divendres, 12 de maig de 2017

Flix i flors!


Hi ha dies, ho explico moltes vegades, que, tot hi portar la càmera al coll, no faig ni una foto, d'altres penso, doncs no has sortit a caminar? pos que fas aturant-te a cada passa? i, entre els dos extrems hi ha un terme mig, naturalment.
Ahir hi havia un cel excepcional, vaig aprofitar per a fer-ne alguna tot i que la meva intenció eren les flors! feia dies que hi pensava... el llicsò, l'auliver, la ruda, la flor de Sant Joan, l'esparnellac, l'aube, la sempreviva, aquella tant bonica que no sé com es diu, que és una varietat del pèsol....i entremig unes espectaculars imatges de piragües enmig de la xopina!
Un espectacle de la natura! mira que he caminat vegades pel meandre, doncs encara no deixa de donar-me sorpreses!




























divendres, 5 de maig de 2017

Amics i amigues al Trabucador!

Un dia, prop l’hora de dinar, fa tres o quatre anys (ves que no en faigo 6!), vaig trobar dos persones que feia molt temps que no havia vist, amb un d’ells he compartit moltes estones de joventut, amb l’altre molt més que això, hem passat junts tantes hores, tants moments, hem compartit tants sentiments que fins hi tot una vegada algú preguntava si érem germans! Dic això per intentar explicar un aspecte de l’amistat que a mi em sembla molt important. Hi ha persones que per molt temps que estiguis sense veure’t, per molt temps que estiguis, fins ho tot sense contacte...vas un dia, et trobes, t’emociones amb una abraçada...i pots reprendre el fil de les vostres vides com si el temps separats fos un simple parèntesi!.
Sóc viu!, tres vegades m’ho va repetir  una d’aquestes persones, i tu també ets viu! Em va dir al final... i entre rialles ens vam desitjar bona sort i ens vam donar records per a la família, però per dins alguna cosa es va moure!.
Fa uns anys també, vaig recuperar el contacte amb un amic... feia 35 anys que no ens vèiem! La meva companya i la meva filla, que van ser testimonis, al·lucinaven perquè parlàvem com si fes dos setmanes que no ens haguéssim vist!
Diumenge passat va tornar a passar un d’aquests retrobaments, 37 anys per una banda i 10 per una altra, i per acabar-ho d'arrodonir ens vam veure en un lloc excepcional!
Us deixo el testimoni d’aquest dia tant bonic!
L’amistat, és un sentiment sincer, no obligat, que surt de dins per no sé quina hormona i és molt important no utilitzar aquest paraula a la lleugera.

Quedeu-vos on sou
i si us moveu
digue-ho al instant
perquè no es perdi el fil
que ens uneix.
Un fil de vegades
potent com una sirga
d’altres
sutil com un pel de cuc
i sempre

un fil d’amistat.













diumenge, 30 d’abril de 2017

"Xeic, estic xalant o no?"


Avui, a l'arribar a casa i entrar al face m'he trovat amb això....tant senzill i tant complex, tan veritat i tant difícil! i m'he dit, va, posem-ho al bloc! i aquí ho teniu! ja direu! o no....

- Hola, bonica.
- Hola, rateta. Escolta, què és això que hi ha tantes persones i arbres i flors?
- Se diu "Món", carinyo.
- I és bonic?
- Preciós.
- I... i com funciona això?
- Pues tu has de crèixer i jugar i ser bona gosseta i menjar i beure aigua quan tingos set.
- I ja està?
- No t'has de pensar massa les coses, petita, tu pensa que lo món és simple i que has vingut a xalar molt.
- I ja està?
- Moltes vegades sí. Moltes vegades és tan simple com pregunta't... "Xeic, estic xalant o no?" i si penses que no, pues has de canviar d'aventura.
- La vida ha de ser una aventura?
- Los savis diuen que si no ho és, no val la pena.
- I qui són los savis?
- Pues senyors i senyores que ara són gordets i vellets i caminen a poc a poc, però que quan miren endarre, se'ls hi escapa lo riure par sota el nas, o se'ls hi omplen los ulls de llàgrimes de felicitat, o els hi batega el cor tan fort que per uns moments s'obliden de l'edat que tenen.
- I jo seré una gosseta sàvia?
- Pues claro! Si vols, sí! Jo sóc una rateta savia, m'ha mare m'ho ha dit tota la vida... "Mite-la, la rateta sàvia!"
- I com és que ets una rateta?
- Pel llacet que porto al cap.
- Ostic, qué fàcil que és tot, no?
- Més del que sembla!
- Hai après tantes coses en tan poc rato que tinc son i tot...
- Venga, te bressolo en bracets hasta que t'adormos i te conto un conte molt curtet...
- Me'n recordaré quan me desperta?
- Tan se val. Però lo que et diga te quedarà com un run-run al capet per sempre més, vale?
- Vale!
- Mira, bonica, jo vinc d'una familia de ratetes. Ma mare és rateta i ma iaia ere rateta...
- Portaveu totes llacets al cap?
- I devantals de floretes.
- En blonda?
- En blonda. El fet és que sent rateta, ara m'hai ajuntat a una familia de llops. Lo meu home és llop, i la meua cunyada, i lo meu sogre...
- Porten llacets al cap?
- No! Los llops es fàcil saber que són llops perquè seu diuen de cognom. Jordi Llop, Pilar Llop... no hi ha pèrdua.
- Ostic, què fàcil!
- No teu dic?! Va tanca els ullets... el fet és que la llegenda conta que tots tenim dos llops a dintre nostre, i que estan en constant lluita. Un és dolentot i envejoset, i se sent inferior i s'enrabia i té por i mossega i és tot ego. I un altre, que és bonet, i només té ganes de jugar, i és pur amor i pau i vol lo bé par tothom.
- I quin llopet guanya?
- Lo que alimentos més.

Que este run-run t'acompanyi sempre, cadellet meu que llegeixes això!

dimecres, 26 d’abril de 2017

Ruelles

Quina flor més delicada... i espectacular!