dimarts, 27 d’octubre del 2009

Alfolí de la sal.

La sal és un compost mineral i químic, clorur sòdic. No té calories ni proteïnes ni hidrats de carboni, la sal no refinada conté restes d’altres minerals. S’utilitza a la cuina com a conservant i per a millorar el sabor dels aliments. Antigament tenia molt valor, sovint com a signe de prestigi social o vàlua econòmica. Amés s’ha emprat per a netejar, tintar i blanquejar teixits i en la preparació de cuir i pells. És essencial a la nostra dieta en petites quantitats, es necessari aconseguir al cos un equilibri entre el sodi i el potassi.
La sal es pot extraure de la terra o obtindre-la del mar per evaporació (sal Marina) i hi ha moltes reserves naturals al món.Una salina és un lloc on es deixa evaporar aigua salada per a deixar només la sal, assecar-la i recollir-la per a comercialitzar-la. Hi ha dos tipus de salines, les de la costa que utilitzen aigua de mar i les d’interior que utilitzen aigües de fonts salades degut a que l’aigua travessa dipòsits de sal subterranis. Les salines ja s’explotaven en temps dels romans, tenien grans factories de salaons i en necessitaven molta. Aquest ús va donar una gran valor estratègic a la sal, com a mostra de la seva importància històrica el terme salari prové de sal, ja que s’utilitzava com a mitjà de pagament. Al segle XX, amb l’aparició de altres mètodes de conservació, inclosa la refrigeració artificial, l’ús de la sal es redueix dràsticament i les explotacions salineres ho fan proporcionalment. Es tanquen sobre tot les salines d’interior que de vegades només s’exploten amb mitjans artesanals per a la ramaderia, el pernil o per a desfer el gel de les carreteres a l’hivern, algunes s’estan reconstruint pel seu valor etnogràfic i històric.
No es estrany doncs que es volgués controlar la seva venda i distribució per la seva importància econòmica, va ser patrimoni reial des del s. XVI, constituïa uns dels productes “estancats” (1) fonamentals, per això tot el procés de fabricació i comercialització estava sotmès a un rigorós control. Cada salina tenia un territori clarament delimitat, on existien Alfolís (2) (magatzems majoristes) i Toldos (botigues de minoristes), que s’abastien d’aquells. Alfolistes i toldistes estaven obligats a portar llibres de registre on havien d’anotar totes les entrades i sortides, assenyalant la data, comprador i quantitat subministrada.
L’any de 1869, el govern lliberal va abolir l’estanc de la sal i es van posar a la venda la majoria de les salines de l’estat.
Flix era un dels llocs on estava situat un dels reials alfolís de la sal, des d’on es distribuïa a una bona colla de pobles:

“GRANADELLA, POBLA Y BOVERA, V. S. de España , provincia de Cataluña, corregimiento y obispado de Lérida ....y la villa de Flix está á la otra parte , pero tocando al Ebro, y también es del mismo obispado: en ella está la administración y Real alfolí de la sal , que surte todo este terreno”
Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Sebastian de Miñano y Bedoya,1826.

La sal era un producte molt preuat, fins hi tot en temps de guerres, com les carlistes, era objecte de robatoris:

“Es por desgracia un hecho público, y bien doloroso, el acrecentamiento que tuvo la facción en el principado de Cataluña en el año de 1835 , y por tan funesto motivo la empresa sufrió extraordinarios quebrantos por los robos de sales hechos en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña; y siendo condición terminante de la escritura de arrendamiento “que se habían de abonar los perjuicios en el caso que de las sales existentes en las fábricas ó alfolíes se apoderase fuerza armada enemiga, ó las consumiese ó expendiese”, la empresa reclamó la indemnización del importe de estos perjuicios, dirigiéndose á la junta superior creada en Barcelona...

…mas no debe perderse de vista que en la misma estaba comprendido el importe de los robos ejecutados en las salinas de Alfaques, Flix, Gerri y Santa Liña …

...y por último diferencia de los precios en que los jefes de columna de las tropas leales Don Antonio Azpiroz y Don José Maria Iriarte habian vendido las partidas de sal que extrajeron de las salinas de Gerri y del alfolí de Flix, de que ya se habian aprovechado en otras ocasiones los facciosos; á cuyas partidas hubo despues que unir el importe de los robos que el cabecilla Tristany hizo del mineral de Cardona en los meses de noviembre y diciembre del mismo año de 1836...

Memoria expositiva, acompañada de los principales documentos, de lo ocurrido a la Empresa de salinas que fue del Principado de Cataluña
Pedro Gil.  Imp. del Colegio de Sordo-Mudos, 1838
Original a la Biblioteca de Catalunya

No sabem on estava situat aquest alfolí, però podem suposar que no hauria d’estar situat gaire lluny del port de Flix, on la descarregarien del llaüts que la pujaven de les salines del delta.
De la sal, clorur sòdic,més aigua, mitjançant un procés que s’anomena electròlisi, s’extrau clor , hidrogen i sosa càustica que són i han estat els productes principals de la fàbrica des de l’any 1897, arriben per tren moltes tones diàries, de sal industrial, procedents de les mines del de Cardona.

La sal ha estat molt important per Flix al llarg dels segles.
 
(1) El terme “estanc”, que avui dia associem a les botigues on es ven tabac, originalment afectava a d’altres productes:
ESTANCO: Corresponde este término al contrato o asiento por el que alguien concede a otro, o el rey a sí mismo, el monopolio de venta o fabricación de un determinado producto, que desde este momento queda estancado, llamándose "estanquero" al que queda autorizado a la venta al por menor. En la época del Catastro eran varios los productos estancados, siendo los principales el tabaco, la sal, los naipes y la nieve. En Córdoba aparece también el "estanco de lutos" y otro más novedoso, el del "turrón", así como el de "fuegos de artificio".
(2) Alfolí: antigament alhorí, de l’àrab hispànic alhurí i aquest de l’àrab clàssic hury: magatzem de sal.



dissabte, 24 d’octubre del 2009

Ús habitual del català.

Avui ha passat per Flix el Correllengua. Ja fa dies que vaig llegir un article sobre l’ús habitual del català a Catalunya, vaig pensar que si s’ha de fer una enquesta sobre això vol dir que la situació no és normal, si ens plantegem quin és l’ús habitual del català és que alguna cosa no va bé.
Efectivament, ús del català:
.- Alt Pirineu i l’Aran 60.1 %
.- Comarques centrals 56.7 %
.- Comarques gironines 50.9 %
.- Àmbit metropolità 27.8 %
.- Camp de Tarragona 33.1 %
.- Àmbit de ponent 64.4 %
.- Terres de l’Ebre 72.8 %
Vist això, com pot tenir trons algú de dir que el castellà està discriminat o amenaçat a Catalunya.
L’enquesta hauria hagut de preguntar també quants dels que usen habitualment el català, també parlen castellà i quants dels que ho fan en castellà parlen català.
A l’estat espanyol hi ha diverses llengües cooficials, quin percentatge de la gent de tot l’estat les coneix? cal recordar que ni al parlament ni al senat, on en teoria hi ha la representació de tots els membres de l’estat espanyol no es poden parlar?.
Ningú de fora de Catalunya defensarà la nostra llengua, això és un deure i un dret nostre. Expressar-nos en la nostra llengua no és un caprici, la meva mare em cantava les cançons de bressol en català, els noms de les muntanyes, els rius i les valls són en català, jo somio en català, renego en català, estimo en català...
Mireu els dos extrems de l’estudi sobre l’ús del català:
.- Àmbit metropolità 27.8 %
.- Terres de l’Ebre 72.8 %
Som la reserva de Catalunya? ho som igual que les reserves índies als Estats Units? som un exemple a seguir? parlem la nostra llengua, és amb la que ens hem fet grans, la cortesia de parlar en castellà a qualsevol nouvingut té un límit, l’esforç que fa aquest per entendre'l i, encara més, si un anglès no entén ni el castellà i el català, perquè li parlem en castellà?.
Hi ha un motiu molt important, crec jo, entre d’altres, per a que siguem la reserva, ha estat el nostre aïllament de fa molts anys, però això no treu que la realitat sigui que aquí es parla més el català que a la resta de Catalunya, no defallim, parlem en català i fem-ho amb el d'aquí, fem-ho dient bajoca i aubergi, perquè amés això també vol dir que encara conservem una important riquesa de paraules que ja fa molt temps, segons com alguns segles, que no s’utilitzen en cap més lloc, això és un patrimoni molt important que s’ha de conservar.
Jo, i segurament molts com jo, seria menys independentista si la situació de la llengua fos normal.
Ep! he dit menys no gens!

divendres, 23 d’octubre del 2009

La pedrera de la Boca-Bovera












Una de les coses interessants que ens trobarem a l'itinerari exterior del meandre, quan estigui acabat i senyalitzat, és una antiga pedrera.
Text de la fitxa arqueològica:
La pedrera de Boca Bovera avui abandonada, presenta en un llarg tram, d'uns 150 m, a banda i banda del riu de la Cana, traces i mostres d'aquesta explotació. Les parets de la pedrera mostren signes del procés d'extracció, com testimonis de l'execució de cunyes i perforacions. Els grans talls de pedra eren extrets progressivament dels diferents estrats horitzontals en els que es presenta el subsòl. L'extracció de pedres desbastades es localitzen al llarg de la riba, algunes en un estat avançat de preparació. L'explotació devia ocupar una superfície més important; avui l'àrea conservada és l'únic testimoni d'aquesta activitat constructiva.
Tot i que l'explotació d'aquesta pedra té uns orígens coneguts documentalment des d'època baix medieval, les seves qualitats i característiques fan probable que és trobés en producció en època clàssica.
Els documents històrics fan menció especialment a l'extracció d'aquesta pedra per a la construcció de la seu catedralícia de Tortosa; concretament de l'inici de les obres de l'edifici gòtic. L'any 1376-77 es paga només a tres piquers que treballen a Flix tallant pedres 15 dies, en total més de 300 pedres i quatre dotzenes de peces grans. Aquests materials van ser utilitzats en la construcció de les capelles de les darreries del segle XIV. L'any 1584 de les pedreres de Flix van sortir les pedres principals per realitzar la portalada de l'església de Sant Domènech de Tortosa, segons es desprèn dels pagaments a Joan d'Arbeca, picapedrer de Flix.

Bibliografia:
ALMUNIA BALADA, V., L'obra de la Seu de Tortosa: 1345-1441. Tortosa: Publicacions de l'Institut d'Estudis Dertonenses,3, 1991.
Fitxes de l'Inventari Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat de Catalunya, Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003.
GARCÍA HINAREJOS, D., Martin García de Mendoza y la arquitectura del renacimiento en la diócesis de Tortosa (1581-1615), Tortosa: Arxiu Històric de les Terres de l'Ebre, 2000.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Itineraris del meandre


Ja s’ha iniciat les obres dels itineraris del meandre, és una actuació completentària a les obres que s’estan fent a les façanes fluvials, el que discorre pel marge esquerre, que anomenem exterior està mol avançat, l’altre de moment no hem aconseguit enllaçar-lo.
Cal recordar que serà només per a ús de vianants i ciclistes i que el paisatge per on passa, sobre tot l’exterior, és espectacular. S’hi instal·laran dos panells informatius als extrems, un a l’antiga pedrera del marge esquerre del riu de la Cana i un altre a l’antic pas de barca del riu de dalt.

1.- Inici del itinerari exterior, zona enjardinada de la Devesa, aquest hauria de ser l’entroncament amb el camí de Sebes, quan es faci el pas subterrani, també GR-99, que passa pel poble i la barca, direcció al camí de Vinebre. També és previst que el pont tingui una pas per a vianants encara que no se sap quan es farà.
2.- Fins aquest punt el condicionament del camí és molt senzill, no s’ha de fer de nou, només cal endreçar-lo des de la zona enjardinada fins la depuradora.
3.- Aquest seria el itinerari “natural”, però hi ha la parcel·la on s’ha de construir la bassa de “llacunatge” de la depuradora i a les parcel·les de la teuleria fins el riu de la cana no s’ha pogut arribar a cap acord amb els propietaris, per tant des de la depuradora s’haurà d’anar per la carretera fins al riu de la Cana.
4.- Riu de la Cana, aquí hi va una passera de fusta.
5.- Es tracta d’eixamplar el sender del riu de la Cana fins passada la bomba del mas de Soc, és relativament senzill, només s’haurà de condicionar adequadament el pas per algunes barrancades.
6.- Des de la bomba del mas de Soc fins la bomba dels Castellons és un tram nou i a continuació hi ha el camí existent fins la barca.
7.- Pas de barca i entroncament amb el GR-99 (que va pel mig del poble) i camí de Vinebre.
8.- Passeig fluvial des de la barca fins la roca del Tormo, des d’aquí es podria escollir entre tornar al pont, per la circumval·lació i / o fer el itinerari interior en un sentit o altre (camí dels Xofars o de les Illes si finalment es pot fer).
9.- Camí dels Xofars, asfaltat.
10.- Itinerari per connectar el camí de les Illes amb el del Xofars, no s’ha pogut localitzar a dos propietaris.
11.- Camí de les Illes.
12.- Resclosa, inici del itinerari interior.
13.- Camí de l’antiga barca del riu de dalt.
14.- No tenim el permís del propietari, de tota manera igualment des de la resclosa fins el seu límit, és una zona molt interessant.

Col·laboració ciutadana.


Es demana la col·laboració ciutadana per a intentar salvar aquestes moreres del Passeig de l'Ebre, hi ha algú que està intentant matar-les i sembla que amb una ja ho ha aconseguit, les altres que vàrem plantar la primavera passada estan en perfecte estat.
Si algú sap qui és, si us plau, dieu-li que els arbres són éssers vius i que estem donant un mal exemple de civisme a les noves generacions que ho veuen.
Dieu-li també que les voreres són un espai públic i que els diners que va costar arrencar les mèlies (corrien el risc de caure, de fet una ho va fer) i plantar dos arbres més adients els hem pagat entre tots.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

El fil secret de la història. Patrícia Gabancho.

“El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament pel nostre daltabaix i les seves seqüeles.”
Josep Palau i Fabre

Aquest llibre, de Patricia Gabancho, ens narra episodis de la història de Catalunya des d’una perspectiva insòlita. A través d’alguns personatges prou coneguts i d’altres que no ho són tant, fa la crònica de la rebel·lia catalana, d’aquells que no van acceptar els límits del pensament oficial i que, en transgredir-los, van obrir camins.
El fil secret de la història és una apassionant visió de Catalunya a través dels esoterismes medievals, dels alquimistes i els bandolers; de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis i els precursors del segle XIX, que van ser l’autentica Renaixença: i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX. I també de com aquell fil tènue de la inquietud heterodoxa continua present en la convulsa societat del 1900.
És ben bé la història que no ens han explicat prou, perquè la història oficial volia i vol un país endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen.”
A les pàgines inicials, en el context aproximat de l’any 1000 diu:
“Un país petit i perifèric: el mapa ens dóna un tros de geografia que toca a mar, que té l’espinada pirinenca com a temptació divisòria, i dos veïns amb molta terra per córrer: les futures Espanya i França. Terra, en aquells temps, era poder: aliment i personal per a les guerres, o sigui riquesa. Estem acostumats a veure la Catalunya antiga (potser només veiem la medieval) com un país atractiu que ens va deixar uns textos literaris d’una rara perfecció, que vivia un model cívic pioner que podem lluir a tot arreu i un capítol de la història que no reca de qualificar de reeixit. Tot això és cert. Però la veritable gràcia que té aquest país és que la seva plenitud es produeix en un moment de llibertat absoluta: no hi havia motlles, ni camins fressats ni pautes. Tot estava per obrir, per encetar. I una cosa més: igual que en els moments històrics brillants que havia de viure més tard, el país es va organitzar a partir de la cultura. Sembla ben bé que aquesta és la única saba, o potser caldria dir la única força vertebradora, que duu Catalunya a la plenitud” ...
...“Catalunya no és un país de conquesta. És cert que tenim la èpica dels almogàvers – bestiotes llançades a la batalla com una càrrega de rinoceronts – i la guerra interminable contra el moro; però això, en la construcció primerenca del país, no hi és; això apareix quan el país s’arrenglera. Catalunya neix marginal, tranquil·la i tolerant. És un país alhora pirinenc i mediterrani, i potser d’aquí, i d’aquesta tolerància sempiterna que és prendre’s les coses amb distància i ironia, brolla la cultura. Al capdavall, la cultura és sempre una interpretació de l’entorn, dels fenòmens que envolten un poble i, no ho oblidem, de la relació amb els “altres”, els de fora.”
A partir de les assemblees de Pau i Treva de l’any 1018, els Usatges, que són pioners a Europa, etc. comença el relat de la història de Catalunya.
“Catalunya s’adorm profundament, com el óssos a l’hivern, durant 20 o 30 anys però no pas més: una generació acusa el cop que depara la història i la següent es refà. I el desvetllar de Catalunya es fa posant-se al dia, perquè porta la modernitat en els gens, i així és com es retroba a ella mateixa: Llavors s’adona que Espanya és una altra cosa, i a partir d’aquí la disputa pel poder ve en cascada: la història és això. Mirem sinó la cronologia: el 1760 es prohibeix l’ensenyament en llengua catalana, dos anys abans neix la Junta de Comerç que amés de dedicar-se a comprar i vendre promou l’ensenyament, perquè crea escoles tècniques; la innovació, perquè paga patents industrials; i la cultura perquè finança l’obra monumental d’Antoni de Capmany.
És doncs la societat civil la que, girant-se d’esquena al poder borbònic, funda les acadèmies de ciències i lletres que van començar a teixir un altre cop l’entramat del país. Això sí que aguanta una cultura. Pensem que a la voreta d’aquesta societat, la inquisició espanyola munta, a Barcelona un acte de fe el 1792, i no va ser l’últim. És una societat que neix i que vol créixer, i una altra que n’és el llast, però que conserva el poder”.

Aquest és un llibre molt interessant (gràcies Francesc) per a llegir poc a poc, per a tornar enrere si cal, per a reflexionar sobre què i qui som i d’on venim els catalans i sobre tot, la pregunta fonamental, perquè!.

divendres, 9 d’octubre del 2009

La cisterna del Castell nou












Les obres del castell van a bon ritme, ja es pot veure la cisterna buida de runa, amb el seu "sobreixidor" i també tal com es van refent algunes parets, suposo que ara quedarà desmentida del tot la creença en l'existència d'un túnel fins el riu.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Acte final jornades




Amb la realització de les jornades sobre el bosc de ribera a Sebes, on malauradament no he pogut assistir, i la projecció de l'audiovisual de Francesc R. Visa a la biblioteca, coincidint amb la inauguració de l'esposició Maus, hem posat punt i final a les jornades de patrimoni històric i natural que s'han desenvolupat durant tot el mes de setembre.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Itineraris del meandre










Una altra actuació que ha començat, es tracta dels itineraris del meandre, el que va per l'exterior (marge esquerre del riu), està força avançat i serà espectacular, el de l'interior encara no està clar si s'aconsseguirà connectar els tres camins existents (Xofars, Illes i davall del castell), així com l'exterior transcorre gairebé tot per parcel·les municipals, el de l'interior ho fa per unes quantes parcel·les particulars, amb els propietaris de les quals encara s'està parlant.
Cal recordar que serà un camí, de dos metres d'amplada, exclusivament per fer a peu o amb BTT.

dijous, 1 d’octubre del 2009

El castell nou.











Ja han començat les obres del castell i ja es comença a veure molt diferent, molta gent va poder veure a l'exposició en què consisteixen les obres, crec que per a molts flixancos, això és una il·lusió que s'està fent realitat.