Poble vell, poble vell, carrer castell.
Allí on just el sol
cluque llums de matinada
el gall, empalagós i desplomat
trenca els somnis de la nit.
S’escolte el cant, silent i suau
de dos graneres, que ballen
el ball del bon dia
Són velles carregades de nebots
netejant el carrer,
el carrer pels infants,
infants, fills del carrer.
Carregats de son i guixos blancs,
dibuixaran gossos, rucs i cavalls,
són la gent del meu carrer.
Les velles cridaran, els iaios aniran al camp
i els xiquets diran que tenen fam
i quan tinguin fam, no els cal patir
que a qualsevol casa brenaran.
Cases de pedrís i pedra encara
a força de braços engalçades,
hi ha un safareig, mar d’infants,
xerrada de comares, tufòs i brut,
que netege el meu carrer.
I de cap a cap, quatre farols,
un fos i tres melancòlics,
els vespres vigilaran
l’amor dels amants.
I a la nit i en el seu silenci
patirà son i encara maullarà
fam de femella, un gat trist
ajupit en qualsevol teulada,
esperant la fi de tot allò que allí hi ha.
I no hi haurà ja, xiquets jugant al carrer,
Ningú a la fresca de les nits d’estiu
I quan s’acabi el jorn direm:
Adéu-siau al meu carrer....
A reveure, carrer castell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada