És temps d'"alladons"! (lledons).

Nostàlgia del riu Ebre a Flix.

Aquesta foto ha estat publicada a la pàgina de facebook  Flix, fotos pel record per Olga Pasarrius Llop.

És veritat, com diu Artur Bladé, que els records, sovint, són coberts d’una capa de purpurina que fa que tinguem idealitzada la nostra infantessa, però crec que aquesta foto demostra que, moltes vegades tenim raó de tindre nostàlgia d’algunes coses, sobre tot del riu, del Riu en majúscules!

-  De sobte, una ràfega fresca de garbinada em portava una flaire de truita amb ceba i carbassó, que sortia per la finestra, oberta de bat a bat, de qualsevol cuina, era hora de sopar!. De vegades m’entretenia una estona amb les cuques de llum que hi havia als esbarzers de la vora del camí, d’altres m’aturava a collir un brotet d’ herbabona que creixia, any rera any, en una escletxa del formigó de la vorera que envoltava la casa.

I just quan, els grills i els rossinyols emprenien les primeres notes del concert de la nit, amb un bot i l’últim tros de truita a la boca, sortia com un llampec, travessant la cortina de la porta de la cuina, cap al carrer, cap a la fresca.

Era estiu!, els carrers eren plens de gent que, havent sopat, sortien a la frescor de la nit, feien rotllanes per explicar-se històries i cabòries o assumptes del difora, o també per dir-se a cau d’orella, els fadrins, ”anem a fer un tomet pel camí dels horts?” o els més grans encara amb veu més baixa, ”què va dir ahir la pirenaica?” i els més petits ens fèiem un fart de jugar a la pluca’l pot, als quatre cantons o a la pluca’l  “veneno”, imitàvem els adults tot fent plans per a la nova cabana, parlant de què bones eren les siremenyes, què faríem aquell any per la festa del carrer Sant Pere o fen plans per l’endemà:

- Anem a banyar-nos a la roqueta, demà al matí?.

- I si anem a la platgeta?

- Jo prefereixo la roca’l tormo.

- Podríem passar el riu i anar a buscar petxines!.

- D’acord!.

- Bé, doncs, fins demà.

- Bona nit.

Anant cap a casa sentia l’olor del riu, les cuques de llum brillaven amb més força dins la foscor de la nit. Estirat al llit, una brisa suau m’acariciava, els ulls m’anaven d’estel en estel, xut...xut, xut, cantava la xuta i jo m’adormia, plàcidament -.

Quan jo era petit, i com jo, moltes generacions de gent abans, lo riu era un dels centres de la nostra vida, la colla de la raval vam créixer junts corretejant per aquells horts, fent fogueres per Sant Antoni o fent la festa del carrer Sant Pere, vam començar junts a jugar a futbol en un bancal abandonat d’aufals i vam aprendre junts a nedar al riu.

Perquè jo vaig nàixer al carrer de la Barca, però vaig créixer a la raval, a cavall de lledoners i figueres, envoltant per l’exuberància dels horts antics on encara hi havia nespres, ciremenyes, perillons i maçanes del ciri,  amb un riu petit, la sèquia i amb un de molt gran, lo riu, l’Ebre, on et feies gran de cop, moltes vegades, sense adonar-te’n - no seràs de la colla fins que no passis el riu nedant! -.

Anar a banyar-se al riu era lo més normal! Hi havia platges d’arena fina, altres de grava i altres d’herba, algunes de fang, però el riu era net, era un riu NORMAL! Tot va començar a anar malament amb la industrialització de ciutats riu amunt i amb la construcció dels embassaments, sobre tot de Riba-roja i Mequinensa, allò va alterar el ritme natural de les aigües i els sediments, les nostres platges són ara al fons d’aquests embassaments! El cop de gràcia el va donar l’assut de la Central Nuclear, va pujar el nivell i van acabar de desaparèixer platges i guals.

Hem recuperat alguna cosa, però mai allò que es veu a la foto!

El primer carnaval a Flix.

El primer carnaval a Flix, desprès del franquisme, fins aquest dia les disfresses es limitaven a alguna careta de cartró o algun vestit dels iaios el dia de les fogueres de sant Antoni.

Aquest dia "la colla del Morales" vàrem improvisar una altra festa on el més important, com podeu veure, no era la disfressa, era passar-ho bé!

No recordo la data exacta, és cap al final dels anys 70, vàrem estar uns quants anys fent-ho nosaltres sols, fins que es va començar a organitzar des de l'ajuntament, i així fins avui.

El carnestoltes està fitxat de dijous jarder al dimecres de cendra però si es té en compte els antecedents romans del nostre carnaval el cicle s’encavalla amb el Nadal i fins hi tot l’inclou. D’aquesta manera es poden vincular un seguit de festes tradicionals catalanes amb les antigues festes romanes, per exemple la dels Sants innocents es pot vincular a les Saturnalies, Sant Antoni a les Lupercàlies i Santa Àgueda a les Matronalies.

Saturnàlies.- festes dels esclaus i de les classes socials dèbils, inversió de l’orde establert

Lupercàlies.- Ritual de fecundació i protecció dels ramats en el qual la disfressa tenia un important paper.

Matronàlies.- Festes exclusivament de les dones i commemoració del rapte de les Sabines.

Sortiu i passeu-ho molt bé en aquesta festa, una de les més antigues que hi ha, encara que amb els anys hagi tingut un munt de canvis.

Queden set setmanes per a Setmana Santa!

La capsa dels records.

M’agrada, de tant en tant, remenar  les caixes  de fotos antigues, de papers engroguits pel pas del temps. Les esgorfes de les cases velles encara conserven un cert encant amb un rerefons de misteri, hi han amagats també als últims racons dels vells baguls, o mundos, com sempre els he sentit anomenar, retalls de la nostra història, testimonis dels nostres avantpassats. S’hi poden trobar des d’aquella puntilla, que havia estat d’un blanc puríssim i que va fer la iaia, fins els capítols matrimonials dels reiaios, des d’ algun doble per mesurar el gra, fins una barra de Termosan, antic remei pels dolors que encara pot conservar l’olor a  futbolista.

Es veritat que aquestes troballes, per a uns petits tresors, per a d’altres no son més que potros, així, cada cop que es fa neteja general o s’ ha de reparar la teulada, s’arramba amb tot el que hi ha i es llença al contenidor, o potser es porta cap al mas, des d’on a la curta o a la llarga ,farà cap al mateix lloc.

Així s’han perdut i es perden coses realment interessants per conèixer millor com vivien els nostres avantpassats, recordo que vaig llegir una vegada a Carmel Biarnés  com explicava que a una esgorfa  s’havien trobat un antic Alcorà i la carta de població d’Ascó, a Flix us sorprendrieu de debò de les coses que s’ha recuperat dels contenidors. En zones com la que vivim, que sempre han estat, quan no estratègiques, frontereres, es quasi un miracle, que desprès de tanta destrucció provocada per les guerres i de vegades per la poca sensibilitat vers aquests temes,  s’hagi conservat alguna cosa.

Però a nivell personal, parlo de sentiments, encara ets pot trobar sorpreses, coses senzilles que t’arriben al cor perquè tenen la capacitat de despertar, com si s’obrís de sobte la porta d’un vell armari, sensacions, records, vivències que estaven latents dins la memòria.

Remenar papers vells em produeix una sensació a mig camí entre la melangia i l’enyorança, entre la curiositat i la xafarderia, entre l’ànsia de saber i el gust per descobrir. Però no ens confonguem, no penso que qualsevol temps passat va ser millor, potser sí que ho pensava en un altre temps, però la vida, inevitablement, et fa més realista i acabes per entendre que aquella imatge idíl·lica que tenies de la vida d’abans, no és , ni de bon tros, com t’imaginaves.

T’adones que sempre hi ha hagut coses bones i dolentes i arribes a la conclusió que tots els temps no han estat ni millors ni pitjors, simplement diferents, si se’m permet l’expressió.

El dia que vaig decidir escriure això em vaig trobar amb una d’aquestes situacions, tafanejant en una caixa de fotos antigues, em va cridar l’atenció una petita postal, em vaig sentir tal com intentava explicar, un estremiment em va recórrer l’espinada mentre dins meu s’obria la capsa dels records.

En mig de totes aquelles imatges va aparèixer un home alt, de cabells blancs, d’ulls blaus, de rostre afable, mans de pagès i l’inevitable boina, era el meu padrí  Josep, bé, un dels dos iaos, ja que tots dos es deien igual i als dos els cridava padrí, com era costum.

Era una postal  que, amb la meva lletra de quan era petit, deia així:” Le desea muchísimas felicidades en el dia de su santo, le quiere mucho su nieto y le da un tiron de orejas. 19-3-62”, i a l’altra cara, amb un fons de muntanyes arrodonides, es veia un mas molt gran de color blanc amb un carro i un paller, en primer terme hi havia l’era amb les garbes escampades i presidint la imatge  un pagès amb boina repenjat a una forca.

L’era! Una vegada anava assegut a la fusta que s’hi posava darrera del diable i  estirat per la mula donava voltes i voltes  trillant les garbes, osquei mula! Cridava, sentint-me molt important, de sobte  l’animal va estirar més del conte i vaig caure rodolant per la palla, quin ensurt! Jo era molt petit hi hagués pogut acabar ben trinxat.

Recordo encara el veure segar amb la dalla, el so de les espigues al  caure tallades netament, el ressò metàl·lic de la pedra d’esmolar i també les punxades del rostoll que, de vegades, t’entrava pels forats de les sandàlies. Jo ajudava a lligar les garbes amb un bencill i vaig aprendre a fer el meu primer nus fàcil de desfer.

A l’era s’escoltaven els renecs i els crits dels homes esperonant als animals, els sorolls suaus de les forques i la palla al vent, el murmuri del redable i la granera  de ginesta arreplegant el gra i la cantarella de l’aré separant-lo del pallús, aprofitant la garbinada del tardet. Entretant, jo m’entretenia resseguint les fileres negres de les formigues que, anant i venint del cau a l’era i de l’era al cau,  carregaven provisions per a l’hivern.

Tinc records borrosos del trillar o del batre perquè ben aviat va aparèixer una enorme màquina plena de corretges i politges que, per una banda, engolia les garbes i, ella sola per una altra,  destriava el gra de la palla, fent un soroll infernal i aixecant una gran polseguera de pallús que es posava a la gola i s’apegava a la pell,  t’havies de botonar fins el coll i tapar-te la boca amb un mocador d’aquells de quadradets blancs i  blau fosc que servia per a multitud d’usos.

El sons que se sentien abans al difora han canviat molt, un dels meus iaios cantava sarsueles mentre collia olives i l’altre era afeccionat a cantar jotes, jotes d’aquí que es cantaven des de temps ancestrals,  com ara:

                                   Mira si ai  corrido tierras

                                   que he estado en los Freginales

                                   Santa Bàrbara, la Aldea

                                   i els Mas de los Barberanes.

o també aquesta altra:

                                   Ai  chica si et vol casar

                                   no et casos a La Ribera

                                   que no menjaràs su bajoques

                                   i flors de carabassera.

Un contrapunt d’aquest sons agradables eren els renills  de mules i matxos, rucs i sumeres o els renecs que ressonaven per les valls quan la rella de l’aladre s’enganxava a una pedra o a una arrel o simplement a l’animal li passava pels “dellonsis” no passar entre l’espona i l’auliver. Llavors si realment la bèstia era tossuda, no valien ni renecs ni surriaca, més aviat s’havia de recórrer a l’astúcia i provar-ho de tornada.

A mi m’impressionava molt, la veig com si ara fos, una escena del veremar. Teníem un parell de bancals de vinya a la banda de baix de la costa l’Erola, quan el carro ja era ben ple de raïm , abans de començar a pujar, s’enganxava la sumera,  o un altre animal s’hi havia més d’un carro esperant, al davant de la mula per poder enfilar  amb èxit aquella forta pendent. Els renecs, els crits que eren ensordidors i els nervis que estaven a flor de pell, es barrejaven amb els esbufecs dels animals i els sorolls de les cobertes metàl·liques de les rodes esclafant les pedres. Si el carro s’aturava a mig camí encara era pitjor, se l’havia de frenar sense pèrdua de temps i falcar les rodes per evitar que  tornés cap enrere i provoqués un desastre, jo duia sempre una pedra per utilitzar-la de fre, durant tota la pujada, caminant-hi a la vora a una distancia prudencial. Tornar a reprendre la marxa era molt complicat, al arribar a dalt tothom respirava tranquil i em podia asseure al davant del carro on s’hi estava d’allò més bé, si a la mula no li donava per aixecar la cua i fer-se un enorme pet o coses pitjors.

La casa on jo vaig néixer, per cert,  al llit de matrimoni dels meus pares que havia estat dels meus iaios i que desprès va ser el meu, era una típica i petita  casa de pagès on cada racó tenia la seva funció. L’entrada, empedrada amb pedres de calà era ocupada pel carro, que s’havia d’acabar d’entrar a mans, la porta de fusta, amb l’inevitable botera pels gats, quedava més fonda que el carrer, quan plovia hi posàvem una fusta i palla per evitar que hi entrés l’aigua, a la banda de dins de la gatera sempre hi era penjada la clau. Al entrar a l’esquerra hi havia, per penjar els collars, els ramals i altres estris, una banya,  jo me la mirava amb recel, aquesta banya, des de que m’havien explicat que darrera hi havia el bou, no podia entendre com es podia posar un bou dins la paret per aprofitar la seva banya de penjador—i l’altra banya?¾preguntava jo—santa innocència, aquest bou només en tenia una – em contestaven. Darrera del carro hi havia l’estable amb la mula, la sumera, la menjadora i el forat per baixar-hi la palla, aquesta obertura donava a la pallissa, situada en alt més al fons, al davall de la pallissa el lloc on hi havia hagut una petita premsa d’oli en temps de l’estraperlo, d’altres estris com l’aladre, la màquina d’ensofatar, les aubardes, la sària i a la vora el safareig on de petit, tant que hi cabia a dins, em rentava a l’estiu. Al forat de l’escala hi havia el lloc que habitava el tocino en altres temps. Al primer replà  de les escales s’entrava al wàter i a una cambra on hi havia la pastera, gerres d’oli i l’ altre forat de l’escala que era ple d’ordi pels animals, l’esquerra del mateix replà s’entrava a una petita estança, de sostre molt baix,  que habitaven el carratell del vinagre, braços de cebes i alls, un sac de sal i un parell de canyissos amb patates, figues i nespres. Al segon replà a ma dreta hi havia dues habitacions i a l’ esquerra l’estança principal amb la taula i les cadires, la cuina econòmica, la llar de foc i  una radio preciosa,  on escoltava contes com el d’en Patufet o històries de Maginet de la canya.

Al balcó hi posàvem el matalàs, a les caloroses nits d’estiu, per a dormir fresquets, bé, en realitat al balcó només hi podíem treure el cap. En aquell lloc jo hi jugava sovint i pel davall hi passaven els Reis d’Orient a llom de cavalls, les processons i els armats hi feien la torna. I per acabar, a dalt, a l’esgorfa,  els conills, les gallines, els coloms, el  cossi de fer el sabó, els rivells de zinc per les gotelleres, canyissos, tomates de penjar, una petita cambra amb les panolles de panís que tant m’agradava  desgranar i l’altre forat de l’escala que aquesta vegada era ple de blat, en lloc d’ordi. A mi m’agradava aguaitar llargues estones per la tela del galliner, per damunt de les teulades, vigilat per la mirada atenta de les gallines i acompanyat per aquell so profund que feien els coloms, des d’allí s’albiraven els Castellons, m’hi passava llargues estones, sobre tot quan plovia i el mon es paralitzava. També m’ho passava bé quan em deixaven recollir els ous dels ponedors, de vegades encara calents, quan naixien  conills o quan hi entrava algun pardal despistat. En canvi no suportava veure espelletar un conill  o ofegar un colom,  ni els dies de vent quan allà dalt tot eren corrents d’aire i els animals estaven esvalotats.

La casa del altre iaio era molt més gran i la meva relació amb ell, com ho diria? D’una altra mena, era sord i  per tant parlava poc, pagès també, el recordo molt quan anàvem a veremar. Al balcó hi havia penjada sempre una branca de pi, que era senyal de que allí s’hi venia vi. El celler era enorme, amb fileres de grans bocois a una banda i altra i amb la premsa del raïm d’on , entre mig de les reixes, s’escolava el most cap al trull  ¾ ti noi! ¾ recordo una veu dins la memòria ¾ ves i que’t preparin un bon mostillo amb aquest most acabat de fer - Però sobre tot el veig llegint La Vanguardia  i  també al Carim, on els diumenges hi anava a buscar la paga, fent la partideta,  aquell bar feia una olor tant intensa d’olives farcides i vermut pel matí que t’obria la gana i per la tarda una penetrant aroma de cafè acabat de moldre que et situava a l’espai on eres, on estaves.

De ben petit el iaio em prenia a un hort que portava ben endins dels Xofars, a l’anada jo cavalcava damunt la sumera per aquell camí ombrejat de magraners, lledoners, figueres i algun enorme noguer, mentre ell la portava del ramal. Sempre se m’escapava un somriure quan passàvem per la vora de l’hort de Juanito Pubill, penjat a un ametller hi havia un cartell de fusta  i escrit amb lletres blaves s’hi podia llegir: “Por favor, no coger almendras que Juanito no lo quiere”. A la tornada jo feia de contrapès a un costat de la sària mentre a l’altra hi portàvem les auberginyes i els primentons, els enciams  i les tomates, els aubergis de tomata i les ciremenyes, la collita del dia ¾ adéu eixerit, si que hi vas bé aquí dins eh? ¾ em deien  quan ens creuàvem amb alguna d’ aquelles dones que portaven al cap una mena de torbant anomenat capçana i al damunt,  en un precari equilibri , un enorme cove tot carregat de verdures.

En arribar a l’hort tots dos ens descalçàvem, ell es quedava amb aquells calçotets llargs de mil ratlles, es treia la boina i es lligava al cap l’inevitable mocador de quadradets blancs i  blau fosc, talment com un morisc. I jo l’ajudava a girar l’aigua o a rascar l’ herba sentint aquella frescor del fang entre els dits dels peus.

                                  

Camina per la vorera ,

                                   quasi sense fer soroll,

                                   el ramal a la ma esquerra

                                   la sumera i ell se’n van a l’hort.

                                   Fa poc s’ha fet de dia

                                   i ja està cavant,

                                   els cadells se li mengen les patates

i els cargols  els enciams.

           

També anava amb ell al mas, el recordo fent la migdiada, estirat a una borrassa, amb el cap repenjat a una pedra i a l’ombra d’un cep mentre jo explorava els voltants, perseguia cigarres, em quedava badant assegut damunt una gran taula de pedra  que hi havia davall d’aquell enorme pi de Montbrió, o  em fregava les taques de reïna de les mans, desprès d’haver fet una mica el mico, amb unes gotes d’oli o terra perquè no em quedessin enganxoses. El veig  també assegut, menjant una sardina de casco damunt d’ una torrada i un carroll de raïm i fent, de tant en tant un traguet del porró, deixant caure el rajolí des de damunt del llavi i fent aquells xisclets tant divertits.

Quan va aparèixer a casa  aquella maquina d’afaitar Philipshave, jo li afaitava la barba i ell clatell a aquell home que es bevia el vinagre de l’amanida i rosegava la pell de les taronges, que, els diumenges, torrava ordi damunt l’estufa per fer-se una mena de cafè alegrat amb un xorret d’anís, que no es va creure que l’home havia arribat a la lluna aquella matinada en que tota la família davant la tele,  escoltàvem emocionats els comentaris, encara més emocionats, dels astronautes i del locutor que ho explicava,  allò era un muntatge, que hi havien d’anar a fer allà dalt...

Recordo bé que m’explicava contes molt sovint, sobre tot em ve a la memòria un que en dèiem “el del pou”, li vaig fer repetir no sé quantes vegades i ell me l’explicava amb una paciència de sant, aquell relat que tant m’agradava, vaig descobrir molts anys més tard, que era un episodi de les aventures de Simbad el mariner!.

Aquells hómens, que havien nascut a cavall del segle i que els havien vist de tots els colors, em van deixar massa aviat... Tanco  la capsa dels records amb una intensa emoció, les imatges han anat passant per la meva ment amb tanta claredat que gairebé m’han semblat reals, a reveure padrins, us enyoro.

Cartes des de l'exili.

Maria va haver d’esperar mes de 50  anys per a tornar al seu poble i, encara que mai va perdre del tot el contacte amb la seva gent, ningú, o potser només algú en les mateixes circumstàncies,  es pot arribar a imaginar tot el que va sentir aquell dia. A mesura que el tren  anava escurçant la distància i es començaven a veure les tonalitats blavoses de la serra de La Fatarella , tal com el riu li feia arribar els reflexes argentats de l’aigua, així com retornaven els paisatges en altre temps coneguts i la visió de  les oliveres i els ametllers l’acostaven a la fi d’un llarg viatge, tornaven al seu pensament records molt amargs barrejats amb sentiments d’enyorança.

Les primeres cases del poble es van fer visibles i aparegué fugaçment la barca de baix, el tren va entrar al túnel i va sortir per la “boca la mina”, a l’estació esperàvem a la “tia de França” que havia hagut de marxar en plena joventut i tornava al seu poble, a la seva gent.

            Mai m’havia aturat a pensar quin aspecte tindria així que em vaig sorprendre una mica quan vaig veure venir per l’andana aquella dona alta i esvelta a la que  el pes dels anys i les penalitats passades havien deixat petjada a un rostre afable i a l’esquena una mica corbada, també em va sobtar el seu parlar, un català de Flix amb un marcat accent francès,  jo recordava només el castellà de les seves cartes, cartes des de l’exili...

                        San Martín por Salvangac, 9-4-1939.

Estimados padrina, tíos y sobrinos: Hoy he recibido su estimada carta en la que me ha llenado de alegría al ver que todos estáis bien de salud pues yo me encuentro bien hasta la hora presente.

            Sobre lo que me dicen de como me encuentro por aquí, pues les diré que bien, lo único que no se nada de mi José, que ya comprenderán las horas que paso, pero llegara el día en que algo sabré ya sea en bueno o en mal...  cuando me contestéis poned medios de mandarme una fotografía de todos o al menos de los niños que tengo muchas ganas de verlos y me acuerdo mucho de todos y no os olvido en ningún momento...

            Va baixar del tren carregada de menjar, impressionada encara pels records de les privacions passades anys enrere, al “temps de la gana”, fins i tot duia un pollastre al “ast”. A partir d’aquell dia va deixar de ser la “tia de França” i varem començar a anomenar-la tieta, o simplement Maria.

            Una vegada, per reis, quan jo era petit, m’havia enviat un osset de pelutx, que va ser la meva joguina preferida durant molt temps, sempre m’adormia amb ell i es va fer malbé de vell i gastat, en aquell temps mai em vaig preguntar que hi feia una tieta a França, de tant en tant arribava alguna carta, sobre tot per Nadal, més tard quan m’hi vaig començar a interessar la resposta sempre era la mateixa ”es que va haver de marxar quan la guerra”. Als últims anys ens enviava caixes de bombons i una vegada un llibre preciós de Toulouse Lautrec, nascut  a Albi, la ciutat on vivia.

Va ser una dels milers que van haver de travessar els Pirineus per salvar la vida, d’altres van patir una sort ben diferent...

           

San Martín por Salvangac 17.5.1939.

...una mala noticia debo darles i es que a nuestro queridísimo José lo mató un obús maldito i todos estamos muy tristes de pensar que ya no lo veremos mas, pobre José tan bueno que era para todos, que mala noticia nos ha traído la guerra, pero hay que tener paciencia pues son muchos los que han caído...

            Quan es parla dels exiliats de la guerra gairebé sempre s’esmenten noms celebres com ara Machado o Companys, però els veritables protagonistes van ser els milers i milers d’éssers anònims que sovint han estat oblidats per la història, la desfeta republicana els va agafar en plena joventut, uns van ser a la presó per no tenir forces o mitjans per escapar...

            Barcelona 15-10-1939

            < Saludo a Franco >

            Querida madre y hermanos:

            ...seguramente habreis recibido la carta que con fecha  8 del corriente os envié del campo de concentracion de Horta...

            Estando allí vinieron  oficiales de ingenieros a buscar personal especializado como mecánicos o  ajustadores, me presenté como tornero, me examinaron y aprobaron llevándome a un campo de trabajo, en donde estoy ahora, se trabajan 9 horas diarias y 3 los domingos por la mañana, dicen que ganamos dos reales diarios...

La majoria es va recloure en vida en l’anonimat sobre tot a les grans ciutats, molts d’altres van optar per fugir a França “carros que van amunt plens i curulls de mobles i matalassos i àdhuc gàbies d’aviram, cada carro és una família que se’n va, cada renglera de carros és una vila que es buida” en els anys següents molts mantenien viva l’esperança de tornar aviat.

            Gignac 10.3.1942

            Muy distinguido amigo:

            Recibí tu apreciada carta en la cual me llenó de alegría al tener noticias vuestras, tanto tiempo sin tener comunicación... por correo te mando una cajita que contiene unos injertos de viña de una clase muy buena, es blanca y la larga es muy buena para tardana y para guardar que en estos momentos se come uva natural como si fuera del tiempo, la de sarmientos cortos es para comer a su tiempo, esta no se guarda, te mando los injertos cortos porque la viña ya estaba podada, son para que los injertes con un nudo..... las conservaras bien para tener simiente para los dos para cuando yo vendré, si van bien las aumentaremos... aunque cuando vendremos tendremos que escoger un oficio porque no tendremos herramientas para trabajar.

            Tus hijos ya deben ser muy grandes y tendrás mucha ayuda, los míos también lo son y se llevan muy bien, ellos ya están hechos unos franceses, que con nada se les comprende que son españoles, particularmente en el hablar, hablan muy bien el francés...

            Els primers anys al país veí van ser especialment durs, no n’hi havia hagut prou amb una guerra quan en van haver se superar una altra, així que, durant uns quants anys més, les van passar de tots colors, després, amb la fi de “la gran guerra” van es van reforçar les esperances d’un canvi a Espanya i de poder tornar a casa, no va ser així, com és sabut.

            En aquells temps de tanta escassetat l’arribada d’un paquet amb coses ben senzilles es convertia en un gran esdeveniment.

            Salvangac 9.2.1943.

            En la fecha de hoy hemos recibido su paquete, no pueden imaginarse la alegría que nos ha dado, todos los compatriotas me preguntan como ha podido llegar este precioso paquete:

            Dos enaguas, una marrón y otra a cuadros, una camiseta de punto, tres culotes (calses), un par de medias, dos servilletas, dos fundas de cabezal, dos camisas de hombre, unos calzoncillos, una camiseta (samarreta), dos pares de calcetines, unas alpargatas y unos zapatos, hilo agujas e hilo brabante.

            ¿Es esto lo que mandaron? Suponemos que si, ya nos escribirán de haberse perdido algo, mas no lo creemos.

            ...y les digo a todos que yo también tengo muchas ganas de abrazarles y aquí me miro a todos los niños de las edades de ellos y me coge mucha tristeza al ver que vosotros estáis tan lejos y cuando veo los juguetes siempre me acuerdo de todos...

            Bueno queridos, es cuestión de escribir poco para facilitar la labor de la censura de lo contrario bien saben que no nos duelen palabras para con ustedes... pues ya saben  que estamos muy agradecidos de ver lo mucho que hacen por nosotros.....

Maria va passar a França la major part de la seva vida, però un és sempre d’on  ha crescut, els racons, records, amics de la infància i de la joventut son sovint els més enyorats.

            Jo vaig passar, ja fa uns quants anys, unes temporades llargues fora del poble, els sentiments d’enyorança eren difícils de superar de vegades i em feia un fart de parlar de Flix a tothom, quan tornava a casa, a la família,  als amics, als racons coneguts, inflava el pit i m’omplia de tot intentant recuperar el temps perdut. Una cosa així, multiplicada per  mil, per deu mil, per un milió i salvant  totes les distancies possibles, deu ser l’angoixa de ser tant lluny de casa i tornar al cap de tant temps.

            Aquests petits extractes de les cartes de Maria i d’altres familiars son un testimoni d’aquells anys d’amargs records que el pas del temps ha anat suavitzant, un exemple dels fils que han mantingut i mantenen els lligams entre la gent del poble i els seus exiliats, un homenatge a aquella gent que, encara que la vida se’ls hi va capgirar, van mantenir viva l’esperança de tornar a la seva gent algun dia . 

Salvagnac 26.3.1944

Queridísimos e inolvidables tíos y sobrinos:

No pueden imaginarse la intranquilidad que tenemos de no tener noticias de ustedes, es la tercera carta que escribimos sin tener contestación ¿es que están enfermos? Si les ocurre algo nos lo dirán enseguida, no pueden imaginarse lo que es recibir carta de familiares tan queridos en tierra extranjera, es lo único que te consuela y te da esperanza en tiempos mejores, en tiempos de que llegara un día de podernos abrazar, en fin paciencia y a esperar ese día que tanto tarda en llegar...

            De por aquí pocas cosas podemos contarles, ahora empezamos a trabajar los huertos y hacer venir algunos animales, única solución si queremos comer, Salvador continua en el bosque toda la semana y el domingo trabajamos como negros los dos, yo voy a hacer algunas jornadas a coser, pero voy poco ya que mi salud no es mucha, los sufrimientos pasados ya van saliendo y cada día mas...

            Va ser com si una vegada satisfet el desig de tornar, durant tants anys anhelat, es deixés anar i aquelles forces que la van ajudar a esperar tant de temps la van abandonar. Maria, desprès d’uns quants viatges mes, ens va deixar un matí d’estiu, ja fa alguns anys, gairebé sense adonar-se’n. Reposa a França, el país que la va acollir i on finalment es va integrar, no vaig parlar mai amb ella de la guerra ni de aquells tristos anys, només parlàvem de les coses d’aquí, del seu poble, en les seves cartes des de l’exili, però,  es reflexa amb tota cruesa el que havia passat.

            Un altre exiliat d’aquestes terres, l’Artur Bladé, ho resumia amb aquestes paraules:

“Encara que són les circumstàncies les que ho determinen, el català exiliat no perd mai l’esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera és una mutilació, t’han amputat de la terra. M’han obligat a sentir l’enyorament, però no se sap de cap català que s’hagi mort d’enyorança. Jo faig meus aquells versos de Pere Quart: no moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”. 

El bombardeig sobre Lleida del 2 de novembre de 1937 anava destinat a Flix.

Al diari La Mañana de Lleida del diumenge 5 de juny, hi ha un article molt interessant sobre el brutal bombardeig que patí la ciutat el 2 de novembre de 1937. les dades aportades en les últimes investigacions diuen que aquell dia l'objectiu principal era Flix, però no van poder bombardejar-lo per estar cobert de núbols. Aquest bombardeig és el fil del documental "El braç de les fúries" que vam poder veure a Flix, el setembre passat, dins les Jornades de Patrimoni, comentat pels seus autors.

http://blocdejaume.blogspot.com/2010/09/el-brac-de-les-furies-darrer-acte-de.html

http://blocdejaume.blogspot.com/2010/10/el-brac-de-les-furies.html 

Aquí teniu un fragment d'aquest article:

La verdad sobre el bombardeo de Lleida

....El objetivo principal era la industria química de Flix

La orden de operaciones nº 106 del XXIX Grupo B.T.V. del día 02.11.1937, (ver documento nº 1), señalaba como objetivo de la misión el: “Bombardamento centro chimico di Flix”, y figurando como secundario el: “nodo di comunicazione cittá di Lerida” . 

Los 9 aparatos Savoia S.79, y la carga de bombas, se organizaron, (ver cuadro), en una primera patrulla de 5 aviones en cuña con 12 bombas cada uno de 50 kg. Un solitario avión con 4 bombas de 250 Kg. Y los 3 aparatos restantes, formando otra patrulla en cuña, provistos dos de ellos con 480 bombas de 2 kg. cada uno y el tercero con otras 480 de 2 kg. (spezzoni) pero incendiarias. En total: 6.880 kg. de bombas.

A las 14,15 (hora de la España nacional, pues había la diferencia de una hora entre ambas zonas), 9 aviones S.79 del XXIX Grupo, (3 aparatos de la 280 Escuadrilla con numerales 28/11, 28/15 y 28/16 y 6 de la Ella. 289 con numerales 28/1, 28/21, 28/22, 28/23, 28/24 y 28/25), despegaron del aeródromo de Soria al mando del teniente coronel Ranieri Cupini.

La ruta a seguir, en columna de patrullas, era: Soria-Pina-Fayón-Flix-Calamocha-Soria, y la distancia entre patrullas de 200 metros.

Al llegar a su objetivo de Flix lo encontraron totalmente cubierto de nubes (10/10), por lo que pusieron rumbo hacia el secundario: la ciudad de Lleida.

Según el informe de la acción, “Bombardamento nodo di comunicazione di Lérida”, fechado el mismo 2.11.1937, (documento nº 2), a las 15,29, desde 4.200 metros de altitud se efectuó el bombardeo de Lleida en series de 6 segundos para las bombas de 50 Kg., de 3 segundos para las de 250 Kg. y 8 segundos para las de 2 kg.

De toda la acción se obtuvieron fotografías, -verticales y horizontales-, con dos cámaras distintas, las cuales ilustran este trabajo.

Consideraciones

El mal tiempo sobre Flix, completamente cubierto de nubes, sentenció a la ciudad de Lleida. De haberse cumplido la misión tal como estaba prevista, aquel día, Lleida no habría sido bombardeada y, en otras circunstancias, quizás los efectos pudieran haber sido menos terribles.

La carga destinada para destruir e incendiar la industria química de Flix, dedicada a la fabricación de explosivos, y por tanto un claro objetivo militar apartado de la población, fue empleada íntegramente sobre una ciudad, sin que pueda equipararse la importancia entre ambos objetivos...

Un racó de la memòria.

Després de dies de molta imatge i poca lletra, per si us voleu entretenir una estona, aquí teniu un relat curt, escrit ja fa uns quants anys prenen com a base una entrevista gravada al meu sogre, Francisco Castellví Castellví, més conegut com Sisco Pitoi.

Un  Racó  De  La  Memòria

          Aquella nit, abans d’anar a dormir, Sisco, va sortir al porxo del mas a fer una ullada al cel, estava completament ras. Lluïa una lluna tant esplèndida que desdibuixava els estels. Els bancals estaven il·luminats per una llum blanquinosa, com de marbre vell. Els aulibers projectaven ombres fosques damunt de les espones. Als ametllers, tan generosament florits durant el dia, tot just se’ls hi endevinaven les flors, amb els pètals tan semblants, de tonalitat tant idèntica, al color d’aquella freda claror, en canvi,  els seus troncs, branques i branquillons, negres com l’estalzí, es veien clarament. La garriga, mes enllà de les feixes, era una penombra foscant. El silenci era gairebé total, tant sols el trencava de tant en tant el soroll del foc, els espetecs d’un tronc de pi que s’escolaven per la porta entreoberta del mas. Sisco es neguitejà sense saber ben bé per què, llavors va sentir el padrí, amb aquella veu profunda i pausada... - noi! au vinga que demà hem de matinar! - i  tot seguit la veu dolça de la padrina - va Miquel, deixa estar el noi que ja és prou gran. - Sisco, que tot just havia fet catorze anys feia dos mesos, el Nadal del 1936, abans d’entrar al mas va pensar en sa mare. Ella vivia al  poble, ells estaven una mica allunyats dels esdeveniments dels últims mesos. Era a punt d’adormir-se quan va sentir una remor llunyana, un rum-rum que no va identificar. Acostumat com estava als sorolls de la nit, a escoltar el silenci de les nits fredes d’hivern, es va sobresaltar. De sobte es va sentir una explosió, una distant però potent deflagració, i una altra.. - Què és això? Què passa? - va cridar la padrina; i el padrí li va respondre - Paula, em sembla que són avions que bombardegen lo poble.

          - El dia 23 de febrer de 1937, dimarts, una nit de lluna plena, des de les deu de la nit fins gairebé dos quarts de dues de la matinada, es va produir el primer bombardeig de Flix, amb el resultat de vuit persones mortes, nombrosos ferits i la fugida de molta gent cap els masos i les coves del terme. Un dels morts va ser el padrastre de Sisco. Aquell dia treballava de nit i Teresa va sortir a la porta a dir-li adéu, no ho feia mai, ja no el va tornar a veure. -

          Sisco em va explicar uns quants records, unes quantes històries d’aquell temps, un matí ventós d’abril, tot venint de l’hort, amb un grapat de faves tendres... - Ostres Sisco, quina truita ens farem! - li vaig dir - si, i aquí tens també uns allets tendres, una combinació quasi perfecta - i jo li vaig preguntar - escolta, quan m’has de contar aquella història dels dos carros i la mula? - mira, si vols ara mateix - va dir, i va començar a parlar.

          Quan jo era petit vivíem damunt del forn de l’Obrera; un dia estava jugant a boletes en ma germana Tereseta, ma germanastra Paquita i Madalena, una germana dels del forn, no recordo per què però Paquita es va enfadar, va agafar dos boletes de Madalena i va marxar corrents cap a dalt a casa, jo tenia l’americaneta penjada darrera de la porta i me les va posar en una de les butxaques. Al cap d’una estona puja la Tia Madalena, la mare d’Antonio, preguntant per les boletes i Paquita diu - Jo no sé res, això Sisco que les deu tindre a la butxaca - Lo padrastre hi va posar la ma i les va trobar, es va treure la corretja i em va començar a pegar, però amb la sevilla (sivella), em va deixar amb l’esquena marcada... i l’orgull ferit

Així que en un demà pel matí surto de casa i pim-pam, pim-pam, agafo el camí de la barca de dalt, arribo i el barquer, que era sun pare de mun cosí Andreu, em diu - on vas? - al mas dels padrins - i diu - sol? sol no! que vingui un u altre amb tu - en estes que arriba un carro i ell se’n va cap el timó, m’hi aplano al darrera, el pagès solta les cadenes, la barca s’avia i jo darrera el carro, quan faltava un bon tros per arribar a l’altra banda, agafo aviada i salto al taulat - on vas? t’he dit que no hi vagis! - sento com em crida el barquer, però jo faig com si sentís ploure, m’avio camí amunt, trenco cap a la dreta, passo pel mig de la teuleria i a la Boca-Bobera agafo el camí dels Comellàs. En arribar al mas lo padrí em diu - què hi fas aquí? - li vaig ensenyar les marques de la corretja. Ell, l’endemà, va baixar al poble i li va dir a la mare, amb veu calmosa i to seriós - Teresa... lo noi es queda a viure al mas.

Va passar el temps i desprès d’aquell bombardeig i la mort del padrastre, la mare i les xiquetes, van vindre cap al mas. Llavors no era com ara, ens fèiem un fart de menjar corils, ruelles i llicsons, encara que, de vegades, ens preparàvem unes cassoles... unes bledes del bancal, dos patatetes del bordó, una ganyeta de bacallà, un grapadet d’arròs i un ratet fent xup-xup ... que bo! -

          El 30 de Març de 1938, davant l’imminent arribada al poble de les tropes franquistes, tots els responsables polítics i la gran majoria de la població abandonaren la vila. El 4 d’abril Flix es convertí en front de guerra i el riu en l’eix del front. Entre una riba i l’altra sovintejaven els trets. -              Però al final vam haver de marxar, saps què passava ? Que des d’allí on ara està el camp de futbol, que abans era una plana d’aulibers, tiraven canonades cap al pont de La Pauma, i des d’allí dalt cap aquí, era molt perillós perquè el mas estava molt a prop. I de La Pauma va baixar Tomaseta i ens diu - que heu de fer aquí? veniu cap a Valls, que allí hi tenim un mas gran, llarg, en porxos, hi estareu bé - van vindre la tia Madalena (la dona de l’oncle Pau, que era a la guerra), sun pare (l’oncle Pere) i els dos fills (Hélios i Llibertat). I els iaios diuen - com ho farem si només tenim una mula? - teníem una fatada! la màquina de cosir, els matalassos, la roba... I el padrí diu - sabeu que podríem fer? doncs carreguem els dos carros, mos posem un abuelo a cadascun, i el noi amb la mula portarà ara un, ara l’altre - lo noi de qui parlaven era jo.

          Les dones i els xiquets van marxar en un camió de la Generalitat i van prendre una ovella i un corder que teníem. Així que vaig enganxar la mula al primer carro i amb el padrí vam enfilar cap a La Pauma, el deixo allà, me’n torno, enganxo l’altre carro, amb l’oncle Pere “Camadall”, passem de llarg de La Pauma i no parem fins a Prades, allí vam parar en uns perxis que hi havia i l’oncle es va estirar a dormir dins al carro tapat amb una borrassa. Era de nit quan el vam tornar a avançar i em vaig arribar a dir-li que tiràvem endavant. Vam arribar de matinada a un altre poble, que no recordo com es diu, ja clarejava, ens trobàvem als pagesos que anaven al difora, un d’aquells homes mos va deixar el corral del seu mas obert - aquí estareu millor i podreu descansar - mos va dir. -  Noi - em diu lo padrí quan me’n tornava a buscar a l’oncle i l’altre carro - si quan passeu per aquí no hi soc, potser he anat un estona al cafè que hi ha aquí a la vora. - Hi havia una “societat”.

          En fi que d’aquesta manera, ara avant, ara enrere, va ser com vam fer cap a Valls. Hi vam estar bé en aquell poble, anàvem justets però bé. Em vaig llogar a fer refugis, la mula que teníem era molt bona, arrossegàvem pins des de dalt de la muntanya fins baix a la carretera per carregar-los als camions, fèiem una sèquia ben ampla, posàvem els troncs de través, ho tapàvem amb rames i desprès amb terra. L’oncle Pau i l’oncle Josep, que eren a la guerra, van venir uns dies a veure’ns - què, com aneu de menjar? - home, una mica justets - i mos van proveir de verdures que van arreplegar pels horts del voltant. Ai xiquet,  la guerra!. De tant en tant m’agradava sortir a passejar per aquelles muntanyes, me’n recordo que un dia hi varem anar a fer un tomb amb l’Hélios, de bon matí. Al cap d’un estona, va venir l’aviació, hi va haver un bombardeig! més de quaranta bombes van  tirar. No vam tardar gaire en marxar.         

          - El 25 de juliol de 1938, va començar una ofensiva republicana a la vall d l’Ebre, van creuar el riu des de Faió fins a Xerta, foren aturats per les forces nacionals a Corbera, serres de Pàndols i de Cavalls, els enfrontaments es van emportar milers de vides. La matinada d’un plujós 17 de Novembre les tropes franquistes  tornaven a ocupar Flix i van començar a creuar el riu. S’havia acabat la batalla de l’Ebre. -

          El front avançava cap a Valls així que ens vam aviar cap a Barcelona amb els dos carros i la mula una altra vegada. Havíem passat allí nou mesos.

          - Els romers i les argilagues, el timó, les curullades i les pedres dels marges, eren muts testimonis del anar i venir per carreteres i camins, d’aquell noi, ara amb la mula sola, ara enganxada a un dels carros, ara avant, ara enrere, fugint, intentant trobar un lloc segur, com ho van haver de fer tanta gent en aquells anys. Quan Sisco m’explica aquesta història, amb la naturalitat que ho fa, amb el distanciament que dóna el pas dels anys, de vegades em sembla com si ell hagués estat un espectador d’aquells fets, ho explica quasi com una aventura, en canvi jo no puc evitar d’estremir-me. Què esperaven del demà? Quins pensaments tenien aquella gent que van haver d’abandonar cases i terres, família i amics, cap un destí incert fugint de la guerra? Una confrontació que, encara que no els atrapés, ja els havia canviat la vida, no tenien escapatòria, allò els estava passant a ells. -

          Al marxar de Valls primer vam fer cap a Rodonyà. Deixo a l’oncle Pere amb el carro davall d’uns pins i quan tornava, de repent sento un soroll, ro, ro, ro, ”la pava” que dèiem nantres, era un avió de reconeixement, no van tardar gaire en començar un bombardeig, que fort! per la carretera venia un comboi de camions, soldats, animals i molt material. Mare meua! Mos vam trobar al mig, així que vaig agafar la mula i ens vam posar davall d’un pi, allí quiets, jo només pensava: és igual morir aquí, que morir allà, intentar fugir no servirà de res. Quan es va acabar vaig anar a buscar al padrí i li ho vaig explicar, allí va morir de tot, homes i animals. Per cert, quan hi vam tornar a passar, mos vam trobar a Pau de “Jusepó” i mos va donar una altra mula, era del exèrcit, portava la marca a la cuixa, més d’una vegada no les vam tindre totes quan ens creuàvem amb soldats.

          Així que des de llavors fins l’Hospitalet hi vam poder anar junts. Vam anar a casa de l’oncle Sisco i la tia Lola. Quan vam descarregar, saps que portàvem apart de tot lo fato? quatre sacs d’avellanes, pelades!. I allí vam estar, passàvem com podíem, ben justets. Jo guardava els animals en un estable improvisat en una vella bòbila, els feia entrar de recules en un dels forns que era com un túnel, hi posava un braçat de palla, lo carro entravessat a l’entrada i jo a dormir  a dins. També em vaig dedicar a fer llenya, feia uns menadets petits per encendre les estufes i les cuines “econòmiques”, ma germana Tereseta i Llibertat, a la que desprès li vam haver de dir Pilar, els anaven a vendre a la plaça d’Espanya i així arreplegàvem quatre cuartos.

          Una vegada anàvem amb l’Hélios en lo carro, catacric-catacrac per aquells carrers empedrats, al passar per davant de l’estació del tren de via estreta que anava a la fàbrica de ciment de Vallcarca... veig sortir unes gentades! sortien dels baixos d’aquell edifici tots carregats de sacs. Salto del carro, hi entro, pego estirada, i era un remig de gentilles, cap el carro, hi torno i un remig de cigrons i quan tornava, amb un altre remig d’arròs, resulta que a l’Hélios li havien pres els altres dos, casundena!. Desprès ja hi havia molt descontrol, els nacionals eren a quaranta quilòmetres de Barcelona i a més bombardejaven molt sovint.

          - El 26 de gener de 1939 les forces franquistes van entrar a Barcelona i van ocupar el palau de la Generalitat. El 28 de gener els primers quinze mil exiliats catalans van creuar la frontera amb França. L’1 d’abril es va acabar la guerra. -

          Així que van arribar els militars i mos van dir per marxar. I la mare diu - què  hem de fer? doncs tornem cap a casa - mos van portar a l’estació de França i allí mos van fer estar fins que hi hagués un tren que anés en direcció Saragossa. L’estació era plena de gent. Al final en va arribar un, a cada parada els soldats anaven cridant als que hi havien de baixar. A Barcelona s’havia quedat l’oncle Pau, la dona i el xiquets, ell no podie tornar, l’hagueren pelat. La germanastra es va quedar a Tarragona. A Flix vam tornar la mare, les meues germanes Tereseta i Carmeta, lo padrí, la padrina i jo.

             La guerra que hi va haver, no va ser la primera

 n’hi va haver d’altre al final de la última 

entre els vençuts el poble passava gana,

      entre els vencedors, el poble en passava també.

          Varem arribar a un Flix destrossat, la fàbrica, lo barri. Vam trobar les cases ocupades, la del oncle Pau i la nostra, vam viure tres o quatre mesos a una esgorfa, amb llençols per parets, fins que la mare va aconseguir que ens tornessin la casa. Al començament ho vam passar molt malament, fins i tot mos van escopinar. Un vegada estava al bar de la plaça i em van fer deixar lo cafè allà i em van fer fora a empentes, ens va tocar viure uns temps molt embolicats. Un dia lo padrí li diu a la padrina - saps que farem? doncs anirem a La Torre, a veure al “fumat” - que era rambler - i comprarem una mula pel noi, així es podrà cuidar del tros - i sí, sí, així va ser, però vaig tenir una desgràcia, era una mula molt bona, roja! Un dia llaurant em va caure en un solc i es va morir d’un cop de sang. Com que jo tenia poca experiència, no hi vaig saber què fer, al padrí no li hagués passat, perquè ell amb lo ganivet, zas! li hauria fet un tall a l’aurella, i així dessagnant-la una mica, l’hauria salvat. Així que un dia va vindre a casa Feliciano el vell, que encara érem família, i li diu a la mare - Teresa, què heu de fer? quin pensament teniu? - oh! a veure si podem comprar un altre animal - no n’heu de comprar cap d’animal, lo noi a la fàbrica!, demà que vingo a veure’m. - I sí, sí, el vaig anar a veure i em va presentar a l’encarregat del taller mecànic,  es deia Adolfus, parlava amb la “gue”, havia estat aviador i li vaig entrar de bon ull, així va ser com vaig entrar a la fàbrica, però això potser és una altra història...

          - Vaig notar que Sisco estava una mica cansat, havia parlat gairebé dues hores, jo em sentia una mica estrany, amb un neguit a la boca de l’estómac. M’havia posat dins la narració, encara que amb una gran diferència, ell tenia catorze anys quan va començar la guerra i disset quan es va acabar, jo pertanyo a una altra generació; la dels últims en buscar bales i metralla  pels clots de les bombes a la vora del castell; la dels darrers en beure la llet en pols dels ianquis al recreo del cole i també en utilitzar l’enciclopèdia “Álvarez”... però això també és una altra història. -

          Nosaltres som gairebé els últims que podem escoltar de viva veu els records dels que van viure aquell desastre. Tenim sort, encara, de poder escoltar als protagonistes de la història.

Una garbinada tèbia, un vent de mar, vol esborrar de la memòria foscos records.

El temps ha estovat els cors i ha fet menys rígides les ments.

Aprenem a escoltar, per dur que sigui, de vegades.

Escoltant s’aprèn...s’aprèn a entendre.

        Aquella mateixa tarda vaig començar a escriure el que Sisco feia molt temps que guardava, en un racó de la memòria.