dissabte, 31 de desembre de 2011

Feliç 2012?


Vagin per endavant els meus sincers desitjos de salut, pau i felicitat per a tothom. L’interrogant del títol no vol dir altra cosa que recordar allò de que a la vida no hi ha res que sigui veritat o mentida, és allò “del cristal con que se mira”.
 2012 des de quan? Anys de quants dies? Realment no són 2012 anys ni des de fa 2012 anys, sense anar més lluny al segle XVI es van suprimir 15 dies del mes d’octubre... bé no vull parlar de la història del calendari, al final el que importa és que hem convingut que sigui així, la resta és una altra història.
Ho he de reconèixer, m’emociono, faig allò de la llagrimeta, fins i tots sanglotejo, amb coses que per a d’altres són tonteries, sensibleries, coses fàtues i sense importància, ep!  Mai ho diré en públic i en tot cas ho faig dissimuladament al cine, davant la tele, per la xarxa o fins hi tot, de vegades, pel carrer.
Sóc estrany? Realment em va arribar a tocar la fibra “Tú a Boston y yo a California”? És que emocionar-te amb “Polseres vermelles” no té gràcia, és que si no ho fas, una de dos o ets mort o ets de fusta. Perquè se’m posa la pell de gallina amb algunes cançons que mai diré quines són? Perquè m’emocionen alguns records?
La gent que en sap d’aquestes coses diu que al teatre, al cinema o a la literatura està tot inventat des dels temps dels grecs, potser és així, però ai amics i amigues! I els matisos? Aquelles notes musicals en el moment oportú, aquelles imatges, vistes o imaginades, quan menys t’ho esperes o quan estàs completament desarmat i les cuirasses i les armilles són a l’armari? aquell somriure, aquella carícia, aquella paraula, aquell gest? ai, ai, aixxx! Què fa que els sentiments surtin i es manifestin? Una guspira? Una reacció química? Què fa que ens tornem tous amb la edat? Que aprenguéssim a perdonar abans de rebre cap ofensa? És la experiència? És la edat? Què fa que encara m’emocioni amb aquella cançó de Serrat o amb el desig dels teus llavis?
Arribats a aquestes dates assenyalades, el món, i dic el món amb totes les lletres, és ple de bons desitjos, de bons propòsits i de gent que diu i repeteix allò de l’esperit de Nadal i els vents nous de l’any nou i  que això hauria de ser tot l’any i no només uns dies i bé, ja sabeu de que parlo, jo també hi participo cada any, de vegades  amb entusiasme, de vegades amb esperit crític, tal qual com la vida és, tal qual com les persones som: imperfectes, i sobre tot duals, duals en el sentit que som capaços de fer bons propòsits, amb total sinceritat, un dia i a l’altre autoexcusar-nos sense cap problema de consciència, o sí.
Ai, ai, potser és que em faig gran, potser és que també aquest dies tenen alguna cosa de morir i tornar a néixer, com l’any que s’acaba i el que comença, com un canvi de cicle, com la natura, com la vida, que també un dia s’acaba per a tot i tothom.
Què en quedarà de tot això quan no ja no siguem en aquest món? Els grecs, una altra vegada ells! creien que la immortalitat consistia en passar a la història, altres pensen que, com formem part del món, de la matèria, doncs no morim mai, nomes ens transformem, com en totes les coses tots tenen la seua part de raó i tots s’equivoquen, així és la condició humana i aquesta és la gràcia de viure: creure, creure i creure en alguna cosa, en la vida i en l’amor, en la eternitat i en la reencarnació o en l’aigua i  les pedres, tant és!... la gent que té un pensament religiós i sincer, té un avantatge molt gran, els descreguts ens aferrem més al present, que és el més important, al cap i la fi no hi ha res més, sense oblidar que el present és el fill del passat i el pare del futur i que tot és tan gran i inexplicable i, tan petit e inescrutable, com l’univers o una munió de cèl·lules juntes que fan que existeixi una cosa que hem acordat que es digui vida.
Qui no vol una vida feliç i intensa, sense problemes ni traumes? Què seria del dia sense la nit? Ja tornem a la dualitat que fa que siguem el què som. Al final crec que quan arribéssim al final, quan estèssim a punt de perdre la consciència per sempre (realment el que val és la vida o la consciència?) que serà el més important? Haver viscut amb el cos a tope o amb la consciència tranqui-la?
 Feliç any nou!

divendres, 30 de desembre de 2011

El cementeri nuclear no anirà a Ascó.



Poques vegades s'acaba un any amb una bona notícia per aquesta terra on vivim, ara fa dos anys que es va iniciar un malson que s'ha acabat avui. S'ha de reconéixer que aquesta gent del PP va per feina, en altres aspectes això pot ser un perill, en aquest, la veritat és que no m'esperava que anés tan ràpid. 
Treurem el cartell del bloc.
Ara potser podrem parlar d'un problema menys, esperem no haver de sumar-ne gaires més, esperem també que es comenci a parlar d'un altre tipus de futur, quan es passi la eufòria per uns i la decepció per uns altres.
Deixem-ho com un dessig per l'any nou que és a punt de començar.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Avui Serrat fa anys.

Avui és el seu aniversari! noi...gràcies per tot el que és tant fàcil de sentir i tant dificil d'explicar!






divendres, 23 de desembre de 2011

Passejada de tardor

El Castell Nou de vegades s'enmiralla a l'Ebre.

El riu de la Cana, un luxe de pont.


 Una parelleta...d'ànecs.



Un martinet molt presumit.


Ep! mataparents.




Una catifa  tardorenca de fulles d'àlber.




Aquests no sé com es diuen.



Pura tardor






Restes d'un antic aqüeducte i el pou a la Vall de Sant Joan






No és al Pirineu, és la Vall de Sant Joan, una terra molt fèrtil i antic camí natural cap a les terres de Lleida, per això es deia així al segle  XVI "Vall de Lleida"




La gent que arribava a l'Ebre per la vall es trobava amb el poblat de Sebes, l'heu de imaginar com jo que el veig, ple de cases, a dalt i als vesants.



I....la font de la Plaça dels Peixos amb fulles de til·ler.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Felicitació del Grup de Natura Freixe.

El Grup de Natura Freixe ens ha fet arribar la seva felicitació de Nadal en format de postal, aquest any la foto és del nostre fill Pau!


dijous, 15 de desembre de 2011

Una bona notícia

La passera de la captació del reg dels Vingalis, gairebé finalment!!!


dilluns, 12 de desembre de 2011

Cartes des de l'exili.



Maria va haver d’esperar mes de 50  anys per a tornar al seu poble i, encara que mai va perdre del tot el contacte amb la seva gent, ningú, o potser només algú en les mateixes circumstàncies,  es pot arribar a imaginar tot el que va sentir aquell dia. A mesura que el tren  anava escurçant la distància i es començaven a veure les tonalitats blavoses de la serra de La Fatarella , tal com el riu li feia arribar els reflexes argentats de l’aigua, així com retornaven els paisatges en altre temps coneguts i la visió de  les oliveres i els ametllers l’acostaven a la fi d’un llarg viatge, tornaven al seu pensament records molt amargs barrejats amb sentiments d’enyorança.
Les primeres cases del poble es van fer visibles i aparegué fugaçment la barca de baix, el tren va entrar al túnel i va sortir per la “boca la mina”, a l’estació esperàvem a la “tia de França” que havia hagut de marxar en plena joventut i tornava al seu poble, a la seva gent.
            Mai m’havia aturat a pensar quin aspecte tindria així que em vaig sorprendre una mica quan vaig veure venir per l’andana aquella dona alta i esvelta a la que  el pes dels anys i les penalitats passades havien deixat petjada a un rostre afable i a l’esquena una mica corbada, també em va sobtar el seu parlar, un català de Flix amb un marcat accent francès,  jo recordava només el castellà de les seves cartes, cartes des de l’exili...
                        San Martín por Salvangac, 9-4-1939.
Estimados padrina, tíos y sobrinos: Hoy he recibido su estimada carta en la que me ha llenado de alegría al ver que todos estáis bien de salud pues yo me encuentro bien hasta la hora presente.
            Sobre lo que me dicen de como me encuentro por aquí, pues les diré que bien, lo único que no se nada de mi José, que ya comprenderán las horas que paso, pero llegara el día en que algo sabré ya sea en bueno o en mal...  cuando me contestéis poned medios de mandarme una fotografía de todos o al menos de los niños que tengo muchas ganas de verlos y me acuerdo mucho de todos y no os olvido en ningún momento...
            Va baixar del tren carregada de menjar, impressionada encara pels records de les privacions passades anys enrere, al “temps de la gana”, fins i tot duia un pollastre al “ast”. A partir d’aquell dia va deixar de ser la “tia de França” i varem començar a anomenar-la tieta, o simplement Maria.
            Una vegada, per reis, quan jo era petit, m’havia enviat un osset de pelutx, que va ser la meva joguina preferida durant molt temps, sempre m’adormia amb ell i es va fer malbé de vell i gastat, en aquell temps mai em vaig preguntar que hi feia una tieta a França, de tant en tant arribava alguna carta, sobre tot per Nadal, més tard quan m’hi vaig començar a interessar la resposta sempre era la mateixa ”es que va haver de marxar quan la guerra”. Als últims anys ens enviava caixes de bombons i una vegada un llibre preciós de Toulouse Lautrec, nascut  a Albi, la ciutat on vivia.
Va ser una dels milers que van haver de travessar els Pirineus per salvar la vida, d’altres van patir una sort ben diferent...
           
San Martín por Salvangac 17.5.1939.
...una mala noticia debo darles i es que a nuestro queridísimo José lo mató un obús maldito i todos estamos muy tristes de pensar que ya no lo veremos mas, pobre José tan bueno que era para todos, que mala noticia nos ha traído la guerra, pero hay que tener paciencia pues son muchos los que han caído...
            Quan es parla dels exiliats de la guerra gairebé sempre s’esmenten noms celebres com ara Machado o Companys, però els veritables protagonistes van ser els milers i milers d’éssers anònims que sovint han estat oblidats per la història, la desfeta republicana els va agafar en plena joventut, uns van ser a la presó per no tenir forces o mitjans per escapar...
            Barcelona 15-10-1939
            < Saludo a Franco >
            Querida madre y hermanos:
            ...seguramente habreis recibido la carta que con fecha  8 del corriente os envié del campo de concentracion de Horta...
            Estando allí vinieron  oficiales de ingenieros a buscar personal especializado como mecánicos o  ajustadores, me presenté como tornero, me examinaron y aprobaron llevándome a un campo de trabajo, en donde estoy ahora, se trabajan 9 horas diarias y 3 los domingos por la mañana, dicen que ganamos dos reales diarios...
La majoria es va recloure en vida en l’anonimat sobre tot a les grans ciutats, molts d’altres van optar per fugir a França “carros que van amunt plens i curulls de mobles i matalassos i àdhuc gàbies d’aviram, cada carro és una família que se’n va, cada renglera de carros és una vila que es buida” en els anys següents molts mantenien viva l’esperança de tornar aviat.
            Gignac 10.3.1942
            Muy distinguido amigo:
            Recibí tu apreciada carta en la cual me llenó de alegría al tener noticias vuestras, tanto tiempo sin tener comunicación... por correo te mando una cajita que contiene unos injertos de viña de una clase muy buena, es blanca y la larga es muy buena para tardana y para guardar que en estos momentos se come uva natural como si fuera del tiempo, la de sarmientos cortos es para comer a su tiempo, esta no se guarda, te mando los injertos cortos porque la viña ya estaba podada, son para que los injertes con un nudo..... las conservaras bien para tener simiente para los dos para cuando yo vendré, si van bien las aumentaremos... aunque cuando vendremos tendremos que escoger un oficio porque no tendremos herramientas para trabajar.
            Tus hijos ya deben ser muy grandes y tendrás mucha ayuda, los míos también lo son y se llevan muy bien, ellos ya están hechos unos franceses, que con nada se les comprende que son españoles, particularmente en el hablar, hablan muy bien el francés...
            Els primers anys al país veí van ser especialment durs, no n’hi havia hagut prou amb una guerra quan en van haver se superar una altra, així que, durant uns quants anys més, les van passar de tots colors, després, amb la fi de “la gran guerra” van es van reforçar les esperances d’un canvi a Espanya i de poder tornar a casa, no va ser així, com és sabut.
            En aquells temps de tanta escassetat l’arribada d’un paquet amb coses ben senzilles es convertia en un gran esdeveniment.
            Salvangac 9.2.1943.
            En la fecha de hoy hemos recibido su paquete, no pueden imaginarse la alegría que nos ha dado, todos los compatriotas me preguntan como ha podido llegar este precioso paquete:
            Dos enaguas, una marrón y otra a cuadros, una camiseta de punto, tres culotes (calses), un par de medias, dos servilletas, dos fundas de cabezal, dos camisas de hombre, unos calzoncillos, una camiseta (samarreta), dos pares de calcetines, unas alpargatas y unos zapatos, hilo agujas e hilo brabante.
            ¿Es esto lo que mandaron? Suponemos que si, ya nos escribirán de haberse perdido algo, mas no lo creemos.
            ...y les digo a todos que yo también tengo muchas ganas de abrazarles y aquí me miro a todos los niños de las edades de ellos y me coge mucha tristeza al ver que vosotros estáis tan lejos y cuando veo los juguetes siempre me acuerdo de todos...
            Bueno queridos, es cuestión de escribir poco para facilitar la labor de la censura de lo contrario bien saben que no nos duelen palabras para con ustedes... pues ya saben  que estamos muy agradecidos de ver lo mucho que hacen por nosotros.....
Maria va passar a França la major part de la seva vida, però un és sempre d’on  ha crescut, els racons, records, amics de la infància i de la joventut son sovint els més enyorats.
            Jo vaig passar, ja fa uns quants anys, unes temporades llargues fora del poble, els sentiments d’enyorança eren difícils de superar de vegades i em feia un fart de parlar de Flix a tothom, quan tornava a casa, a la família,  als amics, als racons coneguts, inflava el pit i m’omplia de tot intentant recuperar el temps perdut. Una cosa així, multiplicada per  mil, per deu mil, per un milió i salvant  totes les distancies possibles, deu ser l’angoixa de ser tant lluny de casa i tornar al cap de tant temps.
            Aquests petits extractes de les cartes de Maria i d’altres familiars son un testimoni d’aquells anys d’amargs records que el pas del temps ha anat suavitzant, un exemple dels fils que han mantingut i mantenen els lligams entre la gent del poble i els seus exiliats, un homenatge a aquella gent que, encara que la vida se’ls hi va capgirar, van mantenir viva l’esperança de tornar a la seva gent algun dia . 
Salvagnac 26.3.1944
Queridísimos e inolvidables tíos y sobrinos:
No pueden imaginarse la intranquilidad que tenemos de no tener noticias de ustedes, es la tercera carta que escribimos sin tener contestación ¿es que están enfermos? Si les ocurre algo nos lo dirán enseguida, no pueden imaginarse lo que es recibir carta de familiares tan queridos en tierra extranjera, es lo único que te consuela y te da esperanza en tiempos mejores, en tiempos de que llegara un día de podernos abrazar, en fin paciencia y a esperar ese día que tanto tarda en llegar...
            De por aquí pocas cosas podemos contarles, ahora empezamos a trabajar los huertos y hacer venir algunos animales, única solución si queremos comer, Salvador continua en el bosque toda la semana y el domingo trabajamos como negros los dos, yo voy a hacer algunas jornadas a coser, pero voy poco ya que mi salud no es mucha, los sufrimientos pasados ya van saliendo y cada día mas...
            Va ser com si una vegada satisfet el desig de tornar, durant tants anys anhelat, es deixés anar i aquelles forces que la van ajudar a esperar tant de temps la van abandonar. Maria, desprès d’uns quants viatges mes, ens va deixar un matí d’estiu, ja fa alguns anys, gairebé sense adonar-se’n. Reposa a França, el país que la va acollir i on finalment es va integrar, no vaig parlar mai amb ella de la guerra ni de aquells tristos anys, només parlàvem de les coses d’aquí, del seu poble, en les seves cartes des de l’exili, però,  es reflexa amb tota cruesa el que havia passat.
            Un altre exiliat d’aquestes terres, l’Artur Bladé, ho resumia amb aquestes paraules:

“Encara que són les circumstàncies les que ho determinen, el català exiliat no perd mai l’esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera és una mutilació, t’han amputat de la terra. M’han obligat a sentir l’enyorament, però no se sap de cap català que s’hagi mort d’enyorança. Jo faig meus aquells versos de Pere Quart: no moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”. 




dijous, 8 de desembre de 2011

Què se'n ha fet de Fukushima?

El diari El Punt Avui portava aquesta notícia fa dos dies


i vaig pensar, com és que ja no és parla d’aquest accident tan important? Potser és que sóc jo que no m’hi fixo? 

Teclejo al Goggle "Fukushima el punt avui" i la meva sorpresa és encara més majúscula, la primera entrada és la que comentava abans, la segona una del mateix diari del dia 1 de desembre: 
TEPCO confirma la fusió nuclear a Fukushima 
Un informe afirma que el combustible del reactor 1 es va fondre completament, mentre que les del 2 i 3 ho van fer parcialment 


Aquest fet podria haver erosionat la paret del dipòsit de contenció, provocant un possible una fuga. 

La Companyia Elèctrica de Tòquio (TEPCO) ha conclòs aquest dijous en un informe que les barres de combustible del reactor 1 de la central nuclear de Fukushima-1 es van fondre completament arran de l'accident del 11 de març, mentre que les del 2 i el 3 ho van fer parcialment. 

Segons aquest informe, recollit per la cadena NHK, les barres de combustible del reactor 1 es van fondre completament formant una massa viscosa que hauria caigut a l'aigua acumulada en el fons del dipòsit de contenció, de manera que s'hauria refredat. El combustible, però, podria haver erosionat les zones més primes del dipòsit de contenció, d'uns 37 centímetres de gruix, provocant la ruptura de la paret i per tant un possible una fuga . 

En el cas dels reactors dos i tres, l'informe apunta que les barres de combustible es van fondre en un 57 i un 63%, respectivament, de manera que, probablement, aquesta massa viscosa també es va precipitar al fons del dipòsit, encara que sense ocasionar erosió. 

L'informe, encarregat per TEPCO a diversos instituts d'investigació i patrocinat pel govern del Japó, es basa en mesuraments de temperatures i quantitats d'aigua acumulades en els atuells de contenció, entre d'altres dades. 

El terratrèmol i el tsunami del passat 11 de març van provocar un accident nuclear a la central de Fukushima-1 equiparable al de la central de Txernòbil (Ucraïna) del 26 d'abril de 1986, considerat per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) el pitjor de la història. 

Com a conseqüència del col·lapse del sistema de refrigeració dels reactors de Fukushima-1, aquests van emetre a l'atmosfera grans quantitats de partícules radioactives. El govern japonès va establir una àrea d'exclusió en un radi de 30 quilòmetres des de la central que manté fora de casa a unes 80.000 persones. 

I les següents entrades ja són, del setembre (una) i per a la resta hem d’anar fins abril o març. 

Bé, jo tinc molt clar perquè no es parla d’aquest accident nuclear tan greu, que afectarà a persones de tot el món i que ha desplaçat, de moment a 80.000 persones fora de les seves cases. I vosaltres?

dilluns, 28 de novembre de 2011

Aigua

Us heu parat mai a pensar com s’ho feien quan no hi havia aigua corrent a les cases? Avui dia és tant senzill que amb un simple gest, obres una aixeta i raja aigua, però no fa tants anys l’aigua s’havia d’anar a buscar al riu, es clar que les necessitats eren unes altres i no hi havia ni rentadores, ni rentaplats ni dutxes, ni res de tot això que avui és tant habitual.
Sí que era però, una feina quotidiana, habitual i diària, que normalment feien les dones amb els càntirs al cap, damunt la capçada i els pitxells a les mans. També s’hi anava amb  animals, aquests carregaven més quantitat i les gerres es posaven en uns estris anomenats argadells.
Es de suposar, per tant, que l’aigua s’anava a buscar de bon matí i els carrers s’omplien del tràfec de les dones amunt i avall de casa al riu i del riu a casa. 
La capçada o capçana que es posava al cap per a assentar-hi els càntirs també s’usava per als coves i cistells quan es venia de l’hort amb la collita del dia. A mi sempre m’ha deixat perplex el veure les dones caminar tan tranquiles amb aquelles coses al cap, en un precari però segur equilibri, les fotos, de 1930,  són impressionants, jo encara les he vist venint dels horts pel camí dels Xofars, cap a casa, en caure les tardes d’estiu.





divendres, 25 de novembre de 2011

Enhorabona al Grup de Natura Freixe!

El Grup de Natura Freixe rep un premi per l’adaptació de les infraestructures de la Reserva Natural de Sebes a discapacitats visuals

L’Associació Discapacitat Visual de Catalunya ha atorgat al Grup de Natura Freixe el Premi “Joan Martí” per apropar la natura a les persones amb discapacitat visual. L’entrega del reconeixement es farà en el marc de l’entrega dels Premis de la Visió, que organitza anualment l’Associació i que reconeix en diferents categories a entitats, persones o institucions que amb la seva tasca proporcionen eines i activitats per millorar la qualitat de vida als discapacitats visuals.
El Grup de Natura Freixe, fundat l’any 1989, gestiona des de fa 12 anys la Reserva Natural de Sebes, on ha promogut diferents projectes d’adaptació d’itineraris; edició de material divulgatiu i educatiu; gestió i conservació d’hàbitats i espècies; acords de custòdia del territori; i projectes educatius com l’entorn d’aprenentatge.
Els darrers anys, un dels àmbits que més s’ha treballat ha estat el dirigit a persones amb discapacitats o dificultats d’accés al medi natural. Les passeres i observatoris s’han dissenyat i adaptat per accedir-hi amb cadira de rodes, s’han instal·lat plafons en Braille, s’empren materials i figures d’animals per identificar-los amb el tacte i amb les textures, i també es disposa d’audioguies. Bona part d’aquests projectes han rebut finançament de l’obra social de CatalunyaCaixa, a través de les convocatòries del programa “Tu Ajudes” dels darrers anys.
Entre els projectes innovadors, enguany s’ha dut a terme un adreçat a la gent gran dels centres residencials d’Ascó, Móra d’Ebre i Flix, que ha permès que els residents visitessin la reserva natural de Sebes. Aquestes visites es complementaven amb tallers d’estimulació sensorial fets als centres residencials. Entre els col·lectius a qui també s’han adreçat activitats específiques hi ha l’Associació Parkinson de les comarques de Tarragona.

dimarts, 22 de novembre de 2011

divendres, 18 de novembre de 2011

dijous, 17 de novembre de 2011

Paissatges de l'Ebre a TV3



Escoltar a Pere Josep Jiménez sempre és un plaer.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Associació Lo Riu, visita guiada a la línia fortificada de la Fatarella.

Dimecres vinent és l'aniversari del final de la Batalla de l'Ebre. L'associació Lo Riu ha fet aquest matí una visita guiada a la línia fortificada de La Fatarella, un element vital per a la retirada dels darrers soldats pel pont de ferro de Flix.
Una visita molt interessant a la que he pogut assistir i de la que us deixo unes quantes fotos. Hem pogut veure l'exposició, les restes de les fortificacions, les trinxeres i el centre de comandament del XVè cos d'exèrcit, hem fet també una ofrena floral al darrer a un dels darrers combatents de la Batalla de l'Ebre:

"Es visitaran les fortificacions on, l’estiu del 1938, l’exèrcit republicà va construir un sistema de fortificacions de ciment, amb nius de metralladora, trinxeres i un gran nombre de refugis subterranis, en una petita àrea summament estratègica per aconseguir el control dels passos del riu per Riba-Roja, Flix i Ascó.

Aquest sistema de fortificacions era condició necessària però no suficient, calia comptar però amb el factor humà, que en aquest cas vol dir el sacrifici de quasi un miler de soldats republicans, les restes dels quals encara desprès de 72 anys, estan enterrades al camp de batalla.

Durant la visita es dipositarà un ram de flors, a la trinxera, on el passat mes de setembre, durant les excavacions arqueològiques dutes a terme per el CSIC, la Universitat de Barcelona i l’Associació Lo Riu es van localitzar i exhumar les restes d’un soldat republicà, que disposat a tot va presentar la darrera resistència a les tropes franquistes a la Batalla de l’Ebre, el seu sacrifici com el de tants altres soldats fidels a la república, va permetre que el gruix de l’exèrcit de l’Ebre pogués passar el riu de manera ordenada salvant la vida de molts soldats. 

Desprès de la visita guiada, a la sala d’exposicions de La Fundació el Solà de La Fatarella, es podrà visitar l’exposició “1938. La darrera resistència republicana a l’Ebre”. L’exposició consta de panells explicatius i fotografies de tot el procés de localització i identificació de les restes de la línea fortificada de La Fatarella i de tot el procés de recuperació d’aquest espai històric del final de la batalla de l’Ebre, que està realitzant la nostra entitat. També es mostren les fotografies fetes per soldats italians, on podem veure l’estat en que va quedar el camp de batalla desprès de 48 llargues hores de resistència republicana."
















divendres, 11 de novembre de 2011

LES RAONS ECONÒMIQUES DE LA INDEPENDÈNCIA

DIVENDRES 11 A LES 19,30 H

A CA DON VENTURA 


Amb:

Pere Muñoz

Xavier Vega

Francesc Barbero

i

ADAM TOMÀS


Reprodueixo aquí un article de Francesc Barbero i Escrivà oublicat al bloc Plaça Major perquè penso que diu les coses molt clares.

"El passat dissabte 29 d’octubre el company David Larrossa, de Solidaritat per la Independència, va convidar a Flix gent de la Plataforma Catalunya Estat. Va ser una xerrada força interessant on es va fer una presentació sobre els motius i els efectes que té el dèficit fiscal sobre Catalunya i els seus ciutadans.

Per més conegudes que siguin les dades, per més que tingui claríssim que suposa que l’estat espanyol ens tracti com una colònia, cada cop que assisteixo a un acte d’aquest tall no puc evitar indignar-me.

Les dades varien segons les fonts i els mètodes emprats per al càlcul però hi ha una forquilla (entre el 8-10% del PIB català) que inclou tots els càlculs realitzats, ja siguin independents, de la Generalitat o fins i tot els del Ministerio de Hacienda. Sense anar més lluny, els que va presentar Mas-Colell, el conseller d’Economia, fa un parell de setmanes i que xifren la diferència entre el que l’estat recapta aquí i el que després hi inverteix en un 8.9% del PIB català.

Donat que el PIB anual català és d’uns 210.000 milions d’euros, la xifra del dèficit fiscal oscil·la entre els 17.000 i els 21.000 milions d’euros. Que suposa aquesta xifra?
Per exemple, el pressupost de la Generalitat són 32.000 M€, la partida més gran dels quals es destina a Salut: 9.100 M€. Les famoses retallades en sanitat són de l’ordre de 600 milions (l’any passat el pressupost de Salut era de 9.700 M€).

És inevitable fer-se algunes preguntes. Hem de semblar un país en vies de desenvolupament quan les retallades en sanitat equivalen al que Espanya ens pren en impostos en 12 dies (a raó de 50 milions al dia)? Perquè coi hem d’aguantar uns serveis públics deficitaris -ja ho eren en època del tripartit, les retallades de CiU l’únic que han fet és agreujar-ho- que ens posen a la cua d’Europa en despesa sanitària?

Perquè algú pot pensar que més de 9.000 milions (10.100, si comptem la despesa de l’ICS, CatSalut, fundacions i altres organismes sanitaris autònoms) en salut són molts diners. Ho són? Això quan és respecte el PIB català? Doncs no arriba al 5.8%. Comparem-ho amb el que s’hi gasten a Europa. D’entrada la despesa mitjana en salut a la Unió Europea (la dels 27, no només la zona euro) és del 7.4%. Però és que a Bèlgica (8%), França (8.3%) o el Regne Unit (8,5%) la despesa és encara força més alta. Es clar, però aquests són països rics! diran alguns. Bé, d’acord. Són països rics. Comparem-los amb Catalunya. França té una renda per càpita equivalent a un 111% de la mitja europea, el Regne Unit del 116 i Bèlgica del 118. Catalunya la té també precisament del 118. L’estat espanyol està en el 105, però és que la despesa en sanitat a l’estat espanyol és del 6.7%!

Si ho voleu en dades per càpita, a Espanya s’inverteixen en sanitat 1.500 € per persona i any, la mitja europea són 1.900 i a Catalunya tenim la magnífica xifra de 1.200 euros per persona i any.

Haver de patir aquesta situació quan som un país tant ric com França o Bèlgica és inacceptable. Perquè sí, efectivament, Catalunya és un país ric, que no pot aprofitar l’esforç dels seus ciutadans i empreses a causa del monumental espoli a que ens sotmet l’estat espanyol. Ho reflecteix Kenneth Rogoff (execonomista en cap de l’FMI), en una entrevista a la revista Capital (núm. d’abril de 2011): “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. I ho deia per il·lustrar que aquesta és una de les fortaleses que té l’estat espanyol, en comparació a Grècia o Portugal. El poso com a exemple perquè no crec que ni la madrilenya revista “Capital”, ni el senyor Rogoff siguin gaire sospitosos de passar per agents de l’independentisme català.

M’he centrat a fer comparatives en Salut per l’actualitat de les retallades i perquè segurament la sanitat gratuïta i universal és la part de l’estat del benestar que més valora tothom. Però la comparativa és pot fer amb tots els aspectes de la vida pública: com serien les nostres carreteres, trens i aeroports amb 18.000 milions més per any? I l’escoles? I els serveis socials? I els nostres ajuntaments i els serveis que en depenen? I l’esport? I l’economia productiva? I...?

Qui en vulgui saber més, ho té ben fàcil:

Ara estem en campanya i ens prometen pactes fiscals que Espanya no ens donarà mai de la vida. Bàsicament perquè no se’l pot permetre sense canviar el seu model econòmic obsolet i clientelista. Si es vol continuar desenvolupant forçadament Madrid –que ja ha engolint tota l’activitat de les Castelles, i comença a fer-ho amb l’Aragó i la cornisa cantàbrica- i alhora continuar abocant milions d’euros que només aprofiten constructores i els amics del poder a les autonomies del sud, cal que algú pagui la festa. I aquest algú som, bàsicament, catalans i valencians. No hi ha més.

L’únic pacte fiscal a què podem aspirar és a tenir un ministeri d’Hisenda català. Les raons econòmiques de la independència són clares i evidents. Ja tindrem temps de parlar de les raons culturals, socials, de dignitat o de qualitat democràtica que també ens assenyalen el mateix camí, però en l’actual crisi aconseguir fer-nos amos dels nostres diners ha deixat de ser una qüestió de prosperitat per passar a ser una qüestió de supervivència.

Francesc Barbero i Escrivà

Fonts de les dades: Eurostat, Idescat, Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat), Centre d’Ànalisi i Programes Sanitaris (www.caps.cat)"

Au doncs! a què esperem!

divendres, 4 de novembre de 2011

Tardor, finalment!

Plou! ja era hora! a la terra li feia molta falta, ara sí que sembla tardor de veritat!
Però tampoc és cap exageració d'aigua com en altres indrets, aquí, el pluviòmetre de mun pare, entre ahir i avui, no arriba al 20 l/m2, ni a un pam de saó!
Us deixo unes fotos que vaig fer el dia de Tots Sants.