És temps de figues!
La figuera (Ficus carica)
Pertany al gènere Ficus que compta amb més de 1.000 espècies, principalment a les regions càlides i intertropicals. Ficus carica és l'única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa. De5 a 10 metres d’alçada, de capçada ampla, fa un flaire característic que a l’estiu se sent des de ben lluny.
Floreix de febrer a abril amb flors unisexuals reunides en gran nombre dins un receptacle piriforme i carnós anomenat en termes botànics siconi (figa). La figa madura durant agost, setembre i octubre. Alguns tipus de figueres, anomenades bíferes fan també un fruit anomenat figaflor a finals de juny (el que nantres diem figot).
És un arbre molt resistent a la sequera i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar aigua. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. A les nostres terres abunden, cada vegada menys, a la vora de bordons i espones i en alguns horts vora del pou o la sèquia. També és de destacar els llocs on pot arribar a créixer a vegades, com els campanars de moltes esglésies o terrats i teulades, en general llocs on s’aturen habitualment els moixons.
La figa és el receptacle tancat on hi ha centenars de flors. La fecundació és una mica complicada, perquè, com pot escampar-se a l’ambient el pol·len d’una planta que té les flors masculines tancades en un receptacle? i com pot entrar aquest pol·len a les figues que només contenen flors femenines? aquesta es du a terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de transmetre el pol·len fecundant a les flors femenines. En els països freds on la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils.
Les figueres es planten enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull.
De La despensa de Hipòcrates de Antonio Palomar. “La fruita mil·lenària del Mediterrani. Les figues seques tenen molt sucre, fibra i minerals. La seva acció laxant suau evita el restrenyiment crònic, la diverticulosi intestinal i la síndrome de l’intestí irritable. Són bones per a les malalties cardiovasculars, ja que la pectina baixa el colesterol; són diürètiques i el seu potassi (especialment ric en les figues seques) ajuda a baixar la tensió arterial. Per altra part, les figues tenen una bona relació calci/fòsfor (més calci que fòsfor); i especialment les seques, que concentren més els seus minerals, ajuden a mantenir la densitat dels ossos, ja que tres dels seus minerals més importants (potassi, calci i magnesi) s’han relacionat amb un menor risc de osteoporosi, tenen molt ferro que pot ajudar a corregir l’anèmia ferropènica.”
Una figuera espectacular al camí dels Xofars.
A Catalunya, i amb lleugeres variacions a les Balears, es canta una cançoneta que resumeix les condicions d’una figa saborosa: " La figa per ser madura, ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals." A Mallorca, "diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata (un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l’ull) i vestit apedaçat (que sigui clivellada)".
La figuera i el lledoner són dos dels arbres més importants de la meva infantessa, jo vaig créixer a la raval on abundaven sobre tot a la vora del camí i de la sèquia i, amb la colla, vàrem estar moltes vegades entre les seves rames, a la seva ombra i menjant els seus fruits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada