publicat a “La Veu de l’Ebre”
el divendres 17 de febrer de 2012
La crida a formar l’Assemblea Nacional Catalana a les Terres de l’Ebre va reunir –i unir, segurament per a l’inevitable: la formació d’un Estat propi que pugui dialogar de tu a tu amb la resta d’entitats nacionals constituïdes- mig miler de persones, el passat dissabte dia 11, a l’Auditori Pedrell, de Tortosa, arribades dels conjunts comarcals d’aquest ampli territori, en què s’inclou també, superant fronteres administratives, el Matarranya aragonès de parla catalana.
Va ser un acte esperançador, en què va apuntar-se la nova tendència de la sociologia política d’aquest territori del sud, després d’un llarguíssim període històric, que arrenca de la immediata postguerra. La cosa sembla clara: després dels gairebé quaranta anys en què pocs lluitaren per obtenir les llibertats catalanes i generals, i després de gairebé quaranta anys més –els darrers- en què, en situació democràtica dominada per l’hegemonia dels partits sobre la vida política general, la majoria del poble s’ha limitat a assentir, sovint a contracor, sobre el que deien i feien aquests mateixos partits, arribem a uns moments –ara mateix- en què es van despertant (després d’un son també llarguíssim) els sentiments propis d’autogestió nacional o, el que és aproximadament el mateix, de sobirania i independència, termes sempre difícils de concretar o fer realitat en els temps actuals de globalització interdependent.
A l’Auditori, l’altre dia, tothom (gent de partits, sobretot CiU, ERC i ICV, i independents de tota mena, agrupats en plataformes de combat territorial i cultural) era conscient de les dificultats i limitacions del pas d’envergadura històrica que, després de tres-cents anys de domini i espoli centralista, Catalunya és a punt de donar, coincidint amb la data fatídica de l’Onze de Setembre de 2014, quan s’escauen justament els tres segles de l’inici de dominació borbònica, només salvats pels molt escassos períodes en què a Catalunya i a Espanya van poder-se implantar una primera i segona república.
En qualsevol cas –i mirant-ho amb mirada de llarg abast- sembla que anem de talismà en talismà: primer va ser l’antifranquisme (comunista o socialista), més tard la democràcia institucional, després la catalanització de la nostra vida pública (amb tots els seus derivats: independentisme, ecologisme, feminisme, pacifisme, anarquisme, etc) i finalment, ara mateix, l’eclosió, a través de les lluites per la independència com a nucli central d’impuls nacional, de la necessitat (per sentiment d’identitat trepitjat o per consciència que “Espanya ens roba”) de fer aquest “pas endavant” que els nous i antics maulets icarrasclets de l’Ebre proclamaren en veu alta, plena de “coratge i autoestima”, com va dir Pep Suñé, històric d’Unió de Pagesos, després de tants anys de silencioses lluites a contracorrent.
Altres oradors foren Carme Forcadell, la nostra agustina de Xerta (que, des de Barcelona, està al capdamunt de les instàncies organitzatives de l’Assemblea), la qual va fer un parlament ple de substància, sentit comú i valentia; també Ferran Bel, alcalde de Tortosa, actuant com a vice-president de l’Associació de Municipis per la Independència, testimoni de la nova ventada sobiranista que agita els rengles del nacionalisme governant i, finalment, Ramon Bel, president de l’Assemblea a les Terres de l’Ebre, des d’on s’anima tothom a integrar-se a les assemblees locals i comarcals i anar tots junts a Barcelona, el 10 de març, per a fer efectiva la creació formal de l’Assemblea per a tot Catalunya.
Entre els assistents, gent del món polític, social i sindical: alcaldes, delegats del govern, sindicalistes, portaveus de plataformes i entitats culturals (com els de la PDE, Òmnium Cultural i Panxampla, entre tants), els quals, com la resta, estaven allí a títol individual, en la mostra més significativa de la nostra vida política, en el sentit de fer veure que ha de ser el poble català -per damunt del joc partidista habitual i prescindint d’orígens i ideologies- qui vol i necessita la merescuda llibertat i autodomini dels seus recursos.
En fi, encara que per als grans mitjans no ho sembli, el país torna a estar en marxa, tot i la dalla de la “crisi econòmica” que penja sobre els caps d’aquest poble sofrent i sofert que no ha perdut encara les esperances del redreçament nacional, que haurà d’arribar acompanyat, sens dubte, per una profunda implantació d’equanimitat i justícia en tots els àmbits de la nostra vida col·lectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada