dimecres, 16 de juny del 2010

Itineraris del meandre, el pont del riu de la Cana

Cada vegada falta menys per acabar l'itinerari exterior del meandre, avui han començat a muntar el pont del riu de la Cana, ja només falta el pas per la captació del reg dels Vingalis, la senyalització i petits detalls de darrera hora.








dimarts, 8 de juny del 2010

Adéu, Espanya?

Avui he pogut veure el programa sencer emès per TV3 el passat diumenge, he de dir que és molt interessant i val la pena veure'l del començament al final. S'ha de dir que a les "espanyes" ha aixecat la polseguera esperada, Hi coses molt interessants quan parla d'economia, del tarannà democràtic de la resta de nacions sense estat, de que la espanyola és la única constitució en la que l'exèrcit és el garant de la "unidad de España" i, també, que si s’assoleix la independència no serà només per sentiments identitàris, també per temes socials i de progrés. El final està molt bé, el premi nobel S. Ramón y Cajal va preguntar al suecs com era que li havien concedit la independència a Noruega, la resposta va ser: "molt senzill, perquè així ho volien els noruecs".


diumenge, 6 de juny del 2010

Les catifes de Corpus a Flix.

A Flix encara en diem "alfombres", la veritat és que aquest és un dia exemplar de participació ciutadana (ho podreu comprovar a les fotos) en un dia que, apart de les evidents connotacions religioses, es conserva una tradició ancestral.
No es conserva en gaires pobles aquesta tradició, fins hi tot tenim "un ou com balla"!, si es continua així hauríem de pensar en donar-li més publicitat i potser demanar la declaració de festa d'interès comarcal.
La confecció de les catifes és efímera, només fins el pas del seguici, però ja van tres anys que el temps ens fa la guitza, dos tronades i una ventada han fet que no es pogués acabar la celebració satisfactòriament per tercera vegada. L'any passat, el del vent,  encara vam poder veure les novetats de la recuperació dels gegants i els músics, però enguany un forta tronada ha fet malbé tota la feina d'un munt de gent. Esperem que l'any vinent vagi millor.
























dijous, 3 de juny del 2010

Avui fa un any.

Avui, 3 de juny, fa un any que vaig iniciar aquesta aventura del bloc, és una experiència interessant, de vegades gratificant, d'altres no tant, tal qual com la vida.
Són 158 entrades, moltes sobre patrimoni històric, més de les que voldria sobre el cementeri nuclear i d'altres de temes diversos. Hi ha hagut més de 32.000 visites amb una mitjana al voltant de 80 diàries.
Vaig començar amb una entrada, "No perdem el nord", tot just començar amb els problemes d'Ercros i Inquide, però n'he volgut recordar un altra que us poso a continuació.
Gràcies a tots per les visites i els comentaris!


Una ciutat amb 15 barris.
De vegades m'imagino que visc a una ciutat de aprox. 24.000 hab. que es diu la Ribera d'Ebre, les ciutats més properes son la Terra Alta i el Priorat, te 15 barris amb esglésies i castells, uns més poblats que altres, entre ells hi ha grans zones verdes amb boscos i muntanyes on hi ha valls, ermites i balmes, és una ciutat molt antiga amb resons d'ibers i romans, àrabs, jueus i cristians que ha sobreviscut a mil batalles, la creua pel mig un gran riu on, si escoltes bé, els dies de boira, encara pots sentir el so del cargol des d'un llaut que s'enfila riu avall al crit de namo-ne! i en dies clars el cruixit del velam inflat per la garbinada, on a les plàcides nits d'estiu es pot sentir el potent cant del rossinyol i la put-put anuncia el començament del temps de la collita, és l'Iber, Ibre o Ibruch, que recorda noms com Tiber o Hebron i on van néixer Artur, Carmel i Dolors, per nombrar-ne alguns.
Hi ha barris que s'hi enmirallen des de les altures, d'altres que s'hi aboquen arriscadament, a Riba-roja es fa català, per Flix passa dos vegades i a Móra te un barri a cada vora, després de Miravet, vigilat per l'imponent castell, el dimoni Barrufemes va obrir-li pas entre les muntayes, perquè pugués veure el mar.
Els que realment la conéixen, estimen aquesta terra.

dimecres, 2 de juny del 2010

L’aspirina.

Aquest medicament, tant normal entre nosaltres, te una llarga història.


L’aspirina, nom comú a molts països del àcid acetilsalicílic, ha estat anomenada el fàrmac del segle XX per la seva reconeguda capacitat per a combatre el dolor, la febre i el reuma, des de no fa gaire temps se sap que pot ajudar a prevenir l’infart de miocardi i la embòlia pulmonar, entre d’altres malalties cardiovasculars i darrerament s’estudia si pot prevenir el càncer de còlon.

A la Grècia clàssica, Hipócrates, el fundador de la medicina experimental utilitzava infusions de fulles de pell de salze per a la febre i el dolor dels seus pacients especialment pels dolors del part. Altres metges de l’antiguitat, com el cas de Galé, del segle II de la nostra era, també van recomanar l’ús dels sucs del salze blanc (salix alba) ja que ho considerava menys perjudicial per a l’organisme que d’altres plantes medicinals com la mandràgora, el jusquiam o la rosella usades pels egipcis per a calmar els dolors.

Després de Galé, la pell del salze blanc, va ser escassament aprofitada pels metges europeus, encara que els herboristes i “curanderos” la van conservar com a eficaç droga contra el dolor. A l’edat mitjana les rames d’aquest arbre eren utilitzades a la indústria de la cistelleria, els gremis d’aquest ram van fer prohibir l’ús del salze per a qualsevol altra finalitat.

Cap a l’any 1630 els conqueridors espanyols s’adonaren que la pell d’un arbre que creixia al Perú servia per combatre la febre que patia Anna Osorio, esposa del virrei comte de Xinxon, va néixer així la xinxona, coneguda segles després com a quinina, el seu principi actiu, i utilitzada llargament com analgèsic i antifebrífug, avui gairebé utilitzada només per a la malària. El gust amarg de la xinxona va ser la clau per a que la pell del salze fos redescoberta com a medicament.

Un dia de l’any de 1758, Edward Stone, un pastor protestant aficionat a les ciències naturals, va decidir provar, mai se sabrà perquè, el gust de la pell del salze, el gust amarg li va fer pensar en el gust de la quinina i es va disposar a experimentar els efectes curatius amb diversos pacients, trobant que era summament eficaç contra la febre. La creixent escassetat de la quinina i el seu preu va contribuir a buscar substituts, l’any de 1828, el farmacèutic Johann Bucher va aïllar a Munic el principi actiu del salix alba, al que va anomenar salicina i poc després a la Sorbona el químic italià Rafaele Piria va obtenir d’aquesta substància un àcid, l’àcid salicílic però aquest causava fortes irritacions a la boca, la gola i el sistema digestiu. A l’any 1853 el químic francès Charles Gerhardt va aconseguir una reacció entre clorur d’acetil i salicilat sòdic, era l’àcid acetilsalicílic. L’any de 1859 l’alemany Hermann Kolbe va sintetitzar l’àcid salicílic amb un procediment apte per a la producció industrial, però va cometre l’error d’aconsellar-lo per a substituir el fenol com a bactericida. Durant els quaranta anys següents la troballa va restar oblidada fins que Fèlix Hoffman un jove químic que treballava per a la Bayer, molt preocupat pels dolors artrítics que patia el seu pare, va sintetitzar l’àcid acetilsalicílic amb un mètode per a produir-lo a escala industrial. Hoffman i Dreser van finalitzar els estudis que demostraven la eficàcia de la substància i, el 10 de març de l’any de 1899, la oficina de patents de Berlín acceptava la inscripció de la marca Aspirin, paraula composta per la “a” com a indicador del procés d’acetilació i la síl•laba “spir” en al•lusió al gènere vegetal Spiracea.