La Jota, el foc i Sant Antoni.

La festa de Sant Antoni se celebra de diverses formes. Hi ha llocs on lo centre de la festa son “los tres tombs”, a d’altres, los actes principals giren entorn de la benedicció dels animals. Pel que fa a Flix, i també a les comarques veïnes, incloses les de la franja, la festa gira principalment al voltant del foc, s’encenen fogueres de les formes més diverses, hi ha llocs on fins hi tot es fan de manera que s’hi pot passar per davall, s’anomenen “barraques”, d’aquí la dita de “foc a la barraca!”, a Flix, al menys quan jo era petit, la tradició era saltar pel damunt com en els antics rituals de purificació. L’encesa de fogueres per estes dates tenen lo seu origen en les celebracions solsticials, ancestralment, s’han encès focs per Sant Joan (solstici d’estiu) i per Nadal (solstici d’hivern). A partir d’aquestes dates, encara que d’una manera quasi imperceptible, se comença a allargar lo dia. Ja ho diu la dita: per Nadal un pas de pardal i per Sant Antoni un pas de dimoni. És en este moment de l’hivern quan lo sol vell ha arribat a la fi del seu cicle i mor per a donar pas al naixement d’un sol nou. Los focs, símbols del sol i de les seues qualitats, s’encenien per ajudar al naixement del nou astre rei, que representava l’inici d’un nou cicle de la natura. La gent respirava tranquil•la, la vida tornava a néixer una vegada més. Lo cicle arribe a la seua culminació per Sant Joan, és lo solstici d’estiu, i a partir de llavors inicia el seu declivi. Desprès que la natura hagi esclatat de flors i fruits per tot arreu, lo dia es va escurçant fins arribar al solstici d’hivern, una vegada més, per tornar a començar un nou cicle. Estes dos celebracions són paganes per tots los costats i la gent les ha sabut conservar, van sorgir en una època en que tot, inclosos los déus, girave al voltant de la natura, encara que, com va passar amb tantes altres festes, van ser cristianitzades. Hi hauria moltes més coses que explicar al voltant d’este tema, ple de simbolismes que es perden en la nit dels temps.

Ara s’encenen moltes fogueres i la gent menja i canta al seu voltant, la benedicció dels animals gairebé s’ha perdut, antigament, com encara es fa a Ascó, a Flix se ballaven jotes voltant el foc, per exemple un jota anomenada Ball de coques, on lo ballador dansa amb una coca a la ma (un pastís rodó, un altre símbol solar com el tortell de reis i tants altres) i l’ofereix a la balladora. I perquè jotes? doncs perquè aquesta és la nostra dansa tradicional, la nostra dansa ancestral, que antigament se ballava amb lo vestit tradicional on per cert, en estes terres, la barretina era morada. La Jota i la Sardana són danses molt antigues, danses d’homenatge al Sol i es ballen en cercle. El cercle, figura perfecta, representa la divinitat: el mal no hi pot entrar. La figura circular és present en moltes danses que tenen un origen ritual, per una altra banda, els passos curts i llargs, representen les hores nocturnes i les diürnes.

Els antecedents més remots, tant de la sardana com de la jota, cal situar-los en els gestos humans bàsics que es repeteixen per tot arreu i en totes les èpoques, saltar, aixecar els braços i donar-se les mans, quan s’està exultant d’alegria, a una ceràmica ibèrica de Lliria, al País Valencià, es representada una dansa amb la gent amb els braços enlaire, donant-se les mans.

A mi la sardana m’emocione però la jota també, perquè també és nostra i perquè com diu l’Artur Gayà, més conegut com Quico el Célio - fa uns quants anys, per desconeixement, molta gent es pensava que la jota era una tradició importada de l’Aragó, es considerava que baixava per l’Ebre, però no és així, malgrat que els seus orígens son polèmics, la seva mediterraneïtat és reconeguda, hi ha jotes que semblen tretes del bell mig de la costa tunisiana i altres que podríem ubicar a Occitània. Aquí s’ha ballat, s’ha cantat i s’ha tocat la jota des de sempre sense complexos territorials ni polítics, és un himne popular, amb algunes diferències però amb la mateixa essència -.

La Sardana és la dansa tradicional de l’alt Empordà i ha esdevingut la nostra dansa nacional, la jota es balla en molts altres llocs dels Països Catalans, a les Illes se’n balla una d’idèntica a la d’Ascó, es balla a València i al Pirineu, també a algunes zones de Castella, la de Segovia és gairebé calcada a la de La Fatarella on los passos llargs se fan caminant, finalment a l’Aragó ha esdevingut la dansa nacional i s’han potenciat molt les versions comercials. A les Terres de l’Ebre es balla per tot arreu, en uns llocs amb més intensitat que a uns altres, a Falset i Benifallet per exemple, s’arribe a ballar dins l’església.

La Jota de Flix la va documentar Josep Bargalló i Badia entrevistant i veien ballar a gent molt gran de Flix, dins lo seu llibre, editat per la Diputació de Tarragona: “Balls i danses de les comarques de Tarragona, Vol. 2, Ribera d’Ebre i Terra Alta”, on s’expliquen amb detall los passos i la partitura. A Flix, com és sabut, se balla lo dilluns de Pasqua, per la tarde, a la plaça de l’Ermita del Remei, sabem que antigament se ballava a l’envelat de la Era Nova, també per Sant Antoni i que se va ballar al voltant, el dia que es va plantar, de la Freixa de la Plaça de l’Església.

Penso que tot això potser s’hauria d’explicar més, sobre tot a la gent jove i a les escoles, també a les de música i de dansa i intentar ballar-la al poble al menys una vegada a l’any.

La jota de Flix també es part del nostre patrimoni, si la perdem també perdrem una part de nosaltres.

A la foto una de les fogueres de Sant Antoni, a la raval, temps era temps...

Visca la foguera de Santantoni!!! i que lo temps mos acompanyo!