dissabte, 17 de gener de 2015

El primer i últim sou de cantant.

El programa de TV3, Campanades a morts, sobre Lluís Llach, la transició i els fets de Vitoria-Gasteiz del març de 1976, em van portar molts records a la memòria. Aquell dia hi va haver cinc morts i centenars de ferits de bala, la pròpia policia, en les seves converses a través de la ràdio, ho qualificava com una massacre.
Cal situar els fets en el context d’aquells anys i el programa, molt emotiu, amb el fil de la trajectòria de Llach, ho va explicar molt bé i, amés amb una reivindicació, demanar justícia per aquells fets en el sentit de que es reconegui al menys el que va passar i que els dirigents franquistes de l’època, Fraga, Martín Villa, etc.,  fins hi tot van intentar justificar.
A primers d’abril d’aquell any, cap a les 9 de la nit, vaig pujar a un tren a Tarragona,  començava a clarejar el dia quan vàrem entrar al País Basc, als verds d’Euskadi, des de la finestra del tren mirava aquella gama de verds, tots els colors del verd com diu la cançó, amb la boca oberta, allò era un altre món, de moment només geogràfic, totes les altres vegades que hi vaig tornar, sense l’element sorpresa de la primera vegada, tenia un sentiment confús d’enyorança del poble, sempre m’he enyorat del poble, i de sentir-me com a casa, amb la gent d’aquell país, al menys amb la que jo vaig conèixer ens vàrem entendre molt bé.
Cap a les 8 del matí posava el peu a l’estació de Vitòria-Gasteiz, la meva melena i la meva barba eren història, feia fred, tenia 21 anys, el meu pas pel servei militar havia començat. Al novembre havia mort Franco, a Tarragona ja havia començat a prendre consciència de la situació, aquella ciutat era un bullidor de gent, d’obrers que treballaven al incipient polígon industrial i ja hi havia hagut algunes manifestacions i fins hi tot un mort, però on realment vaig començar a entendre de què anava tot plegat va ser a Euskadi. En aquells anys els canals d’informació no funcionaven com ara, no era fàcil saber què passava, el boca a boca era fonamental i la prudència a l’hora de parlar de segons què i amb segons qui totalment necessària.
Els fets de Vitòria eren molt recents, però els dos mesos i mig que hi vaig ser van passar gairebé sense adonar-me’n, va ser a Donosti, on vaig estar més d’un any,  des d’on realment vaig conèixer aquell país.
Realment el vi de les tasques era molt dolent en aquells anys, però els pinchos, que bons els pinchos! van salvar la vida a molta gent a la part vella de San Sebastian, aquell vi sense res a la panxa segur que ens hagués matat! Res a veure als pinxos actuals, abans tot era molt més barat. Anar de vins amb rutes predeterminades per si t’hi havies d’incorporar quan ja hi érem saber a quin bar paràvem, era el que fèiem cada dia a la part vella, els caps de setmana voltàvem pels pobles, Pasajes, Rentería, Oyarzun, Astigarraga (quina sidra i quin bacallà!), Irún, Fuenterrabía, Tolosa, Vera de Bidasoa (on hi vam tenir fins hi tot un pis llogat), etc. La primera tarde que vam sortir vam fer amics d’allí, vam estar junts més d’un any, així és com es coneix un lloc.
La vida al quarter era com a tots els quarters, la rutina d’anar del bar a la llitera, de la llitera a la garita i de la garita al bar, encara que de vegades es veia trencada pel fets de l’exterior, i de l’estat en general, els grisos es van estar allí moltes vegades, preparant-se per a sortir a reprimir les manifestacions, vaig veure coses molt grosses a les manifestacions de Donosti.
A vegades ens aquarteraven i ens alliçonaven per si l’exèrcit havia de sortir al carrer, els quatre companys que vàrem estar junts tota la mili teníem unes converses en relació aquest tema que fins hi tot avui m’espanta recordar – si ens treuen al carrer jo  no penso disparar contra la gent - si  no ho fas et dispararan a tu- doncs potser haurem de disparar primer contra ells- per sort no ens hi vàrem trobar mai en aquesta situació. 


Una vegada vàrem estar cinc dies tancats i preparats per a sortir al carrer, la gent estava histèrica, els caps van pensar un sistema per a distreure al personal, van posar una plataforma d’un camió al mig del pati i un micròfon, tothom que volgués podia sortir a cantar, explicar acudits o el que volgués. Nosaltres estàvem a la barana del primer pis mirant-ho i Olaizola, un xaval de Cestona del que es podria escriure un llibre sencer, em diu - que passa no vas a salir a cantar con la guitarra? - estas loco? cantar? i en catalan! - però la cervesa i el “rioja-libre” (avui calimocho) em van fer passar la por, vaig agafar la guitarra, vaig pujar a la plataforma i vaig cantar el vent i l’estaca, un èxit! - ves como no ha pasado nada!-
Però quan érem a punt d’anar a dormir, es presenta un soldat del cos de guàrdia i pega un crit a la porta: Jaime Masip, presentese immediatamente al capitán en el cuerpo de guardia! collons ja me l’he carregat!, vaig dir, mentres baixava les escales les cames em feien figa, qui em manava a mi sortir i cantar l’estaca i no paraules d’amor! Total que em presento, saludo marcialment, em poso més tieso que un pal i em diu que “descanso” i davant la meua estupefacció va i el capità em dona la ma, em felicita per l’actuació i em dona 200 peles!, encara avui no m’ho acabo de creure, va ser la primera vegada, i la última, que he cobrat per cantar, els companys encara al·lucinen ara.