dimarts, 1 de novembre de 2011

Les bromes de Don Gregorio són poca broma.

Jaume Oliveras i Costa a El Punt Avui del dia 30-10-11 diu, entre altres coses:

"Les bromes referents a Portugal i Catalunya poden ser de mal gust, fins hi tot la sortida futbolística, però en tot el discurs hi ha un missatge que és l’autèntic pinyol del desencontre. Peces-Barba parla del dret a triar entre uns i els altres (si nos hubieramos quedado...) de manera que el centre decideix i la perifèria és terra de conquesta.
El nacionalisme espanyol, imposa la raó, des de la llengua més esmolada a la força dels canons. No és gens estrany que fins hi tot s’invoquin les paraules de Espartero, el Duque de la Victoria, quan  va dir que al menys cada cinquanta anys cal bombardejar Barcelona per a mantindre a ratlla als catalans.
De retruc Don Gregorio alimenta l’independentisme, que ja està bé, els seus no diuen res perquè no voldrien, per res, canviar la mamella catalana per la portuguesa".
Vicent Sanchis el mateix dia al mateix diari:
"Gregorio Peces Barba ha dit, amb presumpta ironia, el que pensen molts espanyols sense broma. Tan se val que es creguin demòcrates, com l’expresident del congrés o que s’autoproclamin d’esquerres, com sempre ha fet ell. Que els portuguesos són més mala gent que els catalans o que Catalunya s’ha salvat bombardejant de tant en tant Barcelona són dues certeses que comparteixen molt espanyols. Tot això no és d’estranyar ni tampoc ha de saber greu. Són com són i la culpa és dels catalans per aguantar-los quan ja no els poden bombardejar.
Per contra, sí que ha de saber greu que el primer secretari del partit català que encara té vint-i-cinc diputats al congrés espanyol li retragui el tema a Don Gregorio perquè dóna arguments als independentistes.
Els independentistes, Sr. Montilla, no necessiten més arguments".
A mi no em sorprenen aquestes paraules, he sentit moltes vegades coses semblants i pitjors, el que em remou és que a tot l’estat espanyol s’aixequin gairebé en armes quan des d’aquí es diuen coses fora de lloc i que en canvi ningú digui res quan un nacionaliste espanyol fa bromes sobre el bombardejos de Barcelona o els drets de conquesta.
Tot això m’ha fet recordar un interessant article de JosepM. Raduà al seu bloc on hi havia un mapa que defineix, avui encara, el que pensen de nosaltres des de les espanyes.

"Aquest mapa, de 1854, es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid i diferencia entre l'Espanya de matriu espanyola ("puramente constitucional"), l'antiga corona catalana ("España incorporada o asimilada"), els territoris forals a més de l'Espanya colonial -territoris que l'Estat acabaria perdent a finals del segle XIX-.
Al final encara tindran raó i potser sí que 17 autonomies són massa. No deu ser que se’ls va escapar de les mans tanta autonomia inventada? Llàstima que com sempre, al moment de passar la factura, de nou l’acabarà pagant Catalunya.
Si marxem, ja només en seran 16. Un maldecap menys per ells... i per nosaltres".
No ens queda altra cosa que o provincialització o autodeterminació. L’administració de la tensió amb Espanya  serà molt difícil, i això obligarà a posar damunt la taula allò que han volgut evitar tant CiU com el PSC: la necessitat d’un camí democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, per tal d’esdevenir un estat independent en el marc de la Unió Europea. Un camí que no és fàcil, i que requerirà de consensos amplis i voluntats decidides, però que obstinadament se’ns apareix com la ruta possible i necessària.




1 comentari:

Anònim ha dit...

Sempre esteu pensant en les matixes jilipollades,enves de construir,detruiu.....