Gent de Flix, anys 30.

Aquest llistat, que ja fa anys que va arribar a les meves mans, fa un retrat molt interessant de Flix en el sentit de veure de què vivia la gent i de l’estructura social de l’època. L’any de 1930 treballaven a la fàbrica 130 obrers, aproximadament el 4% de la població total.
Isidro Martí Barberà fou alcalde de Flix durant la dictadura de Primo de Ribera (1923-1930) aquest llistat és d’aquells anys.

Flix villa de 3262 habitantes de hecho y 3318 de derecho con ayuntamiento de 3275 habitantes de hecho y 3332 de derecho; a 28 Km. de Gandesa y 45 de la capital?. Carretera a Espluga de Francoli, a Gandesa y a Lérida; a Reus y a Mayals. Le baña el río Ebro. Produce aceite, cereales, vino, hortalizas, frutas, seda y almendras. Abunda en caza y pesca. Fiesta el 15 de Agosto y el segundo día de Pascua de Resurrección.

Alcalde: D. Isidro Martí Barberá
Secretario: D. Juan Bautista Roselló Carceller
Juez municipal: D. Antonio Marca Boada
Fiscal: D. Manuel de Oriol y de Oriol
Secretario: D. Juan Bautista Roselló Carceller
Párroco: Don Juan Escoda y Ferré
Escuelas Nacionales: Profesores.: Dª Feliciana Berenguer, D. Enrique Grau, D. Pablo González, D. Manuel Brull, D. Benjamín González
Coadjutor: D. José Masip
Correos. Administrador: D. Ramón Alabart
Teléfonos. Jefe: D. José Bagés
Telégrafos. Jefe: Dª Rogelia Algueró
Sanidad. Inspector: D. Maximino de Prada

Abacerías: Mariana Alabart, Ramón Altés, José Álvarez, Teresa Catalá, José Montserrat, Jaime Mur, José Pardell.
Aceite: COSECHADORES. EXPORTADORES. Justo Ferrús, Sindicato Agrícola. PRENSAS: Miguel Ferrús, Ramón Ferrús, Vda. de R Ferrús, José Mestres, Antonio Oriol, Vda. de Damián Oriol, Vda. de Joaquín de Oriol, Miguel Pardell, Vda. de R. Ranís, Miguel Sales, Sindicato Agrícola.
Agentes de transportes: José Álvarez, Pardell y Armora.
Albañiles. Maestros: José Catalá, Antonio Fortuny, Modesto Fortuny, Domingo Garciapons, Pablo Garciapons, Benito Rodes, Cristóbal Rodes, Antonio Salvado, José Salvado, Francisco Sanjuán.
Alfarería: Vda. de José Mestres Griso.
Almendras (Exportadores): Justo Ferrús, Ramón Tarragó.
Alpargatería: José Talamantes.
Amoniaco (Fabrica.): Sociedad Española del Nitrógeno.
Bancos: De España, De Reus, De Descuentos y Prestamos, Di Roma.
Bandas de música: Ramón Alabart, José Mosegui.
Bar: Del Río - Paula Guiu.
Barberías: Juan Costa, Juan Mañé, Francisco Mur, Magín Pujol.
Bordadora: Emilia Jiménez.
Cabrerias: Antonio Mur, Marcos Navarro, Baltasar Pagés, Bartolomé Plaza, Juan Zamora.
Cafés: Del Centro - Pedro Bagés, Español - Jaime Aguilá, Nacional - Juan Pujol, Vda. de Ramón Ranís, Royal - Francisco Estopá.
Carnicerías: Francisco Estopá, Antonio Mur, Baltasar Pagés, Carlos Rey, Juan Zamora.
Carpinterías: Angel Carranza, Pedro Ceró, José Grau, José Jové, Juan Pujol, Carlos Ranís, José Ranís, Roque Ranís, Vda. de R. Ranís, Manuel Sánchez.
Carros (constructores): Carlos Ranís, Roberto Torres.
Centro de suscripciones: José Bagés.
Cereales (Exportadores): Miguel Estopá, Juan Margalef, Manuel Oriol.
Cinematógrafos: El Otro, Sala Ideal, Unión Social.
Colegio: Monjas de la Consolación.
Comadronas: Rosa Castellví, Rosa Guiu.
Comunidad Religiosa: Monjas de la Consolación - Superiora: Sor Sacramento Vidal.
Confiterías: Ramón Altés, Jaime Mur, José Pardell.
Constructores de Obras: Miguel Pardell, Francisco Sanjuán.
Cordelerías: Antonio Aguilá, Juan Masot, Domingo Rius, Jaime Rius, José Rius, Juan Ventura.
Corresponsal de periódicos: José Bagés.
Ebanistería: Carlos Jové.
Electricidad: Electroquímica Flix S. A. / MATERIAL E INSTALACIONES: José Bagés, José Cervelló.
Estancos: Jaime Aguilar, Ramón Pujol.
Explosivos (Fabricación.) Cloratite - Director: Juan Manuel Muñoz Guitarte.
Farmacia: Regente Vda. de Francisco Barbero.
Ferreterías: Damián Forcades, Secundino Sabaté.
Ferrocarril: Jefe de estación: D. Pedro Sebastián Serrano.
Fonda: Del Centro.
Fotografía: Emilio Carranza.
Frutos del País Comerciantes: Jaime Aguilá, Miguel Ferrús, Vda. de Ramón Ferrús, José Llauradó, Rafael Pascual, Sindicato Agrícola, Ramón Tarragó.
Gaseosas fabricantes: José Cubells, Roque Sabaté.
Guarnicioneros: Jaime Mur, Ramón Sánchez.
Harinas (Molino): Ramón ferrús.
Herrerías: Damián Forcades, Secundino Sabaté.
Hidrogeno (fabrica): Sociedad Ibérica del Nitrógeno.
Informes Comerciales: Juan B. Roselló.
Ingenieros industriales: Luís Boisset, Alberto Quintana, Químico: Juan M. Muñoz.
Jabones (Fabrica): Luís March.
Lampisterías: José Cubells, Roque Sabaté.
Lechería: Miguel Pardell.
Lejías (fabricantes): Juan Carranza, Luís March, Sociedad Electroquímica de Flix S. A.
Maquinas Departamento para coser Singer Mayor 79.
Médicos: Francisco Javier Barenys, Maximino Prada, Baldomero Ribera. Mercerías: Ramón Altés, Monserrat e hijos, Alfonso Gasset, José Pardell.
Muebles (Almacén): Pío Bagés, Mariano Ferrús.
Nitrógeno (fabrica): Sociedad Ibérica del nitrógeno Director: Ramón Miravalles.
Oxigeno: Sociedad Ibérica del Nitrógeno.
Panaderías: Jaime Larrosa, Matías Mateo, Juan Mestres, Jaime Prunera, José Terré López.
Perito electricista: Manuel Insensé.
Pescaderías: Ramón Alentorn, Rosa Armora, José Blanch.
Posadas: Ramón Alentorn, Francisca Armora, Ramón Ferrús, Juan Lozano.
Productos químicos (fabrica): Sociedad Electroquímica de Flix.
Propietarios (principales): Luís Castellví, Luís Damián, Miguel Estopá, Agustín Ferrús, Mariano Ferrús, Antonio Oriol, Manuel de Oriol, Vda. de J. Oriol.
Quincallerías: Alfonso Gasset, José Monserrat.
Recadero a Reus y Barcelona - Celestino Sánchez.
Relojería: Juan Agramunt.
Salones de Baile: Agrupación Obrera, La Unión Social.
Sastrerías: Juan Caballé, Ramón Ribera, Salvador Torres.
Seguros (Agentes): José Arráez, Juan Mañé.
Sericicultores: Ramón Altés, Miguel Estopá, Manuel de Oriol.
Sillas (Taller): Joaquín Fornells.
Sociedades: Agrupación Obrera La Buena Armonía, Caja Rural, Comunidad de Regantes, Mutualidad Escolar Ntra. Sra. de Flix, Obrera Electra, Sindicato Agrícola, Unión Social.
Soldadura autógena (Taller): Secundino Sabaté.
Sosa (fabrica): Sociedad Electroquímica de Flix.
Tabernas: Ramón Alentorn, Antonio Ortiga.
Teatros: Agrupación Obrera, Unión Social.
Tejidos (Comerciantes): Pío Bagés, Marcelino Catalá, Mariano Ferrús.
Tocinería: Baltasar Pagés.
Vaquerías: Vicente March, Miguel Pardell.
Veterinario: Mariano Olivart.
Vinos (Cosechadores): José Ferrús, Vda. de Ramón Ferrús, Juan Margalef, Manuel Oriol, Antonio Oriol, Miguel Pardell.
Zapaterías: Victoriano Solé.

Siboney, en tu boca la miel puso su dulzor, per Quim Monzó

Article, boníssim de Quim Monzó, publicat a la Vanguardia

El año pasado, la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El Paísque la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.

Sàpiens, la Batalla de l'Ebre.

El número de novembre de la revista Sàpiens dedica un ampli i interessant dossier a la Batalla de l'Ebre.


És molt interessant també l'entrevista a Josep Sánchez Cervelló:

L’historiador ens parla de les conseqüències que va tenir per a la població civil la Batalla de l'Ebre.

A què es va deure la fugida massiva dels habitants de les Terres de l’Ebre amb l’arribada de les tropes franquistes? 

La fugida massiva de la gent del Baix Aragó i de les poblacions de la dreta de l’Ebre cap a la rereguarda republicana es degué a tres motius principals. Primer, a l’arribada numèricament petita, però constant, de fugitius del Baix Aragó que informaven de la brutalitat de la repressió a ‘la nueva España’, i que la premsa republicana reproduïa. Segon, la por als moros que anaven en l’avantguarda de les tropes colpistes, dels quals a la zona lleial es deia que tenien 24 hores per a abusar de les dones, cosa que, sense ser del tot certa, succeí, perquè estan documentats alguns abusos sexuals, a més de robatoris i violència d’aquestes tropes als pobles on arribaven. Tercer: des del febrer de 1937 tota aquesta zona del Matarranya i les Terres de l’Ebre sofriren sovintejats i demolidors atacs de l’aviació, que s’intensificaren des de la conquesta republicana de Terol, el desembre d’aquell mateix any. Per tant, majoritàriament, als ulls dels civils republicans els franquistes eren uns assassins, fins al punt que l’historiador Gabriel Jackson va assenyalar que els oficials acabats de sortir de l’Acadèmia de Saragossa no entenien com la gent que anaven a salvar fugia d’ells com de la pesta.

Com es va produir aquesta fugida i a on es van anar instal·lant progressivament els refugiats?

Els refugiats anaren a la recerca de parents, amics i coneguts. Molts del Baix Aragó marxaren a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on havien emigrat bona part dels seus paisans en els anys vint i trenta del segle XX. Els que eren de la Terra Alta o de la Ribera d’Ebre es quedaren tan a prop com van poder de casa seva, on tenien, com succeeix a les societats pageses, els excedents de menjar per a tot l’any i part de les collites que encara no havien comercialitzat. Per exemple, molts de Corbera d’Ebre s’establiren al Masroig; els de Flix, a la Palma o als masos que tenien a l’altre costat del riu; els de Móra d’Ebre, a l’altra Móra, i els de Pinell, Benissanet o Miravet, a Ginestar, Rasquera o Benifallet.

Quina era la situació d’aquests refugiats?

La situació dels refugiats fou precària, tot i que la Generalitat, igual que les autoritats locals, féu tots els possibles perquè fossin acollits dignament. Així, es preocuparen perquè els infants s’escolaritzessin i tinguessin cartilla de racionament. Però hi havia poc menjar i les autoritats ja estaven una mica cansades d’exercir la solidaritat —totes les poblacions, per petites que fossin, ja havien hagut d’acollir persones d’altres punts de l’Estat en ser ocupades pels franquistes. A aquests primers refugiats, procedents d’Andalusia, Madrid i d’altres ciutats del nord, se’ls havia buscat fins i tot habitatge, però els darrers s’hagueren d’espavilar i no a tot arreu on arribaren tingueren bon acolliment.

Algun cas especialment dur?

El cas de Flix, per exemple. Aquesta població va ser ocupada el 4 d’abril de 1938, i bona part de la població va fugir en arribar les tropes franquistes.

Les persones que es quedaren quan entraren els franquistes foren classificades segons el seu grau d’adhesió al “Glorioso Movimiento Nacional”. Dues d’elles van ser ajusticiades la mateixa tarda del dia 4 d’abril de 1938 per l’autoritat militar, i una trentena més foren deportades a poblacions de la rereguarda franquista. El cas més dramàtic fou el de Concepció Llurba Mata, que, juntament amb la seva germana, Josepa, fou desterrada a Tudela (Navarra), i es va veure obligada a deixar les seves filles, menors de cinc anys, a Flix. Només hi va poder tornar per assistir al seu enterrament, el febrer de 1939. Van morir víctimes de la desnutrició.

Els majors de 16 anys foren mobilitzats pel comandament militar per tractar d’impedir que els republicans travessessin el riu. En no aconseguir-ho, una vintena de joves foren detinguts per l’exèrcit republicà i empresonats a la caserna Karl Marx de Barcelona. La resta de civils que eren al poble quan va començar l’atac republicà es van amagar als refugis que hi havia a diversos indrets de la població. El 15 d’agost de 1938 pràcticament tots els soldats foren evacuats a la riba dreta del riu i s’hagueren d’espavilar com pogueren.

Quina va ser la relació de la població civil amb els soldats d’un i altre bàndol?

Bona part dels catalans donaren suport a la República, i més si prenem en consideració que els bombardejos de l’aviació facciosa, a més de sembrar al seu pas la destrucció, foren també un important mitjà de propaganda antifranquista. La destrucció de Gernika o de Corbera d’Ebre, les matances provocades a Lleida o a Barbastre, els atacs aeris en dies de mercat d’Alacant o Granollers, tingueren un efecte demolidor en la credibilitat del discurs franquista. La fugida tan massiva de la població quan arribaren els franquistes a la zona n’és una clara evidència. D’altra banda, la República i la Generalitat tenien un ampli suport perquè eren el govern legítim. A més, l’exèrcit de l’Ebre tenia molta tropa, comissaris i comandaments autòctons. Dit això, la població va procurar portar-se bé amb tothom, al marge de les simpaties personals, perquè els militars tenien tota la força i un elevat grau d’impunitat en les seves accions.

Quines limitacions va representar per a la població civil la manca de comunicació entre les dues ribes de l’Ebre, més enllà de la impossibilitat d’evacuar-los? 

Els mitjans de pas entre la riba dreta i l’esquerra foren totalment destruïts l’abril de 1938 per les tropes republicanes en retirada. Ho van fer per evitar que els franquistes poguessin establir un cap de pont a l’esquerra de l’Ebre.

L’ofensiva republicana del juliol de 1938 es va fer utilitzant puntones, llaüts i muletes. Fins que els pontoners construïren els mitjans de pas fixos. De totes maneres, les riuades aconseguiren destruir completament els primers ponts. Per tant, per assegurar-se el subministrament de les tropes, es van haver d’utilitzar les barques i de nit, perquè durant el dia l’aviació atacava. Un cop assegurades les comunicacions d’ambdues riberes a través dels ponts de ferro de Flix i Móra d’Ebre, de l’assut de Flix, del pont del ferrocarril de Garcia o dels ponts i passeres més febles, el prioritari va ser passar municions, menjar, etcètera. En segon terme, creuaren els ferits, i, en darrer terme, els civils atrapats enmig de la batalla. La població civil, malauradament, no és un tema prioritari en cap conflicte.

Com va afectar la fractura ideològica en els anys posteriors a la batalla? Es van donar episodis de violència entre veïns?

La postguerra fou duríssima arreu, però als pobles petits encara més, perquè tothom es coneixia i ningú no podia amagar el seu ideari. Per aquest motiu, els derrotats van patir moltes formes de discriminació: a l’escola, a la vida social, en el terreny laboral. A la majoria de les poblacions hi havia dues societats: la d’esquerres i la de dretes. Els estatges dels vençuts foren clausurats, i els seus membres sovint foren exclosos d’anar als de les dretes. Això volia dir que et quedaves sense ball, sense alternar, sense amics: morts, exiliats, empresonats… També fou una època en què sovintejaren les denúncies i els abusos en l’aplicació de la Llei de responsabilitats polítiques, entre altres injustícies.

Avui, els Centres d’Interpretació de la Batalla aporten una visió global de la contesa. Creu que han contribuït a reconciliar la gent de l’Ebre amb aquesta part del seu passat?

Crec que el que s’ha fet en aquest camp ha estat positiu no sols en l’àmbit de l’administració, sinó també de la universitat i de la societat civil, però encara queda molt per a fer.

Josep Sánchez Cervelló és historiador de la Universitat Rovira i Virgili i director del Centre de Documentació de la Batalla de l’Ebre.

Sensacions de tardor

Octubre és amable, passejar pel poble al solet de les seues tardes és una experiència única, la llum, els colors, l'aire tebi i un silenci especial.

La tardor és una època de canvis lents, és el punt oposat a la primavera que també és un trànsit, és la calma en lloc de la tempesta encara que hi hagi tronades, totes les estacions tenen el seu punt, totes tenen alguna cosa que m'agrada, però aquesta en té més.

Es podria comparar també amb les etapes de la vida, la primavera amb la infància i l'adolescència, l'estiu amb la plenitud i la força, la tardor amb la maduresa i l'experiència, l'hivern amb el final d'un cicle i l'esperança, si puguessim triar amb quina ens quedaríem?

Per a mi no és un temps de tristesa, potser sí d'una suau malenconia i amés, sovint hi ha dies de pluja, la pluja m'agrada molt, ah! i el riu de vegades és d'un blau com no he vist en cap altre lloc.

La tardor fa l'olor dels colors de la terra i també fa olor d'amic, Miquel Martí Pol ho descriu molt millor: ...i sabia el baf compacte de la terra.

No m'he pogut resistir a tornar a posar aquest text, d'una entrada de l'any passat per aquestes dates.

Nota de premsa MTC. En quin país vivim!!!

LA AUDIENCIA NACIONAL CONFIRMA A GREENPEACE QUE NO EXISTEN LOS INFORMES TÉCNICOS Y DE SEGURIDAD DEL ATC

Este hecho reafirma la vulneración del Convenio Aarhus por parte del Ministerio de Industria y demuestra la nulidad de pleno derecho de todo el proceso

Greenpeace ha recibido una Providencia de la Audiencia Nacional en la que se afirma que los informes técnicos y de seguridad del cementerio nuclear (ATC) y de su centro de experimentación nuclear asociado no existen. La organización solicitó esa documentación en su recurso contencioso-administrativo presentado ante este Tribunal contra la resolución que inició al proceso del ATC. La inexistencia de estos informes confirma la vulneración del Convenio Aarhus por parte del Ministerio de Industria y demuestra la nulidad de pleno derecho de todo el proceso.

Según Greenpeace, la ausencia de esta documentación es una clara muestra de que el Ministerio de Industria inició el proceso que debía finalizar con la construcción del cementerio nuclear, y su centro tecnológico de experimentación nuclear asociado, sabiendo que no disponía de la documentación técnica y de seguridad básica para comenzar el procedimiento.

Asimismo, Greenpeace considera inaceptable que el Ministerio haya afirmado en numerosas ocasiones que poseía esos documentos y que finalmente haya admitido su inexistencia a raíz de que la organización haya llevado la cuestión a los tribunales. De la misma manera, se demuestra la ausencia de credibilidad de los alcaldes que han promovido su localidad como municipio candidato, puesto que han solicitado una instalación nuclear sin conocer en detalle en qué consistía el proyecto ni los riesgos para la salud y el medio ambiente que conllevaría.

Estos documentos son: Proyecto Técnico del Almacén Temporal Centralizado (ATC) de residuos nucleares, Estudio de Seguridad del ATC, Proyecto Técnico del Centro Tecnológico Asociado al ATC para experimentación con residuos radiactivos y radiactividad, Estudio de Seguridad del Centro Tecnológico y los Informes sobre la protección física del emplazamiento del complejo. En el oficio remitido a la Audiencia Nacional por el Ministerio, éste dice disponer sólo de un "estudio de seguridad del diseño genérico del ATC, en  inglés, elaborado por la ingeniería francesa SGN".

"Hoy queda claro que el Ministerio de Industria y ENRESA se han saltado la ley de forma lamentable para tratar de sacar adelante el ATC a toda prisa. Por tanto, el proceso del ATC es nulo de pleno derecho", ha declarado Carlos Bravo, responsable de la campaña Nuclear de Greenpeace.

Greenpeace considera que la inexistencia de esos informes, fundamentales para poder conocer y entender el proyecto, demuestra claramente que el proceso del ATC es ilegal, pues vulnera los principios jurídicos contenidos en el Convenio sobre el acceso a la información, la participación del público en la toma de decisiones y el acceso a la justicia en materia de medio ambiente (conocido como Convenio Aarhus), elaborado en Aarhus (Dinamarca) el 25 de junio de 1998, ratificado por España mediante instrumento de 15 de diciembre de 2004 y en vigor en nuestro país desde el 29 de marzo de 2005.

"El Gobierno debe anular inmediatamente este proceso y empezar otro donde se busque realmente un amplio consenso social y territorial, contando con las organizaciones medioambientales", ha añadido Bravo.

Greenpeace interpuso, a finales del pasado mes de febrero, un recurso contencioso-administrativo ante la Audiencia Nacional (al que se ha sumado Ecologistas en Acción) para impugnar la Resolución del 23 de diciembre de 2009 de la Secretaría de Estado de Energía del Ministerio de Industria, que iniciaba el proceso de búsqueda de candidatos para alojar el cementerio nuclear centralizado (ATC) y su centro de experimentación nuclear asociado.

Greenpeace denunció desde el comienzo del proceso que nadie, ni siquiera los alcaldes de los pueblos que se han postulado como candidatos a albergar el cementerio nuclear, ni los parlamentarios del Congreso de los Diputados, del Senado o de los parlamentos autonómicos, ha podido ver estos documentos antes de que el Ministerio de Industria pusiera en marcha el proceso del ATC. Esto se confirma ahora ya que se ha demostrado la inexistencia de esos documentos.

Las organizaciones ecologistas han criticado desde el principio que el proceso del ATC se haya caracterizado por la ausencia de mecanismos de participación pública previos al inicio del proceso, por la actuación a espaldas de los ciudadanos y por la búsqueda de candidatos negociada en secreto.

Documentación disponible:
- Providencia de la Audiencia Nacional en la que se indica la inexistencia de la documentación:
http://www.greenpeace.org/espana/reports/2010-10-19-1- Auto Audiencia Nacional en el que pide al Ministerio los documentos solicitados por Greenpeace:http://www.greenpeace.org/espana/reports/2010-10-19-2
- Solicitud de Greenpeace de la documentación:http://www.greenpeace.org/espana/reports/2010-10-19-3

Els noms dels vents

La rosa dels vents és un cercle que té marcats els 32 rumbs en què aproximadament es divideix la volta de l’horitzó. En les cartes de navegació es representa per 32 rombes units per un extrem, mentre l’altre assenyala el rumb sobre el cercle de l’horitzó. Sobre aquest se situa la flor de lis amb què s’acostuma a representar el nord, que es documenta des del segle XVI; la flor de lis va evolucionar de la forma de la T que s’usava per marcar la procedència de la tramuntana. De la mateixa manera, l’est se solia marcar amb l'L de llevant, o bé amb una creu que indicava la direcció on es troba Jerusalem. 

La representació més antiga de la rosa dels vents procedeix d’un mapamundi, que està a la Biblioteca Nacional de París, i que tot i ser anònim i sense data s’ha pogut documentar àmpliament que el van fer Abraham y Jafuda Cresques, jueus de Palma de Mallorca al s. XIV, en aquest mapa hi ha els vuits vents tal com s’anomenaven a l’època, en italià: Tramontana, Grego, Levante, Laxaloch, Metzodi, Labetso, Poniente y Magistro.

Els noms dels vents que s’usen a Catalunya coincideixen amb els que es fan a servir a la majoria dels països de la Mediterrània. Alguns d’ells precisament van ser difosos des del català a altres llengües a l’època de l’hegemonia comercial de Catalunya al Mediterrani.

Els punts cardinals:

Els noms de llevant, ponent i migjorn no presenten cap dificultat. Fan referència a la direcció en què el sol surt (llevant), es pon (ponent) o en què està en el seu punt més alt sobre l’horitzó (migjorn, o sigui del llatí mediu diurnu, migdia).Corresponen, doncs, als vents que bufen des de l’est, l’oest i el sud, respectivament. 

La tramuntana és el vent que bufa des del Nord. Aquest nom apareix ja a les obres de Llull amb les formes tremuntana o tremontana. Procedeix del llatí transmontanus (d’enllà de les muntanyes).

Garbí:

El nom procedeix de l’àrab, significa occidental, vent de l’oest (aquest arrel dóna també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues), derivada de garab (anar-se’n, allunyar-se). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià.

El vent que bufa del Sud-oest s’anomena també (a més de garbí), llebeig. La paraula procedeix, probablement del mossàrab lebétx, aquesta del grec medieval libitxi, provinent de Líbia. Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci, de llengua grega, Ptolemeu, que va usar la paraula com a sinònim d’oest, ja que per a ell, a Egipte, l’oest era Líbia.

Xaloc:
S’anomena així al vent del Sud-est. La paraula xaloc podria ser una catalanització de sirocco, el vent de l'Àfrica o del desert. En la Itàlia central i meridional, el sirocco té una gran importància social. És un vent asfixiant, ofegador, opressiu. En el nostre país, el xaloc arriba després d’haver travessat un gran espai d’aigua, i no té pas tantes conseqüències. També podria ser originària de l’àrab vulgar xalûk o x(u)lûq, nom de vent, provinent d’una altra forma àrab xurûq, (sortida del sol), romanitzada, de l’arrel xaraq, (sol; sortir el sol).

Mestral o cerç:

S’anomena així al vent del Nord-oest, antigament també s’anomenava maestre o mestre. El seu nom prové de l’adjectiu mestre en el sentit de cabdal, especialment important, tal i com trobem a les expressions paret mestra, vela mestra, etc.  L’explicació és que es tracta del vent dominant a l’Occitània i també un dels més forts dels que bufen als Països Catalans. A ponent i a les terres de l’Ebre se’l coneix com a Cerç, aquest nom prové del déu del vent corresponent en llatí: Cercius o Circius.

Gregal:

Es diu així al vent del Nord-est, antigament s’anomenava grec. La terminació -al és probablement deguda a l’analogia amb mestral. Malgrat que el seu origen sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília, la denominació es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.

Apart dels vents principals en cada zona n’hi pot haver d’altres com per exemple la Marinada que és un vent que bufa de la banda de mar. Generalment el nom de marinada no s’usa en les regions marítimes, sinó en les comarques interiors o relativament allunyades del litoral; sol designar un vent procedent del sud o del sud-est. Bufa durant el dia, sobretot a l’estiu, de mar cap a terra, a causa de l’escalfament més intens de la superfície de la terra respecte la del mar, (aquest se semblaria més a la nostra garbinada que el garbí), també té el seu contrari que s’anomena terral.

Raimon: “Veles e vents” (Palau Sant Jordi, 23 d’abril de 1993)

http://es.youtube.com/watch?v=JEpKnkhTj-

Façanes fluvials, últims treballs.(i 2)

Façanes fluvials, últims treballs.(1)

Sembla com si fos ahir, però ja fa tres anys  que es van iniciar les obres de les façanes fluvials, no m'agrada dir les obres del meandre, com ja he dit moltes vegades, perquè aquestes actuacions són una part del projecte del meandre, que abarca moltes més actuacions.

Després d'alguns problemes, sembla que la setmana vinent es començarà a muntar la passera de la riba esquerra, s'està muntant el mobiliari urbà i els pannells informatius. També s'han de tornar a endresar els talussos, a veure com va aquesta vegada...

Els arbres del passeig i els de davall del pont, que estan secs, es canviaran abans d'acabar l'any. Bé, és possible que a la propera visita d'obra ja es parli de dates concretes per entregar l'obra a l'ajuntament, 

70 anys de l'afusellament del President Companys

Lluís Companys, 123è President de la Generalitat de Catalunya, afusellat per la dictadura franquista, després de ser torturat i sotmés a una farsa de juduci avui fa 70 anys, encara esperem que el govern de l'estat, almenys es disculpi.

Us recomano l'entrada del bloc de Pere, molt interessant.

Remenant la capsa de les fotos.

                                    El bar "Morales", amb la màquina de "chiclets".

 Molí d'Oriol, per aquí passa avui dia l'Avda. de la Llum.

                                                                                  
                           Escales de Perot de Vilanova, amb pintada inclosa

                       Els "safarejos" del carrer Castell, ara hi ha l'edifici de correus.                        

Gent dels 60.

Mireu bé aquest grup de nois i noies, van néixer encetant una década gairebé mítica, 1960, estaven en plena adolescència quan es va morir el dictador i es va obrir un temps d'esperança i van viure plenament els prodigiosos anys 80. El dissabte van celebrar junts que aquest any de 2010 han fet 50 anys, moltes felcitats a tots i totes!

Nous noms per a carrers, carrerons i places. (i 3)

Núm. 22

Plaça de la Vaqueria

És com se li diu popularment a causa de la vaqueria que hi havia.
Núm. 23

Carrer dels Sequers

Es tracta de dos carrers en forma de “T” que són coneguts, els dos, amb aquest nom.
Núm. 24

Plaça dels Xofars

Nom de la partida del mateix nom.
Núm. 35

Plaça de la Punteta

És tal com es coneix popularment aquesta zona.

Núm. 25

Plaça dels Països Catalans

Es proposa aquest nom per tal de diferenciar aquesta zona de la Plaça del mercat.
Núm. 26

Plaça d’Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet nasqué a Reus (el Baix Camp) el 25 de juny de 1852. Fou un nen malalt, cosa que el privava d’anar regularment a classe i l’obligava a passar temporades al mas familiar de Riudoms, on captà la llum mediterrània i les imatges de la Natura, que ell sempre considerà la seva gran mestra. D’altra banda, ajudant el pare al taller de calderer, aprengué les virtuts del treball i la transformació de les superfícies en volums, la qual cosa desenvolupà molt la seva imaginació espacial. 

Durant la Revolució Gloriosa de 1868 es traslladà a Barcelona per a estudiar Arquitectura, la seva gran passió.. Gaudí s’integrà al moviment de la Renaixença i esdevingué una de les seves grans figures. 

Gaudí era conscient des de molt jove del seu paper de geni de l’art. Sabia que les seves idees no eren una repetició o la mera continuïtat d’allò que els arquitectes havien fet al llarg dels segles fins aleshores. Conegué aleshores (1878) Eusebi Güell i Bacigalupi, empresari important i amb gran sensibilitat artística i social, que entengué Gaudí i en va fer-se un dels millors amics i el client principal al llarg de la vida: les portes de la finca Güell (1884-1887), la casa Güell (1888), els cellers Güell (1895-1897), el xalet del Catllaràs (1905) i les dues obres més creatives de la maduresa de l’artista: el Park Güell (1900-1914) i la cripta de l’església de la colònia Güell (1908-1917).

Als trenta un anys, el 1883, Gaudí fou encarregat de continuar les obres de la Sagrada Família, tot just encetades per un altre arquitecte. Durant quaranta i tres anys, fins a la mort, Gaudí hi esmerçà les energies a desenvolupar en aquest projecte totes les seves idees sobre estructura, forma i simbolisme, fent una síntesi perfecta amb formes racionals extretes de la Natura. 
Gaudí va fer a la vegada que la Sagrada Família altres encàrrecs, grans i petits, no sols eclesiàstics o per a en Güell, sinó per a altres clients, com El Capricho (1883-1885), la casa Vicens (1883-1888), la casa Calvet (1898-1899), la casa Batlló (1904-1906), Bellesguard (1900-1909) i la Pedrera (1906-1911). 

El dilluns 7 de juny de 1926 un tramvia l’atropellà. En no ser reconegut i anar vestit senzillament, el portaren com a pobre a l’hospital de la Santa Creu. El funeral va ser una gran manifestació, que acompanyà les despulles des de l’hospital fins a la cripta de la Sagrada Família, on és enterrat. 

Núm. 27

Plaça de Jesús Moncada

Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l'1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona, el 13 de juny de 2005. De ben jove va combinar l’afecció per narrar històries i el dibuix i la pintura. Va guanyar premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, va publicar tard. 

Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura.

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971. Tant en el primer recull, que va reeditar ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, com en el segon, El cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-, temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). 

Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta. El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d'Or, 1998.

El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites.

 Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita.... 
Pel conjunt de la seva trajectòria literària va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001). 
Núm. 28

Carreró del Riu

És el nom pel qual tothom coneixia aquest antic carreró.
Núm. 29

Placeta de Carles Riba

Carles Riba i Bracons neix a Barcelona el 23 de setembre de 1893. Humanista i professional de les lletres, rep sempre el suport familiar en el desenvolupament de la seva carrera literària, que comença de ben jove. Així, el 1911, just després d’acabar el batxillerat, publica una traducció de les Bucòliques de Virgili, finançada pel seu pare. Guanya, amb una Ègloga, la Flor Natural als Jocs Florals de Girona, ciutat on l’any següent coneix la seva futura esposa: la poeta Clementina Arderiu. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, estudia la carrera de Filosofia i Lletres, juntament amb la de Dret per imposició familiar. Es doctora el 1938, amb una tesi sobre Nausica de Joan Maragall. El primer llibre d'Estances (1919) significa una novetat en l’ambient literari d’aquells anys. Després d’un període de crisi entre el seu viatge a Itàlia (1920) i el viatge a Alemanya (1922-23), on estudia estilística amb Karl Vossler, és nomenat cap de la secció grega de la recentment constituïda Fundació Bernat Metge (1922). L’any 1923 entra a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·labora fins al 1932 en la fase preparatòria de l’elaboració del Diccionari general de la llengua catalana, sota les ordres directes de Pompeu Fabra, de l’obra del qual Riba és un continuador en l'Institut d'Estudis Catalans, fins al 1939.

 És a partir de la creació de la Universitat Autònoma, el 1934, que, ja com a professor agregat, la seva activitat docent adquireix una importància indiscutible. Quan es funda la Institució de les Lletres Catalanes n’és nomenat vicepresident. A més, rep el Premi Maragall pel seu tercer llibre de crítica. L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fa que es decideixi a fugir i s’exilia a França. L’abril de 1943 torna a Barcelona després d’haver desestimat la possibilitat d’emigrar a Mèxic. Un cop aquí, per causa de les circumstàncies adverses, es veu forçat a viure allunyat de l’activitat pública. Fruit de la millora política, s’organitza un congrés de poesia a Segòvia (juny de 1952), al qual assisteixen Carles Riba, J. V. Foix i Marià Manent. L’èxit d’aquest primer acte provoca que se n’organitzin uns altres a Salamanca (juliol de 1953) i a Santiago (juliol de 1954), en els quals s’estableixen contactes significatius amb intel·lectuals espanyols. En sorgeixen algunes antologies d’autors catalans i alguns números de revistes dedicades a la literatura catalana. Malauradament, els entrebancs que hi posa el règim franquista fan que aquests intercanvis s’acabin. Fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1959, Carles Riba continua portant a terme la funció de divulgar i defensar la cultura catalana arreu, mitjançant nombroses lliçons i conferències que dicta a Catalunya i a l’estranger. El darrer càrrec important de la seva vida és el de director de la Fundació Bernat Metge, el 1958, des d'on continua amb rigor la seva feina de traductor. 

Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom. 
Núm. 30

Placeta de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra i Poch va néixer a la vila de Gràcia el 1868. Des de molt jove va expressar el seu interès per la lingüística, tot i que seguirà estudis d’enginyer industrial. Cap a la dècada dels 90 el trobem vinculat a L'Avenç, i és sota aquest segell que publicarà les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Fabra, amb l’ajuda dels seus amics de L'Avenç –sobretot Jaume Massó i Joaquim Casas-, va tenir un paper cabdal en la campanya d’aquesta publicació per a dur a terme una reforma ortogràfica, amb la qual es posaven les bases del català modern. 

El 1912 publica la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que tindrà una nova versió el 1918: Gramàtica catalana. 

L'Institut d’Estudis Catalans adopta la gramàtica de Fabra com a oficial i promou l’edició d’una versió escolar. Així neix el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918). Durant la dècada dels trenta, Fabra dóna a conèixer el Diccionari general de la llengua catalana (1932), autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció. Pompeu Fabra es va exiliar l’any 39, però el seu esforç per a dotar el català d’una eina útil i moderna no va cessar. A Prada de Conflent treballa en la seva pòstuma Gramàtica catalana, que veurà la llum el 1956 gràcies a l'acurada edició del seu deixeble Joan Coromines. Fabra va morir a Prada, després de rebre nombrosos homenatges a l’exili, el 1948. 

El 18 de juny del 1990 es va crear la Universitat Pompeu Fabra, destacant així els seus mèrits, i la universitat ha fet jornades per donar-lo a conèixer als estudiants.
Núm. 31

Placeta de Jaume Fortuny

Un fill de Flix, Jaume Fortuny Fontanet, comissari polític durant la guerra, pres a Montjuïc, aconseguí de fer missatges al president. Jaume Fortuny a la seva obra Tornarem a Morir? ens recordà que havia pensat un pla per treure Companys de la presó, dies abans de que fos condemnat.

El 15 d’octubre del 1940 un escamot de l’exèrcit espanyol afusellà el president de Catalunya, en Lluís Companys Jover, Jaume Fortuna ordí una pla —que fracassà al darrer moment— per alliberar el president. Amb en Fortuny i d’altres patriotes catalans, es va crear el 15 d’octubre del 1984 el Grup per a l’anul·lació del Procés al President Companys. En Jaume Fortuny Fontanet, comissari de Propaganda de la 67a Divisió, l’home que intentà alliberar el president Companys va morir a començament de l’any 1987. EI seu cor que havia suportat les condemnes a mort, les pallisses i les persecucions, estava massa cansat.

EI combatent de primera hora que fou en Jaume es defineix a ell mateix en la seva autobiografia Tornarem a morir? com «un noi [que] sortí a lluitar, obeint la consciència d’un home llibertari, amerat d’influències cenetistes interposades entre un profund sentit de nacionalisme català, profusament sindicalista amb submissió a les arrels del catalanisme difós per Francesc Macià». Aquest noi ingressà a l'Escola de Guerra de la Bonanova, d'on en sortí amb el grau de tinent de l'Exèrcit Popular i als dinou anys és ascendit a comandant.Ferit greument en dues accions de 

guerra, és detingut i condemnat a mort tres vegades, dues per responsabilitats polítiques i l’altra per intentar l’evasió del president Companys, del Castell de Montjuïc, poc abans del seu afusellament.

Ell fou l’home que amb un coratge fora mida li trameté tres missatges els dies 6, 9 i 12 d’octubre, confeccionats amb papers de fumar, i dissimulats entre el menjar que portaven al president, el darrer deia: «President, avui arriba l’hora de la llibertat. Ànim. Visca Catalunya lliure! (C.P.67D)»

L’atzar de la història féu que el darrer missatge fos descobert, multiplicant-se, així, les mesures de vigilància que existien al castell i fent impossible la fugida que en Jaume Fortuny tenia preparada per al president Companys.
Núm. 32

Placeta de la Lluna
Núm. 33

Placeta del Sol
Núm. 34

Carrer de la Roca del Tormo

Nom de la emblemàtica roca a la que du el carrer.