divendres, 8 d’octubre de 2010

Nous noms per a carrers, carrerons i places. (i 3)



Núm. 22
Plaça de la Vaqueria
És com se li diu popularment a causa de la vaqueria que hi havia.
Núm. 23
Carrer dels Sequers
Es tracta de dos carrers en forma de “T” que són coneguts, els dos, amb aquest nom.
Núm. 24
Plaça dels Xofars
Nom de la partida del mateix nom.
Núm. 35
Plaça de la Punteta
És tal com es coneix popularment aquesta zona.




Núm. 25
Plaça dels Països Catalans
Es proposa aquest nom per tal de diferenciar aquesta zona de la Plaça del mercat.
Núm. 26
Plaça d’Antoni Gaudí
Antoni Gaudí i Cornet nasqué a Reus (el Baix Camp) el 25 de juny de 1852. Fou un nen malalt, cosa que el privava d’anar regularment a classe i l’obligava a passar temporades al mas familiar de Riudoms, on captà la llum mediterrània i les imatges de la Natura, que ell sempre considerà la seva gran mestra. D’altra banda, ajudant el pare al taller de calderer, aprengué les virtuts del treball i la transformació de les superfícies en volums, la qual cosa desenvolupà molt la seva imaginació espacial. 
Durant la Revolució Gloriosa de 1868 es traslladà a Barcelona per a estudiar Arquitectura, la seva gran passió.. Gaudí s’integrà al moviment de la Renaixença i esdevingué una de les seves grans figures. 
Gaudí era conscient des de molt jove del seu paper de geni de l’art. Sabia que les seves idees no eren una repetició o la mera continuïtat d’allò que els arquitectes havien fet al llarg dels segles fins aleshores. Conegué aleshores (1878) Eusebi Güell i Bacigalupi, empresari important i amb gran sensibilitat artística i social, que entengué Gaudí i en va fer-se un dels millors amics i el client principal al llarg de la vida: les portes de la finca Güell (1884-1887), la casa Güell (1888), els cellers Güell (1895-1897), el xalet del Catllaràs (1905) i les dues obres més creatives de la maduresa de l’artista: el Park Güell (1900-1914) i la cripta de l’església de la colònia Güell (1908-1917).
Als trenta un anys, el 1883, Gaudí fou encarregat de continuar les obres de la Sagrada Família, tot just encetades per un altre arquitecte. Durant quaranta i tres anys, fins a la mort, Gaudí hi esmerçà les energies a desenvolupar en aquest projecte totes les seves idees sobre estructura, forma i simbolisme, fent una síntesi perfecta amb formes racionals extretes de la Natura. 
Gaudí va fer a la vegada que la Sagrada Família altres encàrrecs, grans i petits, no sols eclesiàstics o per a en Güell, sinó per a altres clients, com El Capricho (1883-1885), la casa Vicens (1883-1888), la casa Calvet (1898-1899), la casa Batlló (1904-1906), Bellesguard (1900-1909) i la Pedrera (1906-1911). 
El dilluns 7 de juny de 1926 un tramvia l’atropellà. En no ser reconegut i anar vestit senzillament, el portaren com a pobre a l’hospital de la Santa Creu. El funeral va ser una gran manifestació, que acompanyà les despulles des de l’hospital fins a la cripta de la Sagrada Família, on és enterrat. 
Núm. 27
Plaça de Jesús Moncada
Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l'1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona, el 13 de juny de 2005. De ben jove va combinar l’afecció per narrar històries i el dibuix i la pintura. Va guanyar premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, va publicar tard. 
Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura.
Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971. Tant en el primer recull, que va reeditar ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, com en el segon, El cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-, temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). 
Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta. El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d'Or, 1998.
El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites.
 Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita.... 
Pel conjunt de la seva trajectòria literària va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001). 
Núm. 28
Carreró del Riu
És el nom pel qual tothom coneixia aquest antic carreró.
Núm. 29
Placeta de Carles Riba
Carles Riba i Bracons neix a Barcelona el 23 de setembre de 1893. Humanista i professional de les lletres, rep sempre el suport familiar en el desenvolupament de la seva carrera literària, que comença de ben jove. Així, el 1911, just després d’acabar el batxillerat, publica una traducció de les Bucòliques de Virgili, finançada pel seu pare. Guanya, amb una Ègloga, la Flor Natural als Jocs Florals de Girona, ciutat on l’any següent coneix la seva futura esposa: la poeta Clementina Arderiu. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, estudia la carrera de Filosofia i Lletres, juntament amb la de Dret per imposició familiar. Es doctora el 1938, amb una tesi sobre Nausica de Joan Maragall. El primer llibre d'Estances (1919) significa una novetat en l’ambient literari d’aquells anys. Després d’un període de crisi entre el seu viatge a Itàlia (1920) i el viatge a Alemanya (1922-23), on estudia estilística amb Karl Vossler, és nomenat cap de la secció grega de la recentment constituïda Fundació Bernat Metge (1922). L’any 1923 entra a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·labora fins al 1932 en la fase preparatòria de l’elaboració del Diccionari general de la llengua catalana, sota les ordres directes de Pompeu Fabra, de l’obra del qual Riba és un continuador en l'Institut d'Estudis Catalans, fins al 1939.
 És a partir de la creació de la Universitat Autònoma, el 1934, que, ja com a professor agregat, la seva activitat docent adquireix una importància indiscutible. Quan es funda la Institució de les Lletres Catalanes n’és nomenat vicepresident. A més, rep el Premi Maragall pel seu tercer llibre de crítica. L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fa que es decideixi a fugir i s’exilia a França. L’abril de 1943 torna a Barcelona després d’haver desestimat la possibilitat d’emigrar a Mèxic. Un cop aquí, per causa de les circumstàncies adverses, es veu forçat a viure allunyat de l’activitat pública. Fruit de la millora política, s’organitza un congrés de poesia a Segòvia (juny de 1952), al qual assisteixen Carles Riba, J. V. Foix i Marià Manent. L’èxit d’aquest primer acte provoca que se n’organitzin uns altres a Salamanca (juliol de 1953) i a Santiago (juliol de 1954), en els quals s’estableixen contactes significatius amb intel·lectuals espanyols. En sorgeixen algunes antologies d’autors catalans i alguns números de revistes dedicades a la literatura catalana. Malauradament, els entrebancs que hi posa el règim franquista fan que aquests intercanvis s’acabin. Fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1959, Carles Riba continua portant a terme la funció de divulgar i defensar la cultura catalana arreu, mitjançant nombroses lliçons i conferències que dicta a Catalunya i a l’estranger. El darrer càrrec important de la seva vida és el de director de la Fundació Bernat Metge, el 1958, des d'on continua amb rigor la seva feina de traductor. 
Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom. 
Núm. 30
Placeta de Pompeu Fabra
Pompeu Fabra i Poch va néixer a la vila de Gràcia el 1868. Des de molt jove va expressar el seu interès per la lingüística, tot i que seguirà estudis d’enginyer industrial. Cap a la dècada dels 90 el trobem vinculat a L'Avenç, i és sota aquest segell que publicarà les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Fabra, amb l’ajuda dels seus amics de L'Avenç –sobretot Jaume Massó i Joaquim Casas-, va tenir un paper cabdal en la campanya d’aquesta publicació per a dur a terme una reforma ortogràfica, amb la qual es posaven les bases del català modern. 
El 1912 publica la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que tindrà una nova versió el 1918: Gramàtica catalana. 
L'Institut d’Estudis Catalans adopta la gramàtica de Fabra com a oficial i promou l’edició d’una versió escolar. Així neix el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918). Durant la dècada dels trenta, Fabra dóna a conèixer el Diccionari general de la llengua catalana (1932), autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció. Pompeu Fabra es va exiliar l’any 39, però el seu esforç per a dotar el català d’una eina útil i moderna no va cessar. A Prada de Conflent treballa en la seva pòstuma Gramàtica catalana, que veurà la llum el 1956 gràcies a l'acurada edició del seu deixeble Joan Coromines. Fabra va morir a Prada, després de rebre nombrosos homenatges a l’exili, el 1948. 
El 18 de juny del 1990 es va crear la Universitat Pompeu Fabra, destacant així els seus mèrits, i la universitat ha fet jornades per donar-lo a conèixer als estudiants.
Núm. 31
Placeta de Jaume Fortuny
Un fill de Flix, Jaume Fortuny Fontanet, comissari polític durant la guerra, pres a Montjuïc, aconseguí de fer missatges al president. Jaume Fortuny a la seva obra Tornarem a Morir? ens recordà que havia pensat un pla per treure Companys de la presó, dies abans de que fos condemnat.
El 15 d’octubre del 1940 un escamot de l’exèrcit espanyol afusellà el president de Catalunya, en Lluís Companys Jover, Jaume Fortuna ordí una pla —que fracassà al darrer moment— per alliberar el president. Amb en Fortuny i d’altres patriotes catalans, es va crear el 15 d’octubre del 1984 el Grup per a l’anul·lació del Procés al President Companys. En Jaume Fortuny Fontanet, comissari de Propaganda de la 67a Divisió, l’home que intentà alliberar el president Companys va morir a començament de l’any 1987. EI seu cor que havia suportat les condemnes a mort, les pallisses i les persecucions, estava massa cansat.
EI combatent de primera hora que fou en Jaume es defineix a ell mateix en la seva autobiografia Tornarem a morir? com «un noi [que] sortí a lluitar, obeint la consciència d’un home llibertari, amerat d’influències cenetistes interposades entre un profund sentit de nacionalisme català, profusament sindicalista amb submissió a les arrels del catalanisme difós per Francesc Macià». Aquest noi ingressà a l'Escola de Guerra de la Bonanova, d'on en sortí amb el grau de tinent de l'Exèrcit Popular i als dinou anys és ascendit a comandant.Ferit greument en dues accions de 
guerra, és detingut i condemnat a mort tres vegades, dues per responsabilitats polítiques i l’altra per intentar l’evasió del president Companys, del Castell de Montjuïc, poc abans del seu afusellament.
Ell fou l’home que amb un coratge fora mida li trameté tres missatges els dies 6, 9 i 12 d’octubre, confeccionats amb papers de fumar, i dissimulats entre el menjar que portaven al president, el darrer deia: «President, avui arriba l’hora de la llibertat. Ànim. Visca Catalunya lliure! (C.P.67D)»
L’atzar de la història féu que el darrer missatge fos descobert, multiplicant-se, així, les mesures de vigilància que existien al castell i fent impossible la fugida que en Jaume Fortuny tenia preparada per al president Companys.
Núm. 32
Placeta de la Lluna
Núm. 33
Placeta del Sol
Núm. 34
Carrer de la Roca del Tormo
Nom de la emblemàtica roca a la que du el carrer.