divendres, 28 d’agost del 2009

Patrimoni històric de Flix. Les visites guiades.






Farà cinc anys que van començar, el dia 4 de setembre de 2004 va ser un dia especial, era dissabte, no havia fet mai de guia i no s’havia fet mai al poble res de semblant. Aquell dia vaig fer la primera visita guiada per llocs emblemàtics de la vila de Flix.
Es tractava d’ensenyar i explicar coses del poble a gent del poble, estava inquiet, no sabia si vindria molta gent, ni si me’n sortiria, el punt de trobada era el Molí d’Oriol, al refugi antiaeri encara no hi havíem fet res, recordo que vàrem fer una passejada de més de dos hores i que van ser uns trenta visitants.
La primera ruta va ser: molí d’Oriol, plaça d’España (encara no havíem recuperat el nom de plaça Major), restes de la casa del carrer del Caporal Rius, molí de “Butxaquina” (Oli-Flix), sèquia del Portell, castell vell, ajuntament vell i centre d’interpretació de Ca Don Ventura (exposició “El reg tradicional a l’Ebre”).
Vaig preparar un petit dossier, amb una breu explicació de cada lloc i alguna foto il·lustrativa, que es va donar als participants i la veritat és que tot va anar força bé, molta gent es va sorprendre de descobrir coses que no sabien i molts d’ells encara repeteixen cada any.
Durant aquests anys he aprés moltes coses i la ruta ha variat una mica, s’ha incorporat el refugi, de moment l’únic que gairebé s’explica sol perquè està museïtzat i, aquest any, s’hi ha afegit l’església, per cert una gran desconeguda fins hi tot per a la gent de Flix (un dia en parlarem). Ara es fa una visita de una hora que no inclou el molí d’Oriol, excepte en alguns casos especials, perquè encara no està museïtzat. La ruta amb els elements principals és: Església, Plaça Major, Molí d’Oli-Flix, Sèquia del Portell i Refugi antiaeri.
La previsió és que en un parell d’anys s’hagi fet la museïtzació del castell nou, el molí d’Oriol i les façanes fluvials, de manera què sumant el que es fa ara i els actius de Sebes, es podran fer diverses rutes molt potents en quan a contingut i interès.
Aquella primera visita guiada, que va néixer l’any 2004, s’està fent gran i comença a rodar sola, he tingut moltes vegades l’ajuda de l’encarregat de l’arxiu municipal, Josep A. Collazos i de Lourdes Castellví, que te alguna cosa especial quan els visitants són nens i, aquest any, s’han començat a fer també des del Consorci per a la Dinamització Turística de les Terres de l’Ebre. Personalment estic content perquè, salvant totes les distàncies possibles, la criatura ha crescut i ha començat ha sortir del niu, de moment fent vols curtets però tot fa pensar que properament podrà volar sola.
Ara s’ha de començar a pensar com gestionar un volum de patrimoni històric que, a curt termini, serà prou important com per a fer-ne difusió de debò, només pel refugi antiaeri, que es va inaugurar el 15 de novembre de 2008, han passat ja un miler de visitants.
Penso que l’associació la Cana hauria de tenir un paper important en aquesta tasca, no hem d’oblidar que el que s’ha aconseguit a Flix, pel que fa al patrimoni històric, ho vàrem començar fundant l’associació l’any 2001 i no m’hauria imaginat que en tant pocs anys haguéssim fet tantes coses, altres segurament pensaran que encara és poc perquè queda molt per fer, també és veritat que ha ajudat molt poder tenir responsabilitats a l’ajuntament amb una regidoria de nova creació que va ser una idea pionera a Catalunya on, normalment, això del patrimoni històric es dilueix dins d’altres regidories o simplement no existeix.
Per a les d’aquest any recomano que, si podeu, per anar a Sebes trieu el dia 12 en lloc del dia 5, les excavacions comencen el dia 7.
Les frases, amb les que va començar tot això: “recuperar el passat és omplir d’història el futur” i “un no estima el que no coneix”, són plenament vigents.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Adéu a Montse


La Lurdes Catala Masip Un dia trist.......... la vida son dos dies

La Conxita De Flix LA VIDA ÉS DURA, PERÒ NO DURA. UN DIA FOSC I TRIST.

La Rosa Suñe Carranza un record per MONTSE la meva primera catequista quan encara creia en algo. estiguis on estiguis sempre pensare en tu

L'Anna Segarra Descarrega Sempre hauria d´haber un infant a cada casa, quant les coses van maldades sempre acaben arrancante, UN SOMRIURE

La Lourdes Castellvi Esteban Es difícil dir-te adéu, els nostres fills van fer que comensesem la nostra amistat malgrat erem quintes, ara ja sols ens queden un munt de ratos xarrant dels nostres fills ................

La Roser Guiu Cervelló Que gros!!!!!!! No puc dir res més...

El Robert Mas Castellvi d.e.p. montse c. familia, amics i companys, rebeu lo meu condol

La Fina Masip Ahir a la nit vaig saber la notícia i encara tinc un nus a la gola. Aquesta sensació de que tot és tan efímer, tan fràgil...realment pengem d'un fil ben prim. Un record per a la Montse C. i una abraçada a tota la gent que l'ha estimat i ara pateix la seva absència més que ningú.

La Maria José de Flix
Ens ha deixat una gran persona. He tingut la sort de compartir amb Montse hores de treball a l'AMPA de l'IES, hores de diversió a les festes de "quintos", hores de xerrades sobre els nostres fills i sobre coses personals... Trobaré a faltar el "bon dia" diari quan entràvem a treballar, una a cada costat del carrer Salvador Espriu. Sempre estaràs en el meu record !

La Josefina Bagés Castellví montse, no ting paraules per poder expresar el que sento, mols anims a tota la familisf familia, ens as deixat un gran buit.
Josep Antoni Collazos Ribera
Ha estat un cop fort i sobtat assabentar-me del deces inesperat de la Montse Canals. Ara mateix em trobo força lluny del poble, passant les vacances. Tot ha estat entrar a internet per posar-me al dia de l'actualitat del nostre poble i de tot en general, i ha sigut aixi com m'ha arribat aquesta trista noticia.He col.laborat mes d'un cop amb la Montse durant el temps que va romandre com a regidora, i la relacio sempre ha estat molt cordial i positiva.Faig extensiu el meu condol als seus familiars i als membres del Consistori de Flix. Montse, et tindre present aquests dies.
Ple extraordinari de l'Ajuntament de Flix
SESSIÓ EXTRAORDINARIA DEL PLE DEL DIA 25 D’AGOST DE 2009
La mort sobtada per malaltia greu de la regidora de Convergència i Unió d’aquest Ajuntament, Montserrat Canals Aliaga, ens omple de pena i dolor. Per aquest motiu, el Ple de l’Ajuntament de Flix i tots els Grups Municipals representats manifesten el més absolut respecte i afecte envers una persona que ha desenvolupat la tasca municipal que li havia estat encomanada amb fermesa, il·lusió i en una actitud que la honora.
El Ple de la Corporació Municipal, com a representant del conjunt dels ciutadans del municipi, vol fer constar el reconeixement a la trajectòria de Montserrat Canals Aliaga com a regidora d’aquest Ajuntament i el seu compromís de servei en vers els veïns de Flix. Així mateix, el Ple se suma al dolor dels familiars i amics als qui transmet el condol davant aquesta pèrdua, així com a la agrupació local de Convergència i Unió i als altres membres de la seva candidatura.
El Ple de la Corporació també es posa a disposició dels familiars i amics de Montserrat Canals Aliaga per fer-los costat en aquelles commemoracions que considerin adients per honorar la seva memòria.
Es declaren tres dies de dol durant els quals presidirà el balcó de l’Ajuntament de Flix el domàs amb crespó negre i es suspenen tots els actes oficials que tingués previst aquest Ajuntament.
Flix, 25 d’agost de 2009.
etc.etc.etc.....

Jo no tinc paraules

dilluns, 24 d’agost del 2009

Ero d'Ercros

Jo els conec a tots, amb alguns hi he treballat molts anys i hem compartit tota classe de moments i hem esmorçat o berenat junts moltes vegades, amb altres hi treballo encara, dos són de la família, n'hi ha que ens trobem cada dia a l'hora d'entrar a treballar i parlem del temps, del poble o de coses més banals i també n'hi ha que només ens saludem pel carrer o fem petar la xerrada si ens trobem fent una cafè, tots treballem a la mateixa empresa que, com a gairebé totes, això ho hauríem de tenir clar, no els importa ningú, per a elles som una part de la cadena productiva i prou, i el dia que no ens necessita, doncs adéu i no et donaran ni les gràcies, jo no les vull per a res.
La situació no és agradable per a ningú, però ells la pateixen, sabem que tornaran a treballar però de moment alguns seran acomiadats i altres se'n aniran a l'atur. N'hi ha que es pregunten què han fet malament per a que els hi toqui a ells, a d'altres se'ls veu la preocupació al rostre i n'hi ha que porten la processó per dins.
Tot plegat és un bon embolic, uns saben com anirà el tema, a d'altres encara els hi han de dir i alguns esperen que s'estudii el seu cas. Esperem que la situació es clarifiqui aviat i sobre tot que millori, jo només els puc dir, ànim! estem amb vosaltres!

Jornades de Patrimoni


















divendres, 14 d’agost del 2009

Arbres amics, la Freixa



Durant aquests dies de festa major passarem moltes vegades per davall d'aquest arbre tant estimat per nosaltres, he pensat que estaria bé dedicar-li una entrada.
La Freixa, arbre emblemàtic de la vila i tot un símbol pels flixancos, va ser declarat arbre d’interès local l’any 2005. Així, igual que amb el Pi de Montbrió, va passar a ser un arbre protegit i amb dret a tenir el suport de Generalitat per a qualsevol problema que pugui tenir. La diferència amb el Pi de Montbrió és que aquest, al ser arbre monumental de Catalunya, te un grau de protecció més alt, per exemple quan es va haver de fer una actuació per a netejar-lo de vesc, va anar a càrrec del departament d’agricultura.
El dia 16 de juliol de 2008, prop de les 9 de la nit va caure, millor dit es va esqueixar, una rama de grans dimensions que per sort no va fer mal a ningú. A partir d’allò hi va haver comentaris i opinions per a tots els gustos però el que calia era que un expert li fes una revisió a fons i fes un informe del perquè i del què calia fer a partir de llavors.
Segurament tothom recordarà que precisament l’any de la Freixa va ser l’any en que va caure aquesta rama i va tenir un canvi d’aspecte prou important i també l’any en que es va iniciar un procés per a intentar millorar el seu aspecte, la seva salut i per a evitar que es torni a repetir un ensurt com aquell.
Text del cartell que es va instal·lar amb motiu de la celebració del centenari:
Freixa - Freixe, Fraxinus Angustifolia -
Arbre emblemàtic que és el símbol principal de l’escut de la vila – escut caironat d’argent amb un freixe fruitat de sinople i per timbre una corona de baró.
Aquest exemplar centenari, declarat arbre d’interès local, fou plantat per assenyalar el lloc exacte on va arribar l’aigua durant la gran riuada de l’Ebre del mes d’octubre de l’any 1907, el dia 23 d’aquell mes el riu va pujar més de nou metres per damunt del seu nivell habitual, el novembre de 1617 i també a l’octubre de 1787, l’aigua també va arribar fins dintre l’església.
El dia que es va plantar, l’any 1908, va tenir lloc una cerimònia, presidida per l’alcalde, Lluís de Castellví, juntament amb el Rector de la Parròquia, mossèn Joan Escoda. Després de la benedicció i dels parlaments dos joves, el fill de l’agutzil, Sr. Bagés, i la filla de l’alcalde, ballaren al seu voltant la dansa típica de la nostra terra, la Jota de Flix. -
Hi ha altres freixes a la vila, les més grans són la que hi ha a la zona verda de la cruïlla del continental i la que hi ha entre la depuradora i la nova benzinera, per cert aquesta va ser plantada pel Sr. Helios Bagés l’any 1956 i ell ha estat, de moment, l’única persona a la que l’he sentit anomenar-la freixera. N’hi ha d’altres més joves, com la que vàrem trasplantar, vora el camp de futbol, amb les obres de la Plaça de la Pau, una que hi ha vora el poliesportiu, la que hi ha al pati de la casa del “secretari”, etc. i, l’hivern passat, n’hi vàrem plantar una a la zona enjardinada de davant del polígon de la Devesa.
És un arbre que pot superar els 20 m d’alçada. S’estén per quasi tota la península Ibèrica, viu al bosc de ribera i als Països Catalans es troben tres espècies autòctones: el
freixe de fulla grossa (F. excelsior), el freixe de fulla petita (F. angustifolia) i el freixe de flor (F. ornus). També hi trobem conreada com a ornamental l’espècie Fraxinus pennsylvanica, originària d'Amèrica del Nord.
Aquesta darrera, si m’equivoco corregiu-me, és l’espècie que es va plantar a la circumval·lació, el que és segur es que no és d’aquí i aquest any han començat a tenir problemes de salut, molta gent s’ha pensat que ha estat per manca de reg i en algun dels arbres potser ha estat així, però no en general perquè el problema és un altre. Quan es planta un arbre s’ha de pensar molt bé en el seu futur i si tenim present que el freixe és un arbre de ribera, el terreny en el que estan no és precisament el més adient pel seu desenvolupament normal, per això tenen un sistema de reg, sinó no caldria. Però ja comencen a tenir un port important i per tant necessiten desenvolupar les arrels en consonància amb el ramatge i amés aquest any hi va haver uns dies de forta calor coincidint amb el seu màxim desenvolupament. Això ha fet que alguns exemplars, dels 75 que n’hi ha, hagin patit i algunes fulles han engroguit, això és un mecanisme de supervivència del propi arbre, que es desfà de les fulles que no pot mantenir, això passa cada any amb algunes espècies de til·lers, que son de zones més humides i aquest any passa també amb alguns plataners i fins tot algunes moreres que pateixen una mena de tardor avançada, per una altra banda hi ha un altre fenomen, que passa cada any, sembla que les freixes de la circumval·lació es comencin a posar grogues per la part interior, però en realitat són les llavors que es desenvolupen.
La fusta del freixe és de bona qualitat, forta, rígida, molt resistent als cops i als desgasts, flexible i amb excel·lent qualitat d’acabat. S’utilitza o utilitzava per a fabricar articles d’esports com raquetes de tennis, bates de beisbol, aparells de gimnàstica etc. També per a fer mànecs d’eines, sobretot amb les que s’han de pegar cops forts i repetitius com els martells o les destrals. S’empra per a fer trespols i parquets, ebenisteria de luxe i torneria.
A principis del segle XX, Antoni Gaudí va dissenyar mobiliaris que es construïren emprant la fusta del fleix, com la cadira de menjador de la Casa Batlló (1907).
També moltes de les famoses gaites gallegues es fabriquen amb la fusta d’aquest arbre. Les seves fulles s’utilitzaven per alimentar el bestiar.
En català aquest arbre rep molts noms, freixe, fleix, arbre ver, estanca sang, freixera... i en altres idiomes: anglès - ash, alemany - esche, italià - frassino, gallec i portuguès - freixo, francès - frêne, castellà – fresno i euskera – lizar.
En algunes publicacions s’exposa que “el nom Fraxinus prové del grec fraxis, que vol dir tanca.” La propietat de curar i tancar ferides que antigament es considerava que tenia aquesta planta podria tenir alguna relació amb el nom de “estanca sang”. Al llibre “Arboles y arbustos” de Jean-Denis Godet de l’editorial Plaza & Janés, en parlar de la freixa diu que “segons la mitologia germànica la cabra Fleidrus havia menjat de l’arbre del món, Yggdrasil, un fleix que té unes arrels que s’enfonsen a les profunditats fins a l’avern i beuen de les fonts de la saviesa i el destí, el seu tronc sosté la terra i la seva capçada aguanta la cúpula del cel. A l’arbre hi viuen animals mítics que tenen determinades funcions que són les que mantenen la vida al món. Cada dia els deus passen pel pont de l’arc de Sant Martí per administrar justícia baix la seva ombra.”
Les llavors no es poden guardar molt de temps, ja que perden la capacitat germinativa, s’han de conservar a un lloc sec i fred, es posen amb aigua freda durant 24 h. s’enterren 2 o 3 fruits, i es tapen amb una capa de substrat universal d’un a dos cm. Si se sembren al gener germinen als 50 dies en un alt percentatge. A casa en tenim una que aquesta primavera vàrem recuperar d’una jardinera de la plaça de l’església, és per tant una filla de La Freixa, que ja té dos pams d’alçada.

Bona Festa Major!!!

dilluns, 10 d’agost del 2009

Festa Major







Antigament, a la segona part del cicle festiu de l’estiu, molta feina estava enllestida, la collita estava recollida i la gent decidia fer festa col·lectiva per celebrar-ho, és l’origen de les festes majors d’estiu o festa grossa. Si hi ha alguna cosa que simbolitza la nostra Festa Major, són els gegants i els capgrossos.
Els mites de gegants i de bèsties fantàstiques son comuns a totes les cultures, les civilitzacions antigues van farcir la imaginació d’essers fantàstics als quals atribuïen tot allò d’inexplicable que els envoltava. El seu univers estava poblat de follets, de fades, de déus, de gegants i dels personatges més diversos, amb els quals calia estar a bones per garantir que continués la comunitat.
Avui, la supervivència d’aquestes figures està lligada al fet que han esdevingut símbols de la comunitat, es deguda a dos factors complementaris: la festa com a forma d’expressió col·lectiva i la necessitat de refermar la identitat del poble o col·lectiu. I és que, inicialment precristianes han anat canviant de significat al llarg de la història. Les imatges de la festa, tant les religioses com les relacionades amb el passat o la llegenda, han esdevingut i esdevenen un referent de la col·lectivitat local.
La imatgeria festiva compren totes aquelles figures que participen en la festa, tant les zoomòrfiques, que representen animals i son conegudes amb el nom de bestiari, com les antropomòrfiques, que representen figures humanes, els gegants i els capgrossos.
La figura del gegant és la magnificació d’un personatge, viu en l’inconscient col·lectiu i es de dimensions exagerades per destacar-ne el significat. La primera documentació que parla de capgrossos data del segle XVIII, però podem suposar que ja n’hi havia molt abans.
A l’edat mitjana, les bèsties complien una funció simbòlica i didàctica, aquestes figures també han canviat de significat en cada època i fins i tot algunes han desaparegut com l’orifany, el fènix o el basilisc. Les dues figures més solemnes del bestiari festiu son el lleó i l’àliga, mantenen la primacia simbòlica ja reflectida en els bestiaris medievals i son recurrents en les decoracions arquitectòniques i en l’heràldica.
En els bestiaris medievals es descriu el lleó com el rei dels animals terrestres, l’àliga ha perviscut fins avui amb una aureola de noblesa, es l’única figura que depenia del consistori i que tenia un lloc de privilegi en seguicis i processons.
La festa del Corpus va ser instituïda pel papa Joan XXII l’any 1316. Aquesta nova festa, esdevindrà el model per a les celebracions patronals de determinades àrees del domini català i, també, per a les entrades públiques o benvingudes de grans personalitats.
L’església fon i combina les seves pròpies tesis i estètiques amb tots aquells elements precristians que havien pervingut fins el segle XIV i ho fa per intentar contrarestar l’esperit laic que s’estén durant el tres-cents i el quatre-cents.
Les processons de Corpus o les que s’organitzaven en honor d’un visitant il·lustre eren l’espectacle més esperat pel poble, en poblacions grans podien durar fins a nou hores, eren veritables esdeveniments populars en els que tothom hi podia participar per mitja de les confraries i dels gremis que tenien cura de les figures festives.
La primera documentació sobre figures festives apareix en les relacions de Corpus, la seva màxima expressió, la processó, va integrar elements aliens a la fe cristiana que provenien d’altres creences mítiques i ancestrals. Van incorporar tots els essers fantàstics, mitològics i de llegenda que hi havia a l’imaginari popular. Tenen representacions diverses però, usats com a elements moralitzadors, sempre son un compendi de les parts perilloses dels animals més temuts, hi ha el drac, la víbria (drac femení amb pits) que va desaparèixer dels seguicis al segle XVII possiblement a causa del element provocador dels pits.
Al segle XVI els gegants i els bestiari van anant perden el sentit religiós per assumir-ne un de mes popular.
Els diables i les besties llençant foc també estan documentades a les processons del Corpus medieval, diversos textos citen la lluita entre àngels i dimonis.
El foc ha estat des de sempre un dels elements més indispensables de la festa, antigament la il·luminació fora d’hores del sol era escassa i es convivia amb la foscor, la abundància de lluminàries per mitjà del foc anunciava la festa i creava un efecte especial. A l’edat mitjana s’encenien fogueres a dalt dels campanars i les torres de la muralla amb l’objectiu de recordar, fins on arribava la resplendor de les fogueres, que en aquella comunitat se celebrava una festa. Avui això ha estat substituït per la il·luminació elèctrica dels carrers i en certa manera pels focs d’artifici.
Les figures festives també han patit les intransigències polítiques i religioses, durant el segle XVIII els gegants i el bestiari patiren prohibicions de tota mena, les repressions del Decret de Nova Planta de Felip V el 1716 va afectar seriosament les manifestacions populars, instigada per l’església la més contundent va ser la reial cèdula de Carles III el 1780 que va significar la desaparició de moltes figures festives, especialment les animals.
Els nous corrents de pensament del segle XIX van fer que molts pobles i barris i parròquies adquirissin gegants amb un sentit de representació de la comunitat, el bestiari però es va mantenir estancat i en disminució, motiu pel qual es conserven molt poques besties anteriors al segle XX.
El franquisme va impulsar un catolicisme intransigent que revifà les processons de Corpus, durant aquesta etapa, a instàncies del Règim, gairebé tots el gegants que naixien representaven intencionadament els reis catòlics. A finals dels anys seixanta va desaparèixer la processó del Corpus arran del concili vaticà II va deixar de ser una festa pública, les figures festives s’arraconaren per bé que la majoria es van mantenir presents en les festes majors.