diumenge, 28 de juliol del 2013
Reserva Natural de Sebes a Flix, 10.000 visites a l'any!
Etiquetes de comentaris:
Flix. Turisme.,
Patrimoni Natural.
divendres, 26 de juliol del 2013
Tornem-hi amb la mosca negra i sebes!.
Ja fa anys, quan vam començar amb aquest problema de la mosca negra (a aquest insecte li dèiem "pica i fuig") vam haver de fer també una nota en el mateix sentit, és tenir molta "mala baba" i ser bastant ignorant, en el sentit de no saber ni preocupar-se per saber, culpar a la Reserva Natural de Sebes de tots els nostres mals, així que una vegada més el meu recolzament total a una gent que ha aconsseguit coses molt importants perl poble i el meu rebuig total cap a els que escampen rumors sense fonament només amb l'anim de fer mal!
L'Ajuntament de Flix emet una nota informativa sobre la mosca negra:
Amb motiu del rumor que s'està estenent entre la població, el qual relaciona l'augment de la mosca negra a Flix amb la reserva de Sebes, el Consistori ha emès una nota informativaaclarint i desmentint determinades afirmacions i donant a conèixer actuacions que s'han dut a terme a la mateixa reserva per combatre la proliferació de la mateixa mosca negra i els mosquits.
Es reprodueix a continuació la totalitat del contingut la nota:
NOTA INFORMATIVA DE L’AJUNTAMENT DE FLIX SOBRE LA MOSCA NEGRA
Davant de l'insistent, repetitiu, i tal vegada malintencionat rumor que relaciona l'augment de la mosca negra a Flix amb la reserva de Sebes, i atenent als greus perjudicis que entenem ocasiona a l'espai i a les persones que el gestionen, creiem que cal dir de la forma clara i rotunda el següent :
1.- ÉS ABSOLUTAMENT FALS que a Flix no es facin tractaments contra la mosca negra per la presència de la zona de Sebes, perquè hi ha les cigonyes, els cavalls o per qualsevol altra excusa que hom pugui imaginar.
2.- Volem fer saber també que enguany la zona de Sebes és l'única de l'Ebre on s’han fet tractaments amb el BTI, producte que s'utilitza contra les larves de la mosca i mosquit, des de fa ja més de tres mesos.
Aquest tractament es ve fent des de fa quatre anys per controlar la proliferació de mosquits que pateix la reserva degut als canvis de nivell de l’embassament que creen zones entollades on crien els mosquits.
3.- Recentment s´han fet nous tractaments a l´Ebre, també a la zona de Flix
4.- La proliferació de la mosca negra aquest any ha estat general afectant a Flix i a la resta de municipis de les Terres de l´Ebre
Demanem a la gent seny i no contribuir a escampar rumors que no tenen cap fonament, i que a més de no afavorir al nostre poble, en cap cas contribueixen a aportar cap solució al problema, sinó a crear-ne de nous.
divendres, 19 de juliol del 2013
dimarts, 16 de juliol del 2013
dijous, 11 de juliol del 2013
El millor temps (3er premi "Lo Flix d'abans" 2012).
Fa molts dies que hi ha al bloc molta imatge, tinc ganes de lletra! us deixo amb una narració curta, alguns potser ja l'heu llegit a la Veu de Flix, espero que us agradi.
Tim-tam de la
terra de l’aram...
Fou una plàcida tarde
de principi de tardor, vora la finestra, contemplant com la llum començava a
minvar, inundant els camps de reflexos daurats i veient com els primers carros
carregats de raïm es començaven a albirar pels camins que conduïen al portal de
la vila.
Als horts propers,
el groc intens dels codonys i el taronja dels “palosantos” destacaven als
arbres que havien començat a perdre les fulles, algunes falcilles volaven
frenètiques fent cercles immensos damunt les teulades, caçaven els darrers
mosquits abans d’emprendre un llarg vol, cap al sud.
Si us diguera o no
us diguera...
Tenia un llibre
entre les mans i me’n havia oblidat, em va caure al terra i de cop em retornà
al món, no sé quant temps devia fer que els pensaments volaven lliures i em
portaven records dolços d’altres temps, del millor temps, d’aquell temps en que
el iaio m’explicava històries i cabòries, entre tonades de jota i carrolls de
raïm amb sardina a la vora d’un cep, sota un sol amable de finals de setembre.
Quantes banyes
te'ns darrera...
Una olor intensa
d’escalivada em va arribar de repent des de la cuina i em va recordar el dia
que l’amic Xavier va participar en el primer recital de poemes a la plaça, el
dia de la Diada ,
en va llegir un, d’un poeta valencià,
que descrivia l’èxtasi que produïa a l’autor el menjar-se un primentó escalivat
i, si bé no semblava un tema gaire poètic, va resultar un èxit entre el públic
assistent.
Tu, jo, que és
això?...
La tardor és un
temps dolç de fruits, amable de clima i tendre de melangies, ideal per a
quedar-se, als tardets, mirant per la finestra, badant, mentre els darrers
raigs del sol de la tarda t’acaronen el rostre.
Just passada
l’extrema dolçor del temps de les figues, arriba el raïm que, quan és ben
madur, a punt per a entrar al trull convertit en most i iniciar així el màgic procés que el transformarà en beguda de deus, té un punt de dolçor que es
converteix en una intensa olor que, de tant en tant, omple l’aire que s’escola
pels carrers, al capvespre.
Els dies
d’octubre, són els més amables de l’any, no tenen ni el terrabastall
primaveral, ni el necessari parèntesi d’aquells dies d’estiu en que el món
s’atura, ni la fugacitat de les jornades hivernals en que quan encara no s’ha
fet de dia gairebé ja és de nit.
És un temps melangiós,
però amb el punt just, hi ha cultures on va ser i d’altres on encara és el
començament de l’any, és una barreja de principi i final, d’un cicle que es
tanca i d’una altre que comença.
Punxonet!...
Fou una plàcida tarde
de tardor, vaig plegar el llibre del terra i vaig recordar el punt en que m’havia
quedat - Harem, allò que és il·lícit segons l’Islam, entre d’altres coses, les
parts d’una casa amb accés prohibit als homes que no són de la família, es a
dir, a les habitacions reservades a les dones i els seus fills petits i també a
les esposes, concubines, servents i eunucs que pogués tenir un musulmà. Harem
del àrab, haram -.
De la terra de
l’aram! El joc que tantes vegades, els iaios, els pares i naltres als nostres
fills hem fet, un joc d’aquells que es fan cantant, amb una tonada monòtona,
gairebé iniciàtica.
Estisoreta
hagueses dit...
I els pensaments
havien volat per la finestra, a cavall d’una falcilla, amb el gust d’una
magrana als llavis, per damunt dels carros carregats de verema i els horts amb
els darrers fruits, fregant les rames altes de lledoners i figueres, passant per
damunt dels tons blavosos de la serra de la Fatarella , fins allí on
una llum daurada em portà la imatge del iaio, el vaig veure amb un somriure
amable i explicant-me el conte del pou, mentre trencava ametlles llarguetes, dins
una cabana de volta, a la partida de Puntils. Els pensaments, per força
barrejaven records, jo no havia estat mai ni a Puntils ni dins una cabana de
volta, això sí, ho havia sentit explicar cents de vegades.
De les penes
hauries sortit...
El joc consisteix
en endevinar quina imatge, feta amb la mà, et fa a l’esquena qui recita la
tonada, mentre amb la mà plana et va palmejant rítmicament, quan et pregunta
que és això?, si ho endevines es canvient els papers, sinó pateixes, es un dir,
a l’esquena el punxonet (amb un dit), l’estisoreta (amb dos dits), la teuladeta (amb la mà
plana) o l’ull de bou (fent un cercle amb l’índex i el polze) fins que es
reinicia la cançó.
I vaig pensar,
aquesta cançó-joc ha de ser per força molt antiga, i em vaig imaginar com a mun
iaio li explicava el seu i així, tancant els ulls, vaig retrocedir en el temps.
Vora una finestra,
per on entrava un raig de sol que tot just il·luminava l’estança, hi vaig veure
un home amb un nen sobre les cames, duia al cap un mocador de quadradets
petits, blaus i blancs, com un turbant i uns saragüells per pantalons, igual
que el iaio quan treballava a l’hort amb els peus descalços i l’aixat al
muscle, vigilant l’aigua que corria entre els enciams per a girar-la quan
arribés al cap, cap el renc següent.
L’home, de rostre
cremat pel sol, donava copets a l’esquena de l’infant amb la mà plana, mentre
recitava la tonada: “tim-tam de la terra...” ,
avi i net es miraven amb alegria i complicitat -què es això? - digué
l’home aturant-se – teuladeta!- exclamà l’infant- i l’avi prosseguí la cançó
amb el dit índex - punxonet hagueses dit, de les penes hauries sortit, tim, tam...-
mentre l’infant no podia aguantar les pessigolles i reia sense parar.
- El sopar és a taula - des de la part oposada
de l’habitació sorgí una veu de dona.
- No paris iaio,
ara segur que ho endevino -
- Va Yusuf, a la
taula i al llit, al primer crit, després t’explicaré un conte -
La dona al sentir el
nom del nen, s’espantà i es dirigí a l’home - Mira Llop, t’he dit mil vegades
que no l’anomenis així, es diu Jusep, ja veuràs com al final tindrem problemes.
El vell es regira
a la cadira i amb posat seriós digué - malaït siga! no m’acostumaré mai a aquests
noms cristians - doncs ho hauràs de fer si no vols que ens passi el mateix
que... – no va poder acabar la frase, la imatge del fill i la seva muller, els
pares del nen, els va venir a la ment a tots dos alhora i van haver de contenir les llàgrimes, mentre l’infant els
mirava, ara un, ara l’altre.
- Nàmo-ne! - va cridar el patró i des de les
vores del riu, les finestres de les cases, des dels horts i fins hi tot des de
dalt de la serra, molta gent va seguir amb els ulls els llaüts, carregats de
gent, mentre desplegaven les veles, el trau i la gàbia s’inflaven amb el cerç i
enfilaven cap el Pas de l’Ase, cap a un destí incert, a bord, una parella
s’abraçava i amb la mà, mirant cap a les
muntanyes, deien adéu.
Ja feia tres anys
de la desfeta, encara que feia temps que ho temien, sempre van mantenir
l’esperança de poder-se quedar, no vivien uns i altres en pau? no parlaven la
mateixa llengua? amés, l’amo els ho havia promès, com podria continuar
treballant les terres? però el que temien va arribar i per l’Ebre baixaren els
llaüts carregats de la gent que anaven recollint pels pobles de la Ribera , a la Ràpita embarcarien a
milers, desterrats de la seva terra, deixant enrera amics i parents, oliveres i
figueres i les sínies aturades. Només es van quedar el que acceptaren menjar
tocino i anar a missa, canviar-se els noms i les creences, la mitja lluna per
la creu, o al menys fer-ho creure.
Yusuf ibn Llop i
la seva dona Fàtima no transigiren, ell era de caràcter fort i pensà que allò
no podia durar gaire, així que deixaren l’infant amb els iaios i acceptaren
d’anar-se’n com tants d’altres.
Tim-tam de la
terra de l’aram...
L’últim raig de
sol va desaparèixer, abans de seure a sopar, Sara, la iaia, ara Maria, va
encendre el llum de ganxo i l’apropà a la taula, la tènue llum tot just
il·luminava el plats, al mig un tros de pa i un de cansalada i el porró de vi,
per a cadascú un plat d’escalivada, auberginyes, primentons i tomates de l’hort,
menjaren en silenci, no tocaren ni el vi ni la cansalada.
-Anem al llit
Yus.. Jusep! - quin conte m’explicaràs, iaio? jo vull el del pou! -
- D’acord, au va,
anem -
L’home es posà
l’infant a l’esquena i el portà fins el llit, es va seure a una vora i comença a
explicar-li el conte amb veu baixa.
Si us diguera o no
us diguera...
El conte del pou! el
mateix que el meu iaio em va explicar tantes vegades i que era un episodi de
“Les mil i una nits”, vaig tornar en mi com si sortís d’un encanteri.
- El sopar es
refreda - vaig sentir una veu que ja no sabia de quin món venia, s’havia fet
fosc, vaig anar cap al cuina - truita de patates! però no feies escalivada? si
he sentit l’aulò dels primentons! - ella,
la meva companya em va mirar amb cara de sorpresa - i ara amb que em surts! -
res, res, deixa-ho córrer -
Quantes banyes
te'ns darrera...
Mai m’havia aturat
a pensar d’on podria venir això de “l’aram” i si vingués de “harem”? i el conte
del pou? d’on l’hauria tret el meu iaio si tot just sabia signar i mes just
encara llegir quatre ratlles, s’havien pogut transmetre i el joc i el conte
durant tantes generacions? i perquè no, aquell iaio amb el seu net que havia
vist en somnis... en somnis? i l’aulò d’escalivada? tot allò era un calc
gairebé exacte del meu iaio i jo!
Tu, jo, que és
això?
Aquella nit no
vaig encendre el televisor, vaig anar a l’habitació dels nens i els hi vaig
explicar el conte del pou - però si ens l’has explicat moltes vegades, jo vull
el de la caputxeta! - però els hi vaig
explicar el del pou i després jugarem al joc...
Estisoreta!
- Molt bé, ho has
endevinat - llavors jo em vaig convertir
en l’infant i no em podia aguantar el riure de les pessigolles que em feien
aquells dits petitets a la meva esquena...
Vaig sentir com es
tancava un cercle i se’n obria un de nou. Va ser una plàcida tarde de tardor,
que em portà records del meu iaio, records d’altres temps, del millor temps,
que moltes vegades és el que encara ha d’arribar, quan em vaig despertar aquell
matí, un parell d’ulls innocents em miraven fixament – bon dia iaio! vols jugar
al tim, tam?
-tim, tam, de la terra de l’aram,
si us diguera o no
us diguera,
quantes banyes
tens darrera,
tu, jo, que és
això? –
- teuladeta! -
- ull de bou
haguessis dit,
de les penes
hauries sortit,
tim, tam...
Jaume Masip Llop
dissabte, 6 de juliol del 2013
Flix encén la flama!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)