Ara tot allò és ple de pols, només és viu a la memòria.

La casa on jo vaig néixer, per cert,  al llit de matrimoni dels meus pares que havia estat dels meus iaios i que desprès va ser el meu, era una típica i petita  casa de pagès on cada racó tenia la seva funció.

L’entrada, empedrada amb pedres de calà era ocupada pel carro, que s’havia d’acabar d’entrar a mans, la porta de fusta, amb l’inevitable botera pels gats, quedava més fonda que el carrer, quan plovia hi posàvem una fusta i palla per evitar que hi entrés l’aigua, a la banda de dins de la gatera sempre hi era penjada la clau. A l’esquerra hi havia, per penjar els collars, els ramals i altres estris, una banya,  jo me la mirava amb recel, aquella banya, des de que m’havien explicat que darrera hi havia el bou, no podia entendre com es podia posar un bou dins la paret per aprofitar la seva banya de penjador—i l’altra banya?¾preguntava jo—santa innocència, aquest bou només en tenia una!.

 Darrera del carro hi havia l’estable amb la mula, la sumera, la menjadora i el forat per baixar-hi la palla, aquesta obertura donava a la pallissa, situada en alt més al fons, al davall de la pallissa el lloc on hi havia hagut una petita premsa d’oli, es guardaven d’altres estris com l’aladre, la màquina d’ensofatar, les aubardes, la sària i el safareig on de petit, tant que hi cabia a dins, em rentava a l’estiu.

Al forat de l’escala hi havia el lloc que habitava el tocino en altres temps. Al primer replà  de les escales s’entrava al wàter i a una cambra on hi havia la pastera, gerres d’oli i l’ altre forat de l’escala que era ple d’ordi pels animals,

Escales amunt, a l’esquerra s’entrava a una petita estança de sostre molt baix  que habitaven el carratell del vinagre, el del vi ranci, braços de cebes i alls, un sac de sal i un parell de canyissos amb patates, figues i nespres.

Al segon replà a ma dreta hi havia dues habitacions i a l’ esquerra l’estança principal amb la taula i les cadires, la cuina econòmica, la llar de foc i  una radio preciosa,  on escoltava contes com el d’en Patufet o històries de Maginet de la canya.

 Al balcó hi posàvem el matalàs, a les caloroses nits d’estiu, per a dormir fresquets, bé, en realitat al balcó només hi podíem treure el cap. En aquell lloc jo hi jugava sovint i pel davall hi passaven els Reis d’Orient a llom de cavalls, les processons i els armats hi feien la torna. I per acabar a dalt, a l’esgorfa,  els conills, les gallines, els coloms, el  cossi de fer el sabó, els rivells de zinc per les gotelleres, canyissos, tomates de penjar, una petita cambra amb les panolles de panís que tant m’agradava  desgranar i l’altre forat de l’escala que aquesta vegada era ple de blat, en lloc d’ordi.

També m’ho passava bé quan em deixaven recollir els ous dels ponedors, de vegades encara calents , quan naixien  conills o quan hi entrava algun pardal despistat. En canvi no suportava veure espelletar un conill  o ofegar un colom,  ni els dies de vent quan allà dalt tot eren corrents d’aire i els animals estaven esvalotats.

A mi m’agradava aguaitar llargues estones per la tela del galliner, per damunt de les teulades, vigilat per la mirada atenta de les gallines i acompanyat per aquell so profund que feien els coloms, des d’allí s’albiraven els Castellons, m’hi passava llargues estones sobre tot quan plovia i el mon es paralitzava.

Ara tot allò és ple de pols, només és viu a la memòria.