Avui tinc ganes de repetir una entrada que vaig fer al bloc el maig de l'any passat, és un fragment d'un escrit més ampli on hi ha el pas per les quatre estacions titulat "Olor d'amic".
Un dia de finals de maig, gairebé de matinada, estàvem asseguts en un banc del passeig, en silenci, escoltant el rossinyol. Era una nit d’aquelles que anuncien l’estiu, la garbinada ja feia estona que s’havia aturat, s’hi estava bé, amb una sensació de pau molt agradable. La fragància penetrant, dolça, de les mèlies omplia l’aire d’aromes de mel. De sobte, una brisa suau ens va portar una flaire diferent, venia del riu, era l’olor de quan jo era petit, de quan vivíem amb ell, de quan ens hi banyàvem, era l’olor que feia el riu cap al tard quan, després que el sol l’escalfés durant tot el dia, semblava que a la fi deixés anar un sospir i el seu alè s’escampés arreu. Tot seguit vaig recordar unes paraules d’en Miquel Martí Pol del “Llibre dels sis sentits”:
Sabia el punt exacte en què el record es converteix en una olor molt densa.
Llavors, respirant profundament, els meus pensaments van volar lluny, molt lluny en el temps, acompanyats per trossets del poema.
Estiu...i em veia créixer a mi mateix, present en equinoccis i solsticis...
Si l’oreneta anunciava la primavera a l’estiu el saludava la put-put, de bon matí, quan els horts ja oloraven a xuxima de panís, a tomateres i a enciam tot just tallat.
De sobte, una ràfega fresca de garbinada em portava una flaire de truita amb ceba i carbassó, que sortia per la finestra, oberta de bat a bat, de qualsevol cuina, era hora de sopar!. De vegades m’entretenia una estona amb les cuques de llum que hi havia als esbarzers de la vora del camí, d’altres m’aturava a collir un brotet d’ herbabona que creixia, any rere any, en una escletxa del formigó de la vorera que envoltava la casa.
I just quan, els grills i els rossinyols emprenien les primeres notes del concert de la nit, amb un bot i l’últim tros de truita a la boca, sortia com un llampec, travessant la cortina de la porta de la cuina, cap al carrer, cap a la fresca, amb renovades forces i la il·lusió que potser, aquella nit, faria un bon paper jugant a la pluca’l pot, aquella xiqueta nova es fixaria en mi, ens trobaríem a l’amagatall dels safareigs i sentiríem aquella innocent emoció de ser descoberts junts, però els últims de tots.
Era estiu!, els carrers plens de gent que, havent sopat, sortien a la frescor de la nit, feien rotllanes per explicar-se històries i cabòries o assumptes del difora, o també per dir-se a cau d’orella, els fadrins, ”anem a fer un tomet pel camí dels horts?” o els més grans encara amb veu més baixa, ”què va dir ahir la pirenaica?” i els més petits ens fèiem un fart de jugar a la pluca’l pot, als quatre cantons o a la pluca’l “veneno”, imitàvem els adults tot fent plans per a la nova cabana, parlant de què bones eren les siremenyes o de què faríem aquell any per la festa del carrer Sant Pere,
- Anem a banyar-nos a la roqueta, demà al matí?.
- Jo prefereixo la roca’l tormo.
- Podríem passar el riu i anar a cercar petxines!.
- D’acord!.
- Bé, doncs, fins demà.
- Bona nit.
Anant cap a casa sentia l’olor del riu, les cuques de llum brillaven amb més força dins la foscor de la nit. Estirat al llit, una brisa suau m’acariciava, els ulls m’anaven d’estel en estel, xut...xut, xut, cantava la xuta i jo m’adormia, plàcidament.
L’estiu començava amb un esclat de fragàncies i acabava olorant a borrassa estesa al sol, amb un munt de vespes voletejant-hi i xuclant el suc espès del raïm després de la verema.
L’estiu olorava de tots colors.
Un tremolí em va tornar al present, el rossinyol feia estona que havia callat, vaig respirar amb força per veure si recuperava aquella olor de riu..., començava a clarejar, el soroll de les cadenes de la barca anunciava un nou dia, varem començar a caminar cap a casa.
- Saps quina és l’olor que més m’agrada?.
- Quina?.
- L’olor d’amic!.
...i tot, vida i no vida, aquell desig amb escates de peix
i l’estornell, la sàlvia i el foc
caben dins una embosta de flaire o de records...
