxes, buscant he trobat dos articles que parlen  de que la nit de la carbassa és una festa catalana i que tots els elements del hallowen ja eren presents en aquesta celebració, per aquestes i veïnes terres des de temps immemorials.


La nit de la carbassa és també una festa catalana
Ara que s'acosta la castanyada, potser seria bo trencar falsos mites, perquè la carbassa és ben nostra! Dos articles parlen de les arrels d'aquest ritual a la terra.
El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions. És la gent qui decideix quin ritual li és més útil i quin ja no. Tots Sants n'és un cas paradigmàtic d'aquest fet. Aquesta festa es debat entre dues forces: la conservació d'un ritual que és entès com a genuï, la Castanyada, i l'assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que entre la jovenalla de ciutat o urbana creix la simpatia per al Halloween d'una forma meteòrica, amb el suport de mitjans de comunicació i el consumisme.

Però d'on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l'1 i l'11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s'obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre'n la seva benedicció. Va ser l'emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl·lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d'aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s'ha mantingut fins ara.

A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D'aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d'ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o ofertes als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L'endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet a les comarques del Ripollès i d'Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d'una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L'objectiu era provocar la por als més innocents. També s'havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s'hi feia amb l'ajuda d'un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre la mainada i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l'explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Tot i la seva pràctica lúdica i pagana, la qual també és important, convindria recuperar el sentit original que va motivar a encendre espelmes dins de naps o carbasses, el qual, ben segur, que és més profund, religiós i mitològic. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.

Ramon Redorta
Article del dissabte 14 de novembre de 2009 publicat a blog

http://costumaridemalla.blogspot.com/ amb el títol "Tots Sants"


.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Europa, Espanya i Catalunya, les carbasses ja es relacionaven amb el món dels morts i els esperits des de molts segles abans del Haloween americà. Pensar que hem importat la moda d'Estats Units és pura ignorància.
El masover de la masia de Can Deu i enginyer tècnic agrícola, David Espejo Fraga, 25, ha muntat, gràcies a Caixa Sabadell, una exposició de 70 carbasses de cinc espècies diferents, la majoria conreuades per ell mateix.

-Halloween té el mateix orígen que Tots Sants?
-Ja ho diu la paraula. Halloween és All-hallow even, o sia el vespre de tot el sagrat, o sia Tots Sants.
-El vincle carbassa-morts no ve dels americans?
-De cap manera. Va ser l'emigració irlandesa qui la va portar als Estats Units el segle XIX.
-Vé doncs d'aquella època?
-Vé de moltíssim abans. Ja en la cultura celta, molt abans del cristianisme, a molts llocs d'Europa es posava una flama dins un nap o una carbassa recordant els esperits dels familiars morts.
-El Jack-o-lantern dels anglosaxons?
-Sí. Segons la llegenda irlandesa el tal Jack va enganyar el dimoni. El va fer pujar a un arbre i un cop dalt va gravar una creu a l'escorça de l'arbre.
-Aixó el va condemnar a l'infern?
-No, això el va condemnar a vagar tota l'eternitat en els llimbs com ànima en pena. No el van voler ni al cel ni a l'infern. Però el diable, es va compadir i li va donar una llanterna dins una carbassa per a que, almenys, es veiés en la foscor del més enllà.
-I a la resta d'Europa?
-No només a Europa, sinó a Àfrica i Àssia, tots els fruits que poden fer de recipient d'una espelma, esdevenen reservoris d'esperits.
-Vol dir que és una creença universal?
-Sí, el geni que surt de la llàntia meravellosa, conegut a tot l'Orient, vé d'aquí. També els africans sempre han usat la carbassa per guardar ànimes i en els rituals funeraris sempre apareix la carbassa.
-I aquí?
-A Catalunya sempre s'han foradat carbasses per encabir-hi espelmes en memòria als difunts.
-La nit de Tots Sants?
-Efectivament. De molt antic, la nit de Tots Sants es posava una flama de foc dins una carbassa, o el recipient més modern, un cantir.
-Vé d'aquí allò tant català de l'ànima de cantir?
-Sí, es refereix a l'ànima de l'avantpassat que es guardava en qualsevol tipus de recipient d'aigua, ja fos una carbassa o un cantir. Existeix fins i tot una cançó popular.
-Me la canta?
-No sé la música, però la lletra diu així: «Ànima d'en cantiret, que salta i balla per la paret». Amb aquest rodolí s'espantava els nens. I si es repetia tres cops s'invocava l'esperit del difunt.
-O sia que l'atmòsfera de terror de Port Aventura i la iconografia americana de gats negres, bruixes, assassins i caps tallats, té el seu orígen en els esperits dels morts de la família.
-Els fantasmes, és clar. És la nit que poden tornar a casa aquells que van morir. Per això fins i tot s'els oferien aliments que es posaven davant la carbassa amb flama.
-Se'ls convida a sopar.
-Sí. I si no els donaves menjar l'ànima es podia enfadar i venjar-se de la família. Per cert un dels aliments que se'ls donava era el pa d'ànima, en castellà torta de ánima, que està fet de...
-Carbassa!
-Exactament. Els forns d'avui en dia encara venen pa d'ànima per Tots Sants.
-Els nens americans que van de casa en casa demanant caramels estan evocant aquella ofrena alimentícia?
-És clar. Aquells nens van disfressats com si ells fossin les ànimes. I també amenacen en fer trapelleries si no els dones menjar. Igual que les ànimes.
-Quina facilitat té vostè per lligar-ho tot!
-És així. Jo només m'he documentat una mica.
-I tot a partir de la carbassa.
-És que la carbassa és l'orígen de tot. La paraula carbassa vé precisament del llatí carapaccia pel seu valor de recipient, d'aquí venen les paraules cabàs i la castellana caparazón.
-Està documentada també la carbassa mortuòria a la resta d'Espanya?
-Sí. A la Mancha hi ha pobles que, fins els anys 50, la nit de Tots Sants agafaven carbasses i carbasssons i els hi posaven espelmes dins.
-Una d'aquelles tradicions assimilades al cristianisme?
-Sí. Un ritus pagà que marca el canvi d'estació, com Nadal o Sant Joan, en aquest cas la tardor, i que acaba integrat al cristianisme.
-Pels pagesos, l'últim producte de temporada.
-Sí, un símbol espectacular, enorme de la última collita abans de l'hivern.

Entrevista publicada al Cara a Cara d'En Víctor Colomer 


amb el títol "Daniel Espejo: carbasses abans de Halloween".

divendres, 28 d’octubre del 2016

La figuera (Ficus carica)

No fa gaires dies, en una de les meues caminades, en aquest cas pel camí dels Xofars, vaig veure amb sorpresa que una figuera enorme que hi ha a la vora del camí, encara tenia figues, és una figuera antiga, com les que jo recordo de quan era petit! tant de bo es conservi encara molts anys més. això em va fer recordar que la figuera és un arbre molt especial. aquí en podeu saber moltes coses interessants.
La figuera pertany al gènere Ficus que compta amb més de 1.000 espècies, principalment a les regions càlides i intertropicals. Ficus carica és l'única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa. De 5 a 10 metres d’alçada, de capçada ampla, fa un flaire característic que a l’estiu se sent des de ben lluny.

Floreix de febrer a abril amb flors unisexuals reunides en gran nombre dins un receptacle piriforme i carnós anomenat en termes botànics siconi (figa). La figa madura durant agost, setembre i octubre. Alguns tipus de figueres, anomenades bíferes fan també un fruit anomenat figaflor a finals de juny (el que nantres diem figot).

És un arbre molt resistent a la sequera i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar aigua. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. A les nostres terres abunden, cada vegada menys, a la vora de bordons i espones i en alguns horts vora del pou o la sèquia. També és de destacar els llocs on pot arribar a créixer a vegades, com els campanars de moltes esglésies o terrats i teulades, en general llocs on s’aturen habitualment els moixons.



La figa és el receptacle tancat on hi ha centenars de flors. La fecundació és una mica complicada, perquè, com pot escampar-se a l’ambient el pol·len d’una planta que té les flors masculines tancades en un receptacle? i com pot entrar aquest pol·len a les figues que només contenen flors femenines? aquesta es du a terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de transmetre el pol·len fecundant a les flors femenines. En els països freds on la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils. 

Les figueres es planten enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull.



De La despensa de Hipòcrates de Antonio Palomar. “La fruita mil·lenària del Mediterrani. Les figues seques tenen molt sucre, fibra i minerals. La seva acció laxant suau evita el restrenyiment crònic, la diverticulosi intestinal i la síndrome de l’intestí irritable. Són bones per a les malalties cardiovasculars, ja que la pectina baixa el colesterol; són diürètiques i el seu potassi (especialment ric en les figues seques) ajuda a baixar la tensió arterial. Per altra part, les figues tenen una bona relació calci/fòsfor (més calci que fòsfor); i especialment les seques, que concentren més els seus minerals, ajuden a mantenir la densitat dels ossos, ja que tres dels seus minerals més importants (potassi, calci i magnesi) s’han relacionat amb un menor risc de osteoporosi, tenen molt ferro que pot ajudar a corregir l’anèmia ferropènica.” 

A Catalunya, i amb lleugeres variacions a les Balears, es canta una cançoneta que resumeix les condicions d’una figa saborosa: " La figa per ser madura, ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals." A Mallorca, "diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata (un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l’ull) i vestit apedaçat (que sigui clivellada)".



La figuera i el lledoner són dos dels arbres més importants de la meva infantessa, jo vaig créixer a la raval on abundaven sobre tot a la vora del camí i de la sèquia i, amb la colla, vàrem estar moltes vegades entre les seves rames, a la seva ombra i menjant els seus fruits.

dijous, 27 d’octubre del 2016

La Ribera d'Ebre, una ciutat amb 17 barris.

Entrada publicada al bloc a principis de gener de 2009 (actualitzada) :)



De vegades m'imagino que visc a una ciutat de aprox. 24.000 hab. que es diu la Ribera d'Ebre, les ciutats més properes son la Terra Alta i el Priorat, te 17 barris amb esglésies i castells, uns més poblats que altres, entre ells hi ha grans zones verdes amb boscos i muntanyes on hi ha valls, ermites i balmes, és una ciutat molt antiga amb ressons d'ibers i romans, àrabs, jueus i cristians que ha sobreviscut a mil batalles, la creua pel mig un gran riu on, si escoltes bé, els dies de boira, encara pots sentir el so del cargol des d'un llaüt que s'enfila riu avall al crit de namo-ne! i en dies clars el cruixit del velam inflat per la garbinada, on a les plàcides nits d'estiu es pot sentir el potent cant del rossinyol i la put-put anuncia el començament del temps de la collita, és l'Iber, Ibre o Ibruch, que recorda noms com Tiber o Hebron i on van néixer Artur, Carmel i Dolors, per nombrar-ne alguns.


Hi ha barris que s'hi emmirallen des de les altures, d'altres que s'hi aboquen arriscadament, a Riba-roja es fa català, per Flix passa dos vegades i a Móra te un barri a cada vora, després de Miravet, vigilat per l'imponent castell, el dimoni Barrufemes va obrir-li pas entre les muntanyes, perquè pogués veure el mar...

Cal visitar tos els barris (pobles) i racons! 

Ascó
Benissanet
Darmos
Flix
Garcia
Ginestar
La Palma d’Ebre
La Serra d’Almos
Llaberia
Miravet
Móra d’Ebre
Móra la Nova
Rasquera
Riba-roja d’Ebre
Tivissa
Torre de l’Espanyol
Vinebre

S'hi menja molt bé, es beu bon vi i la gent s'ha guanyat la fama de ser molt acollidora amb els visitants, m'agrada viure a la Ribera!

Els que realment la coneixen, estimen aquesta terra amb una natura i una història excepcionals!

Vine a viure a la Ribera!

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Tardor al meandre (4) Un mar de boira.

Avui he fet neteja, en diversos sentits, no cal entrar en detalls. Una de les coses que he netejat és, apart de la pantalla de l'ordinador, on ja no hi cabia ni una carpeta, els més de mil correus que tenia guardats que s'han convertit en només 623, he passat la carpeta "guardar" als dos discs durs externs, he eliminat un munt d'arxius duplicats...bé, suposo que sabeu de què parlo... i al final ha arribat l'hora dels esborranys, o sigui, coses que prepares i que al final no fas! i aquí he tingut alguna sorpresa, he trobat en aquest bloc alguns esborranys, al meu parer interessants, he pensat que estaria bé publicar-ne algun, com aquest per exemple de l'any 2010!