dimecres, 11 de gener de 2012

La capsa dels records.

M’agrada, de tant en tant, remenar  les caixes  de fotos antigues, de papers engroguits pel pas del temps. Les esgorfes de les cases velles encara conserven un cert encant amb un rerefons de misteri, hi han amagats també als últims racons dels vells baguls, o mundos, com sempre els he sentit anomenar, retalls de la nostra història, testimonis dels nostres avantpassats. S’hi poden trobar des d’aquella puntilla, que havia estat d’un blanc puríssim i que va fer la iaia, fins els capítols matrimonials dels reiaios, des d’ algun doble per mesurar el gra, fins una barra de Termosan, antic remei pels dolors que encara pot conservar l’olor a  futbolista.
Es veritat que aquestes troballes, per a uns petits tresors, per a d’altres no son més que potros, així, cada cop que es fa neteja general o s’ ha de reparar la teulada, s’arramba amb tot el que hi ha i es llença al contenidor, o potser es porta cap al mas, des d’on a la curta o a la llarga ,farà cap al mateix lloc.
Així s’han perdut i es perden coses realment interessants per conèixer millor com vivien els nostres avantpassats, recordo que vaig llegir una vegada a Carmel Biarnés  com explicava que a una esgorfa  s’havien trobat un antic Alcorà i la carta de població d’Ascó, a Flix us sorprendrieu de debò de les coses que s’ha recuperat dels contenidors. En zones com la que vivim, que sempre han estat, quan no estratègiques, frontereres, es quasi un miracle, que desprès de tanta destrucció provocada per les guerres i de vegades per la poca sensibilitat vers aquests temes,  s’hagi conservat alguna cosa.
Però a nivell personal, parlo de sentiments, encara ets pot trobar sorpreses, coses senzilles que t’arriben al cor perquè tenen la capacitat de despertar, com si s’obrís de sobte la porta d’un vell armari, sensacions, records, vivències que estaven latents dins la memòria.
Remenar papers vells em produeix una sensació a mig camí entre la melangia i l’enyorança, entre la curiositat i la xafarderia, entre l’ànsia de saber i el gust per descobrir. Però no ens confonguem, no penso que qualsevol temps passat va ser millor, potser sí que ho pensava en un altre temps, però la vida, inevitablement, et fa més realista i acabes per entendre que aquella imatge idíl·lica que tenies de la vida d’abans, no és , ni de bon tros, com t’imaginaves.
T’adones que sempre hi ha hagut coses bones i dolentes i arribes a la conclusió que tots els temps no han estat ni millors ni pitjors, simplement diferents, si se’m permet l’expressió.
El dia que vaig decidir escriure això em vaig trobar amb una d’aquestes situacions, tafanejant en una caixa de fotos antigues, em va cridar l’atenció una petita postal, em vaig sentir tal com intentava explicar, un estremiment em va recórrer l’espinada mentre dins meu s’obria la capsa dels records.
En mig de totes aquelles imatges va aparèixer un home alt, de cabells blancs, d’ulls blaus, de rostre afable, mans de pagès i l’inevitable boina, era el meu padrí  Josep, bé, un dels dos iaos, ja que tots dos es deien igual i als dos els cridava padrí, com era costum.
Era una postal  que, amb la meva lletra de quan era petit, deia així:” Le desea muchísimas felicidades en el dia de su santo, le quiere mucho su nieto y le da un tiron de orejas. 19-3-62”, i a l’altra cara, amb un fons de muntanyes arrodonides, es veia un mas molt gran de color blanc amb un carro i un paller, en primer terme hi havia l’era amb les garbes escampades i presidint la imatge  un pagès amb boina repenjat a una forca.
L’era! Una vegada anava assegut a la fusta que s’hi posava darrera del diable i  estirat per la mula donava voltes i voltes  trillant les garbes, osquei mula! Cridava, sentint-me molt important, de sobte  l’animal va estirar més del conte i vaig caure rodolant per la palla, quin ensurt! Jo era molt petit hi hagués pogut acabar ben trinxat.
Recordo encara el veure segar amb la dalla, el so de les espigues al  caure tallades netament, el ressò metàl·lic de la pedra d’esmolar i també les punxades del rostoll que, de vegades, t’entrava pels forats de les sandàlies. Jo ajudava a lligar les garbes amb un bencill i vaig aprendre a fer el meu primer nus fàcil de desfer.
A l’era s’escoltaven els renecs i els crits dels homes esperonant als animals, els sorolls suaus de les forques i la palla al vent, el murmuri del redable i la granera  de ginesta arreplegant el gra i la cantarella de l’aré separant-lo del pallús, aprofitant la garbinada del tardet. Entretant, jo m’entretenia resseguint les fileres negres de les formigues que, anant i venint del cau a l’era i de l’era al cau,  carregaven provisions per a l’hivern.
Tinc records borrosos del trillar o del batre perquè ben aviat va aparèixer una enorme màquina plena de corretges i politges que, per una banda, engolia les garbes i, ella sola per una altra,  destriava el gra de la palla, fent un soroll infernal i aixecant una gran polseguera de pallús que es posava a la gola i s’apegava a la pell,  t’havies de botonar fins el coll i tapar-te la boca amb un mocador d’aquells de quadradets blancs i  blau fosc que servia per a multitud d’usos.
El sons que se sentien abans al difora han canviat molt, un dels meus iaios cantava sarsueles mentre collia olives i l’altre era afeccionat a cantar jotes, jotes d’aquí que es cantaven des de temps ancestrals,  com ara:
                                   Mira si ai  corrido tierras
                                   que he estado en los Freginales
                                   Santa Bàrbara, la Aldea
                                   i els Mas de los Barberanes.
o també aquesta altra:
                                   Ai  chica si et vol casar
                                   no et casos a La Ribera
                                   que no menjaràs su bajoques
                                   i flors de carabassera.

Un contrapunt d’aquest sons agradables eren els renills  de mules i matxos, rucs i sumeres o els renecs que ressonaven per les valls quan la rella de l’aladre s’enganxava a una pedra o a una arrel o simplement a l’animal li passava pels “dellonsis” no passar entre l’espona i l’auliver. Llavors si realment la bèstia era tossuda, no valien ni renecs ni surriaca, més aviat s’havia de recórrer a l’astúcia i provar-ho de tornada.
A mi m’impressionava molt, la veig com si ara fos, una escena del veremar. Teníem un parell de bancals de vinya a la banda de baix de la costa l’Erola, quan el carro ja era ben ple de raïm , abans de començar a pujar, s’enganxava la sumera,  o un altre animal s’hi havia més d’un carro esperant, al davant de la mula per poder enfilar  amb èxit aquella forta pendent. Els renecs, els crits que eren ensordidors i els nervis que estaven a flor de pell, es barrejaven amb els esbufecs dels animals i els sorolls de les cobertes metàl·liques de les rodes esclafant les pedres. Si el carro s’aturava a mig camí encara era pitjor, se l’havia de frenar sense pèrdua de temps i falcar les rodes per evitar que  tornés cap enrere i provoqués un desastre, jo duia sempre una pedra per utilitzar-la de fre, durant tota la pujada, caminant-hi a la vora a una distancia prudencial. Tornar a reprendre la marxa era molt complicat, al arribar a dalt tothom respirava tranquil i em podia asseure al davant del carro on s’hi estava d’allò més bé, si a la mula no li donava per aixecar la cua i fer-se un enorme pet o coses pitjors.
La casa on jo vaig néixer, per cert,  al llit de matrimoni dels meus pares que havia estat dels meus iaios i que desprès va ser el meu, era una típica i petita  casa de pagès on cada racó tenia la seva funció. L’entrada, empedrada amb pedres de calà era ocupada pel carro, que s’havia d’acabar d’entrar a mans, la porta de fusta, amb l’inevitable botera pels gats, quedava més fonda que el carrer, quan plovia hi posàvem una fusta i palla per evitar que hi entrés l’aigua, a la banda de dins de la gatera sempre hi era penjada la clau. Al entrar a l’esquerra hi havia, per penjar els collars, els ramals i altres estris, una banya,  jo me la mirava amb recel, aquesta banya, des de que m’havien explicat que darrera hi havia el bou, no podia entendre com es podia posar un bou dins la paret per aprofitar la seva banya de penjador—i l’altra banya?¾preguntava jo—santa innocència, aquest bou només en tenia una – em contestaven. Darrera del carro hi havia l’estable amb la mula, la sumera, la menjadora i el forat per baixar-hi la palla, aquesta obertura donava a la pallissa, situada en alt més al fons, al davall de la pallissa el lloc on hi havia hagut una petita premsa d’oli en temps de l’estraperlo, d’altres estris com l’aladre, la màquina d’ensofatar, les aubardes, la sària i a la vora el safareig on de petit, tant que hi cabia a dins, em rentava a l’estiu. Al forat de l’escala hi havia el lloc que habitava el tocino en altres temps. Al primer replà  de les escales s’entrava al wàter i a una cambra on hi havia la pastera, gerres d’oli i l’ altre forat de l’escala que era ple d’ordi pels animals, l’esquerra del mateix replà s’entrava a una petita estança, de sostre molt baix,  que habitaven el carratell del vinagre, braços de cebes i alls, un sac de sal i un parell de canyissos amb patates, figues i nespres. Al segon replà a ma dreta hi havia dues habitacions i a l’ esquerra l’estança principal amb la taula i les cadires, la cuina econòmica, la llar de foc i  una radio preciosa,  on escoltava contes com el d’en Patufet o històries de Maginet de la canya.
Al balcó hi posàvem el matalàs, a les caloroses nits d’estiu, per a dormir fresquets, bé, en realitat al balcó només hi podíem treure el cap. En aquell lloc jo hi jugava sovint i pel davall hi passaven els Reis d’Orient a llom de cavalls, les processons i els armats hi feien la torna. I per acabar, a dalt, a l’esgorfa,  els conills, les gallines, els coloms, el  cossi de fer el sabó, els rivells de zinc per les gotelleres, canyissos, tomates de penjar, una petita cambra amb les panolles de panís que tant m’agradava  desgranar i l’altre forat de l’escala que aquesta vegada era ple de blat, en lloc d’ordi. A mi m’agradava aguaitar llargues estones per la tela del galliner, per damunt de les teulades, vigilat per la mirada atenta de les gallines i acompanyat per aquell so profund que feien els coloms, des d’allí s’albiraven els Castellons, m’hi passava llargues estones, sobre tot quan plovia i el mon es paralitzava. També m’ho passava bé quan em deixaven recollir els ous dels ponedors, de vegades encara calents, quan naixien  conills o quan hi entrava algun pardal despistat. En canvi no suportava veure espelletar un conill  o ofegar un colom,  ni els dies de vent quan allà dalt tot eren corrents d’aire i els animals estaven esvalotats.
La casa del altre iaio era molt més gran i la meva relació amb ell, com ho diria? D’una altra mena, era sord i  per tant parlava poc, pagès també, el recordo molt quan anàvem a veremar. Al balcó hi havia penjada sempre una branca de pi, que era senyal de que allí s’hi venia vi. El celler era enorme, amb fileres de grans bocois a una banda i altra i amb la premsa del raïm d’on , entre mig de les reixes, s’escolava el most cap al trull  ¾ ti noi! ¾ recordo una veu dins la memòria ¾ ves i que’t preparin un bon mostillo amb aquest most acabat de fer - Però sobre tot el veig llegint La Vanguardia  i  també al Carim, on els diumenges hi anava a buscar la paga, fent la partideta,  aquell bar feia una olor tant intensa d’olives farcides i vermut pel matí que t’obria la gana i per la tarda una penetrant aroma de cafè acabat de moldre que et situava a l’espai on eres, on estaves.
De ben petit el iaio em prenia a un hort que portava ben endins dels Xofars, a l’anada jo cavalcava damunt la sumera per aquell camí ombrejat de magraners, lledoners, figueres i algun enorme noguer, mentre ell la portava del ramal. Sempre se m’escapava un somriure quan passàvem per la vora de l’hort de Juanito Pubill, penjat a un ametller hi havia un cartell de fusta  i escrit amb lletres blaves s’hi podia llegir: “Por favor, no coger almendras que Juanito no lo quiere”. A la tornada jo feia de contrapès a un costat de la sària mentre a l’altra hi portàvem les auberginyes i els primentons, els enciams  i les tomates, els aubergis de tomata i les ciremenyes, la collita del dia ¾ adéu eixerit, si que hi vas bé aquí dins eh? ¾ em deien  quan ens creuàvem amb alguna d’ aquelles dones que portaven al cap una mena de torbant anomenat capçana i al damunt,  en un precari equilibri , un enorme cove tot carregat de verdures.
En arribar a l’hort tots dos ens descalçàvem, ell es quedava amb aquells calçotets llargs de mil ratlles, es treia la boina i es lligava al cap l’inevitable mocador de quadradets blancs i  blau fosc, talment com un morisc. I jo l’ajudava a girar l’aigua o a rascar l’ herba sentint aquella frescor del fang entre els dits dels peus.
                                  
Camina per la vorera ,
                                   quasi sense fer soroll,
                                   el ramal a la ma esquerra
                                   la sumera i ell se’n van a l’hort.
                                   Fa poc s’ha fet de dia
                                   i ja està cavant,
                                   els cadells se li mengen les patates
i els cargols  els enciams.
           
També anava amb ell al mas, el recordo fent la migdiada, estirat a una borrassa, amb el cap repenjat a una pedra i a l’ombra d’un cep mentre jo explorava els voltants, perseguia cigarres, em quedava badant assegut damunt una gran taula de pedra  que hi havia davall d’aquell enorme pi de Montbrió, o  em fregava les taques de reïna de les mans, desprès d’haver fet una mica el mico, amb unes gotes d’oli o terra perquè no em quedessin enganxoses. El veig  també assegut, menjant una sardina de casco damunt d’ una torrada i un carroll de raïm i fent, de tant en tant un traguet del porró, deixant caure el rajolí des de damunt del llavi i fent aquells xisclets tant divertits.
Quan va aparèixer a casa  aquella maquina d’afaitar Philipshave, jo li afaitava la barba i ell clatell a aquell home que es bevia el vinagre de l’amanida i rosegava la pell de les taronges, que, els diumenges, torrava ordi damunt l’estufa per fer-se una mena de cafè alegrat amb un xorret d’anís, que no es va creure que l’home havia arribat a la lluna aquella matinada en que tota la família davant la tele,  escoltàvem emocionats els comentaris, encara més emocionats, dels astronautes i del locutor que ho explicava,  allò era un muntatge, que hi havien d’anar a fer allà dalt...
Recordo bé que m’explicava contes molt sovint, sobre tot em ve a la memòria un que en dèiem “el del pou”, li vaig fer repetir no sé quantes vegades i ell me l’explicava amb una paciència de sant, aquell relat que tant m’agradava, vaig descobrir molts anys més tard, que era un episodi de les aventures de Simbad el mariner!.
Aquells hómens, que havien nascut a cavall del segle i que els havien vist de tots els colors, em van deixar massa aviat... Tanco  la capsa dels records amb una intensa emoció, les imatges han anat passant per la meva ment amb tanta claredat que gairebé m’han semblat reals, a reveure padrins, us enyoro.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pero no jotes de la gent de l,arros>>>>>

Anònim ha dit...

MARIA LA XOREVIA,NO TIROS AIGUA AL CARRER,QUE PASARAN LES XIQUES I ES MULLARAN EL CALSE....

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Jaume Masip Llop ha dit...

1.- L'eliminat és perquè estava repetit.
2.- cal fer aquests comentaris de forma anònima?
3.- Mun iaio cantava el que volia, només faltaria, una de "l'arròs" que també són de l'Ebre, i un altra de la ribera, entre moltes altres!calia aquest comentari a un escrit tan llarg i ample?
4.- Mira, esta de la Xorevia no la coneixia i fins hi tot m'ha sortit un rodolí.

Si us plau, disfruteu de l'escrit, llegiu amb calma, tingueu sommis amb mi i recordeu d'on veniu per a poder mirar endavant sent més savis.