diumenge, 21 de setembre de 2014

Nostàlgia del riu Ebre a Flix.




Aquesta foto ha estat publicada a la pàgina de facebook  Flix, fotos pel record per Olga Pasarrius Llop.

És veritat, com diu Artur Bladé, que els records, sovint, són coberts d’una capa de purpurina que fa que tinguem idealitzada la nostra infantessa, però crec que aquesta foto demostra que, moltes vegades tenim raó de tindre nostàlgia d’algunes coses, sobre tot del riu, del Riu en majúscules!
-  De sobte, una ràfega fresca de garbinada em portava una flaire de truita amb ceba i carbassó, que sortia per la finestra, oberta de bat a bat, de qualsevol cuina, era hora de sopar!. De vegades m’entretenia una estona amb les cuques de llum que hi havia als esbarzers de la vora del camí, d’altres m’aturava a collir un brotet d’ herbabona que creixia, any rera any, en una escletxa del formigó de la vorera que envoltava la casa.
I just quan, els grills i els rossinyols emprenien les primeres notes del concert de la nit, amb un bot i l’últim tros de truita a la boca, sortia com un llampec, travessant la cortina de la porta de la cuina, cap al carrer, cap a la fresca.
Era estiu!, els carrers eren plens de gent que, havent sopat, sortien a la frescor de la nit, feien rotllanes per explicar-se històries i cabòries o assumptes del difora, o també per dir-se a cau d’orella, els fadrins, ”anem a fer un tomet pel camí dels horts?” o els més grans encara amb veu més baixa, ”què va dir ahir la pirenaica?” i els més petits ens fèiem un fart de jugar a la pluca’l pot, als quatre cantons o a la pluca’l  “veneno”, imitàvem els adults tot fent plans per a la nova cabana, parlant de què bones eren les siremenyes, què faríem aquell any per la festa del carrer Sant Pere o fen plans per l’endemà:
- Anem a banyar-nos a la roqueta, demà al matí?.
- I si anem a la platgeta?
- Jo prefereixo la roca’l tormo.
- Podríem passar el riu i anar a buscar petxines!.
- D’acord!.
- Bé, doncs, fins demà.
- Bona nit.
Anant cap a casa sentia l’olor del riu, les cuques de llum brillaven amb més força dins la foscor de la nit. Estirat al llit, una brisa suau m’acariciava, els ulls m’anaven d’estel en estel, xut...xut, xut, cantava la xuta i jo m’adormia, plàcidament -.

Quan jo era petit, i com jo, moltes generacions de gent abans, lo riu era un dels centres de la nostra vida, la colla de la raval vam créixer junts corretejant per aquells horts, fent fogueres per Sant Antoni o fent la festa del carrer Sant Pere, vam començar junts a jugar a futbol en un bancal abandonat d’aufals i vam aprendre junts a nedar al riu.
Perquè jo vaig nàixer al carrer de la Barca, però vaig créixer a la raval, a cavall de lledoners i figueres, envoltant per l’exuberància dels horts antics on encara hi havia nespres, ciremenyes, perillons i maçanes del ciri,  amb un riu petit, la sèquia i amb un de molt gran, lo riu, l’Ebre, on et feies gran de cop, moltes vegades, sense adonar-te’n - no seràs de la colla fins que no passis el riu nedant! -.
Anar a banyar-se al riu era lo més normal! Hi havia platges d’arena fina, altres de grava i altres d’herba, algunes de fang, però el riu era net, era un riu NORMAL! Tot va començar a anar malament amb la industrialització de ciutats riu amunt i amb la construcció dels embassaments, sobre tot de Riba-roja i Mequinensa, allò va alterar el ritme natural de les aigües i els sediments, les nostres platges són ara al fons d’aquests embassaments! El cop de gràcia el va donar l’assut de la Central Nuclear, va pujar el nivell i van acabar de desaparèixer platges i guals.

Hem recuperat alguna cosa, però mai allò que es veu a la foto!