Pregó de Festes Majors de Flix.

Aquests dies de festa major no he fet cap fotografia, cap dia he tret la càmera de casa, això no vol dir que no hagin quedat gravades a la memòria una muntanya d’imatges, de sentiments, de sensacions i d’emocions.

Vull agrair públicament a tothom que m’ha felicitat, que m’ha dit que li havia agradat el pregó, que s’havia emocionat les seves paraules, besades i abraçades i també les que han fet a la meva companya perquè se les mereix moltíssim.

Han estat, estan encara, uns dies molt emocionants, per les festes viscudes des de dins i perquè hem notat  l’estima de la gent, és normal que la gent et feliciti per fer un pregó de festa major, que ho faci la gent que és a prop, que et coneix... però hi ha hagut moltes felicitacions sorprenents, de totes, les més emocionants les de gent jove.

A tothom moltes gràcies, de tot cor!

Pregó de Festes Majors de Flix.

Jaume Masip Llop.

14 d’agost de 2013

(versió en “flixanco”, escrit tal com parlem)

 (Fotos de Marilú Zarranz)

Senyor batlle, autoritats, regidores i regidors, pubilles i hereus, família i amics, senyores i senyors, bona tarde a tothom.

Lo pregoner 

La figura del pregoner ve de molt antic, podríem dir que ja ere una figura important en temps dels egipcis i els grecs, encara que potser és més coneguda la figura d’este personatge en temps dels romans perquè l’hem vist a les pel·lícules i sèries de l’època. Ere una figura important la del pregoner i sempre és trobave a prop del poder, s’ha de pensar que durant molts segles la població, en la seua immensa majoria, ere analfabeta i per tant és un personatge que pertany, moltes vegades, a la elit cultural perquè sap llegir i escriure i fins hi tot s’arriben a organitzar en gremis com molts altres oficis. 

Los pregoners, sobre tot als pobles, sortien a fer les seues crides avisant en lo toc de la seua corneta, aquí, a la nostra vila lo pregoner va ser substituït ja fa temps per la megafonia i avui dia queden restes d’aquell ofici en los bans o comunicats de la ràdio, los avisos de la pàgina web de l’ajuntament o en la figura del pregoner de les festes majors, que és, per diu d’alguna manera, l’encarregat de donar lo tret de sortida oficial, en un discurs més o menys esperat. 

I així he arribat fins aquí i ho vui tornar a repetir, tal com ho vai dir lo dia que m’ho van comunicar: és un honor molt gran per a mi que la gent del poble que més m’estimo, la gent del meu poble, m’haigo escollit per a donar lo tret de sortida, un any més, a un dels esdeveniments més importants de l’any, les nostres Festes Majors... 

Unes festes que este any han començat en un punt de molta tristor, ja sabeu que fa poc mos va deixar Marina, mos va deixar massa jove i avui la trobem a faltar encara més!. 

Fer de pregoner és una cosa que mai m’havie passat pel cap, això ho dic de debò! 

Pues aquí em teniu! sabeu de la meua passió per este poble i de la meua passió per esta terra, me dic Jaume Josep pels meus padrins, porto en orgull lo Masip per mun pare i el Llop per ma mare, sóc de cal Ranci de la Fatarella, de cal Vaca de Bovera i de ca Txutximet de Flix pels meus avantpassats i em semble que m’he guanyat lo de Pedretes per mèrits propis! 

 La Fàbrica i la crisis

I... haurem de dir alguna cosa de la fàbrica no? Pues fem-ho ara i matem-ho que avui és un dia per a l’alegria malgrat tot. 

La fàbrica (en endavant Ercros) mos ha portat coses bones i dolentes, coses molt bones i 

altres molt dolentes, a lo llarg dels seus més de 100 anys d’història, faríem una llista molt llarga

però això ara i aquí... i avui, me semble que no toque, en este sentit vui recordar només una

frase de l’alcalde, Marc Mur, que va dir: salari per treball, salari per treball i ja està tot dit..., la 

veritat és que jo ja feie temps que ho tenia clar, salari per treball, aquella antiga etapa, quan 

ere la fàbrica, fa temps que s’ha acabat, ja ho llegirem als llibres d’història!

I pel que fa a la situació actual dir que...que sóc per naturalesa optimiste, crec que ser 

pessimiste no és bo per a la salut, per tant tinc tendència a mirar la part bona de les coses. No farem ara un balanç de tots estos anys, ni memòria del munt de despropòsits d’estos últims 

mesos, 

només faré menció, també, d’una cosa molt important: davant d’una adversitat molt gran vam saber respondre en una sola veu, com una comunitat unida i solidària, vam tornar a ser...i mos vam tornar a sentir membres de la tribu, com en temps ancestrals quan de la solidaritat en 

depenie la supervivència. No hauríem de deixar perdre la força que això mos va donar ni la 

que mos pot donar en lo futur! 

I una altra cosa també vull dir, hi ha...i hi haurà gent que ho passe i ho passarà malament... 

donem-los-hi suport, encara que només sigo moral, no podem perdre de vista qui és lo 

responsable de tot plegat, no mos barallem ni mos dividim, només així tindrem possibilitats desobreviure com a comunitat.

Serà difícil i potser serà massa llarg, però mos en sortirem! es veuen signes molt interessants al poble, hi ha gent que s’espavile i això és un senyal de que no llancem la tovallola! 

Què voleu que us diga, a mi em fa molta il·lusió que hi haigo gent emprenedora i penso que’ls hem de recolzar en tot lo que puguem!...esperem també, per una altra banda, que lo treball 

discret, necessàriament discret, de moltes persones que treballen pel futur de Flix tingo èxit i 

puguem continuar en la nostra tradició industrial encetada fa més d’un segle.

I pel que fa al meu futur laboral, si es compleixen les previsions, desprès de 27 anys a Ercros i més de 40 treballant, lo meu futur proper és l’atur, és l’atur, com lo de molts altres convilatants, altres, malauradament, ho tenen pitjor que jo... jo, quan s’acabo l’atur em jubilaré i passaré a 

una altra etapa de la vida.

Molta gent em diu, tu si que rai...segur que no t’avorriràs...d’això n’estic segur! Tindré més 

temps per a portar a la meua companya com una reina! Tindré més temps per a fer les coses que m’agraden i...ui...això de que si quan em jubila faré això o faré allò… voleu un consell....no deixeu les coses per la jubilació, feu-les ara!

John Lenon, ja sabeu...lo dels Beatles, una vegada va dir: “la vida és allò que et passe mentre estàs ocupat fent altres plans”. 

És per a reflexionar eh?: “la vida és allò que et passe mentre estàs ocupat fent altres plans” Ostras, papa, t’havies imaginat mai que tindries un fill jubilat? 

Et prometo que este any vindré en tu a les aulives! 

Lo poble 

Sabeu que? Que m’agrade molt lo meu poble, m’agrade, de tant en tant, passar pels seus carrers antics, tan se val l’època de l’any, totes tenen lo seu encant, m’agrade quan gairebé no hi ha ningú pel carrer, que pel nucli antic és casi sempre..., i miro cap a munt, miro cap els costats, em fixo en los detalls i ...es veuen moltes coses si mires. 

Perquè “Si mires, veus. Si veus, coneixes. Si coneixes, estimes i Si estimes, respectes”. Això ho die Jordi Sabater, lo descobridor de Floquet de neu. Un no estime lo que no coneix i si fem per conéixer lo nostre poble, veurem que hi ha llocs on hi ha bigues del pont de ferro de la Batalla de l’Ebre reutilitzades en llindars de portes i finestres, veurem també que als perxis hi ha una casa amb l’escut dels tres cards de la família Cardona, veurem que en el llindar d’una porta d’un molí hi ha un jeroglífic, sabrem perquè hi ha voreres en rails de tren o per on passave i d’on venie la sèquia del portell o també que és una cana o quantes façanes diferents ha tingut l’església...I ens adonarem també que a les cases velles hi toque el sol, que no són tan fosques ni humides com semble i veurem també que ja fa molts anys, que tenim un problema, que hem abandonat les nostres arrels, perquè tots volem viure en cases grans en jardí i això està molt bé, però... voleu dir que calie abandonar les cases on vam nàixer, on van nàixer los nostres avantpassats? Los carrers on vam jugar de petits? Si passegeu pels vells carrers ara deserts i mireu en los ulls del cor sentireu encara les veus dels xiquets jugant, lo soroll d’una granera matinera, lo ressò d’alguna conversa a la fresca o l’auló primaveral d’una truita en carxofa...i amés és que hi tornem sempre al nucli antic, hi tornem sempre a fer les alfombres, hi tornem sempre a fer les processons, hi tornem sempre a ballar a la plaça! Hi tornem perquè és aquí on són les nostres vivències més importants com a poble, les nostres arrels, les arrels dels nostres pares, dels nostres avis, besavis, rebesavis.... 

M’agrade també passejar per les parts noves del poble, aquí preferixo troba’m gent... com ha canviat lo poble en los darrers anys! Semble estrany com la memòria es torne gandula, no? jo mateix he de fer esforços per recordar com ere l’avinguda de Catalunya, com ere lo passeig de l’Ebre, les vores del riu, recordeu com estave el castell? Hem millorat lo paisatge flixanco en molts aspectes, podem passejar, caminar pel meandre, per Sebes...tenim un importantíssim patrimoni natural i també un importantíssim patrimoni històric....però, per a mi, lo més important, apart dels aspectes culturals, lúdics i fins hi tot econòmics, és que això mos ajude a senti-mos més orgullosos del nostre poble, ara tenim ganes d’ensenya’l i això fa que ens augmento l’autoestima, i és una cosa molt important i necessària l’autoestima! Potser no serem reserva de la biosfera però això no vol dir que no tinguem lo poble més bonic del món! 

La vida 

Diuen que només existeix lo present, que lo futur ha de vindre i lo passat ja no hi és, crec que això no és exacte, lo que realment existeix és lo passat perquè, es veritat que’l futur encara ha de vindre, però lo present és efímer. De veritat tot és passat, però no tot es converteix en història... encara que de vegades, sense sabeu, mantenim viva la memòria d’aquells que mos han ensenyat lo què sabem, que mos han marcat per a ser com som... 

Per exemple lo vell de Ribera viu en mi perquè me va ensenyar tot lo que sé dels muixons, me va ensenyar los noms, a fixa’m en les maneres de volar, me va ensenyar noms tan bonics com lo del “birinet del cànem”..o un altre que ningú més coneix: “butjoga” que és com ell li deie al “visc”. No hauríem de perdre los noms antics de les coses, saber los noms normatius i los noms científics de muixons i plantes està molt bé, però no hauríem de perdre les nostres paraules més autèntiques, nantres al tallarol de casquet sempre li hem dit cap negret, al préssec aubergi o a la mongeta bajoca i tenim paraules tant boniques com xeic o aumaec! 

Los meus iaios també viuen en mi perquè són una de les meues referències de quan era petit, lo padrí txutximet ere sord i per tant parlave poc, va ser pagès, lo recordo molt quan anàvem a veremar. Fèiem vi, lo celler ere enorme, en fileres de grans bocois a una banda i altra i en la premsa del raïm d’on, entre mig de les reixes, s’escolave lo most directament cap al trull ¾ ti noi! ves i que’t preparin un bon mostillo – qui sap, si no haguéssim arrencat totes les vinyes potser ara encara faríem vi... 

L’altre iaio, Josep de cal Ranci, no era d’anar al cafè, me portave al futbol los diumenges i també me prenie a un hort que portave als Xofars, a l’anada jo cavalcava damunt la sumera per aquell camí ombrejat de magraners, alladoners i figueres mentre ell la portave del ramal. Sempre se m’escapave un somriure quan passàvem per la vora de l’hort de Juanito Pubill, penjat a un ametller hi havie un cartell de fusta i escrit en lletres blaves s’hi podie llegir: “Por favor, no coger almendras que Juanito no lo quiere” I ningú les tocave! 

A la tornada jo feia de contrapès a un costat de la sària mentre a l’altra hi portàvem la collita del dia ¾ adéu eixerit, si que hi vas bé aquí dins eh? ¾ me dien quan ens creuàvem en alguna d’aquelles dones que portaven al cap, en un precari equilibri, un enorme cove tot carregat de verdures. 

Ere un home que es bevie lo vinagre de l’amanida i rosegave la pell de les taronges, que va estar a punt d’anar-se’n a l’altre barri per una pallissa de la benemèrita, que els diumenges, torrave ordi damunt l’estufa per fes una mena de cafè alegrat en un xorret d’anís i que no es va creure mai que l’home havie arribat a la lluna. 

També viuen en mi muns pares, ells són los que m’han fet gran, lo paper dels pares sempre te un punt una mica desagraït, al menys fins que tu mateix et fas gran i ho entens tot millor. 

I viu en mi la colla de la raval... perquè vam créixer junts corretejant per aquells horts, fent i saltant fogueres per Sant Antoni o fent la festa del carrer Sant Pere, viuen en mi perquè vam començar junts a jugar a futbol en un bancal abandonat d’aufals o perquè vam aprendre junts a nadar al riu. 

Perquè jo vaig nàixer al carrer de la Barca, en aquella època Calle Capitán Cortés, però vaig créixer a la raval, a cavall d’alladoners i figueres, envoltant per l’exuberància dels horts antics, en un riu molt petit, la sèquia i en un de molt gran, l’Ebre, on et feies gran de cop, moltes vegades sense adonar-te’n...”no seràs de la colla fins que no passos lo riu nadant!” 

- Anem a banya-mos a la roqueta, demà al matí?. 

- Jo preferixo la roca’l tormo. 

- Podríem passar el riu i anar a buscar petxines!. 

- D’acord! Fins demà. 

És l’edat d’or, però, com diu Artur Bladé: “cal no oblidar la capa de purpurina que el temps, expert decorador, i l’enyorança, reflectidora de llums apagades, posen en les nostres evocacions”... 

Cal no oblidar la capa de purpurina que el temps, que és un expert decorador, pose en els nostres records... 

Créixer en un poble és una sort molt gran i això que nantres encara vam néixer en una època fosca en molts sentits, a la nostra infantessa encara ere temps del cara al sol, de l’angelus al migdia i de la llet en pols a l’hora del pati... 

També viuen en mi la colla de l’adolescència i la primera joventut, déu meu! quin rebombori!, la sang bullint, lo cervell embolicat, lo cos desproporcionat...jo no se valtres... aquell temps quant dure... tres anys? Quatre? No us passe que semble que hagués passat tota una vida quan hi penses? 

L’any 1968, aquell any mític, jo tenia 13 anys, tot lo que va passar al món, tot allò que va fer canviar el món, aquí va tardar uns anys en arribar i mos va agafar a la nostra generació en plena joventut, alguns érem hippies eh, molt hippies......tinc molts bons records d’aquella època, però només vull dir una cosa sobre aquells anys, molts estàvem convençuts que podíem canviar el món i fèiem coses per a canviar-lo! Us imagineu una cosa així? Creure que en los teus actes pots canviar el món! Avui hi creu molt poca gent en això, si no potser les coses mos anirien ben diferents. 

En aquella època vaig decidir que em quedaria a Flix, si podie ser, per sempre, penseu que vaig marxar en quinze anys a la universitat laboral a Alcalà d’Henares, en aquells anys anàvem a estudiar a Alcalà o a Cordova i les noies fins hi tot a Càceres!, a Alcalà vaig fracassar, la veritat és que en 16 anys, en Franco viu, embolica’s en una vaga d’universitaris..., no va anar bé i em van expulsar... als 18 anys vaig marxar cap a Tarragona a treballar, després vaig fer la mili al País Basc, tota una experiència Euskadi a meitat dels anys 70, us ho puc ben assegurar...però ja en tenia prou, volia tornar cap a Flix i he de reconèixer que he tingut sort, he fet aquí la meua vida, hem fet aquí la nostra vida...perquè... lo millor que m’ha passat a la vida ha estat conèixer a la xiqueta de Sisco Pitoi i d’Asunción, (Sisco també se’n va anar massa aviat), en Lourdes, la que tots coneixeu com Piti, portem junts molts anys, hem ballat molts balls, hem fet molts quilòmetros i n’hem passat de tots colors. Ella també va decidir queda’s a Flix i això que en aquells anys anar-se’n a Barna també ere molt habitual. Ens coneixem de tota la vida, sobre tot perquè la vida de veritat va començar quan vam començar a sortir junts, d’això ja fa uns quants anys....heu vist quins fills més guapos i eixerits que hem fet! 

Orgull flixanco 

Jo sóc de Flix... sona bé no? D’on ets?...De Flix 

No us heu aturat mai a pensar perquè Flix es diu Flix? Molts diuen que Flix ve de Flexus, que en llatí vol dir “doblegat” pel tema del meandre, demano aquí i ara una revisió del tema, a Tous, a Sant Martí de Tous, a l’Anoia hi ha un Flix i prop de Balaguer un altre, tots dos despoblats, i n’hi ha més, fins hi tot un a Suïssa! i no tenen cap meandre! 

Jo no sóc cap expert en això, però no deixe de ser significatiu que lo nom antic de la freixa sigo “fleix”, i que hi haigo alguns pobles que es digon així, fleix, tampoc no deu ser cap casualitat... i amés és que fins hi tot la tenim a l’escut de la vila...la freixa... potser de vegades tenim les coses tant davant del ulls que no les veiem de tant evidents que són. 

A Flix som molt de Flix, segurament això es pot dir de molts altres llocs, però nantres tenim molts motius per a senti-mos orgullosos de la nostra vila. 

A Flix l’Ebre hi passe dos vegades i això és un fet excepcional! i tenim dos rius!..lo de dalt i lo de baix! 

A Flix los ibers mos han deixat petjades molt importants, a Sebes, a Mosselló... al poblat dels Castellons hi van viure durant mil anys! 

Flix és una vila, de la qual, un dels noms més antics que coneixem és un nom àrab: Uqlay’s, un dia lo meu amic Joan em va explicar que li va preguntar a un amic seu àrab si sabie què volie dir Uqlay’s....”lloc per a fer menjar!”, li va contestar, us imagineu l’important que havie de ser en aquells temps?, lloc per a fer menjar!, van construir un sistema de regadiu tant eficient que encara avui perdure. 

Una vila també que cap al final del segle XIV, mireu si érem importants, que la ciutat de Barcelona, lo cap i casal! mos va comprar! I vam ser ciutadans de Barcelona durant més de 400 anys, amb algun parèntesi, això sí... 

Durant la Guerra dels Segadors, al segle XVII, vam ser una de les claus de Catalunya, los excepcionals sistemes defensius de Flix, lo seu castell vell i les seues muralles, van resistir molts setges i atacs, quan va capitular van caure com un castell de cartes Miravet i Tortosa, els altres castells claus de l’Ebre i va quedar oberta la porta de Catalunya als exercits invasors. 

A la Guerra de Successió, la de 1714, fins hi tot lo famós Duc de Berwic, lo del setge de Barcelona, va passar per Flix per a conquerir lo nostre castell vell. 

Los carlistes hi van construir un castell nou! 

Los alemanys mos van triar per a construir-hi la fàbrica de productes químics més important de la península ibèrica a finals del segle XIX. 

Durant la Guerra Civil, vam tindre lo trist honor de ser la primera població de Catalunya bombardejada, des de l’aire, i la gran Batalla de l’Ebre es va acabar en la voladura del pont de ferro de Flix després de la retirada de les darreres forces republicanes, lo novembre de 1938, aviat farà 75 anys. 

Podríem fer una llista molt més llarga però voldria acabar dient que som una vila adherida als municipis per la independència i que espero que això aviat es faigo realitat. 

Una vila, finalment, on hem sabut demostrar al món lo que pot fer un poble unit, que sap mantindre la seua dignitat! Orgull flixanco, sí senyor! 

Comiat 

Bueno...i anirem acabant... Avui tinc aquí a molta de la gent que més m’estimo, són los meus! No hi són tots, alguns no han pogut vindre, però sobre tot m’hi falte algú molt important per a ser un dia perfecte, vaigo este record, per a ma mare, que és a tant a prop i tant lluny al mateix temps, estic segur que avui hagués tingut un dia molt feliç. Em semble que un se’n adone que es fa gran quan li comence a faltar gent... 

Però avui no és un dia trist i com que valtres, los meus convil·latants, heu pensat en mi per a fer de pregoner de festes, no puc fer altra cosa, abans d’acabar, que donaus les gràcies. 

Gràcies per saluda’m pel carrer, per pregunta’m com estic i com està la família, per convida’m a alguna canya de tant en tant i per deixar que jo us convidi també, gràcies per felicita’m en ocasions especials, per ballar en nantres la jota a la plaça de l’ermita, per felicita’m alguns i per critica’m uns altres per la feina feta per este poble que tant m’estimo, gràcies per la vostra complicitat, solidaritat i companyia en ocasions difícils, gràcies per haveus quedat a viure aquí, gràcies per tindre ganes de tornai a la més mínima ocasió los que heu hagut de marxar, gràcies per sentius de la mateixa tribu que jo i per cridar junts a favor dels nostres a la festa del riu, al futbol, al poliesportiu o al pavelló, gràcies per compartir en mi l’espai virtual al facebook i al bloc, gràcies per dim que us agrade com fai de guia! Qui m’ho havie de dir, en la vergonya que em fa parlar en públic! 

Gràcies també per ser avui aquí, i gràcies també als que no hi han pogut ser... 

I gràcies sobre tot a la meua companya de viatge per este món perquè sense ella, sense la seua paciència, constància i comprensió avui no estaria aquí. 

Fa alguns anys no sabíem que ensenyar del nostre poble, avui mos podem sentir orgullosos del que tenim , però no hem de parar perquè encara quede molta feina per fer!, junts som capaços de fer moltes coses, no perdem de vista esta empenta, mirem cap endavant en este bagatge i lo nostre futur serà molt millor! 

Sabeu una cosa....

D’una manera o altra al pregoner l’acompanyave la música, voldria acabar doncs, en una cançó, una cançó que vai fer fa prop de quaranta anys, i potser en fa trenta que no la canto en públic…. lo dia que li vai dir a la meua companya, la que tots coneixeu com la Piti, que m’havien proposat fer de pregoner, la segona cosa que em va dir, la primera ja us la podeu imaginar, va ser, hauràs de cantar la barca! carinyo, va per tu!... i també per a tots valtres!

Clica aquí

La Barca

Rem                                   Lam

Pel meu poble passe un riu

Rem                            Lam

Un riu gran i cabalós

Mi Mi7                         Lam

I sovint (abans) d’aigua bruta.

Rem                    Lam

Si arribeu mai en tren

Rem                   Lam

Abans d’entrar al túnel

Rem                    Lam

Veure-ho una cosa estranya

Mi Mi7

Per passar el riu

Lam

D’una banda a l’altra

Rem      Sol7            Do

Nantres li diem: La Barca!

Do                             Fa

Un parell de llaguts i un taulat,

Sol                        Do

Uns taulons i uns cables

Do                     Fa

Un home, el barquer

Sol           Do

I una història!

Do          Fa          

I a festes la banda,

Sol          Do

les puntones i els focs

Do                     Fa

I a festes la banda,

Sol                    Do

les puntones i els focs

Do                   Fa

Qui no ha passat per la barca

Sol             Do

A peu o a cavall

Do               Fa

En tractor o en carro

Sol                         Do

Per treballar o anar-se a banyar

Do                          Fa

I el dia que hi ha molta corrent

Sol                      

A donar la volta

Do

si passar és urgent

Fa         Sol             Do

I si no, i si no cap a casa

Rem               Lam

Ara va en motor

Rem                 Lam

Ara està més avall

Mi  Mi7                          

Però encara

Lam

la lliguem en cadenes

Rem            Lam

De nit, al mig del riu

Sol7             Do

I de dia, d’una banda a l’altra

Do                           Fa

Qui no ha passat per la barca

Sol            Do

A peu o a cavall

Do                    Fa

En tractor o en carro

Sol                        Do

Per treballar o anar-se a banyar

Do                           Fa

I el dia que hi ha molta corrent

Sol

A donar la volta

Do

si passar és urgent

Fa       Sol             Do

I si no, i si no cap a casa

Do                     Fa

I encara si arribeu en tren

Sol                     Do

Veure-ho una part de Flix

Fa

Una part de la seua història

Sol

Per passar el riu

Do

D’una banda a l’altra

Do             Fa

nantres, nantres

Sol                    Do

nantres  li diem: La Barca!

Visca la Festa Major de Flix!

Visca Flix i Visca Catalunya lliure!

Sortiu i gaudiu de la festa!  Moltes gràcies!