divendres, 11 de novembre de 2011

LES RAONS ECONÒMIQUES DE LA INDEPENDÈNCIA

DIVENDRES 11 A LES 19,30 H

A CA DON VENTURA 


Amb:

Pere Muñoz

Xavier Vega

Francesc Barbero

i

ADAM TOMÀS


Reprodueixo aquí un article de Francesc Barbero i Escrivà oublicat al bloc Plaça Major perquè penso que diu les coses molt clares.

"El passat dissabte 29 d’octubre el company David Larrossa, de Solidaritat per la Independència, va convidar a Flix gent de la Plataforma Catalunya Estat. Va ser una xerrada força interessant on es va fer una presentació sobre els motius i els efectes que té el dèficit fiscal sobre Catalunya i els seus ciutadans.

Per més conegudes que siguin les dades, per més que tingui claríssim que suposa que l’estat espanyol ens tracti com una colònia, cada cop que assisteixo a un acte d’aquest tall no puc evitar indignar-me.

Les dades varien segons les fonts i els mètodes emprats per al càlcul però hi ha una forquilla (entre el 8-10% del PIB català) que inclou tots els càlculs realitzats, ja siguin independents, de la Generalitat o fins i tot els del Ministerio de Hacienda. Sense anar més lluny, els que va presentar Mas-Colell, el conseller d’Economia, fa un parell de setmanes i que xifren la diferència entre el que l’estat recapta aquí i el que després hi inverteix en un 8.9% del PIB català.

Donat que el PIB anual català és d’uns 210.000 milions d’euros, la xifra del dèficit fiscal oscil·la entre els 17.000 i els 21.000 milions d’euros. Que suposa aquesta xifra?
Per exemple, el pressupost de la Generalitat són 32.000 M€, la partida més gran dels quals es destina a Salut: 9.100 M€. Les famoses retallades en sanitat són de l’ordre de 600 milions (l’any passat el pressupost de Salut era de 9.700 M€).

És inevitable fer-se algunes preguntes. Hem de semblar un país en vies de desenvolupament quan les retallades en sanitat equivalen al que Espanya ens pren en impostos en 12 dies (a raó de 50 milions al dia)? Perquè coi hem d’aguantar uns serveis públics deficitaris -ja ho eren en època del tripartit, les retallades de CiU l’únic que han fet és agreujar-ho- que ens posen a la cua d’Europa en despesa sanitària?

Perquè algú pot pensar que més de 9.000 milions (10.100, si comptem la despesa de l’ICS, CatSalut, fundacions i altres organismes sanitaris autònoms) en salut són molts diners. Ho són? Això quan és respecte el PIB català? Doncs no arriba al 5.8%. Comparem-ho amb el que s’hi gasten a Europa. D’entrada la despesa mitjana en salut a la Unió Europea (la dels 27, no només la zona euro) és del 7.4%. Però és que a Bèlgica (8%), França (8.3%) o el Regne Unit (8,5%) la despesa és encara força més alta. Es clar, però aquests són països rics! diran alguns. Bé, d’acord. Són països rics. Comparem-los amb Catalunya. França té una renda per càpita equivalent a un 111% de la mitja europea, el Regne Unit del 116 i Bèlgica del 118. Catalunya la té també precisament del 118. L’estat espanyol està en el 105, però és que la despesa en sanitat a l’estat espanyol és del 6.7%!

Si ho voleu en dades per càpita, a Espanya s’inverteixen en sanitat 1.500 € per persona i any, la mitja europea són 1.900 i a Catalunya tenim la magnífica xifra de 1.200 euros per persona i any.

Haver de patir aquesta situació quan som un país tant ric com França o Bèlgica és inacceptable. Perquè sí, efectivament, Catalunya és un país ric, que no pot aprofitar l’esforç dels seus ciutadans i empreses a causa del monumental espoli a que ens sotmet l’estat espanyol. Ho reflecteix Kenneth Rogoff (execonomista en cap de l’FMI), en una entrevista a la revista Capital (núm. d’abril de 2011): “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. I ho deia per il·lustrar que aquesta és una de les fortaleses que té l’estat espanyol, en comparació a Grècia o Portugal. El poso com a exemple perquè no crec que ni la madrilenya revista “Capital”, ni el senyor Rogoff siguin gaire sospitosos de passar per agents de l’independentisme català.

M’he centrat a fer comparatives en Salut per l’actualitat de les retallades i perquè segurament la sanitat gratuïta i universal és la part de l’estat del benestar que més valora tothom. Però la comparativa és pot fer amb tots els aspectes de la vida pública: com serien les nostres carreteres, trens i aeroports amb 18.000 milions més per any? I l’escoles? I els serveis socials? I els nostres ajuntaments i els serveis que en depenen? I l’esport? I l’economia productiva? I...?

Qui en vulgui saber més, ho té ben fàcil:

Ara estem en campanya i ens prometen pactes fiscals que Espanya no ens donarà mai de la vida. Bàsicament perquè no se’l pot permetre sense canviar el seu model econòmic obsolet i clientelista. Si es vol continuar desenvolupant forçadament Madrid –que ja ha engolint tota l’activitat de les Castelles, i comença a fer-ho amb l’Aragó i la cornisa cantàbrica- i alhora continuar abocant milions d’euros que només aprofiten constructores i els amics del poder a les autonomies del sud, cal que algú pagui la festa. I aquest algú som, bàsicament, catalans i valencians. No hi ha més.

L’únic pacte fiscal a què podem aspirar és a tenir un ministeri d’Hisenda català. Les raons econòmiques de la independència són clares i evidents. Ja tindrem temps de parlar de les raons culturals, socials, de dignitat o de qualitat democràtica que també ens assenyalen el mateix camí, però en l’actual crisi aconseguir fer-nos amos dels nostres diners ha deixat de ser una qüestió de prosperitat per passar a ser una qüestió de supervivència.

Francesc Barbero i Escrivà

Fonts de les dades: Eurostat, Idescat, Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat), Centre d’Ànalisi i Programes Sanitaris (www.caps.cat)"

Au doncs! a què esperem!