dilluns, 29 d’octubre del 2012

La Fageda del Retaule


La fageda més espectacular, carismàtica i singular al sud dels Pirineus es troba en el terme municipal de La Sénia, encara que l’accés a traves del Barranc de la Fou es fa des de la província de Castelló. Amagada al cor dels Ports: La fageda del Retaule està ubicada a l’ombra de les cingleres que conformen el barranc del mateix nom. El faig és un arbre de latituds fredes i humides, i això és la circumstància que fa tant particular la fageda del Retaule, el ser la més meridional d'Europa. Entre tota la meravella natural que conté, destaca un arbre entre la resta, un faig, el més antic del bosc, un arbre monumental d'uns 250 anys, 25 metres d'alçada i quatre metres de perímetre, conegut con el Faig Pare. Com eixit d'un conte de fades, presenta l'arrel descoberta i plena de formes capricioses que el converteixen en l'arbre més bell de la reserva natural de la Fageda dels Ports. El Faig és l'emblema del parc i es troba al paratge del Retaule, Molt a prop es troba el Pi Gros, un pi negre centenari amb 33 metres d'alçada i 4'8 metres de circumferència considerat com el pi més gros de Catalunya i possiblement de la Península. Se li calcula una edat de més de 700 anys. Tant el Faig Pare com el Pi Gros foren declarats el 1992 arbres monumentals per la Generalitat de Catalunya.























dilluns, 22 d’octubre del 2012

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

Serem independents perquè volem ser-ho, però aquest document serveix per a tenir les coses clares i arguments per si fan falta! val la pena!

Ferran Vital comparteix amb tots nosaltres una guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya http://ow.ly/eBpBj

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles. 

1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos. 

2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí! 

3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda? 

4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella. 

5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya. 

6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar. 

7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents. Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes. 

8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.

9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç deficitari acumulat seria realment esfereïdor. 

10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal. 

11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català. 

12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions. 

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Visites a l'entrada del Sr. Wert.


Fa un parell de dies vaig entrar a veure les estadístiques de visites al bloc...el primer que vaig pensar va ser que s'havia avariat el comptador!. Desprès vaig veure que les més de 600 visites d'aquell dia havien vist l'entrada de la carta al Sr. Wert, amés ho vaig comprovar amb el comptador que hi al bloc de fa temps. A les 1779 entrades s'hi han de sumar les d'avui, o sigui que hauran vist la carta unes 2000 persones. Aixó al meu petit i local bloc!
No es pot negar que hi ha un interés molt gran per aquest tema a moltes i diverses parts de la península i del món i, per extensió, per tot lo relacionat amb els darrers esdeveniments al voltant del il·lusionant i al mateix temps dificil futur que ens espera en el camí cap a la independència.


EntradaVisualitzacions de pàgina
12/10/2012, 3 comentaris
1779
14/10/2012
75
29/10/2010, 1 comentari
28
03/10/2012
19

¿Otro mes? Selecciona mes  y el año    
La web ha tenido una media de 68 páginas vistas al dia durante el mes Octubre del 2012



diumenge, 14 d’octubre del 2012

divendres, 12 d’octubre del 2012

CARTA ABIERTA AL SEÑOR WERT

Enllaç a la notícia:

'Carta oberta al senyor Wert', d'un periodista català, triomfa a les xarxes socials



"Señor Wert:
...
Soy catalán, nacido en un pueblo cerca de Barcelona. Mi padre es andaluz. Mi madre, murciana. Nadie en mi casa me ha adoctrinado, ni en un sentido ni en otro. Tampoco en el colegio, aunque le parezca mentira. Tengo amigos íntimos castellanoparlantes y me gano la vida pensando y escribiendo en catalán. Me siento catalán porque es donde he nacido, donde he crecido y donde me he realizado como persona. Para más señas, mi esposa es francesa y mis dos hijas mezclan alegremente tres idiomas sin más problemas que algún malentendido de vez en cuando.

......En mi casa tampoco adoctrinamos a nuestras hijas, tampoco en el colegio (por cierto, Señor Wert, una va a una escuela pública y, la otra, a una concertada) ni tienen problemas para hablar en castellano, pensar...en catalán o ver la televisión en francés. Es una suerte y una riqueza poder tener no una, sino dos y hasta tres culturas, y sobretodo sentirnos propietario
s de la capacidad de alternarlas, combinarlas y disfrutarlas. Lo que pasa, Sr. Wert, es cada vez que alguien como usted abre la boca, suben las acciones de la intolerancia. Lo que usted y los que son como usted dicen se mueve en la fina línea que separa a lo absurdo de lo fascista.
O sea, Sr. Wert, que aunque me da por reir, al final lo que consigue es darme miedo. Consigue que cada vez que cruzo la frontera de Catalunya haya más miradas extrañas. Consigue que gente que nunca ha pisado esta tierra la odie ateniéndose a sus argumentos, y no a las pruebas. Consigue que hasta yo, apolítico, charnego y felizmente tricultural, tenga infinitas ganas de perderle a usted y a todos los que piensan como usted de vista.
Por cierto, Sr. Wert, se lo digo sin acritud. Está invitado a pasar unos días en casa. Incluso estoy dispuesto a volver a sintonizar Intereconomía, si ello le hace sentirse más confortable. Verá en pocos días que sustenta ideas, cuanto menos, poco afortunadas. Y de paso, en confianza, le preguntaré cómo alguien como usted puede llegar a ser ministro. Se me antoja que detrás de esta pregunta hay una historia fascinante.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Tardor



Tardor...i sabia el baf compacte de la terra...
Les alades havien començat a aixemenar-se. Amb un aixartell a la mà i un pot a l’altra, sortíem a cercar un formiguer on la terra fos tova, així ens seria més fàcil aconseguir-ne de les de més endins del niu , aquestes, per dir-ho així, eren les de més qualitat. Després, amb unes quantes mossegades de formigues del “cap roig” en els llocs del cos més inversemblants, anàvem corrents  a ensenyar-les al pare que sabia com guardar-les fins que fos el temps en què arribessin els primers tords .Eren d’altres temps; la cacera amb rateres era  tota una aventura per a un nen que res no sabia encara d’espècies en perill d’extinció.


Les orenetes es reunien als fils de la llum ,els ocells d’estiu començaven a passar cap al sud, aviat arribarien tords i merles, cap-negrets i cap-rossets, pit-rogets i cua-rogetes.
Les fulles engroguien, l’olor d’humitat es començava a sentir.
Ja havia passat el temps de pujar als lledoners, a la vora de la sèquia que resseguia el camí dels horts n’hi havia d’enormes. Tots teníem els llocs preparats per a la collita, després, amb les butxaques ben plenes de lledons, ens reuníem a la cabana a menjar-nos-els i a fer punteria amb els pinyols a un pot col·locat al centre.


De vegades era emocionant quan, dins la cabana, ens sorprenia la pluja; llavors, sortejant les gotelleres, embriacs del baf que desprèn la terra mullada, tot i la precarietat de la construcció i fent orelles sordes als crits de “nens cap a casa!”, ens quedàvem allí a contemplar l’espectacle i ens sentíem com robinsons o com si fóssim una tribu d’homes prehistòrics i allò fos el nostre territori.


Una vegada vàrem construir-ne una que era quasi perfecta. Estava excavada als talussos de terra que es formaven a la vora de la sèquia. A força de netejar-la dels fangs acumulats, aquests talussos havien crescut molt, neteja a neteja havien format com una petita serralada que la resseguia en tota la seva llargària, allí hi creixia una vegetació exuberant de canyes i esbarzers, lledoners i  figueres, aquesta cabana fins i tot tenia una sortida d’emergència per utilitzar-la en cas d’atac i  que estava dissimulada per la vegetació.
La tardor començava olorant a mostillo bullint a la cuina, després olorava a terra i al fum dels formiguers cremant lentament als horts.
La tardor olorava al color de la terra.
(Fragment d'Olor d'Amic)