dimarts, 22 de setembre de 2015

Amics.


Quan era jove... bé...,  quan era més jove, hi havia una dita que deia “qui té un amic té una mina!” i, en broma contestàvem “i qui té una Ducati, la ruïna!!!” fen referència a una marca de motos que tenia moltes avaries...
Bromes apart, això de l’amistat té tantes maneres de veure-ho, de sentir-ho, de viure-ho...tantes com persones hi ha al món, suposo...perquè, què és un amic o una  amiga? O millor encara, qui és un amic o una amiga?, la dita que fa referència a que qui té un amic té una mina podria ser una mena d’explicació molt vàlida, en el sentit de que una mina, és un lloc on extreure alguna cosa de valor, en aquest cas de valor humà, és també un lloc que pot estar per a descobrir, pot estar esgotat, pot estar en “stand-by”, pot ser molt important o no, fins hi tot et pot salvar la vida, o millorar-la, pot estar lluny de tu, pot ser part de tu....i tu també pots fer coses per la mina, cuidar-la, no sobrexplotar-la, fer-ho amb coneixement...no ens prenguem la dita a broma! Les dites populars solen estar més a prop de la realitat del que sembla, si som capaços de veure les coses amb els ulls del cor.
Un dia, prop l’hora de dinar, fa dos o tres anys, vaig trobar dos persones que feia molt temps que no havia vist, amb un d’ells he compartit moltes estones de joventut, amb l’altre molt més que això, hem passat junts tantes hores, tants moments, hem compartit tants sentiments que fins hi tot una vegada algú preguntava si érem germans! Seria per al barba? Dic això per intentar explicar un aspecte de l’amistat que a mi em sembla molt important. Hi ha persones que per molt temps que estiguis sense veure’t, per molt temps que estiguis, fins ho tot sense contacte...vas un dia, et trobes, t’emociones amb una abraçada...i pots reprendre el fil de les vostres vides com si el temps separats fos un simple parèntesi!.
Sóc viu!, tres vegades m’ho va repetir  una d’aquestes persones, i tu també ets viu! Em va dir al final... i entre rialles ens vam desitjar bona sort i ens vam donar records per a la família, però per dins alguna cosa es va moure!.
Fa uns anys també, vaig recuperar el contacte amb un amic... feia 35 anys que no ens vèiem! La meva companya i la meva filla, que van ser testimonis, al·lucinaven perquè parlàvem com si fes dos setmanes que no ens haguéssim vist!
Podria posar més exemples, però crec que amb això ja s’entén el que vull dir. L’amistat, és un sentiment sincer, no obligat, que surt de dins per no sé quina hormona i és molt important no utilitzar aquest paraula a la lleugera, moltes vegades el que diem amics, no són més que coneguts, saludats o companys, cosa que no vol dir que aquestes relacions no siguin importants i necessàries també.
Hi ha moltes coses que creen o enforteixen fils d’amistat, però n’hi ha una, crec jo, que és molt especial, és cantar junts, cantar i cantar de veritat...

Quedeu-vos on sou
i si us moveu
digue-ho al instant
perqué no es perdi el fil
que ens uneix.
Un fil de vegades
potent com una sirga
d’altres
sutil com un pel de cuc
i sempre
un fil d’amistat.