dimarts, 23 de desembre del 2014

Salut, pau i felicitat per a tothom.


Vagin per endavant els meus sincers desitjos de salut, pau i felicitat per a tothom.
Ho he de reconèixer, m’emociono, faig allò de la llagrimeta, fins i tots sanglotejo, amb coses que per a d’altres són tonteries, sensibleries, coses fàtues i sense importància, ep!  Mai ho diré en públic i en tot cas ho faig dissimuladament al cine, davant la tele, per la xarxa o fins hi tot, de vegades, pel carrer.
Sóc estrany? Realment em va arribar a tocar la fibra “Tu a Boston y yo a California”? És que emocionar-te amb “Polseres vermelles” no té gràcia, és que si no ho fas, una de dos o ets mort o ets de fusta. Perquè se’m posa la pell de gallina amb algunes cançons que mai diré quines són? Perquè m’emocionen alguns records?
La gent que en sap d’aquestes coses diu que al teatre, al cinema o a la literatura està tot inventat des dels temps dels grecs, potser és així, però ai amics i amigues! I els matisos? Aquelles notes musicals en el moment oportú, aquelles imatges, vistes o imaginades, quan menys t’ho esperes o quan estàs completament desarmat i les cuirasses i les armilles són a l’armari? aquell somriure, aquella carícia, aquella paraula, aquell gest? ai, ai, aixxx! Què fa que els sentiments surtin i es manifestin? Una guspira? Una reacció química? Què fa que ens tornem tous amb la edat? Que aprenguéssim a perdonar abans de rebre cap ofensa? És la experiència? És la edat? Què fa que encara m’emocioni amb aquella cançó de Serrat o amb el desig dels seus llavis?
Arribats a aquestes dates assenyalades, el món, i dic el món amb totes les lletres, és ple de bons desitjos, de bons propòsits i de gent que diu i repeteix allò de l’esperit de Nadal i els vents nous de l’any nou i  que això hauria de ser tot l’any i no només uns dies i bé, ja sabeu de que parlo, jo també hi participo cada any, de vegades  amb entusiasme, de vegades amb esperit crític, tal qual com la vida és, tal qual com les persones som: imperfectes, i sobre tot duals, duals en el sentit que som capaços de fer bons propòsits, amb total sinceritat, un dia i a l’altre auto excusar-nos sense cap problema de consciència, o sí.
Ai, ai, potser és que em faig gran, potser és que també aquest dies tenen alguna cosa de morir i tornar a néixer, com l’any que s’acaba i el que comença, com un canvi de cicle, com la natura, com la vida, que també un dia s’acaba per a tot i tothom.
Què en quedarà de tot això quan no ja no siguem en aquest món? Els grecs, una altra vegada ells! creien que la immortalitat consistia en passar a la història, altres pensen que, com formem part del món, de la matèria, doncs no morim mai, nomes ens transformem, com en totes les coses tots tenen la seua part de raó i tots s’equivoquen, així és la condició humana i aquesta és la gràcia de viure: creure, creure i creure en alguna cosa, en la vida i en l’amor, en la eternitat i en la reencarnació o en l’aigua i  les pedres, tant és!... la gent que té un pensament religiós i sincer, té un avantatge molt gran, els descreguts ens aferrem més al present, que és el més important, al cap i la fi no hi ha res més, sense oblidar que el present és el fill del passat i el pare del futur i que tot és tan gran i inexplicable i, tan petit e inescrutable, com l’univers o una munió de cèl·lules juntes que fan que existeixi una cosa que hem acordat que es digui vida.
Qui no vol una vida feliç i intensa, sense problemes ni traumes? Què seria del dia sense la nit? Ja tornem a la dualitat que fa que siguem el què som. Al final crec que quan arribéssim al final, quan estéssim a punt de perdre la consciència per sempre (realment el que val és la vida o la consciència?) que serà el més important? Haver viscut amb el cos a tope o amb la consciència tranquil·la?
No sé com anirà, es pot estar segur de ben poques coses! però sí sé amb seguretat que aquest any m'ha passat una de les millors coses que et poden passar a la vida, ser iaio!


 Ups! quina parrafada! que passeu els millors dies! 


dissabte, 13 de desembre del 2014

Per Santa Llúcia un pas de puça!.


Informació del bloc La devocioteca.


                                                 Església de Flix, Santa Llúcia a la dreta.


Abans de 1582, per Santa Llúcia el dia ja creixia

Roger Costa esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça’, i creient que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13”. 
Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català recull que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys e el zenit, és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, als ulls populars, a una passa de puça.
L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma sobre el calendari vigent fins aleshores de part del papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys. 
La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0.0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte que, com exemple, que “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu. 

Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la bula del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en quest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre: aquell any, doncs, sols tingué 355 dies
És així, com recorda Roger Costa, “Santa Llúcia, que sempre havia estat el dia 13, es va començar a celebrar abans del solstici des del qual s’havia anat desplaçant”. I, per aquest motiu ben comprensible, les dones i homes d’abans de 1582, creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de claror i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer a la foscor.

dilluns, 8 de desembre del 2014

La Bassa de les Clotxes

Aquest dies, amb l'abundant pluja caiguda, la bassa de les clotxes estava espectacular!






Clotxa, antigament Cotxa o Quotxa, de clotxes n’hi ha a molts pobles, en general designen llocs d’aigua.
En toponímia és un terme genèric que designa un clot de poca profunditat. 
Amb el nom de l’indret de Flix que anomenem bassa de les Clotxes passa el mateix que amb el de la roca del Tormo, un tormo és un genèric toponímic amb el significat de penyal o gran bloc de roca isolat. És com dir “la clotxa de les clotxes o el tormo del tormo”
Per tant la bassa de les clotxes no es diu així perquè s’hi anés a menjar la clotxa, sinó perquè precisament una clotxa és una mena de bassa, d’aquesta manera s’entén millor el nom del plat més típic de les nostres terres, per la forma de clot o de clotxa que té el pa que s’utilitza de suport pels ingredients.

dijous, 4 de desembre del 2014

Fruites (gairebé perdudes) de tardor, les nespres.

En aquest temps, collíem les nespres i les esteníem a l'esgorfa en un canyís, és un dels fruits dels que es conserven pocs arbres, l'altre dia en vaig trobar un, l'aroma d'un nespre madur va ser com un glop d'infantessa.






dilluns, 24 de novembre del 2014

És temps de fer aulives!

És temps de fer aulives! Encara que aquest any sembla primavera enlloc de tardor, a casa han florit els rosers i treballar collint aulives en mànigues de camisa no és gaire normal.
Piti, la meua companya, diu que això de fer les aulives ja no és lo que era, que això dels compressors i les pintes mecàniques li han tret aquella mena d’encant que tenia...i té raó!
Ara ja no sens el moixons cantar ni les olives fent clac, clac, clac donant cops als esglaons del banquet, també parles molt poc, gairebé res, perquè el soroll no et deixa.
Bé, mun fill diu Pau, i també té raó, diu que abans anàvem en carro i ara en cotxe o tractor i que la feina és molt més lleugera.
Al temps dels meus iaios, collien aulives en escales de 16 esglaons! Josep Llop de cal Ranci cantave jotes i Josep Masip de Xuximet cantave sarsueles! Abans d’arribar aquestes pintes modernes escoltàvem la ràdio i fins hi tot algú encara cantava, potser caldria reivindicar instruments menys sorollosos!























divendres, 14 de novembre del 2014

Teranyines.

Un matí boirós ens sorprèn amb un paisatge de seda, per la nit  les aranyes es gronxen damunt de raigs de lluna.














dilluns, 10 de novembre del 2014

2a. Caminada pel camí del final de la Batalla de l'Ebre.


El pont de ferro de Flix, situat a l'antic pas de barca del riu de dalt, va ser el testimoni del final de la Batalla de l'Ebre la matinada del 16 de novembre de 1938. La torre gran del Castell Nou de Flix és un escenari excepcional de la retirada i el final de la batalla que va decidir la Guerra Civil. La panoràmica de la serra de la Fatarella, el tossal dels Montredons, darrer lloc de comanament de Tagueña, el riu, el camí cap el pont de ferro, etc. ens poden fer reviure els darrers dies de la batalla.
L'any passat, coincidint amb el 75è aniversari vam fer la primera caminada pel antic camí de la Fatarella a Flix, per on van baixar, entre d'altres, els republicans que es retiraven per a repassar el riu després de 115 dies d'una dura batalla amb milers de morts, ens va nevar! tal com va passar aquell dia de 1938. Aquest any hi tornarem, si voleu apuntar-vos o tenir més informació cliqueu aquí.