VII Jornades de Patrimoni i VIII Curs Coneguem la Ribera d'Ebre 2015 a Flix, 1a setmana.

Aquests són els actes de pa primera setmana d'octubre, tothom hi és convidat!

Amics.

Quan era jove... bé...,  quan era més jove, hi havia una dita que deia “qui té un amic té una mina!” i, en broma contestàvem “i qui té una Ducati, la ruïna!!!” fen referència a una marca de motos que tenia moltes avaries...

Bromes apart, això de l’amistat té tantes maneres de veure-ho, de sentir-ho, de viure-ho...tantes com persones hi ha al món, suposo...perquè, què és un amic o una  amiga? O millor encara, qui és un amic o una amiga?, la dita que fa referència a que qui té un amic té una mina podria ser una mena d’explicació molt vàlida, en el sentit de que una mina, és un lloc on extreure alguna cosa de valor, en aquest cas de valor humà, és també un lloc que pot estar per a descobrir, pot estar esgotat, pot estar en “stand-by”, pot ser molt important o no, fins hi tot et pot salvar la vida, o millorar-la, pot estar lluny de tu, pot ser part de tu....i tu també pots fer coses per la mina, cuidar-la, no sobrexplotar-la, fer-ho amb coneixement...no ens prenguem la dita a broma! Les dites populars solen estar més a prop de la realitat del que sembla, si som capaços de veure les coses amb els ulls del cor.

Un dia, prop l’hora de dinar, fa dos o tres anys, vaig trobar dos persones que feia molt temps que no havia vist, amb un d’ells he compartit moltes estones de joventut, amb l’altre molt més que això, hem passat junts tantes hores, tants moments, hem compartit tants sentiments que fins hi tot una vegada algú preguntava si érem germans! Seria per al barba? Dic això per intentar explicar un aspecte de l’amistat que a mi em sembla molt important. Hi ha persones que per molt temps que estiguis sense veure’t, per molt temps que estiguis, fins ho tot sense contacte...vas un dia, et trobes, t’emociones amb una abraçada...i pots reprendre el fil de les vostres vides com si el temps separats fos un simple parèntesi!.

Sóc viu!, tres vegades m’ho va repetir  una d’aquestes persones, i tu també ets viu! Em va dir al final... i entre rialles ens vam desitjar bona sort i ens vam donar records per a la família, però per dins alguna cosa es va moure!.

Fa uns anys també, vaig recuperar el contacte amb un amic... feia 35 anys que no ens vèiem! La meva companya i la meva filla, que van ser testimonis, al·lucinaven perquè parlàvem com si fes dos setmanes que no ens haguéssim vist!

Podria posar més exemples, però crec que amb això ja s’entén el que vull dir. L’amistat, és un sentiment sincer, no obligat, que surt de dins per no sé quina hormona i és molt important no utilitzar aquest paraula a la lleugera, moltes vegades el que diem amics, no són més que coneguts, saludats o companys, cosa que no vol dir que aquestes relacions no siguin importants i necessàries també.

Hi ha moltes coses que creen o enforteixen fils d’amistat, però n’hi ha una, crec jo, que és molt especial, és cantar junts, cantar i cantar de veritat...

Quedeu-vos on sou

i si us moveu

digue-ho al instant

perqué no es perdi el fil

que ens uneix.

Un fil de vegades

potent com una sirga

d’altres

sutil com un pel de cuc

i sempre

un fil d’amistat.

Poemes cantats. Atur de primavera.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003) fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX. És l'autor d'un dels llibres poètics més venuts de la literatura catalana, Estimada Marta (1978).

Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l'acompanyaria durant més de trenta anys.

Atur de primavera

Lletra: Miquel Martí i Pol

Música: Jaume Masip

Doncs ara si voleu

Podem asseure’ns i reposar una estona

Davant mateix de casa hi ha un pedrís

Convocarem la gent del veïnat

La iaia Caterina i tots els altres

I parlarem de les coses que passen món enllà

Dels fons obscur dels anys

Vindran a fer-nos companyia

Les veus d’aquells que com ara nosaltres

Van reposar en aquest mateix indret

I a poc a poc ens sentirem de nou

Aquietats i dòcils

Perquè és així com s’hauria d’escriure

La història dels homes

Assajant de reprendre les paraules

En el seu profund origen

Car tota cosa és subtil

Si la veu s’hi detura

Tan tendrament com una mà que es clou

Damunt la mà que estima

La Reserva Natural de Sebes a Flix és molt més que cigonyes, blauets i arpelles, que no és poc.

ELS MARGES VELLS. Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien de ser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge

Antoni Rovira i Virgili, TEATRE DE LA NATURA

A Flix, a Sebes, encara hi ha prou gent amb sensibilitat per a recuperar les espones, que són testimoni de la vida dels nostres avantpassats. Ben a prop del Mas del Director podeu apreciar la feina, ben feta,  de reconstrucció i consolidació de les seues espones, la meua més sincera felicitació.

Una visió com aquesta, aproximadament, és la que veien els habitants del poblat iber de Sebes, pel matí, aviat, en direcció a l'Ebre

Per a la gent, com jo, aficionada a la toponímia. Gairebé al final de la Reserva de Sebes, o al començament, segon ses vingui de Flix o de Riba-roja hi ha dos illes de riu espectaculars, dos illes que van ser l'orígen del topònim del coll des d'on s'albiren, avui "Coll de les Argiles" .

Antigament, en concret al capbreu de Flix de l’any 1400, el topònim és Algires (Argiles és una alteració per metàtesi), en lo loch appellat les Algires, etimològicament ve de l'àrab al gazira, “la illa”. És un clar exemple de com un topònim descriu un paisatge, el de les illes del riu.

És l'Ebre? o és el Mississippí i el cau de Tom Sawyer i Huckleberry Finn?

Bé, i, finalment, per acabar el passeig, la pau i tranquil·litat que et donen aquests animals, tant dòcils i tan útils alhora! 

Poemes cantats. He mirat aquesta terra.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona,1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana noucentista.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

He mirat aquesta terra

Lletra: Salvador Espriu.

Música: Raimon 

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

de les fulles aspres del llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

La festa del riu sense barca.

Bé, ara que ja han passat les festes potser és hora de dir algunes coses...

En primer lloc vull felicitar  a la nova regidora per l’encert amb el tema de la carpa, també pel correbars, una manera fàcil i barata d’ajuntar gent en un dia de festa i pel tema del sopar popular, encara que aquí proposaria canviar-lo de dia i fer-ho la vespra, desprès de la proclamació de pubilles i hereus i el prego tothom a sopar junts i en acabar tots cap la pista, això té un avantatge molt gran, no deixar de fer un dia de ball de plaça, crec que tots els xiquets i xiquetes del poble agrairan que es conservi aquesta tradició.

I dit això el tema principal que em preocupa és la festa del riu.

Lo primer que ens hauríem de preguntar és: volem conservar, potenciar i si cal, recuperar les nostres tradicions, perquè són un nexe d’unió entre convilatans i ens identifiquen com a poble?

Si la resposta és no, o m’he és igual, ja no cal continuar endavant, si és que sí, o clarament si, llavors ens hauríem de preguntar: quines són les tradicions més importants que tenim i volem conservar?

Aquí segurament, sense equivocar-me gaire la gent de Flix contestaria: doncs la Setmana Santa i el dia de l’ermita, Corpus, sobre tot per les catifes, Sant Antoni, el ball de plaça de Festes Majors, la festa del riu...

I relacionat amb les tradicions quins són els símbols que més ens identifiquen, dels que estem orgullosos i que no voldríem que es perdessin per res del món?

Tampoc m’equivocaria gaire si dic que molts contestaríem: lo riu, les puntones, lo castell, els gegants i capgrossos, la barca....

I direu, a què ve tot això, doncs ho diré: tot això ve a que no estic d’acord en que la festa del riu no tingui la barca com a un dels protagonistes principals, el primer any, tot i no haver barca és va fer des del taulat, i segons el munt de fotos que vaig fer aquell dia la participació va ser molt bona! A partir d’aquí i sense preguntar a la gent es decideix un canvi d’ubicació  dient que era per a fomentar la participació, cosa que no és veritat.

Em consta que hi ha molta gent que pensa com jo, per tant proposo preguntar a la gent que prefereixen,  i si es vol potenciar la festa del riu, que ja em sembla bé,  hi ha altres opcions, apart de lo de les andròmines, que ja està bé.

De moment tota la gent que anava a passar la tarde a l’altre costat de riu ja no ho pot fer, estar a l’aguait del que passa al riu és més complicat, l’any passat gairebé ningú sabia on era la línia d’arribada de les curses! I la barca ha de tenir protagonisme, només el té per festes! A la festa del riu i la nit dels focs.  Els  avantatges no els veig per enlloc a no ser que, potser és més còmode pels organitzadors?

Perquè no s’implica al grup de teatre, que faci una representació de llaguters, no sé... a l’escola de música per a que fabriqui corns de llaguter i fer-los sonar... la quantitat de gent al riu te pujades i baixades en funció de moltes coses, el dia que es fa la festa per exemple, generacions de joves que miren més al riu i altres no tant...està bé fomentar la participació dins al riu, però no ens oblidem que la festa del riu te, ha tingut i hauria de tenir una part molt important d’espectacle, i això és el que estem perdent, al final pot passar que tinguem el riu ple de gent i les vores buides, això volem?.

I també penso que caldria potenciar les curses de puntones, no em val l’excusa que només quedem Flix i Móra d’Ebre, a Flix hi ha molta gent que rema, el problema és que no hi ha puntones, doncs igual com ens vam esforçar perquè hi hagués llaguts, també ens podríem esforçar perquè hi hagués (construir) puntones. Amb la col·laboració d’administracions, amb el patrocini d’empreses i entitats que podria fomentar la rivalitat, etc. Aquí també ens pot passar que hi torni a haver puntones en altres pobles i a nantres ens quedi una o cap.

Bé, proposo per tot lo dit que la festa del riu es torni  a fer on es feia i amb la barca com a un dels elements principals i diferenciadors de la nostra estimada festa del riu. No hi ha cap lloc més on això es faci, ni on es pugui fer, no la deixem arraconada, altres voldrien tindre un element simbòlic tant singular, únic  i històric com el que tenim, segur que l’aprofitarien més que nantres.

Poemes cantats. La Barca.

Cançó dedicada a la barca de Flix.






La Barca

Lletra i música: Jaume Masip


Pel meu poble passe un riu
Un riu gran i cabalós
I sovint (abans) d’aigua bruta.

Si arribeu mai en tren
Abans d’entrar al túnel
Veure-ho una cosa estranya
Per passar el riu
D’una banda a l’altra

Nantres li diem: La Barca!

Un parell de llaguts i un taulat,
Uns taulons i uns cables
Un home, el barquer
I una història! 

I a festes la banda,
les puntones i els focs
I a festes la banda,
les puntones i els focs

Qui no ha passat per la barca
A peu o a cavall
En tractor o en carro
Per treballar o anar-se a banyar

I el dia que hi ha molta corrent
A donar la volta
si passar és urgent
I si no, i si no cap a casa

Ara va en motor
Ara està més avall
Però encara
la lliguem en cadenes

De nit, al mig del riu
I de dia, d’una banda a l’altra

Qui no ha passat per la barca
A peu o a cavall

En tractor o en carro
Per treballar o anar-se a banyar
I el dia que hi ha molta corrent
A donar la volta
si passar és urgent
I si no, i si no cap a casa

I encara si arribeu en tren
Veure-ho una part de Flix
Una part de la seua història
Per passar el riu
D’una banda a l’altra

nantres li diem: La Barca!

Els orts de Flix

Ho he posat expressament, orts, sense h, perquè en documents antics sempre surt així.

Dit això, aquests dies, potser per casualitat o potser per causalitat, ha sortit el tema en converses diferents, amb diferents persones, de quan la gent de Flix, els ortolans d'aquesta vila carregaven els carros de verdures la nit abans i a trenc d'alba o encara de nit tancada, sortien a vendre-les pels pobles de les serres del voltant, La Fatarella, Maials, Llardecans, La Granadella, Bovera, La Palma i encara més enllà!

El motiu era ben senzill els orts de Flix eren molts i molt grans i als pobles anomenats fer orta era complicat si no tenies un pou...

A Flix el tema del regadiu i dels orts ve de molt antic, ja en temps dels àrabs, i qui sap si abans, la sínia de l'assut proporcionava aigua abundant, no només pels orts, també pels molins, safarejos, etc.

Les zones que regava l’Aigua procedent de la sínia (de dotze metres de diàmetre) les podeu veure en el mapa adjunt, la zona dels Arenys va ser més tardana provablement desprès que de reconstruir la sínia que es va malmetre durant la Guerra del Francès, en documents del segle XVII les zones que es reguen són la partida del Molí fariner, l'Albal, la partida del camí del molí fariner, Joffa i les Adempnes, i més tard, com s'ha dit els Arenys.

És una extensió considerable d'orta, avui conservada en part, ara que es parla tant de diversificació econòmica potser algú es podria plantejar el tema de l'orta ecològica, al menys el tema del preu de l'aigua el tindria resolt molt favorablement perquè encara es conserven aquells drets ancestrals.

Poemes cantats. Carrer Castell

Lletra: Joan Ramon Ferrús (adaptació de Jaume Masip)

Música: Jaume Masip

Poble vell, poble vell, carrer castell.

Allí on just el sol

cluque llums de matinada

el gall, empalagós i desplomat

trenca els somnis de la nit.

S’escolte el cant, silent i suau

de dos graneres, que ballen

el ball del bon dia

Són velles carregades de nebots

netejant el carrer,

el carrer pels infants,

infants, fills del carrer.

Carregats de son i guixos blancs,

dibuixaran gossos, rucs i cavalls,

són la gent del meu carrer.

Les velles cridaran, els iaios aniran al camp

i els xiquets diran que tenen fam

i quan tinguin fam, no els cal patir

que a qualsevol casa brenaran.

Cases de pedrís i pedra encara

a força de braços engalçades,

hi ha un safareig, mar d’infants,

xerrada de comares, tufòs i brut,

que netege el meu carrer.

I de cap a cap, quatre farols,

un fos i tres melancòlics,

els vespres vigilaran

l’amor dels amants.

I a la nit i en el seu silenci

patirà son i encara maullarà

fam de femella, un gat trist

ajupit en qualsevol teulada,

esperant la fi de tot allò que allí hi ha.

I no hi haurà ja, xiquets jugant al carrer,

Ningú a la fresca de les nits d’estiu

I quan s’acabi el jorn direm:

Adéu-siau al meu carrer....

A reveure, carrer castell.

Embassament de Riba-roja, 26-7-2015

Gràcies Toni i Virginia per una tarde tant especial!

Poemes cantats. Com un puny.

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 1940) un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic català.

«Desconeixíem per complet l'existència d'una literatura escrita en la nostra pròpia llengua. No hi havia literatura catalana, ni cançó, ni una producció artística de cap tipus des de la nostra pròpia cultura. Quin temps!»

Raimon, Les hores guanyades (Edicions 62, 1983)

Com Un Puny 

Lletra i música: Raimon

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.

Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.

Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.

Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

IV Regata Lliga Catalana de Llagut 2015 a Flix

Algunes fotos del matí del diumenge, tota la resta clicant aquí!

Puntones a Flix.Temps de riu, temps era temps.

Diumenge hi haurà a Flix un espectacle impressionant al riu, la competició de la IV Regata de Llagut Català 2015, el dilluns ja posarem algunes fotos, però avui en poso algunes fotos de la festa del riu, per Festes Majors, dels anys 80, quan al riu encara hi havia moltes puntones tot hi que les vores del riu eren un desastre, crec que està en perill de desaparició això de les puntones, cada vegada n'hi ha menys i han anat desapareixent dels altres pobles de la Ribera, excepte Móra d'Ebre i Flix. 
Tants remadors com tenim!, no podríem construir-ne un parell de puntones igual com hem construït llaguts? Es podria fer buscant patrocinados, col·laborant-hi entitats i ajuntament...no sé...així, si algun dia només queda la tradició a Flix al menys la mantindríem competint entre nantres...la competició, i rivalitat entre remadors, de puntones és un dels eixos de la festa del riu, una tradició de temps immemorials, l'hauríem de cuidar! És tot un espectacle!