Tardor...i
sabia el baf compacte de la terra...
Les alades havien començat a aixemenar-se. Amb un aixartell a la mà i un pot a l’altra, sortíem
a cercar un formiguer on la terra fos tova, així ens seria més fàcil aconseguir-ne
de les de més endins del niu , aquestes, per dir-ho així, eren les de més
qualitat. Després, amb unes quantes mossegades de formigues del “cap roig” en
els llocs del cos més inversemblants, anàvem corrents a ensenyar-les al pare que sabia com guardar-les
fins que fos el temps en què arribessin els primers tords .Eren d’altres temps;
la cacera amb rateres era tota una
aventura per a un nen que res no sabia encara d’espècies en perill d’extinció.
Les orenetes es reunien als fils de la llum ,els ocells d’estiu començaven a passar cap al sud,
aviat arribarien tords i merles, cap-negrets i cap-rossets, pit-rogets i
cua-rogetes.
Les fulles engroguien, l’olor d’humitat es començava a
sentir.
Ja havia passat el temps de pujar als lledoners, a la vora de
la sèquia que resseguia el camí dels horts n’hi havia d’enormes. Tots teníem
els llocs preparats per a la collita, després, amb les butxaques ben plenes de
lledons, ens reuníem a la cabana a menjar-nos-els i a fer punteria amb els
pinyols a un pot col·locat al centre.
De vegades era emocionant quan, dins la cabana, ens
sorprenia la pluja; llavors, sortejant les gotelleres, embriacs del baf que
desprèn la terra mullada, tot i la precarietat de la construcció i fent orelles
sordes als crits de “nens cap a casa!”, ens quedàvem allí a contemplar
l’espectacle i ens sentíem com robinsons
o com si fóssim una tribu d’homes prehistòrics i allò fos el nostre territori.
Una vegada vàrem construir-ne una que era quasi perfecta.
Estava excavada als talussos de terra que es formaven a la vora de la sèquia. A
força de netejar-la dels fangs acumulats, aquests talussos havien crescut molt,
neteja a neteja havien format com una petita serralada que la resseguia en tota
la seva llargària, allí hi creixia una vegetació exuberant de canyes i
esbarzers, lledoners i figueres, aquesta
cabana fins i tot tenia una sortida d’emergència per utilitzar-la en cas d’atac
i que estava dissimulada per la vegetació.
La tardor començava olorant a mostillo bullint a la cuina, després olorava a terra i al fum dels formiguers cremant lentament als horts.
La tardor olorava al color de la terra.
(Fragment d'Olor d'Amic)
(Fragment d'Olor d'Amic)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada