dilluns, 19 de maig del 2014

Baixada del Meandre de Flix 18-5-2014

Com cada any, el Club Nàutic Flix, organitzada una baixada pel meandre amb piragües i llaguts pel socis de l'entitat, espectacular! lo riu des de dins és com millor es veu i gaudeix. si voleu veure més fotos cliqueu aquí o aquí.






























dissabte, 17 de maig del 2014

Gotes de primavera.

...
El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.
...
El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

....

Miquel Martí Pol



















dimecres, 7 de maig del 2014

Cartes des de l'exili.


Maria va haver d’esperar mes de 50  anys per a tornar al seu poble i, encara que mai va perdre del tot el contacte amb la seva gent, ningú, o potser només algú en les mateixes circumstàncies,  es pot arribar a imaginar tot el que va sentir aquell dia. A mesura que el tren  anava escurçant la distància i es començaven a veure les tonalitats blavoses de la serra de La Fatarella , tal com el riu li feia arribar els reflexes argentats de l’aigua, així com retornaven els paisatges en altre temps coneguts i la visió de  les oliveres i els ametllers l’acostaven a la fi d’un llarg viatge, tornaven al seu pensament records molt amargs barrejats amb sentiments d’enyorança.
Les primeres cases del poble es van fer visibles i aparegué fugaçment la barca de baix, el tren va entrar al túnel i va sortir per la “boca la mina”, a l’estació esperàvem a la “tia de França” que havia hagut de marxar en plena joventut i tornava al seu poble, a la seva gent.
Mai m’havia aturat a pensar quin aspecte tindria així que em vaig sorprendre una mica quan vaig veure venir per l’andana aquella dona alta i esvelta a la que  el pes dels anys i les penalitats passades havien deixat petjada a un rostre afable i a l’esquena una mica corbada, també em va sobtar el seu parlar, un català de Flix amb un marcat accent francès,  jo recordava només el castellà de les seves cartes, cartes des de l’exili...
                        San Martín por Salvangac, 9-4-1939.
Estimados padrina, tíos y sobrinos: Hoy he recibido su estimada carta en la que me ha llenado de alegría al ver que todos estáis bien de salud pues yo me encuentro bien hasta la hora presente.
            Sobre lo que me dicen de como me encuentro por aquí, pues les diré que bien, lo único que no se nada de mi José, que ya comprenderán las horas que paso, pero llegara el día en que algo sabré ya sea en bueno o en mal...  cuando me contestéis poned medios de mandarme una fotografía de todos o al menos de los niños que tengo muchas ganas de verlos y me acuerdo mucho de todos y no os olvido en ningún momento...
Va baixar del tren carregada de menjar, impressionada encara pels records de les privacions passades anys enrera, al “temps de la gana” , fins i tot duia un pollastre al “ast”. A partir d’aquell dia va deixar de ser la “tia de França” i vàrem començar a anomenar-la tieta , o simplement Maria.
 Una vegada, per reis, quan jo era petit, m’havia enviat un osset de pelutx, que va ser la meva joguina preferida durant molt temps, sempre m’adormia amb ell i es va fer malbé de vell i gastat, en aquell temps mai em vaig preguntar que hi feia una tieta a França, de tant en tant arribava alguna carta, sobre tot per Nadal, , mes tard quan m’hi vaig començar a interessar la resposta sempre era la mateixa ”es que va haver de marxar quan la guerra”. Als últims anys ens enviava caixes de bombons i una vegada un llibre preciós de Toulouse Lautrec, nascut  a Albi, la ciutat on vivia.
Va ser una dels milers que van haver de travessar els Pirineus per salvar la vida, d’altres van patir una sort ben diferent...
            San Martín por Salvangac 17.5.1939.
...una mala noticia debo darles i es que a nuestro queridísimo José lo mató un obús maldito i todos estamos muy tristes de pensar que ya no lo veremos mas, pobre José tan bueno que era para todos, que mala noticia nos ha traído la guerra, pero hay que tener paciencia pues son muchos los que han caído...
Quan es parla dels exiliats de la guerra gairebé sempre s’esmenten noms celebres com ara Machado o Companys, però els veritables protagonistes van ser els milers i milers d’éssers anònims que sovint han estat oblidats per la història, fa 60 anys la desfeta republicana els va agafar en plena joventut, uns van ser a la presó per no tenir forces o mitjans per escapar...
            Barcelona 15-10-1939
            < Saludo a Franco >
            Querida madre y hermanos:
            ...seguramente habreis recibido la carta que con fecha  8 del corriente os envié del campo de concentracion de Horta...
            Estando allí vinieron  oficiales de ingenieros a buscar personal especializado como mecánicos o  ajustadores, me presenté como tornero, me examinaron y aprobaron llevándome a un campo de trabajo, en donde estoy ahora, se trabajan 9 horas diarias y 3 los domingos por la mañana, dicen que ganamos dos reales diarios...
La majoria es va recloure en vida en l’anonimat sobre tot a les grans ciutats, molts d’altres van optar per fugir a França “ carros que van amunt plens i curulls de mobles i matalassos i àdhuc gàbies d’aviram, cada carro és una família que se’n va, cada renglera de carros és una vila que es buida” en els anys següents molts mantenien viva l’esperança de tornar aviat.
            Gignac 10.3.1942
            Muy distinguido amigo:
            Recibí tu apreciada carta en la cual me llenó de alegría al tener noticias vuestras, tanto tiempo sin tener comunicación... por correo te mando una cajita que contiene unos injertos de viña de una clase muy buena, es blanca y la larga es muy buena para tardana y para guardar que en estos momentos se come uva natural como si fuera del tiempo, la de sarmientos cortos es para comer a su tiempo, esta no se guarda, te mando los injertos cortos porque la viña ya estaba podada, son para que los injertes con un nudo..... las conservaras bien para tener simiente para los dos para cuando yo vendré, si van bien las aumentaremos... aunque cuando vendremos tendremos que escoger un oficio porque no tendremos herramientas para trabajar.
            Tus hijos ya deben ser muy grandes y tendrás mucha ayuda, los míos también lo son y se llevan muy bien, ellos ya están hechos unos franceses, que con nada se les comprende que son españoles, particularmente en el hablar, hablan muy bien el francés...
Els primers anys al país veí van ser especialment durs, no n’hi havia hagut prou amb una guerra quan en van haver se superar una altra, així que, durant uns quants anys més, les van passar de tots colors, després, amb la fi de “la gran guerra” van es van reforçar les esperances d’un canvi a España i de poder tornar a casa, no va ser així, com és sabut.
En aquells temps de tanta escassetat l’arribada d’un paquet amb coses ben senzilles es convertia en un gran esdeveniment.
            Salvangac 9.2.1943.
            En la fecha de hoy hemos recibido su paquete, no pueden imaginarse la alegría que nos ha dado, todos los compatriotas me preguntan como ha podido llegar este precioso paquete:
            Dos enaguas, una marrón y otra a cuadros, una camiseta de punto, tres culotes(calses), un par de medias, dos servilletas, dos fundas de cabezal, dos camisas de hombre, unos calzoncillos, una camiseta(samarreta), dos pares de calcetines, unas alpargatas y unos zapatos, hilo agujas e hilo brabante.
            ¿Es esto lo que mandaron? Suponemos que si, ya nos escribirán de haberse perdido algo, mas no lo creemos.
            ...y les digo a todos que yo también tengo muchas ganas de abrazarles y aquí me miro a todos los niños de las edades de ellos y me coge mucha tristeza al ver que vosotros estáis tan lejos y cuando veo los juguetes siempre me acuerdo de todos...
            Bueno queridos, es cuestión de escribir poco para facilitar la labor de la censura de lo contrario bien saben que no nos duelen palabras para con ustedes... pues ya saben  que estamos muy agradecidos de ver lo mucho que hacen por nosotros.....Maria va passar a França la major part de la seva vida, però un és sempre d’on  ha crescut, els racons, records, amics de la infància i de la joventut son sovint els més enyorats.
Jo vaig passar , ja fa uns quants anys, unes temporades llargues fora del poble, els sentiments d’enyorança eren difícils de superar de vegades i em feia un fart de parlar de Flix a tothom, quan tornava a casa, a la família,  als amics, als racons coneguts, inflava el pit i m’omplia de tot intentant recuperar el temps perdut. Una cosa així, multiplicada per  mil, per deu mil, per un milió i salvant  totes les distancies possibles, deu ser l’angoixa de ser tant lluny de casa i tornar al cap de tant temps.
Aquests petits extractes de les cartes de Maria i d’altres familiars son un testimoni d’aquells anys d’amargs records que el pas del temps ha anat suavitzant, un exemple dels fils que han mantingut i mantenen els lligams entre la gent del poble i els seus exiliats, un homenatge a aquella gent que, encara que la vida se’ls hi va capgirar, van mantenir viva l’esperança de tornar a la seva gent algun dia .
Salvagnac 26.3.1944
Queridísimos e inolvidables tíos y sobrinos:
No pueden imaginarse la intranquilidad que tenemos de no tener noticias de ustedes, es la tercera carta que escribimos sin tener contestación ¿es que están enfermos? Si les ocurre algo nos lo dirán enseguida, no pueden imaginarse lo que es recibir carta de familiares tan queridos en tierra extranjera, es lo único que te consuela y te da esperanza en tiempos mejores, en tiempos de que llegara un día de podernos abrazar, en fin paciencia y a esperar ese día que tanto tarda en llegar...
            De por aquí pocas cosas podemos contarles, ahora empezamos a trabajar los huertos y hacer venir algunos animales, única solución si queremos comer, Salvador continua en el bosque toda la semana y el domingo trabajamos como negros los dos, yo voy a hacer algunas jornadas a coser, pero voy poco ya que mi salud no es mucha, los sufrimientos pasados ya van saliendo y cada día mas...
            Va ser com si una vegada satisfet el desig de tornar, durant tants anys anhelat, es deixés anar i aquelles forces que la van ajudar a esperar tant de temps la van abandonar. Maria, desprès d’uns quants viatges mes, ens va deixar un matí d’estiu, ja fa alguns anys, gairebé sense adonar-se’n. Reposa a França, el país que la va acollir i on finalment es va integrar, no vaig parlar mai amb ella de la guerra ni de aquells tristos anys, només parlàvem de les coses d’aquí, del seu poble, en les seves cartes des de l’exili, però,  es reflexa amb tota cruesa el que havia passat.
 Un altre exiliat d’aquestes terres, l’Artur Bladé, ho resumia amb aquestes paraules:
"Encara que són les circumstàncies les que ho determinen, el català exiliat no perd mai l’esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera és una mutilació, t’han amputat de la terra. M’han obligat a sentir l’enyorament, però no se sap de cap català que s’hagi mort d’enyorança. Jo faig meus aquells versos de Pere Quart “ No moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”. 

divendres, 2 de maig del 2014

Mercè


Fa dies que ma mare no hi és, físicament, feia temps que no hi era, mentalment. 

En els meus pensaments hi és cada dia.

Diumenge és un dia especial, li vull fer un homenatge especial, això que llegireu a continuació són coses escrites per ella.

                                                  Ma mare, ma germana i jo, 1963
                                                   

 Jaume (21 anys)  i Mercè (18 anys)  1950


Recordant coses de la infantessa


De La Fatarella a Flix

Els meus pares eren d’un poble del voltant, de La Fatarella per a ser més exactes, tenien dos fills quan van venir a viure a Flix, treballaven les terres de l’oncle Jusep i la tia Maria de Biel i vivien a la mateixa casa que ells.

El pare sempre explicava que al seu poble, no guanyava prou per a mantenir a la família i a l’estiu havien d’anar a segar; ordi i blat, a les terres de Lleida a uns camps enormes que no s’acabaven mai.

Les colles d’hómens hi anaven caminant per les dreceres i també ens explicava la calor que passaven, no hi havia ni un ombra i fins hi tot per a menjar ho havien de fer a l’ombra del carro de l’amo, era molt pesada aquella feina, tot el dia en aquella posició tant incòmoda. Encara conservo de record una peça de fusta que feien servir per a protegir-se els dits de la falç, anava lligada al canell amb una beta de fil.

Cansat de estar tant temps fora de casa es va decidir per venir a viure a Flix, al cap d’un temps naixia jo, ja érem cinc a la família, però jo vaig nàixer a la Fatarella, allí hi vivien els meus iaios i amés encara hi teníem la casa així que em podien cuidar fins que la mare estès bé i després cap a Flix. Quan jo vaig néixer el pare estava treballant i la Sra. Antonieta de Mosegui es va oferir per anar a la finca a avisar-lo, tres hores de camí i tota la família junta, la Sra. Antonieta, que ja no hi és, m’ho deia moltes vegades ”ai filla, quan vas néixer vaig anar a avisar al teu pare del teu naixement”.

Fins ara sempre he viscut aquí i em sento Flixanca de cap a peus.

                                                                 El seu llibre de receptes

El carrer La Barca

Al cap d’un temps vam anar a viure al carrer La Barca, ja teníem casa pròpia, deuria tenir uns dos anys, era un carrer ample i preciós per a mi i ple de xiquets, en aquell temps s’hi vivia molt al carrer, a l'estiu a la fresca, les dones treien les cadires i nosaltres jugàvem a la “pluca amagar”, o a donar la volta corrent pel carrer Les Tendes, qui arribava primer guanyava, ho passàvem molt bé.

El carrer de La Barca, es diu així perquè era el carrer que duia a la barca de dalt, la gent com jo se’n recorda que hi havia dos barques, una al riu de baix que encara funciona passant la gent d’una banda a l’altra i l’altra al riu de dalt que va desaparèixer quan van fer la presa i el pont.

Molt a prop de casa hi treballava l’oncle Enrique el Carreter, li deien així perquè era fuster i arreglava carros, en aquell temps tenia molta feina ja que de carros n’hi havia a totes les cases, de vegades no podíem dormir quan treballava amb les rodes i el martell. Ens deixava jugar a Salut i a mi amb els “tirabuixons” que sortien de la fusta quan treballava amb la màquina serradora “no us acosteu que us podria fer mal” sempre ens deia , no tenien fills ell i la tia Mundeta, una bona dona, moltes vegades anàvem a la seva cuina i ens donava galetes, ens explicava coses i ens ensenyava les postals que tenia ”mireu-les amb conte no les féssiu malbé”, en aquells temps estaven de moda, encara que visquessis al mateix poble les fèiem servir per a felicitar els “cumpleanys”, “els sants” o per Nadal jo també en guardo unes quantes.

Al carrer La Barca també fèiem moltes festes, la foguera de Sant Antoni i també verbenes, amb escenari inclòs que fèiem amb les caixes de peix de Pepeta de l'Aubal, ella venia peix a la Plaça España, on hi havia el mercat de verdures, fruita, tot el que el pagesos tenien, pollastres, conills, ous, a l’hivern codonys, magranes, moniatos i també nespres d’aquelles de color marró que es collien verdes i que maduraven al canyís. També menjàvem taronges, comprades a les botigues o canviades per espardenyes o roba vella al cantó del graner, no recordo perquè es feien allí aquells intercanvis ja que a l’hivern quan bufava el vent de l’Aragó, o sigui el cerç, ens pelàvem de fred.

Al mas del pi de Montbrió

Abans de la guerra civil ja treballàvem al pi de Montbrió de la Sr Juanita, una finca grandiosa amb una cova, un mas, un corral on hi teníem cabres, conills, gallines i un pi enorme que al davall tenia una taula rodona de pedra amb el peu quadrat, de pedra també. Allí em vaig fer gran. Durant la guerra la cova estava plena de famílies senceres, ens sentíem més segurs que al mas, nosaltres treballàvem la finca, el pare va fer un forn per a coure pa i pastes, un dels dies que estava enfornant li van disparar des de l’altra banda del riu, sort que la bala va rebotar a una pedra del forn, va tenir molta sort, una vegada passat l’ensurt sempre ens ho explicava.

Estant a la cova en vam passar de tots colors, una vegada una tia meva, cunyada de la mare va tenir un fill, la mare va haver de fer de comadrona i ens explicava que per a lligar-li el melic va haver de fer servir un cordill de lligar botifarres, era el que tenia a ma que fos mes segur, no es podia triar, tot va anar molt bé, li van posar Josep i viu a Miravet, és cosí germà meu i no crec que mai hagi vist la cova on va néixer. Una altra vegada la meva germana, cinc anys més gran que jo, va agafar la diftèria, abans li deien “garrotillo” , la mare va ser molt valenta, va agafar un totxo, el va muntar amb vinagre i se la va emportar fora de la cova al davall d’un auliber, és com si el veies encara, li va anar passant per la gola fins que li va extreure els “tels” que la malaltia li feia a dins de la gola i que no la deixaven respirar, va anar bé i després de tant plorar vam poder riure, però no pas per gaire temps ja que després va agafar una pneumònia i quan van arribar els nacionals el metge va dir que sense antibiòtics no hi havia res a fer. També em ve present quan van arribar els moros, no paraven de fer-se te amb l’herbabona que hi havia a la vora del pou, tants se’n van fer que es va perdre la planta.

                            
                                                            Jaume ( 24 anys) i Mercè (21 anys) 1953
Teatre a les monges

Estava al llit sense poder dormir, havia posat la ràdio petita al davall del coixí per a no molestar, escoltava música clàssica, de sobte escolto que diuen “ escoltarem Johann Strauss en el rap penat”, sona la música, carai! Si és el “ mursielago” és com parlàvem a Flix, alguns encara hi parlen.

La memòria se’n va anar molt enrere, la música em va portar fins l’escola de les monges.

Un dia la madre Anna Maria, que era la que ens ensenyava labors, a brodar, a fer “ganxillo”, en fi, una mica de cada cosa i també totes les tardes a resar el rosari, ens va dir ”hem de fer teatre”, ens vam posar molt contentes. Uns dies després vam començar els assajos, fèiem dues obres, El Panyalon i Els segadors, a mi em va tocar fer la segona, o sigui els Segadors, no era parlant, sols segàvem, dallàvem... després venia la festa, començava la música i a ballar fent coreografia. Quan ja estava tot après i a punt, va arribar l’hora de la veritat, abans de obrir les portes el “fotogafo” el senyor Mestres ens va fer una fotografia ja vestides per a la funció, totes estàvem mirant a la càmera en silenci, que tot sortís bé, la sorpresa va ser gran quan va disparar el flash, no sabíem de que anava, vam quedar totes amb cara de “susto”.

Quan estic mirant la foto, de tant en tant m’agrada fer-ho, penso en la innocència de la majoria, era l’any 1945 o 46, no n’estic segura, segur que per a moltes de nosaltres era la primera foto amb flash que ens feien.

A part de totes les petites coses, ho vam passar molt bé fent la funció, Ah! Em deixava de dir com anàvem vestides, portàvem una falda de cretona estampada, el corpiño negre, la fals, un tovalló amb el dinar a dins, un barret gran lligat al coll amb un llaç de cotó i quatre espigues com a ornament.

Va arribar l’hora de aixecar-se el teló de la Unió Social (L’antic, amb els palcos i la sala de ball quan treien totes les cadires del cine) era ple de gent aplaudint, la majoria eren família, va ser meravellós, va sortir tot molt bé.

El seu llibre de receptes

La sega

Estic recordant coses de molts anys enrere, era bonic, i també pesat, treballar al camp a l'estiu, encara que hi hagués escola, si a casa teva eren pagesos, tenies que ajudar a la família, les coses del camp donaven feina, com més millor.

Se segava de maig a juny, ens quedàvem al mas per a poder matinar ja que treballar a la fresca era millor, se sentien les olors de les ruelles i del blat , de l’ordi i de la terra, de la humitat de la nit.

Al juliol les figueres estaven plenes de figots eren boníssims, sobretot menjant-los , abans de sortir el sol, amb un tros de pa servien per esmorçar i després a la feina.

Se segava amb dalla, quan estava tota la filera al terra semblava fet amb un regle de tant ben posat com quedava, es feien les gabelles amb un rasclet, posàvem un bencill a terra i anàvem portant espigues fins que n’hi havia prou per a lligar les garbes.

Moltes vegades quan el segador anava tallant es veien córrer les perdiganes darrera de la seva mare, en aquell temps n’hi havia moltes de perdius i conills, sempre n’hi havia de menjar al camp per a les persones i els animals, si a una casa hi havia un caçador mai no en faltava , qui sembra recull com diu la dita de la gent gran i qui no treballa no minja.

Han passat molts anys des dels temps que us parlo, les coses han canviat, ara es treballa diferent.

L’escola de les noies

Encara que hagi passat el temps els bon records em tornen sempre, no s’obliden mai, estic pensant en les escoles públiques de les noies, ara que es parla tant de la residència i ja estan al terra. Dins el meu cor, però, si que hi son, nosaltres vam fer la primera comunió sense saber llegir, havíem passat la guerra civil i ens havíem d’aprendre la doctrina (així en dèiem) de memòria. La mestra, Doña Maria, posava la seva voluntat en ensenyar, penseu que n’hi havia de totes les edats a la mateixa classe, estava plena a vesar, quan feia fred ens pelàvem, hi havia una estufa de carbó, quan no n’hi havia hi posàvem llenya i fins hi tot cartrons. No era moda portar pantalons, portàvem mitjons d’esport que ens arribaven fins els genolls, sort que al pati ens calentàvem jugant a “la Bandera” o també a saltar dues canyes, cada vegada les posàvem mes separades eliminant a les que perdien, fins que en quedava una que era la que guanyava. Moltes vegades ens fèiem mal als genolls, el pati estava ple de graveta i ens fèiem mal al caure, no hi havia joc quan plovia, el que era bo per a una cosa no ho era per a l’altra.

Mercè