dilluns, 12 de desembre de 2011

Cartes des de l'exili.



Maria va haver d’esperar mes de 50  anys per a tornar al seu poble i, encara que mai va perdre del tot el contacte amb la seva gent, ningú, o potser només algú en les mateixes circumstàncies,  es pot arribar a imaginar tot el que va sentir aquell dia. A mesura que el tren  anava escurçant la distància i es començaven a veure les tonalitats blavoses de la serra de La Fatarella , tal com el riu li feia arribar els reflexes argentats de l’aigua, així com retornaven els paisatges en altre temps coneguts i la visió de  les oliveres i els ametllers l’acostaven a la fi d’un llarg viatge, tornaven al seu pensament records molt amargs barrejats amb sentiments d’enyorança.
Les primeres cases del poble es van fer visibles i aparegué fugaçment la barca de baix, el tren va entrar al túnel i va sortir per la “boca la mina”, a l’estació esperàvem a la “tia de França” que havia hagut de marxar en plena joventut i tornava al seu poble, a la seva gent.
            Mai m’havia aturat a pensar quin aspecte tindria així que em vaig sorprendre una mica quan vaig veure venir per l’andana aquella dona alta i esvelta a la que  el pes dels anys i les penalitats passades havien deixat petjada a un rostre afable i a l’esquena una mica corbada, també em va sobtar el seu parlar, un català de Flix amb un marcat accent francès,  jo recordava només el castellà de les seves cartes, cartes des de l’exili...
                        San Martín por Salvangac, 9-4-1939.
Estimados padrina, tíos y sobrinos: Hoy he recibido su estimada carta en la que me ha llenado de alegría al ver que todos estáis bien de salud pues yo me encuentro bien hasta la hora presente.
            Sobre lo que me dicen de como me encuentro por aquí, pues les diré que bien, lo único que no se nada de mi José, que ya comprenderán las horas que paso, pero llegara el día en que algo sabré ya sea en bueno o en mal...  cuando me contestéis poned medios de mandarme una fotografía de todos o al menos de los niños que tengo muchas ganas de verlos y me acuerdo mucho de todos y no os olvido en ningún momento...
            Va baixar del tren carregada de menjar, impressionada encara pels records de les privacions passades anys enrere, al “temps de la gana”, fins i tot duia un pollastre al “ast”. A partir d’aquell dia va deixar de ser la “tia de França” i varem començar a anomenar-la tieta, o simplement Maria.
            Una vegada, per reis, quan jo era petit, m’havia enviat un osset de pelutx, que va ser la meva joguina preferida durant molt temps, sempre m’adormia amb ell i es va fer malbé de vell i gastat, en aquell temps mai em vaig preguntar que hi feia una tieta a França, de tant en tant arribava alguna carta, sobre tot per Nadal, més tard quan m’hi vaig començar a interessar la resposta sempre era la mateixa ”es que va haver de marxar quan la guerra”. Als últims anys ens enviava caixes de bombons i una vegada un llibre preciós de Toulouse Lautrec, nascut  a Albi, la ciutat on vivia.
Va ser una dels milers que van haver de travessar els Pirineus per salvar la vida, d’altres van patir una sort ben diferent...
           
San Martín por Salvangac 17.5.1939.
...una mala noticia debo darles i es que a nuestro queridísimo José lo mató un obús maldito i todos estamos muy tristes de pensar que ya no lo veremos mas, pobre José tan bueno que era para todos, que mala noticia nos ha traído la guerra, pero hay que tener paciencia pues son muchos los que han caído...
            Quan es parla dels exiliats de la guerra gairebé sempre s’esmenten noms celebres com ara Machado o Companys, però els veritables protagonistes van ser els milers i milers d’éssers anònims que sovint han estat oblidats per la història, la desfeta republicana els va agafar en plena joventut, uns van ser a la presó per no tenir forces o mitjans per escapar...
            Barcelona 15-10-1939
            < Saludo a Franco >
            Querida madre y hermanos:
            ...seguramente habreis recibido la carta que con fecha  8 del corriente os envié del campo de concentracion de Horta...
            Estando allí vinieron  oficiales de ingenieros a buscar personal especializado como mecánicos o  ajustadores, me presenté como tornero, me examinaron y aprobaron llevándome a un campo de trabajo, en donde estoy ahora, se trabajan 9 horas diarias y 3 los domingos por la mañana, dicen que ganamos dos reales diarios...
La majoria es va recloure en vida en l’anonimat sobre tot a les grans ciutats, molts d’altres van optar per fugir a França “carros que van amunt plens i curulls de mobles i matalassos i àdhuc gàbies d’aviram, cada carro és una família que se’n va, cada renglera de carros és una vila que es buida” en els anys següents molts mantenien viva l’esperança de tornar aviat.
            Gignac 10.3.1942
            Muy distinguido amigo:
            Recibí tu apreciada carta en la cual me llenó de alegría al tener noticias vuestras, tanto tiempo sin tener comunicación... por correo te mando una cajita que contiene unos injertos de viña de una clase muy buena, es blanca y la larga es muy buena para tardana y para guardar que en estos momentos se come uva natural como si fuera del tiempo, la de sarmientos cortos es para comer a su tiempo, esta no se guarda, te mando los injertos cortos porque la viña ya estaba podada, son para que los injertes con un nudo..... las conservaras bien para tener simiente para los dos para cuando yo vendré, si van bien las aumentaremos... aunque cuando vendremos tendremos que escoger un oficio porque no tendremos herramientas para trabajar.
            Tus hijos ya deben ser muy grandes y tendrás mucha ayuda, los míos también lo son y se llevan muy bien, ellos ya están hechos unos franceses, que con nada se les comprende que son españoles, particularmente en el hablar, hablan muy bien el francés...
            Els primers anys al país veí van ser especialment durs, no n’hi havia hagut prou amb una guerra quan en van haver se superar una altra, així que, durant uns quants anys més, les van passar de tots colors, després, amb la fi de “la gran guerra” van es van reforçar les esperances d’un canvi a Espanya i de poder tornar a casa, no va ser així, com és sabut.
            En aquells temps de tanta escassetat l’arribada d’un paquet amb coses ben senzilles es convertia en un gran esdeveniment.
            Salvangac 9.2.1943.
            En la fecha de hoy hemos recibido su paquete, no pueden imaginarse la alegría que nos ha dado, todos los compatriotas me preguntan como ha podido llegar este precioso paquete:
            Dos enaguas, una marrón y otra a cuadros, una camiseta de punto, tres culotes (calses), un par de medias, dos servilletas, dos fundas de cabezal, dos camisas de hombre, unos calzoncillos, una camiseta (samarreta), dos pares de calcetines, unas alpargatas y unos zapatos, hilo agujas e hilo brabante.
            ¿Es esto lo que mandaron? Suponemos que si, ya nos escribirán de haberse perdido algo, mas no lo creemos.
            ...y les digo a todos que yo también tengo muchas ganas de abrazarles y aquí me miro a todos los niños de las edades de ellos y me coge mucha tristeza al ver que vosotros estáis tan lejos y cuando veo los juguetes siempre me acuerdo de todos...
            Bueno queridos, es cuestión de escribir poco para facilitar la labor de la censura de lo contrario bien saben que no nos duelen palabras para con ustedes... pues ya saben  que estamos muy agradecidos de ver lo mucho que hacen por nosotros.....
Maria va passar a França la major part de la seva vida, però un és sempre d’on  ha crescut, els racons, records, amics de la infància i de la joventut son sovint els més enyorats.
            Jo vaig passar, ja fa uns quants anys, unes temporades llargues fora del poble, els sentiments d’enyorança eren difícils de superar de vegades i em feia un fart de parlar de Flix a tothom, quan tornava a casa, a la família,  als amics, als racons coneguts, inflava el pit i m’omplia de tot intentant recuperar el temps perdut. Una cosa així, multiplicada per  mil, per deu mil, per un milió i salvant  totes les distancies possibles, deu ser l’angoixa de ser tant lluny de casa i tornar al cap de tant temps.
            Aquests petits extractes de les cartes de Maria i d’altres familiars son un testimoni d’aquells anys d’amargs records que el pas del temps ha anat suavitzant, un exemple dels fils que han mantingut i mantenen els lligams entre la gent del poble i els seus exiliats, un homenatge a aquella gent que, encara que la vida se’ls hi va capgirar, van mantenir viva l’esperança de tornar a la seva gent algun dia . 
Salvagnac 26.3.1944
Queridísimos e inolvidables tíos y sobrinos:
No pueden imaginarse la intranquilidad que tenemos de no tener noticias de ustedes, es la tercera carta que escribimos sin tener contestación ¿es que están enfermos? Si les ocurre algo nos lo dirán enseguida, no pueden imaginarse lo que es recibir carta de familiares tan queridos en tierra extranjera, es lo único que te consuela y te da esperanza en tiempos mejores, en tiempos de que llegara un día de podernos abrazar, en fin paciencia y a esperar ese día que tanto tarda en llegar...
            De por aquí pocas cosas podemos contarles, ahora empezamos a trabajar los huertos y hacer venir algunos animales, única solución si queremos comer, Salvador continua en el bosque toda la semana y el domingo trabajamos como negros los dos, yo voy a hacer algunas jornadas a coser, pero voy poco ya que mi salud no es mucha, los sufrimientos pasados ya van saliendo y cada día mas...
            Va ser com si una vegada satisfet el desig de tornar, durant tants anys anhelat, es deixés anar i aquelles forces que la van ajudar a esperar tant de temps la van abandonar. Maria, desprès d’uns quants viatges mes, ens va deixar un matí d’estiu, ja fa alguns anys, gairebé sense adonar-se’n. Reposa a França, el país que la va acollir i on finalment es va integrar, no vaig parlar mai amb ella de la guerra ni de aquells tristos anys, només parlàvem de les coses d’aquí, del seu poble, en les seves cartes des de l’exili, però,  es reflexa amb tota cruesa el que havia passat.
            Un altre exiliat d’aquestes terres, l’Artur Bladé, ho resumia amb aquestes paraules:

“Encara que són les circumstàncies les que ho determinen, el català exiliat no perd mai l’esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera és una mutilació, t’han amputat de la terra. M’han obligat a sentir l’enyorament, però no se sap de cap català que s’hagi mort d’enyorança. Jo faig meus aquells versos de Pere Quart: no moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”. 




1 comentari:

Francesc Castellví Esteban ha dit...

L'altre dia, passejant des-de la plaça Major fins al passeig al capvespre, no podiem deixar de repetir amb Anna, "quin poble mes bonic que tenim!!". No cal esperar la manca de quelcom (ni de ningu) per valorar-lo. Una altra cosa son aquestes histories d'arrencament de la mare terra que tots estem obligats a fer que mai torno a passar. Estic content de viure i contribuir (com tots) a FER FLIX.
Com sempre un bon escrit ple de sensibilitat.
Sisco