És temps d'"alladons"! (lledons).

Lo riu Ebre i la tardor que ens abraça!

Flors de Tardor

Qui diu que a la tardor no hi ha flors?

Tardor solitària, fulles a l'aigua.

Amb la tardor vindré per la vora del riu, 

pels camps ben plens de boira 

i amb galls que matinegen, 

quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes 

ens allibera del no-res un horitzó de pluja. 

Amb la tardor i amb els carrers deserts 

i el silenci a la nit i la certesa 

de saber-me a recer, com una barca vella 

en qualsevol port oblidat.

                                                                    Miquel Martí i Pol

Flix - Dia 21 de febrero del 1962.

Trobar coses com aquesta, una llibreta de quan tenia justets 7 anys, estareu amb mi que produeix un sentiment difícil d'explicar, en aquest cas, per a mi encara més.

Nostàlgia del riu Ebre a Flix.

Aquesta foto ha estat publicada a la pàgina de facebook  Flix, fotos pel record per Olga Pasarrius Llop.

És veritat, com diu Artur Bladé, que els records, sovint, són coberts d’una capa de purpurina que fa que tinguem idealitzada la nostra infantessa, però crec que aquesta foto demostra que, moltes vegades tenim raó de tindre nostàlgia d’algunes coses, sobre tot del riu, del Riu en majúscules!

-  De sobte, una ràfega fresca de garbinada em portava una flaire de truita amb ceba i carbassó, que sortia per la finestra, oberta de bat a bat, de qualsevol cuina, era hora de sopar!. De vegades m’entretenia una estona amb les cuques de llum que hi havia als esbarzers de la vora del camí, d’altres m’aturava a collir un brotet d’ herbabona que creixia, any rera any, en una escletxa del formigó de la vorera que envoltava la casa.

I just quan, els grills i els rossinyols emprenien les primeres notes del concert de la nit, amb un bot i l’últim tros de truita a la boca, sortia com un llampec, travessant la cortina de la porta de la cuina, cap al carrer, cap a la fresca.

Era estiu!, els carrers eren plens de gent que, havent sopat, sortien a la frescor de la nit, feien rotllanes per explicar-se històries i cabòries o assumptes del difora, o també per dir-se a cau d’orella, els fadrins, ”anem a fer un tomet pel camí dels horts?” o els més grans encara amb veu més baixa, ”què va dir ahir la pirenaica?” i els més petits ens fèiem un fart de jugar a la pluca’l pot, als quatre cantons o a la pluca’l  “veneno”, imitàvem els adults tot fent plans per a la nova cabana, parlant de què bones eren les siremenyes, què faríem aquell any per la festa del carrer Sant Pere o fen plans per l’endemà:

- Anem a banyar-nos a la roqueta, demà al matí?.

- I si anem a la platgeta?

- Jo prefereixo la roca’l tormo.

- Podríem passar el riu i anar a buscar petxines!.

- D’acord!.

- Bé, doncs, fins demà.

- Bona nit.

Anant cap a casa sentia l’olor del riu, les cuques de llum brillaven amb més força dins la foscor de la nit. Estirat al llit, una brisa suau m’acariciava, els ulls m’anaven d’estel en estel, xut...xut, xut, cantava la xuta i jo m’adormia, plàcidament -.

Quan jo era petit, i com jo, moltes generacions de gent abans, lo riu era un dels centres de la nostra vida, la colla de la raval vam créixer junts corretejant per aquells horts, fent fogueres per Sant Antoni o fent la festa del carrer Sant Pere, vam començar junts a jugar a futbol en un bancal abandonat d’aufals i vam aprendre junts a nedar al riu.

Perquè jo vaig nàixer al carrer de la Barca, però vaig créixer a la raval, a cavall de lledoners i figueres, envoltant per l’exuberància dels horts antics on encara hi havia nespres, ciremenyes, perillons i maçanes del ciri,  amb un riu petit, la sèquia i amb un de molt gran, lo riu, l’Ebre, on et feies gran de cop, moltes vegades, sense adonar-te’n - no seràs de la colla fins que no passis el riu nedant! -.

Anar a banyar-se al riu era lo més normal! Hi havia platges d’arena fina, altres de grava i altres d’herba, algunes de fang, però el riu era net, era un riu NORMAL! Tot va començar a anar malament amb la industrialització de ciutats riu amunt i amb la construcció dels embassaments, sobre tot de Riba-roja i Mequinensa, allò va alterar el ritme natural de les aigües i els sediments, les nostres platges són ara al fons d’aquests embassaments! El cop de gràcia el va donar l’assut de la Central Nuclear, va pujar el nivell i van acabar de desaparèixer platges i guals.

Hem recuperat alguna cosa, però mai allò que es veu a la foto!

Festa de la Jota de la Ribera d'Ebre, a Riba-roja d'Ebre.

Estic segur que en els orígens d'aquesta dansa hi ha un instint primari dels homes i de les dones: saltar amb el braços enlaire com a expressió d'alegria!

La jota és la nostra dansa des de temps immemorials, si voleu ballar-la o aprendre no hi podeu faltar!

Les danses populars són el fruit de l’evolució de cerimònies i d’aportacions històriques diverses i la jota s’ha ballat i encara es balla en moltes poblacions de les nostres comarques on també rep el nom de “Ball de coques”, “Capdansada”, “Cap de Ball”, etc. es conserva sobre tot els dies que es va a l’ermita corresponent, per festes majors, etc. A Flix es balla el dilluns de Pasqua a l’ermita, però encara hi ha gent gran que recorda com  es ballaven jotes i coques, per Sant Antoni, al voltant de la foguera, com encara es fa a Ascó, i també a l’envelat que per festes es muntava a l’Era nova, recordem que els nostres besavis no coneixien encara la sardana i els nostres avis la van conèixer cap els anys 20 del passat segle.

La jota també es part del nostre patrimoni, ja sabem allò tant repetit de “qui perd els orígens...” si la perdem també perdrem una part de nosaltres.

Aprofito per a demanar públicament que es faci un canvi al Dilluns de Pasqua, com sabeu, en els darrers anys, per la tarde hi ha ben poca gent, per motius diversos. Proposo que pel matí, abans d'anar a dinar, després de les sardanes, es toquin un parell de jotes a la plaça, molta gent tindria l'oportunitat de ballar-la i contribuiríem a la seua difusió!

BALL DE JOTA A L'ERMITA DE FLIX. (10-4-50). Balladors: Teresina Alabart Fontanet i Francisco Visa Alabart.

Any 1957, Jota a l'ermita de Flix, desconec l'autor.

11 de setembre de 2014, alguns flixancos i flixanques fent història!

Flix a la Guerra de Successió.

Ara que es parla tant de la Guerra de Successió i de la caiguda de Barcelona l'onze de setembre de 1714, vull reivindicar, i de pas animar als historiadors locals a treballar en aquest tema, que la guerra, abans d'arribar a Barcelona, va passar per les nostres terres i d'això mai se'n parla.

Del mapa que podeu veure aquí hi ha una còpia a l'Arxiu Municipal i l'original és (si no em falla la memòria) a la Biblioteca de Catalunya.

Són les tropes borbòniques a Flix, sembla que després de la ocupació, es pot llegir que hi ha el regiment de Berwick o el batalló d'Orleans, entre d'altres. Sembla ser que Flix va caure al seu poder l'any 1707, per tant aquest mapa hauria de ser d'aquest any, aproximadament.

Plan du camp de Flix

a –   la ville de Flix............

b –   le Chasteau (Château)................u l’extrémité d’une hauteur. Dimoli (Démoli)

c? – cavalier qui le commande

d –   bataillon d’Orléans

e –   parc d’artillerie

f -     ....ujol d’artillerie

g –   anciens murs démolis

h –   endroit de l’Ebre. Largueur de ......t (toises)  ou l’un ...........pouvoir faire un pont

i/j -   camp de l’avant-garde de l.a.R. Commandez par le Co ^té Justin arrivée le 13è juin

 k –  le camp de l’armée de la R. Arrivée le 15è de juin

 l –   le camp de la R.

m – la ligne de notre armée

n -   berry

o –  la cavallerie (cavalerie)

p –  fortifications dimolis (démolis)

q –  R ^t de Berwick

El mapa és també molt interessant perquè hi podem veure l'urbanisme de Flix en aquells anys de principi del segle XVII, és el plànol de carrers més antic que tenim. Es veu perfectament la plaça Major, el carrer Major, l'església amb el cementiri, el carrer Sant Roc i altres. També es veuen, el pas de barca del riu de baix, el castell i les muralles, encara que sembla que estaven bastant deteriorades.