dissabte, 31 de desembre de 2011

Feliç 2012?


Vagin per endavant els meus sincers desitjos de salut, pau i felicitat per a tothom. L’interrogant del títol no vol dir altra cosa que recordar allò de que a la vida no hi ha res que sigui veritat o mentida, és allò “del cristal con que se mira”.
 2012 des de quan? Anys de quants dies? Realment no són 2012 anys ni des de fa 2012 anys, sense anar més lluny al segle XVI es van suprimir 15 dies del mes d’octubre... bé no vull parlar de la història del calendari, al final el que importa és que hem convingut que sigui així, la resta és una altra història.
Ho he de reconèixer, m’emociono, faig allò de la llagrimeta, fins i tots sanglotejo, amb coses que per a d’altres són tonteries, sensibleries, coses fàtues i sense importància, ep!  Mai ho diré en públic i en tot cas ho faig dissimuladament al cine, davant la tele, per la xarxa o fins hi tot, de vegades, pel carrer.
Sóc estrany? Realment em va arribar a tocar la fibra “Tú a Boston y yo a California”? És que emocionar-te amb “Polseres vermelles” no té gràcia, és que si no ho fas, una de dos o ets mort o ets de fusta. Perquè se’m posa la pell de gallina amb algunes cançons que mai diré quines són? Perquè m’emocionen alguns records?
La gent que en sap d’aquestes coses diu que al teatre, al cinema o a la literatura està tot inventat des dels temps dels grecs, potser és així, però ai amics i amigues! I els matisos? Aquelles notes musicals en el moment oportú, aquelles imatges, vistes o imaginades, quan menys t’ho esperes o quan estàs completament desarmat i les cuirasses i les armilles són a l’armari? aquell somriure, aquella carícia, aquella paraula, aquell gest? ai, ai, aixxx! Què fa que els sentiments surtin i es manifestin? Una guspira? Una reacció química? Què fa que ens tornem tous amb la edat? Que aprenguéssim a perdonar abans de rebre cap ofensa? És la experiència? És la edat? Què fa que encara m’emocioni amb aquella cançó de Serrat o amb el desig dels teus llavis?
Arribats a aquestes dates assenyalades, el món, i dic el món amb totes les lletres, és ple de bons desitjos, de bons propòsits i de gent que diu i repeteix allò de l’esperit de Nadal i els vents nous de l’any nou i  que això hauria de ser tot l’any i no només uns dies i bé, ja sabeu de que parlo, jo també hi participo cada any, de vegades  amb entusiasme, de vegades amb esperit crític, tal qual com la vida és, tal qual com les persones som: imperfectes, i sobre tot duals, duals en el sentit que som capaços de fer bons propòsits, amb total sinceritat, un dia i a l’altre autoexcusar-nos sense cap problema de consciència, o sí.
Ai, ai, potser és que em faig gran, potser és que també aquest dies tenen alguna cosa de morir i tornar a néixer, com l’any que s’acaba i el que comença, com un canvi de cicle, com la natura, com la vida, que també un dia s’acaba per a tot i tothom.
Què en quedarà de tot això quan no ja no siguem en aquest món? Els grecs, una altra vegada ells! creien que la immortalitat consistia en passar a la història, altres pensen que, com formem part del món, de la matèria, doncs no morim mai, nomes ens transformem, com en totes les coses tots tenen la seua part de raó i tots s’equivoquen, així és la condició humana i aquesta és la gràcia de viure: creure, creure i creure en alguna cosa, en la vida i en l’amor, en la eternitat i en la reencarnació o en l’aigua i  les pedres, tant és!... la gent que té un pensament religiós i sincer, té un avantatge molt gran, els descreguts ens aferrem més al present, que és el més important, al cap i la fi no hi ha res més, sense oblidar que el present és el fill del passat i el pare del futur i que tot és tan gran i inexplicable i, tan petit e inescrutable, com l’univers o una munió de cèl·lules juntes que fan que existeixi una cosa que hem acordat que es digui vida.
Qui no vol una vida feliç i intensa, sense problemes ni traumes? Què seria del dia sense la nit? Ja tornem a la dualitat que fa que siguem el què som. Al final crec que quan arribéssim al final, quan estèssim a punt de perdre la consciència per sempre (realment el que val és la vida o la consciència?) que serà el més important? Haver viscut amb el cos a tope o amb la consciència tranqui-la?
 Feliç any nou!