Amb una sabata i una espardenya.

Diu mun pare, que te 88 anys, que amb la utilització de pesticides, herbicides, etc. s’ha fet molt mal al camp, ell sempre diu que abans hi havia moixons de totes classes per tot arreu i  que ara vas pel difora i no se sent res, ni un moixó!  Diu també que, per exemple, matar el puó realment és molt fàcil només necessites tindre ortigues, fas una mena de sopa i no en queda ni un!.

Li dic que les ortigues piquen una mica i em contesta que a ell no li fan res, diu que segurament es va  fer immune de petit, quan jugaven a futbol a  la Era nova, en aquell camp, quan anava la pilota fora qui la tirava l’havia d’anar a buscar baix de tot del talús, a un bancal que sempre estava ple d’ortigues i, en pantalons curts ja et pots imaginar com acabaven! Jo me’n recordo també d’aquest bancal, era damunt  de l’espona que tancava un extrem del carrer Sant Pere, nantres hi anàvem amb espases de vímet a tallar-les! Diu que allí baix també hi havia dos bancals d’ametllers i que hi jugaven a fer refugis al talús.

L’altre dia van penjar al facebook una foto d’un equip de la teu època, li vaig dir i em va explicar que per a ell el futbol es va acabar molt aviat, va jugar alguns partits amb el Flix, de molt jove, en 15 o 16 anys i se’n recorda molt bé de l’últim partit, va ser a Faió, un partit d’homenatge a Franc que s’havia trencat una clavícula, diu que no estava gaire entrenat i en un demà tenia unes agulletes terribles!

Així que com cada matí van sortir de casa en sun pare, en lo carro i la mula cap al tros, en direcció a la barca del riu de dalt, ell agafat darrere el carro per a poder caminar una mica millor, però quan van arribar  a l’alçada de la era nova, mun iaio va veure la barca i va dir: “va! que passarem a la propera barcada!”  I va posar la mula al trot!...mun pare no va poder seguir el ritme i es va quedar enrere i mun iaio el va haver d’esperar a la barca sense passar...i així va haver de triar o el futbol o la feina. També es veritat que aviat va començar a festejar, eren  molt jovenets, ell 17 o 18 anys i ma mare 14 o 15, el futbol ja no importava! Tothom els mirava perquè sempre anaven agafats del bracet. Bé, doncs en aquell partit de faió també va passar una altra cosa....en aquell temps tothom jugava com podia i ell jugava amb espardenyes, clar, però hi havia un company que jugava en sabates, però de carrer,  res de botes de futbol, doncs ens vam posar d’acord i com ell xutava en l’esquerra i jo amb la dreta, doncs vam acabar jugant los dos en una sabata i una espardenya!