Festes Majors 2012. Festa del riu.

Bona Festa Major!!!

Concert de l'Orfeó de Flix

Figues i figots.

La figuera (Ficus carica)

Pertany al gènere Ficus que compta amb més de 1.000 espècies, principalment a les regions càlides i intertropicals. Ficus carica és l'única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa. De 5 a 10 metres d’alçada, de capçada ampla, fa un flaire característic que a l’estiu se sent des de ben lluny.

Floreix de febrer a abril amb flors unisexuals reunides en gran nombre dins un receptacle piriforme i carnós anomenat en termes botànics siconi (figa). La figa madura durant agost, setembre i octubre. Alguns tipus de figueres, anomenades bíferes fan també un fruit anomenat figaflor a finals de juny (el que nantres diem figot).

És un arbre molt resistent a la sequera i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar aigua. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. A les nostres terres abunden, cada vegada menys, a la vora de bordons i espones i en alguns horts vora del pou o la sèquia. També és de destacar els llocs on pot arribar a créixer a vegades, com els campanars de moltes esglésies o terrats i teulades, en general llocs on s’aturen habitualment els moixons.

La figa és el receptacle tancat on hi ha centenars de flors. La fecundació és una mica complicada, perquè, com pot escampar-se a l’ambient el pol·len d’una planta que té les flors masculines tancades en un receptacle? i com pot entrar aquest pol·len a les figues que només contenen flors femenines? aquesta es du a terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de transmetre el pol·len fecundant a les flors femenines. En els països freds on la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils.

Les figueres es planten enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull.

De La despensa de Hipòcrates de Antonio Palomar. “La fruita mil·lenària del Mediterrani. Les figues seques tenen molt sucre, fibra i minerals. La seva acció laxant suau evita el restrenyiment crònic, la diverticulosi intestinal i la síndrome de l’intestí irritable. Són bones per a les malalties cardiovasculars, ja que la pectina baixa el colesterol; són diürètiques i el seu potassi (especialment ric en les figues seques) ajuda a baixar la tensió arterial. Per altra part, les figues tenen una bona relació calci/fòsfor (més calci que fòsfor); i especialment les seques, que concentren més els seus minerals, ajuden a mantenir la densitat dels ossos, ja que tres dels seus minerals més importants (potassi, calci i magnesi) s’han relacionat amb un menor risc de osteoporosi,  tenen molt ferro que pot ajudar a corregir l’anèmia ferropènica.”

A Catalunya, i amb lleugeres variacions a les Balears, es canta una cançoneta que resumeix les condicions d’una figa saborosa: " La figa per ser madura, ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals." A Mallorca, "diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata (un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l’ull) i vestit apedaçat (que sigui clivellada)".

La figuera i el lledoner són dos dels arbres més importants de la meva infantessa, jo vaig créixer a la raval on abundaven sobre tot a la vora del camí i de la sèquia i, amb la colla, vàrem estar moltes vegades entre les seves rames, a la seva ombra i menjant els seus fruits.

Un cap de setmana mogut.

La veritat és que crec que no ens podem queixar, quan escolto a algú que es queixa del poble i diu que no sap què fer, no l'entenc, jo de vegades tinc que triar! Bé hi ha una activitat que és a un poble veí, però ens afecta a tots!

Som un poble dinàmic, endavant i felicitats a la gent que ho fa possible!

Sant Jaume

No crec que hi hagi a Flix unes festes tant enyorades

Dona d'aigua.

"15.700 m pel riu que m'ha vist créixer" així és com la meva filla Aïda descriu el que va fer ahir, baixar nedant des de Xerta fins Tortosa en la "11èna Baixada del Renaixement" que es fa, Ebre avall, coincidint amb les festes del mateix nom. Una dura prova que ahir encara ho va ser més pel poc cabal, que va fer que hi hagués molt poc corrent i agreujat per la garbinada, es que l'Ebre encara és un gran riu! també hi va haver el suport dels acompanyants que anaven en piragua, aquest any les de Rogles Aventura.

Llegiu també la crònica d'Albi pel que fa als altres nedadors flixancos!

Una cursa espectacular només apta per a gent d'aigua.

Nosaltres, els ibers.

He trobat aquests dos articles a la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, els trobo molt interessants, potser sí que l'encunyació del terme Països Catalans ha estat desafortunada, vist des de la perspectiva actual, aquí es planteja una manera molt més àmplia i potser més integradora del tema, nosaltres som els ibers, la cultura ancestral que s'ha desenvolupat al voltant del gran riu i que encara té un munt de lligams, entre ells la llengua. Projecte Ibers. Fonament nacional Aquelles gents són els nostres [avant]passats, aquella etnos ibèrica [és] la primera anella que la història ens deixa veure de la cadena de generacions que ha forjat l’ànima catalana. Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1907) Totes les societats escriuen la pròpia història per a legitimar la pròpia existència, enfortir els lligams interns i ser i sentir-se reconeguts. Com més antics són els fets recollits per aquestes històries, més fort esdevé el sentiment de pertinença a la comunitat i amb més força es planteja la legitimitat de la pròpia existència. Així, avui, en el si d’aquest procés de legitimació, i després que la democràcia s’instaurés a mitjans del segle XIX, els francesos s’identifiquen amb els gals. Els alemanys amb els antics celtes. Els italians amb romans i etruscos. Els portuguesos amb els celtes lusitans. Els anglesos amb anglosaxons i celtes bretons. Els grecs amb els antics grecs de la història clàssica. Els peruans amb els antics inques, etc. Els catalans, en canvi, no allarguem la pròpia història més enllà de l’any 900 o 1000 d.C., límit temporal darrera del qual no trobem catalans sinó un conjunt informe de pobles com ara almohades, almoràvits, àrabs, visigots, romans, ibers..., pobles amb els que no ens sentim lligats nacionalment. I tanmateix, la historiografia catalana abans de la Guerra Civil, en els treballs d’Enric Prat de la Riba i Pere Bosch i Gimpera, afirmava l’existència de profunds lligams entre catalans i ibers. De fet, el primer rei català, el comte Borrell II, en independitzar els catalans dels carolingis, va intitular-se al 988 "duc ibèric". Per mitjà del projecte "Ibers. Fonament nacional de Catalunya", la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya vol aprofundir en la línia d’investigació que permeti treure a la llum les connexions que relacionen ibers i catalans. L’objectiu últim d’aquest projecte és eminentment pràctic: descobrir les arrels històriques profundes que fonamenten la nació catalana i, a més a més, acostar aragonesos, balears, catalans, llenguadocians, murcians i valencians a una mateixa perspectiva d’interpretació de la pròpia realitat antropològica. Directors del projecte: Jordi Auladell i Joan Cavaller Nosaltres, els ibers. Ara que recordem el 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, no estaria de més preguntar-se un altre cop per la significació de l'expressió que aquest autor va contribuir a difondre:països catalans. El 1962, any en què es va publicar aquella obra, València, com Catalunya i les Balears, es trobaven immerses en una profunda depressió provocada per la dictadura de Franco. El treball de Fuster va servir perquè el poble obrís els ulls i contemplés amb esperança una realitat nacional que la política s'entestava a negar. En el cas del país valencià, l'obra de Fuster va aconseguir que els ciutadans es veiessin a si mateixos amb la dignitat que correspon a tot poble. La insistència de l'autor a subratllar els fets històrics que parlaven a l'edat mitjana de la propietat d'uns furs valencians, en contra del desig dels nobles aragonesos a fer respectar furs propis en localitats específiques del país valencià, va servir per subratllar aquesta autonomia específica dels valencians. Al mateix temps, Fuster no va dubtar a relacionar valencians, catalans i balears com a parts d'un mateix poble indentificable en funció de la llengua. D'aquí l'expressió depaïsos catalans. Dins l'obscurantisme del règim dictatorial de Franco, les tesis de Fuster mereixen un gran respecte per la valentia i la perspicàcia que demostren. Tanmateix, anys després cal destacar alguns aspectes que la perspectiva del temps ens permet dilucidar. I no m'estic referint a la perspectiva dels cinquanta anys que han transcorregut des de la publicació de l'obra en qüestió. M'estic referint a la perspectiva dels milers d'anys que han transcorregut i en els que els habitants d'Aragó, Balears, Catalunya, Llenguadoc, Múrcia i València estan demostrant i continuen demostrant unitat cultural, unitat nacional. Si, com tants autors, ens posem les ulleres de la política, el que veurem són fets polítics, entre ells les peripècies de l'estatut d'autonomia, la transició democràtica, la dictadura del general Franco, poca cosa més. Si, per contra, ens posem les ulleres de la història, veurem uns fets diferents on, certament, apareixeran fets polítics, però ara amb una distància molt més llarga. Així, veurem que els estats d'Aragó, Balears, Catalunya i València encara pateixen ocupació per part de l'estat espanyol. Continuem sotmesos als Decrets de Nova Planta tal com ho vam començar a estar fa 300 anys. Si, finalment, ens posem les ulleres de la filosofia, descobrirem la realitat d'una nació que va molt més enllà dels fets polítics, descobrirem la realitat d'una nació que es remunta a manifestacions culturals mil·lenàries. Però aquesta nació no és Catalunya en el sentit administratiu actual (les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Tampoc no és la Catalunya en sentit ampli (incloent-hi la Catalunya francesa). I tampoc no és la Catalunya en sentit de Joan Fuster, és a dir, la Catalunya en sentit lingüístic: els països catalans. Aquesta nació que ha demostrat durant milers d'anys ser tal cosa és el conjunt dels habitants d'Aragó, Balears, Catalunya, Llenguadoc, Múr­cia i València. Aquest conjunt va crear a finals del paleolític el malament anomenat art llevantí (malament perquè llevantí és un concepte geogràfic castellà i per tant no assimilat pels naturals de les regions autòctones). Poc més tard, procedent d'Europa, va manifestar-se de manera prou compacta en l'anomenada cultura dels camps d'urnes. Poc més tard va constituir la civilització o cultura dels ibers. També hi podem constatar (a les províncies de la Tarraconensis i la Narbonensis) múltiples exemples de revoltes independentistes durant l'etapa dels visigots. Finalment, el conjunt en qüestió va oferir manifestacions culturals unitàries i una tendència a crear estructures polítiques comunes amb la Corona d'Aragó. Aquesta tendència mil·lenària en què un mateix poble persisteix a mostrar-se com un conjunt social unitari no pot ser una simple casualitat que nosaltres poguem passar per alt. És ben cert que avui la llengua catalana no es parla en el conjunt d'aquells territoris però tots podem entendre que la recessió del català obeeix a causes polítiques alienes i que, en tot cas, existeix una gran familiarietat del català amb l'occità i l'aragonès. Si admetéssim que, més enllà de la llengua, existeix una tendència històrica remarcable dels habitants d'aquests territoris a produir manifestacions culturals comunes, llavors estaríem en disposició de transferir a la paraula català una significació més rica en què nació no significarà idioma sinó cultura. Parlar de països catalans tenia sentit en època franquista quan, orfes, necessitàvem un concepte patern on agafar-nos, però avui, en democràcia, hauríem d'obrir els ulls a una realitat que va més enllà de l'extensió contemporània de la nostra llengua. Som ibers com ho eren els nostres avantpassats perquè, com ells, vivim en el mateix territori: Ibèria, el país del riu Iber (Ebre). Joan Cavaller 29 de juny de 2012 Altres articles Joan Cavaller. Els ibers paguem avui la colonització castellana Vicent Sanchis. Països Catalans Extensió de la Corona d'Aragó al segle XII Extensió del poble iber Font: http://hesperia.ucm.es/mapa.php Penetració de la cultura dels camps d'urnes a la Península Ibèrica Extensió de la cultura del llevant peninsular a finals del Paleolític

Jornades de Patrimoni Històric, Flix, setembre 2012.

Francesc Barbero, a Primera Columna.

Catalunya seria el tercer estat exportador.

Una Catalunya Estat seria el tercer país més exportador del món segons un estudi del Cercle Català de Negocis   Anònim Centre Català de Negocis   El CCN afirma en l’estudi que si l’any 2010 Catalunya hagués tingut plena sobirania les seves exportacions (que forçosament haurien d’incloure les vendes a l’Estat espanyol) suposarien un 59% del PIB català. Aquest percentatge ens deixaria només per darrera de Tailàndia (74,2%) i els Emirats Àrabs Units (67%), segons dades de 2010. L'estudi el podeu trobar en aquest enllaç del nostre àmbit d'estudis i informes. L’estudi contempla, però, diversos escenaris que podrien afectar la capacitat exportadora catalana. El CCN es basa en un estudi de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras per concloure que en el cas d’un fort boicot per part d’Espanya (en el pitjor dels casos es contempla que afectaria en un 40% la balança comercial amb Espanya) en cas de secessió Catalunya baixaria només del tercer al setè lloc en el rànquing mundial. Aquesta posició encara ens deixaria per damunt de països com Alemanya. L’estudi del CCN constata que cada any baixa la dependència econòmica del mercat espanyol, fins al punt que el 2011 el dèficit comercial només equival al 25% del dèficit fiscal. Fins abans de la crisi, el dèficit comercial era clarament superior al fiscal. Per a Joan Canadell, secretari general del CCN, les dades demostren que l’economia catalana “és dinàmica” i les empreses catalanes “són de les més competitives del món en els seus sectors”. Per a Canadell, “el problema és que les ineficàcies de l’Estat espanyol i el dèficit fiscal permanent fan que com a país no puguem ser competitius fins que no assolim l’Estat propi”. Catalunya seria el tercer estat exportador Anònim enoticies 06.06.2012     Si Catalunya esdevingués un Estat de ple dret es convertiria en el tercer país més exportador del món, segons revela un estudidel Cercle Català de Negocis que s’ha fet públic avui. El CCN afirma en l’estudi que "si l’any 2010 Catalunya hagués tingut plena sobirania les seves exportacions (que forçosament haurien d’incloure les vendes a l’Estat espanyol) suposarien un 59% del PIB català. Aquest percentatge ens deixaria només per darrere de Tailàndia (74,2%) i els Emirats Àrabs Units (67%), segons dades de 2010". L’estudi contempla, però, diversos escenaris que podrien afectar la capacitat exportadora catalana. El CCN es basa en un estudi de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras per concloure que en el cas "d’un fort boicot per part d’Espanya (en el pitjor dels casos es contempla que afectaria en un 40% la balança comercial amb Espanya) en cas de secessió Catalunya baixaria només del tercer al setè lloc en el rànquing mundial. Aquesta posició encara ens deixaria per damunt de països com Alemanya". L’estudi del CCN constata que cada any baixa la dependència econòmica del mercat espanyol, fins al punt que el 2011 el dèficit comercial només equival al 25% del dèficit fiscal. Fins abans de la crisi, el dèficit comercial era clarament superior al fiscal. Per a Joan Canadell, secretari general del CCN, les dades demostren que l’economia catalana "és dinàmica" i les empreses catalanes "són de les més competitives del món en els seus sectors". Per a Canadell, "el problema és que les ineficàcies de l’Estat espanyol i el dèficit fiscal permanent fan que com a país no puguem ser competitius fins que no assolim l’Estat propi". Per la seva banda, Ramon Carner, president del CCN, celebra que les exportacions a fora de l’Estat superin les interregionals i diu que és així perquè "l’empresari català ha pres bona nota que vendre a Espanya no és cap solució de futur i per això troba que per sortir de la crisi ha de vendre a l’exterior".

Flix Jazz