Sàpiens, la Batalla de l'Ebre.

El número de novembre de la revista Sàpiens dedica un ampli i interessant dossier a la Batalla de l'Ebre.


És molt interessant també l'entrevista a Josep Sánchez Cervelló:

L’historiador ens parla de les conseqüències que va tenir per a la població civil la Batalla de l'Ebre.

A què es va deure la fugida massiva dels habitants de les Terres de l’Ebre amb l’arribada de les tropes franquistes? 

La fugida massiva de la gent del Baix Aragó i de les poblacions de la dreta de l’Ebre cap a la rereguarda republicana es degué a tres motius principals. Primer, a l’arribada numèricament petita, però constant, de fugitius del Baix Aragó que informaven de la brutalitat de la repressió a ‘la nueva España’, i que la premsa republicana reproduïa. Segon, la por als moros que anaven en l’avantguarda de les tropes colpistes, dels quals a la zona lleial es deia que tenien 24 hores per a abusar de les dones, cosa que, sense ser del tot certa, succeí, perquè estan documentats alguns abusos sexuals, a més de robatoris i violència d’aquestes tropes als pobles on arribaven. Tercer: des del febrer de 1937 tota aquesta zona del Matarranya i les Terres de l’Ebre sofriren sovintejats i demolidors atacs de l’aviació, que s’intensificaren des de la conquesta republicana de Terol, el desembre d’aquell mateix any. Per tant, majoritàriament, als ulls dels civils republicans els franquistes eren uns assassins, fins al punt que l’historiador Gabriel Jackson va assenyalar que els oficials acabats de sortir de l’Acadèmia de Saragossa no entenien com la gent que anaven a salvar fugia d’ells com de la pesta.

Com es va produir aquesta fugida i a on es van anar instal·lant progressivament els refugiats?

Els refugiats anaren a la recerca de parents, amics i coneguts. Molts del Baix Aragó marxaren a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on havien emigrat bona part dels seus paisans en els anys vint i trenta del segle XX. Els que eren de la Terra Alta o de la Ribera d’Ebre es quedaren tan a prop com van poder de casa seva, on tenien, com succeeix a les societats pageses, els excedents de menjar per a tot l’any i part de les collites que encara no havien comercialitzat. Per exemple, molts de Corbera d’Ebre s’establiren al Masroig; els de Flix, a la Palma o als masos que tenien a l’altre costat del riu; els de Móra d’Ebre, a l’altra Móra, i els de Pinell, Benissanet o Miravet, a Ginestar, Rasquera o Benifallet.

Quina era la situació d’aquests refugiats?

La situació dels refugiats fou precària, tot i que la Generalitat, igual que les autoritats locals, féu tots els possibles perquè fossin acollits dignament. Així, es preocuparen perquè els infants s’escolaritzessin i tinguessin cartilla de racionament. Però hi havia poc menjar i les autoritats ja estaven una mica cansades d’exercir la solidaritat —totes les poblacions, per petites que fossin, ja havien hagut d’acollir persones d’altres punts de l’Estat en ser ocupades pels franquistes. A aquests primers refugiats, procedents d’Andalusia, Madrid i d’altres ciutats del nord, se’ls havia buscat fins i tot habitatge, però els darrers s’hagueren d’espavilar i no a tot arreu on arribaren tingueren bon acolliment.

Algun cas especialment dur?

El cas de Flix, per exemple. Aquesta població va ser ocupada el 4 d’abril de 1938, i bona part de la població va fugir en arribar les tropes franquistes.

Les persones que es quedaren quan entraren els franquistes foren classificades segons el seu grau d’adhesió al “Glorioso Movimiento Nacional”. Dues d’elles van ser ajusticiades la mateixa tarda del dia 4 d’abril de 1938 per l’autoritat militar, i una trentena més foren deportades a poblacions de la rereguarda franquista. El cas més dramàtic fou el de Concepció Llurba Mata, que, juntament amb la seva germana, Josepa, fou desterrada a Tudela (Navarra), i es va veure obligada a deixar les seves filles, menors de cinc anys, a Flix. Només hi va poder tornar per assistir al seu enterrament, el febrer de 1939. Van morir víctimes de la desnutrició.

Els majors de 16 anys foren mobilitzats pel comandament militar per tractar d’impedir que els republicans travessessin el riu. En no aconseguir-ho, una vintena de joves foren detinguts per l’exèrcit republicà i empresonats a la caserna Karl Marx de Barcelona. La resta de civils que eren al poble quan va començar l’atac republicà es van amagar als refugis que hi havia a diversos indrets de la població. El 15 d’agost de 1938 pràcticament tots els soldats foren evacuats a la riba dreta del riu i s’hagueren d’espavilar com pogueren.

Quina va ser la relació de la població civil amb els soldats d’un i altre bàndol?

Bona part dels catalans donaren suport a la República, i més si prenem en consideració que els bombardejos de l’aviació facciosa, a més de sembrar al seu pas la destrucció, foren també un important mitjà de propaganda antifranquista. La destrucció de Gernika o de Corbera d’Ebre, les matances provocades a Lleida o a Barbastre, els atacs aeris en dies de mercat d’Alacant o Granollers, tingueren un efecte demolidor en la credibilitat del discurs franquista. La fugida tan massiva de la població quan arribaren els franquistes a la zona n’és una clara evidència. D’altra banda, la República i la Generalitat tenien un ampli suport perquè eren el govern legítim. A més, l’exèrcit de l’Ebre tenia molta tropa, comissaris i comandaments autòctons. Dit això, la població va procurar portar-se bé amb tothom, al marge de les simpaties personals, perquè els militars tenien tota la força i un elevat grau d’impunitat en les seves accions.

Quines limitacions va representar per a la població civil la manca de comunicació entre les dues ribes de l’Ebre, més enllà de la impossibilitat d’evacuar-los? 

Els mitjans de pas entre la riba dreta i l’esquerra foren totalment destruïts l’abril de 1938 per les tropes republicanes en retirada. Ho van fer per evitar que els franquistes poguessin establir un cap de pont a l’esquerra de l’Ebre.

L’ofensiva republicana del juliol de 1938 es va fer utilitzant puntones, llaüts i muletes. Fins que els pontoners construïren els mitjans de pas fixos. De totes maneres, les riuades aconseguiren destruir completament els primers ponts. Per tant, per assegurar-se el subministrament de les tropes, es van haver d’utilitzar les barques i de nit, perquè durant el dia l’aviació atacava. Un cop assegurades les comunicacions d’ambdues riberes a través dels ponts de ferro de Flix i Móra d’Ebre, de l’assut de Flix, del pont del ferrocarril de Garcia o dels ponts i passeres més febles, el prioritari va ser passar municions, menjar, etcètera. En segon terme, creuaren els ferits, i, en darrer terme, els civils atrapats enmig de la batalla. La població civil, malauradament, no és un tema prioritari en cap conflicte.

Com va afectar la fractura ideològica en els anys posteriors a la batalla? Es van donar episodis de violència entre veïns?

La postguerra fou duríssima arreu, però als pobles petits encara més, perquè tothom es coneixia i ningú no podia amagar el seu ideari. Per aquest motiu, els derrotats van patir moltes formes de discriminació: a l’escola, a la vida social, en el terreny laboral. A la majoria de les poblacions hi havia dues societats: la d’esquerres i la de dretes. Els estatges dels vençuts foren clausurats, i els seus membres sovint foren exclosos d’anar als de les dretes. Això volia dir que et quedaves sense ball, sense alternar, sense amics: morts, exiliats, empresonats… També fou una època en què sovintejaren les denúncies i els abusos en l’aplicació de la Llei de responsabilitats polítiques, entre altres injustícies.

Avui, els Centres d’Interpretació de la Batalla aporten una visió global de la contesa. Creu que han contribuït a reconciliar la gent de l’Ebre amb aquesta part del seu passat?

Crec que el que s’ha fet en aquest camp ha estat positiu no sols en l’àmbit de l’administració, sinó també de la universitat i de la societat civil, però encara queda molt per a fer.

Josep Sánchez Cervelló és historiador de la Universitat Rovira i Virgili i director del Centre de Documentació de la Batalla de l’Ebre.