divendres, 26 de juliol de 2013

Tornem-hi amb la mosca negra i sebes!.


Ja fa anys, quan vam començar amb aquest problema de la mosca negra (a aquest insecte li dèiem "pica i fuig") vam haver de fer també una nota en el mateix sentit, és tenir molta "mala baba" i ser bastant ignorant, en el sentit de no saber ni preocupar-se per saber, culpar a la Reserva Natural de Sebes de tots els nostres mals, així que una vegada més el meu recolzament total a una gent que ha aconsseguit coses molt importants perl poble i el meu rebuig total cap a els que escampen rumors sense fonament només amb l'anim de fer mal!

L'Ajuntament de Flix emet una nota informativa sobre la mosca negra:

Amb motiu del rumor que s'està estenent entre la població, el qual relaciona l'augment de la mosca negra a Flix amb la reserva de Sebes, el Consistori ha emès una nota informativaaclarint i desmentint determinades afirmacions i donant a conèixer actuacions que s'han dut a terme a la mateixa reserva per combatre la proliferació de la mateixa mosca negra i els mosquits.

Es reprodueix a continuació la totalitat del contingut la nota:

NOTA INFORMATIVA DE L’AJUNTAMENT DE FLIX SOBRE LA MOSCA NEGRA 
Davant de l'insistent, repetitiu, i tal vegada malintencionat rumor que relaciona l'augment de la mosca negra a Flix amb la reserva de Sebes, i atenent als greus perjudicis que entenem ocasiona a l'espai i a les persones que el gestionen, creiem que cal dir de la forma clara i rotunda el següent :
1.- ÉS ABSOLUTAMENT FALS que a Flix no es facin tractaments contra la mosca negra per la presència de la zona de Sebes, perquè hi ha les cigonyes, els cavalls o per qualsevol altra excusa que hom pugui imaginar. 
2.- Volem fer saber també que enguany la zona de Sebes és l'única de l'Ebre on s’han fet tractaments amb el BTI, producte que s'utilitza contra les larves de la mosca i mosquit, des de fa ja més de tres mesos. 
Aquest tractament es ve fent des de fa quatre anys per controlar la proliferació de mosquits que pateix la reserva degut als canvis de nivell de l’embassament que creen zones entollades on crien els mosquits. 
3.- Recentment s´han fet nous tractaments a l´Ebre, també a la zona de Flix
4.- La proliferació de la mosca negra aquest any ha estat general afectant a Flix i a la resta de municipis de les Terres de l´Ebre 
Demanem a la gent seny i no contribuir a escampar rumors que no tenen cap fonament, i que a més de no afavorir al nostre poble, en cap cas contribueixen a aportar cap solució al problema, sinó a crear-ne de nous.


divendres, 19 de juliol de 2013

Tim Tam


Aquesta és la cançó de l'escrit publicat fa poc en aquest bloc. Gràcies Alfons!


dimarts, 16 de juliol de 2013

dijous, 11 de juliol de 2013

El millor temps (3er premi "Lo Flix d'abans" 2012).

Fa molts dies que hi ha al bloc molta imatge, tinc ganes de lletra! us deixo amb una narració curta, alguns potser ja l'heu llegit a la Veu de Flix, espero que us agradi.

Tim-tam de la terra de l’aram...
Fou una plàcida tarde de principi de tardor, vora la finestra, contemplant com la llum començava a minvar, inundant els camps de reflexos daurats i veient com els primers carros carregats de raïm es començaven a albirar pels camins que conduïen al portal de la vila.
Als horts propers, el groc intens dels codonys i el taronja dels “palosantos” destacaven als arbres que havien començat a perdre les fulles, algunes falcilles volaven frenètiques fent cercles immensos damunt les teulades, caçaven els darrers mosquits abans d’emprendre un llarg vol, cap al sud.
Si us diguera o no us diguera...
Tenia un llibre entre les mans i me’n havia oblidat, em va caure al terra i de cop em retornà al món, no sé quant temps devia fer que els pensaments volaven lliures i em portaven records dolços d’altres temps, del millor temps, d’aquell temps en que el iaio m’explicava històries i cabòries, entre tonades de jota i carrolls de raïm amb sardina a la vora d’un cep, sota un sol amable de finals de setembre.
Quantes banyes te'ns darrera...
Una olor intensa d’escalivada em va arribar de repent des de la cuina i em va recordar el dia que l’amic Xavier va participar en el primer recital de poemes a la plaça, el dia de la Diada, en  va llegir un, d’un poeta valencià, que descrivia l’èxtasi que produïa a l’autor el menjar-se un primentó escalivat i, si bé no semblava un tema gaire poètic, va resultar un èxit entre el públic assistent.
Tu, jo, que és això?...
La tardor és un temps dolç de fruits, amable de clima i tendre de melangies, ideal per a quedar-se, als tardets, mirant per la finestra, badant, mentre els darrers raigs del sol de la tarda t’acaronen el rostre.
Just passada l’extrema dolçor del temps de les figues, arriba el raïm que, quan és ben madur, a punt per a entrar al trull convertit en most i iniciar així el  màgic procés que el transformarà en  beguda de deus, té un punt de dolçor que es converteix en una intensa olor que, de tant en tant, omple l’aire que s’escola pels carrers, al capvespre.
Els dies d’octubre, són els més amables de l’any, no tenen ni el terrabastall primaveral, ni el necessari parèntesi d’aquells dies d’estiu en que el món s’atura, ni la fugacitat de les jornades hivernals en que quan encara no s’ha fet de dia gairebé ja és de nit.
És un temps melangiós, però amb el punt just, hi ha cultures on va ser i d’altres on encara és el començament de l’any, és una barreja de principi i final, d’un cicle que es tanca i d’una altre que comença.
Punxonet!...
Fou una plàcida tarde de tardor, vaig plegar el llibre del terra i vaig recordar el punt en que m’havia quedat - Harem, allò que és il·lícit segons l’Islam, entre d’altres coses, les parts d’una casa amb accés prohibit als homes que no són de la família, es a dir, a les habitacions reservades a les dones i els seus fills petits i també a les esposes, concubines, servents i eunucs que pogués tenir un musulmà. Harem del àrab, haram -.
De la terra de l’aram! El joc que tantes vegades, els iaios, els pares i naltres als nostres fills hem fet, un joc d’aquells que es fan cantant, amb una tonada monòtona, gairebé iniciàtica.
Estisoreta hagueses dit...
I els pensaments havien volat per la finestra, a cavall d’una falcilla, amb el gust d’una magrana als llavis, per damunt dels carros carregats de verema i els horts amb els darrers fruits, fregant les rames altes de lledoners i figueres, passant per damunt dels tons blavosos de la serra de la Fatarella, fins allí on una llum daurada em portà la imatge del iaio, el vaig veure amb un somriure amable i explicant-me el conte del pou, mentre trencava ametlles llarguetes, dins una cabana de volta, a la partida de Puntils. Els pensaments, per força barrejaven records, jo no havia estat mai ni a Puntils ni dins una cabana de volta, això sí, ho havia sentit explicar cents de vegades.
De les penes hauries sortit...
El joc consisteix en endevinar quina imatge, feta amb la mà, et fa a l’esquena qui recita la tonada, mentre amb la mà plana et va palmejant rítmicament, quan et pregunta que és això?, si ho endevines es canvient els papers, sinó pateixes, es un dir, a l’esquena el punxonet (amb un dit), l’estisoreta  (amb dos dits), la teuladeta (amb la mà plana) o l’ull de bou (fent un cercle amb l’índex i el polze) fins que es reinicia la cançó.
I vaig pensar, aquesta cançó-joc ha de ser per força molt antiga, i em vaig imaginar com a mun iaio li explicava el seu i així, tancant els ulls, vaig retrocedir en el temps.
Vora una finestra, per on entrava un raig de sol que tot just il·luminava l’estança, hi vaig veure un home amb un nen sobre les cames, duia al cap un mocador de quadradets petits, blaus i blancs, com un turbant i uns saragüells per pantalons, igual que el iaio quan treballava a l’hort amb els peus descalços i l’aixat al muscle, vigilant l’aigua que corria entre els enciams per a girar-la quan arribés al cap, cap el renc següent.
L’home, de rostre cremat pel sol, donava copets a l’esquena de l’infant amb la mà plana, mentre recitava la tonada: “tim-tam de la terra...” ,  avi i net es miraven amb alegria i complicitat -què es això? - digué l’home aturant-se – teuladeta!- exclamà l’infant- i l’avi prosseguí la cançó amb el dit índex - punxonet hagueses dit, de les penes hauries sortit, tim, tam...- mentre l’infant no podia aguantar les pessigolles i reia sense parar.
 - El sopar és a taula - des de la part oposada de l’habitació sorgí una veu de dona.
- No paris iaio, ara segur que ho endevino -
- Va Yusuf, a la taula i al llit, al primer crit, després t’explicaré un conte -
La dona al sentir el nom del nen, s’espantà i es dirigí a l’home - Mira Llop, t’he dit mil vegades que no l’anomenis així, es diu Jusep, ja veuràs com al final tindrem problemes.
El vell es regira a la cadira i amb posat seriós digué - malaït siga! no m’acostumaré mai a aquests noms cristians - doncs ho hauràs de fer si no vols que ens passi el mateix que... – no va poder acabar la frase, la imatge del fill i la seva muller, els pares del nen, els va venir a la ment a tots dos alhora i van haver  de contenir les llàgrimes, mentre l’infant els mirava, ara un, ara l’altre.
 - Nàmo-ne! - va cridar el patró i des de les vores del riu, les finestres de les cases, des dels horts i fins hi tot des de dalt de la serra, molta gent va seguir amb els ulls els llaüts, carregats de gent, mentre desplegaven les veles, el trau i la gàbia s’inflaven amb el cerç i enfilaven cap el Pas de l’Ase, cap a un destí incert, a bord, una parella s’abraçava i amb la mà, mirant cap  a les muntanyes, deien adéu.
Ja feia tres anys de la desfeta, encara que feia temps que ho temien, sempre van mantenir l’esperança de poder-se quedar, no vivien uns i altres en pau? no parlaven la mateixa llengua? amés, l’amo els ho havia promès, com podria continuar treballant les terres? però el que temien va arribar i per l’Ebre baixaren els llaüts carregats de la gent que anaven recollint pels pobles de la Ribera, a la Ràpita embarcarien a milers, desterrats de la seva terra, deixant enrera amics i parents, oliveres i figueres i les sínies aturades. Només es van quedar el que acceptaren menjar tocino i anar a missa, canviar-se els noms i les creences, la mitja lluna per la creu, o al menys fer-ho creure.
Yusuf ibn Llop i la seva dona Fàtima no transigiren, ell era de caràcter fort i pensà que allò no podia durar gaire, així que deixaren l’infant amb els iaios i acceptaren d’anar-se’n com tants d’altres.
Tim-tam de la terra de l’aram...
L’últim raig de sol va desaparèixer, abans de seure a sopar, Sara, la iaia, ara Maria, va encendre el llum de ganxo i l’apropà a la taula, la tènue llum tot just il·luminava el plats, al mig un tros de pa i un de cansalada i el porró de vi, per a cadascú un plat d’escalivada, auberginyes, primentons i tomates de l’hort, menjaren en silenci, no tocaren ni el vi ni la cansalada.
-Anem al llit Yus.. Jusep! - quin conte m’explicaràs, iaio? jo vull el del pou! -
- D’acord, au va, anem -
L’home es posà l’infant a l’esquena i el portà fins el llit, es va seure a una vora i comença a explicar-li el conte amb veu baixa.
Si us diguera o no us diguera...
El conte del pou! el mateix que el meu iaio em va explicar tantes vegades i que era un episodi de “Les mil i una nits”, vaig tornar en mi com si sortís d’un encanteri.
- El sopar es refreda - vaig sentir una veu que ja no sabia de quin món venia, s’havia fet fosc, vaig anar cap al cuina - truita de patates! però no feies escalivada? si he sentit l’aulò dels primentons! -  ella, la meva companya em va mirar amb cara de sorpresa - i ara amb que em surts! - res, res, deixa-ho córrer -
Quantes banyes te'ns darrera...
Mai m’havia aturat a pensar d’on podria venir això de “l’aram” i si vingués de “harem”? i el conte del pou? d’on l’hauria tret el meu iaio si tot just sabia signar i mes just encara llegir quatre ratlles, s’havien pogut transmetre i el joc i el conte durant tantes generacions? i perquè no, aquell iaio amb el seu net que havia vist en somnis... en somnis? i l’aulò d’escalivada? tot allò era un calc gairebé exacte del meu iaio i jo!
Tu, jo, que és això?
Aquella nit no vaig encendre el televisor, vaig anar a l’habitació dels nens i els hi vaig explicar el conte del pou - però si ens l’has explicat moltes vegades, jo vull el de la caputxeta! -  però els hi vaig explicar el del pou i després jugarem al joc...
Estisoreta!
- Molt bé, ho has endevinat -  llavors jo em vaig convertir en l’infant i no em podia aguantar el riure de les pessigolles que em feien aquells dits petitets a la meva esquena...
Vaig sentir com es tancava un cercle i se’n obria un de nou. Va ser una plàcida tarde de tardor, que em portà records del meu iaio, records d’altres temps, del millor temps, que moltes vegades és el que encara ha d’arribar, quan em vaig despertar aquell matí, un parell d’ulls innocents em miraven fixament – bon dia iaio! vols jugar al tim, tam?

 -tim, tam, de la terra de l’aram,
si us diguera o no us diguera,
quantes banyes tens darrera,
tu, jo, que és això? –
- teuladeta! -
- ull de bou haguessis dit,
de les penes hauries sortit,
tim, tam...

Jaume Masip Llop



dissabte, 6 de juliol de 2013

Flix encén la flama!

Foto de Contxita Domènech