dissabte, 6 de febrer de 2010

Un somni.

A vegades, un somni reconforta, d’altres fa tocar de peus a terra, sobre tot quan et despertes. A vegades somnies despert, d’altres, molt poques, els somnis es fan realitat. N’hi ha que viuen somniant, també hi ha gent que no somnia mai. A vegades els somnis es barregen amb la realitat, d’altres la realitat és un somni. També hi ha vegades en que hi ha gent que et mira estranyament perquè somnies, fins hi tot s’atreveixen a dir-te que no pots somniar en un món diferent del que estàs vivint, cada persona és un món i lluita pels seus somnis dins de les seves possibilitats. HI ha gent per a la que tenir un somni és sinònim de tenir un objectiu a la vida i n’hi ha que es passen per la vida sense somniar. N’hi ha que escriuen els seus somnis, encara que no sempre, alguns es pensen que no somnien quan en realitat no recorden que ho han fet i encara que sembli estrany n’hi ha que  obliden els somnis, deliberadament.

Jo vaig escriure una vegada un somni, no sé en quins dels supòsits anteriors es podria emmarcar, potser una mica en tots, anava així:

- Vaig arribar a la Ribera d’Ebre un matí emboirat de tardor, des del moll de Mequinensa, amb el poble arrecerat i protegit per l’antic castell, els llaguts, amb els velams encara plegats, es balancejaven suament amb el corrent del riu. Les tavernes del port, avui convertides en hostals, bars i comerços, estaven plenes de patrons, tripulants i viatgers que esperaven l’hora d’iniciar el viatge, Ebre avall. Preocupat per si viatjaríem a cegues, enmig d’aquella humitat grisenca que ho difuminava tot, vaig comentar-ho en veu alta, es va sentir una veu profunda, seriosa, molt a prop meu, que va sentenciar: “matins de boira, tardes de passeig”, no patiu, abans de migdia lluirà el sol.
És un viatge pel riu que s’atura a tots els pobles, passa per la vora d’impressionants boscos de ribera, illes, platges i galatxos, plens de vida i, fins hi tot, pots fer escapades al Priorat o a la Terra Alta, comarques veïnes i germanes de La Ribera. El gran riu és un eix vertebrador, solidari, on hi fan cap totes les valls i barrancs, rius i rieres, talment com un col•lector, en el bon sentit de la paraula, arreplegador i sumador de les vides de la gent que viu en aquestes antigues terres d’ilercavons. Pots fer el viatge d’una tirada, o quedar-te en qualsevol dels pobles i continuar un altre dia, el dia que vulguis, n’hi ha que s’han quedat a viure-hi i han donat per acabat el seu viatge.
Els antics oficis, les antigues infraestructures i els llaüts solcant el camí d’aigua, són alguns dels elements que s’han convertit en el motiu d’un viatge de molta gent, com jo, que volen sentir el riu de prop, des de dins. És una experiència vital que no te res a veure amb fer-ho des dels camins que ressegueixen les vores, com els antics camins de sirga, adequats avui per a caminants, ciclistes o genets, que també tenen, però, el seu atractiu. Al riu, com a la vida, pots fer el viatge des de dalt, des de baix o des de dins. Tampoc no té res a veure amb el temps en que dels viatges dels llaüts, en depenia la subsistència de molta gent, avui la vida és més fàcil.
Després de Faió i Riba-roja, pobles antics on ressonen encara les veus d’ibers i romans, àrabs i templers, fem aturada a Flix on visitem l’antiga sínia, amb una roda de 12 metres, que encara avui rega les hortes de la població, un molí de farina, un altre d’oli i altres elements històrics d’aquesta vila que va ser un carrer de Barcelona, amb La Palma d’Ebre, durant més de 400 anys. Aquesta població té un castell espectacular, situat a l’istme d’un meandre que dona tota la volta a la població.
Passem la resclosa de l’antic assut i fem tota la volta al meandre i així passem per Flix dos vegades, la gent d’aquesta vila ha de diferenciar entre el riu de dalt i el de baix per a que tothom entengui aquesta geografia tant peculiar.
Riu avall des de Flix passem per Ascó, amb les cases i carrers situats al vessant del castell i on ressonen els renills de cavalls i rucs de les seves famoses cuses de Sant Antoni, deixem enrere Vinebre, a aquest poble hi va néixer un “sant” molt important i tenen un palau del segle XVI impressionant, la Torre de l’Espanyol (abans Espanyol era un nom), on cal visitar una font que els romans ja sabien que era màgica i, amb una darrera mirada a les tonalitats blavoses de la serra de la Fatarella, ens endinsem a l’estret congost del Pas de l’Ase, que vol dir vigilant i no pas ruc, aquí n’hi ha que encara senten el soroll de les petjades dels elefants d‘Anníbal.
Tots aquests pobles han estat immersos en tots els conflictes i guerres des de la més remota antiguitat, però, tot i la destrucció que han patit, es conserva encara un patrimoni mot important, a cada turó un poblat ibèric, a cada poble un castell, a cada plaça una església, a cada racó una pedra que ens parla. I el riu, sobre tot el riu!
La gent acull molt bé els visitants i ets pot trobar, sense gairebé adonar-te’n fent amb ells una rostida, una clotxa, una calçotada o una simple cervesa a un bar, com si et coneguessin de tota la vida, la veritat és que s’hi menja molt bé als seus restaurants, hostals i cases de pagès. El riu els ha donat la vida i de vegades la mort. Expliquen que han vist riuades impressionants i al mateix temps que hi ha anys en que es pot travessar el riu caminant, amb l’aigua al genolls. El caràcter de la seva gent ha esdevingut marcada, entre d’altres coses, per tot això, són la gent més hospitalària que he trobat i, al mateix temps, la més recelosa i arrauxada quan senten la seva terra amenaçada.
Hi va haver un temps en que de fora va venir gent que els va prometre diners i prosperitat, van dir que farien embassaments i grans fàbriques a la vora del riu, on tothom hi podria treballar i guanyar-se molt bé la vida, però els habitants de les vores de l’Ebre no se’n refiaven, a canvi de què?, els hi van preguntar, la resposta va ser que haurien de deixar de treballar la terra i navegar pel riu i que a les modernes fàbriques es farien productes que no es feien enlloc i els podrien vendre molt cars. Però van pensar, si no els fan enlloc, no serà perquè no els vol fer ningú?, van dir que no, que el riu era la seva vida i preferien viure tranquils abans que fer-se rics, aquella gent va marxar remenant el cap, pensant que estaven tots bojos, potser sí que estaven bojos, però també és veritat que van fer seva, molt prematurament, aquella frase tant famosa avui dia que diu que l’únic actiu d’un territori que no es pot deslocalitzar, és el paisatge.
Avui, després de molts esforços i anys difícils, viuen sobre tot de l’agricultura, el turisme, el comerç i petites indústries, algunes lligades als productes de la terra. No s’han fet rics, però diuen que tenen la sort de viure a la vora d’un gran riu, l’Ebre, on es fa el millor oli i la millor fuita i verdura del món i els seus veïns fan el millor vi, què més es pot demanar!. N’hi ha però, que van marxar a treballar a aquelles fàbriques, que van posar a un altre lloc, altres que ho van fer per conèixer d’altres terres i per diversos motius, alguns tornen cada any, per festes, d’altres sempre que poden i altres no han tornat mai més, n'hi ha, també, que hi viuen però treballen fora, talment com a tot arreu, talment com també passa a la vida.
Passat Garcia, un poble que té nom de cognom i una antiga església al turó de la vora del poble, fem cap a l’ampla cubeta de Móra, important cruïlla de camins antics i centre comercial i firal de la zona, hi va haver un temps que les dos Móres van ser dos pobles enfrontats, avui tot allò és història, el vell castell de Mora d’Ebre ens veu passar impassible i a l’antiga estació ferroviària dels Masos, coneguda per Mora la Nova, se senten encara el xiulets d’antics trens de vapor que fan viatges amunt i avall, vora del riu amunt i vora del riu avall.
Amb Benissanet, bressol d’Artur Bladé, a una vora i Ginestar a l’altra, envoltats pels perfils ben esporgats de cirerers i auberginers, que a la primavera esclataran de flors i abelles, passat un revolt del riu, ens trobem amb Miravet, amb el seu imponent castell, controlant el congost de Barrufemes, nom de dimoni antic i, albirant per un costat, Rasquera i la serra de Cardó, lloc d’ermites i agües abundants i per l’altre, Tivissa, on els romans hi feren tantes àmfores que s’han trobat per tota Europa i on tenen una església dins d’una altra, desembarquem a la platja de l’Arenal, principi i final, segons des d’on es miri, d’aquesta comarca tant peculiar i espectacular que és la Ribera d’Ebre.
Havent dinat al migdia una bona clotxa, menjar antic de pagès, fem un sopar lleuger asseguts en un de tants miradors que hi ha a les vores del riu mentre l’aigua flueix, avui lentament, cap a les terres baixes, cap al mar. Mentrestant, a una plaça propera se sent el so d’una jota, un grups de joves, molt joves, assagen la dansa ancestral d’aquests pobles, perquè a la propera Festa Major, la ballaran per primera vegada, pels seus carrers i places.
Més lluny es veu el Montsant, amb els seus imponents rocams, que, reflexant el sol rogent de la posta, vigila aquestes terres, contrastades d’aigua i de terra, de balmes i espones, de verds, de blaus i de tots el colors de les estacions de l’any que s’emmirallen en els ulls, molt endins dels ulls, de la seva gent - .

6 comentaris:

Anònim ha dit...

menos mal que solo ha sido un sueño

Jaume Masip Llop ha dit...

Avís per a comentaristes: no s'admetran comentaris anònims.

Anònim ha dit...

Ai, ai, ai...quina enyorança!. Molt bonic el somni i molt bonic l'escrit.
Una abraçada

Anònim ha dit...

l'ultim que esperaba es la dictadura sobre els comentaris

Dora Cervelló ha dit...

Jo també crec que un altre món és possible i acostumo a escriure els meus somnis...

Jaume Masip Llop ha dit...

Vaig posar un avís per a comentaristes anònims per diversos motius. Voldria aclarir que personalment no entenc que una persona vulgui expressar la seva opinió sense donar la cara, perquè penso que tothom és lliure de dir el que vulgui, amb respecte. Estaria molt bé que les persones anònimes expliquessin els seus motius abans d’expressar la seva opinió, és per por? Potser per vergonya? Tenen una doble personalitat? Pensen que si no diuen qui son poden dir el que vulguin? És per allò del què diran de mi? Serà per allò de tirar la pedra i amagar la mà? Seria interessant saber-ho. Això també va pels semi-anònims, com si de Sisco, Xavi, Josep, etc. només n’hi hagués un al món. Hi ha un anònim que m’acusa de dictador, a aquest especialment li agrairia que m’expliqués els motius del seu anonimat.
Fins ara tots els comentaris rebuts en aquest bloc han estat publicats i no és la meva intenció canviar d’idea, encara que soc ben lliure de fer-ho quan vulgui, quan vaig escriure aquest somni estava especialment sensible com per a publicar segons quins comentaris, ara ja estic millor.
Au! Salut.