La
figuera (Ficus carica)
Pertany
al gènere Ficus
que compta amb més de 1.000 espècies, principalment a les regions càlides i
intertropicals. Ficus carica és l'única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre
a Europa. De 5 a
10 metres
d’alçada, de capçada
ampla, fa un flaire característic que a l’estiu se sent des de ben lluny.
Floreix
de febrer a abril amb flors unisexuals reunides en gran nombre dins un
receptacle piriforme i carnós anomenat en termes botànics siconi (figa).
La figa madura durant agost, setembre i octubre. Alguns tipus de figueres,
anomenades bíferes fan també un fruit anomenat figaflor a finals de juny (el
que nantres diem figot).
És un arbre molt resistent a la sequera i a la salinitat.
Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però
els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar
aigua. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima
mediterrani. A les nostres terres abunden, cada vegada menys, a la
vora de bordons i espones i en alguns horts vora del pou o la sèquia. També és
de destacar els llocs on pot arribar a créixer a vegades, com els campanars de
moltes esglésies o terrats i teulades, en general llocs on s’aturen
habitualment els moixons.
La
figa és el receptacle tancat on hi ha centenars de flors. La fecundació és una
mica complicada, perquè, com pot escampar-se a l’ambient el pol·len d’una
planta que té les flors masculines tancades en un receptacle? i com pot entrar
aquest pol·len a les figues que només contenen flors femenines? aquesta es du a
terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de
transmetre el pol·len fecundant a les flors femenines. En els països freds on
la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils.
Les
figueres es planten enterrant una branca dins un gran clot de manera que només
en guaiti un pam amb un ull.
De La despensa de Hipòcrates de Antonio Palomar. “La
fruita mil·lenària del Mediterrani. Les figues seques tenen molt sucre, fibra i
minerals. La seva acció laxant suau evita el restrenyiment crònic, la
diverticulosi intestinal i la síndrome de l’intestí irritable. Són bones per a
les malalties cardiovasculars, ja que la pectina baixa el colesterol; són
diürètiques i el seu potassi (especialment ric en les figues seques) ajuda a
baixar la tensió arterial. Per altra part, les figues tenen una bona relació
calci/fòsfor (més calci que fòsfor); i especialment les seques, que concentren
més els seus minerals, ajuden a mantenir la densitat dels ossos, ja que tres
dels seus minerals més importants (potassi, calci i magnesi) s’han relacionat
amb un menor risc de osteoporosi, tenen
molt ferro que pot ajudar a corregir l’anèmia ferropènica.”
A
Catalunya, i amb lleugeres variacions a les Balears, es canta una cançoneta que
resumeix les condicions d’una figa saborosa: " La figa per ser madura, ha
de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals." A
Mallorca, "diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata
(un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l’ull)
i vestit apedaçat (que sigui clivellada)".
La
figuera i el lledoner són dos dels arbres més importants de la meva infantessa,
jo vaig créixer a la raval on abundaven sobre tot a la vora del camí i de la
sèquia i, amb la colla, vàrem estar moltes vegades entre les seves rames, a la
seva ombra i menjant els seus fruits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada