Amics.

Quan era jove... bé...,  quan era més jove, hi havia una dita que deia “qui té un amic té una mina!” i, en broma contestàvem “i qui té una Ducati, la ruïna!!!” fen referència a una marca de motos que tenia moltes avaries...

Bromes apart, això de l’amistat té tantes maneres de veure-ho, de sentir-ho, de viure-ho...tantes com persones hi ha al món, suposo...perquè, què és un amic o una  amiga? O millor encara, qui és un amic o una amiga?, la dita que fa referència a que qui té un amic té una mina podria ser una mena d’explicació molt vàlida, en el sentit de que una mina, és un lloc on extreure alguna cosa de valor, en aquest cas de valor humà, és també un lloc que pot estar per a descobrir, pot estar esgotat, pot estar en “stand-by”, pot ser molt important o no, fins hi tot et pot salvar la vida, o millorar-la, pot estar lluny de tu, pot ser part de tu....i tu també pots fer coses per la mina, cuidar-la, no sobrexplotar-la, fer-ho amb coneixement...no ens prenguem la dita a broma! Les dites populars solen estar més a prop de la realitat del que sembla, si som capaços de veure les coses amb els ulls del cor.

Un dia, prop l’hora de dinar, fa dos o tres anys, vaig trobar dos persones que feia molt temps que no havia vist, amb un d’ells he compartit moltes estones de joventut, amb l’altre molt més que això, hem passat junts tantes hores, tants moments, hem compartit tants sentiments que fins hi tot una vegada algú preguntava si érem germans! Seria per al barba? Dic això per intentar explicar un aspecte de l’amistat que a mi em sembla molt important. Hi ha persones que per molt temps que estiguis sense veure’t, per molt temps que estiguis, fins ho tot sense contacte...vas un dia, et trobes, t’emociones amb una abraçada...i pots reprendre el fil de les vostres vides com si el temps separats fos un simple parèntesi!.

Sóc viu!, tres vegades m’ho va repetir  una d’aquestes persones, i tu també ets viu! Em va dir al final... i entre rialles ens vam desitjar bona sort i ens vam donar records per a la família, però per dins alguna cosa es va moure!.

Fa uns anys també, vaig recuperar el contacte amb un amic... feia 35 anys que no ens vèiem! La meva companya i la meva filla, que van ser testimonis, al·lucinaven perquè parlàvem com si fes dos setmanes que no ens haguéssim vist!

Podria posar més exemples, però crec que amb això ja s’entén el que vull dir. L’amistat, és un sentiment sincer, no obligat, que surt de dins per no sé quina hormona i és molt important no utilitzar aquest paraula a la lleugera, moltes vegades el que diem amics, no són més que coneguts, saludats o companys, cosa que no vol dir que aquestes relacions no siguin importants i necessàries també.

Hi ha moltes coses que creen o enforteixen fils d’amistat, però n’hi ha una, crec jo, que és molt especial, és cantar junts, cantar i cantar de veritat...

Quedeu-vos on sou

i si us moveu

digue-ho al instant

perqué no es perdi el fil

que ens uneix.

Un fil de vegades

potent com una sirga

d’altres

sutil com un pel de cuc

i sempre

un fil d’amistat.

Poemes cantats. Atur de primavera.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003) fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX. És l'autor d'un dels llibres poètics més venuts de la literatura catalana, Estimada Marta (1978).

Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l'acompanyaria durant més de trenta anys.

Atur de primavera

Lletra: Miquel Martí i Pol

Música: Jaume Masip

Doncs ara si voleu

Podem asseure’ns i reposar una estona

Davant mateix de casa hi ha un pedrís

Convocarem la gent del veïnat

La iaia Caterina i tots els altres

I parlarem de les coses que passen món enllà

Dels fons obscur dels anys

Vindran a fer-nos companyia

Les veus d’aquells que com ara nosaltres

Van reposar en aquest mateix indret

I a poc a poc ens sentirem de nou

Aquietats i dòcils

Perquè és així com s’hauria d’escriure

La història dels homes

Assajant de reprendre les paraules

En el seu profund origen

Car tota cosa és subtil

Si la veu s’hi detura

Tan tendrament com una mà que es clou

Damunt la mà que estima

La Reserva Natural de Sebes a Flix és molt més que cigonyes, blauets i arpelles, que no és poc.

ELS MARGES VELLS. Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien de ser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge

Antoni Rovira i Virgili, TEATRE DE LA NATURA

A Flix, a Sebes, encara hi ha prou gent amb sensibilitat per a recuperar les espones, que són testimoni de la vida dels nostres avantpassats. Ben a prop del Mas del Director podeu apreciar la feina, ben feta,  de reconstrucció i consolidació de les seues espones, la meua més sincera felicitació.

Una visió com aquesta, aproximadament, és la que veien els habitants del poblat iber de Sebes, pel matí, aviat, en direcció a l'Ebre

Per a la gent, com jo, aficionada a la toponímia. Gairebé al final de la Reserva de Sebes, o al començament, segon ses vingui de Flix o de Riba-roja hi ha dos illes de riu espectaculars, dos illes que van ser l'orígen del topònim del coll des d'on s'albiren, avui "Coll de les Argiles" .

Antigament, en concret al capbreu de Flix de l’any 1400, el topònim és Algires (Argiles és una alteració per metàtesi), en lo loch appellat les Algires, etimològicament ve de l'àrab al gazira, “la illa”. És un clar exemple de com un topònim descriu un paisatge, el de les illes del riu.

És l'Ebre? o és el Mississippí i el cau de Tom Sawyer i Huckleberry Finn?

Bé, i, finalment, per acabar el passeig, la pau i tranquil·litat que et donen aquests animals, tant dòcils i tan útils alhora!