dimecres, 3 d’octubre de 2012

Tardor



Tardor...i sabia el baf compacte de la terra...
Les alades havien començat a aixemenar-se. Amb un aixartell a la mà i un pot a l’altra, sortíem a cercar un formiguer on la terra fos tova, així ens seria més fàcil aconseguir-ne de les de més endins del niu , aquestes, per dir-ho així, eren les de més qualitat. Després, amb unes quantes mossegades de formigues del “cap roig” en els llocs del cos més inversemblants, anàvem corrents  a ensenyar-les al pare que sabia com guardar-les fins que fos el temps en què arribessin els primers tords .Eren d’altres temps; la cacera amb rateres era  tota una aventura per a un nen que res no sabia encara d’espècies en perill d’extinció.


Les orenetes es reunien als fils de la llum ,els ocells d’estiu començaven a passar cap al sud, aviat arribarien tords i merles, cap-negrets i cap-rossets, pit-rogets i cua-rogetes.
Les fulles engroguien, l’olor d’humitat es començava a sentir.
Ja havia passat el temps de pujar als lledoners, a la vora de la sèquia que resseguia el camí dels horts n’hi havia d’enormes. Tots teníem els llocs preparats per a la collita, després, amb les butxaques ben plenes de lledons, ens reuníem a la cabana a menjar-nos-els i a fer punteria amb els pinyols a un pot col·locat al centre.


De vegades era emocionant quan, dins la cabana, ens sorprenia la pluja; llavors, sortejant les gotelleres, embriacs del baf que desprèn la terra mullada, tot i la precarietat de la construcció i fent orelles sordes als crits de “nens cap a casa!”, ens quedàvem allí a contemplar l’espectacle i ens sentíem com robinsons o com si fóssim una tribu d’homes prehistòrics i allò fos el nostre territori.


Una vegada vàrem construir-ne una que era quasi perfecta. Estava excavada als talussos de terra que es formaven a la vora de la sèquia. A força de netejar-la dels fangs acumulats, aquests talussos havien crescut molt, neteja a neteja havien format com una petita serralada que la resseguia en tota la seva llargària, allí hi creixia una vegetació exuberant de canyes i esbarzers, lledoners i  figueres, aquesta cabana fins i tot tenia una sortida d’emergència per utilitzar-la en cas d’atac i  que estava dissimulada per la vegetació.
La tardor començava olorant a mostillo bullint a la cuina, després olorava a terra i al fum dels formiguers cremant lentament als horts.
La tardor olorava al color de la terra.
(Fragment d'Olor d'Amic)