Aviat es començarà a collir el Raïm, aquesta època sempre em porta records intensos!
Amb la distància que dóna el temps transcorregut,
i vist com han anat les coses a les comarques veïnes, crec que puc dir, sense por a equivocar-me,
que arrencar la vinya de la
Ribera d’Ebre va ser un gran, un enorme error.
Crec recordar, escric de memòria, que
va ser cap a finals del segle passat quan es va començar a incentivar això d’arrencar
ceps. Les interminables fileres d’aquella mena d’arbres en miniatura van
començar a desaparèixer i foren substituïdes per ametllers o per res. Com és
que a les comarques de la Terra Altala Ribera d’Ebre era també un
diamant en brut, era una època en que el vi encara es feia sense enòlegs, de
molta graduació, crec que ara es farien bons vins a la Ribera.
Entre aquest fet i un altre de no
menys important com el de que el
personal va deixar també de sembrar blat, ordi o civada, els camps van quedar
despullats, molt despullats.
Quan jo era jovenet, al secà no hi
havia bancals buits, entre els olivers o hi havia vinya o hi havia sembrat, els
colors, les textures, la vida era diferent, amb tot el que això porta d’afegit
perquè si no hi ha vinya no hi ha cellers, ni vi, ni olor de most, ni de brisa,
no hi ha veremadors ni veremadores. I si no hi ha sembrat no hi ha eres, ni
redables, ni diables, ni garbes, ni rostoll,
ni ordi pels animals ni per a cervesa, no hi ha pa. Ni tota la munió de
bestioles salvatges que en gaudeixen, ni tots els oficis que se’n deriven.
A casa dels iaios fèiem vi, hi havia
trull, bocois i celler, i a moltes altres cases, així com a la cooperativa.
Moltes vegades he pensat que si no s’hagués arrencat la vinya, ara potser podríem
tenir una petita bodega i faríem vi, bon vi, com en moltes altres cases, així
com a la cooperativa.
"...al balcó
hi havia penjada sempre una branca de pi, que era senyal de que allí s’hi venia
vi. El celler era enorme, amb fileres de grans bocois a una banda
i altra i amb la premsa del raïm d’on, entre mig de les reixes, s’escolava el
most cap al trull - ti noi! - recordo una veu dins la memòria - ves i que’t preparin un bon mostillo amb aquest most acabat de fer -..."
Hi va haver una època daurada de la
vinya a finals del segle XVIII, quan la producció i el comerç de l’aiguardent
era molt important i qui més qui menys tenia una olla a casa, l’any 1786 es va
concedir a Tarragona el permís per a comerciar lliurement amb Amèrica. En
aquests anys i també un segle després, a finals del segle XIX, quan la fil·loxera feia estralls a França i
aquí encara no havia arribat, en que es van fer molts bancals nous, en llocs
que avui dia fan pensar que allò, realment era molt rentable, que la gent no
només hi vivia, n’hi havia fins hi tot qui s’hi enriquia.
Després gràcies als peus de ceps
americans es va superar la plaga però no va ser com abans, el tema es va
moderar. Quan jo era petit, apart de la terra dels iaios, mun pare va comprar
un trosset als Castellons, el vam abancalar, anivellar, construir una regadora
de formigó de dalt a baix i plantar tot de vinya, al cap d’uns anys era tota
d’ametllers, hi va haver, com a tots aquests pobles, intents de fruiters, que
en alguns casos ha prosperat, ara només es planta arbequins, que passarà amb
les olives? I amb els olivers? La vinya, el sembrat, gairebé tot si s’abandona
es mor, encara que sempre es pot tornar a plantar, els olivers poden viure sols
molts, molts anys i tornar a fer olives, no els arrenqueu si us plau!
Però això és una altra història.
L’any 1974 es va batre el récord
d’entrada de raïm al sindicat amb 586.109 kg , l’any 1980 es va guanyar el primer
premi del concurs de vins comarcal.
Conec un parell de persones de Flix
que fan vi a casa, són dels pocs que conserven una mica de vinya, fan un vi amb
possibilitats, són un oasi, un petit exemple del que hagués pogut arribar a
ser, un petit somni que al menys a mi em produeix un sentiment de nostàlgia.
Vi fet a Flix!
