Un
dia, ja fa uns quants anys, em vaig trobar amb el Sr. Bagés, el “mecànic gran”,
a les obres del passeig, em va preguntar
com quedaria quan estès acabat i li vaig explicar, desprès li vaig preguntar si
em coneixia i que era de ca Xuximet, - ah! la vostra família sempre heu estat
bé, me’n recordo de Ramon-, jo em penso que em parla de mun tiet, però em parla
del germà de mun iaio, el pare de Laura. Em diu que dos del millors mecànics o
electricistes que coneixia van morir d’accidents absurds, Ramon amb un accident
de moto, atropellat per un camió a l’entrada de Sebes i Manel Rodes, germà de
Mateu, atrapat a la caixa d’un ascensor a la fàbrica, una llàstima!.
Em
diu també que se’n recorda d’un alemany, Kleinschmid, que li agradava molt el
vi que fèiem a casa i també m’explica que va ser un dels subscriptors del diari
avui quan es va fundar.
Tot
això en cinc minuts, aquest home era una mina!
Al
dinar familiar del cap de setmana següent li vaig comentar a mun pare lo del
alemany, se’n recordava molt bé i amés em va començar a explicar coses de quan fèiem
vi, jo me’n recordo encara de la premsa vora la porta de Ca Xuximet, ell
m’explica on era el trull (un altre dia em va explicar com el van fer i com el
buidaven), de la premsa anava el most a un pouet i des d’allí cap el trull,
després de fermentar el most es transvasava al bocois, cadascun de 1100 l . També com s’havia
d’anar afegint vi perquè baixava el nivell i com cremaven les tires de sofre
per a evitat que es piqués, de vegades havia baixat molt el nivell i s’havia
començat a fer malbé, si el sofre encara s’encenia era possible salvar-lo si
no, vinagre!, encara que de vegades es feia ranci.
També
ens va explicar com decidien començar a veremar, quan el most feia 16 graus,
això vol dir que el vi el feien de 16
a 18 graus! Feien uns 10.000 kg de raïm, de
vegades hi havia cua per a comprar i si s’acabava la bota feien sortir a la
gent i posaven un galleda d’aigua per cada tres de vi, explica que això ho feia
tothom!. Quan s’acabava el vi de vegades anaven a buscar-ne a la torre i el
portaven amb bocs (pellisses).
La
premsa la va vendre mun tiet Pepito a Avelino com xatarra... mun pare es va
enfadar molt, també li va saber molt greu que es fessin malbé tots els bocois i
botes. Alguns eren de 7 o 8 mil litres.
També
hem parlat de fruites d’abans com els nespres, les maçanes de sant Joan, del
ciri, les peres de Lleida, els perillons etc. també d’agricultura ecològica i
del sindicat i sobre tot dels problemes, cada vegada més grans, per a fer
tomates i altres verdures i de les plagues noves que hi ha, comentem que cada
vegada més es deixen de banda les espècies del país, més adaptades i més
resistents.
De
tot això me’n recordava avui, desprès que mun pare, que te 87 anys, hem digués
que ha decidit plantar a l’hort, vora la sèquia, una maçanera del ciri, una
ciremenyera, un taronger, una aubercoquer i un cirerer! Apa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada